Publicat per & arxivat en General.

Enllaçant el Montardo i el Pà de Sucre per la salvatge Serra/Cresta de Tumeneia des de Cavallers


Dades d’interès

  • Punt de sortida i arribada: pàrquing de la presa de Cavallers.
  • Distància total: 28 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 2250m.
  • Altura màxima i mínima: 2864m (Pic del Pà de Sucre) i 1763m (pàrquing de Cavallers).
  • Durada: 11 hores (parant al Refugi 1 hora perquè plovia).
  • Dificultat: Alta. A més de l’exigència física i mental que suposa una cresta al Pirineu, hi ha passos molt aeris amb roca descomposta, dues desgrimpades/ràpels exposats i molts trams sense marcar que cal visualitzar prèviament.
  • Llocs destacats: estany des Monges, refugi Ventos i Calvell, Estahns de Mar, Montardo, Serra de Tumeneia, Tuc des Monges, Estany de Malavesina, Estany Negre, Estany de Travessani, Pà de Sucre, Estanys de Tumeneia, …
  • Material: botes de muntanyamotxilla 20-30 litrescantimploragpsarnés, 1 corda de 30m (2 si volem anar més tranquils), reversopolitja autoblocantmosquetons de seguretat, joc de 7 tascons, friends (grans i micros, totes les mides), pitonsbagues i cordinos.
  • Cartografia: Alpina Vall de Boí.

Ruta d’alta muntanya que comença amb una travessa fàcil des de Cavallers fins al cim del Montardo, superant l’embassament de Cavallers, l’estany Negre, el refugi Ventosa i Calvell, l’estany de Travessani i arribant al coret d’Oelhacrestada, on comença la pujada més exigent del dia.

Des de l’estany de Travessani, la Serra de Tumeneia amb els cim característics.

Coronem el cim del Montardo (2833m) i el descendim per la variant de la dreta que baixa entre els gendarmes directa al coret d’Oelhacrestada. Fem una parada tècnica al preciós estany des Monges, on agafem forces i estudiem bé la cresta.

Des del Montardo, tota la cresta a l’esquerra, amb l’estany de Mar i la glacera de l’Aneto al fons.

D’aquí ens enfilem directes a la part alta, deixant a l’esquerra tot el camí de primera hora i a la dreta el Circ de Restanca amb Lac de Mar. Comencem a resseguir la salvatge i espectacular cresta de Tumeneia, amb un primer tram força simple i només una pujada delicada que es pot esquivar per baix. Comença a agafar alçada amb el Pic des Monges (2667m).

En plena cresta, superant gendarmes i grimpant constantment.

Ja a davant s’alça l’espectacular Pic de Tumeneia, però per arribar-hi seguint la cresta caldrà superar un extens tram de grimpades, gendarmes i blocs de roca que cal sortejar amunt i avall. Per arribar als peus del Pic de Tumeneia (2783m), hi ha un ràpel d’uns 15 metres amb una reunió de parabolts montada. Ens deixa al petit coll de Tumeneia, on la pujada directa al cim és una escalada en tota regla. Després d’estudiar-la i provar-la sense corda, optem per rodejar el cim per la dreta i pujar-lo per darrera, on només cal grimpar fins dalt la cresta de l’altre vessant i coronar-lo. Desfem un tros de cresta i seguim en direcció al Pà de Sucre (2864m), una autèntic bloc de roca davant nostra, més lluny del què sembla. Trobem un ràpel obligat de 15 metres, montat amb bagues i un maillo. Seguim progressant per un tram de cresta que sembla pujar directa al cim, però no, en aquest cas, ens deixa a un estètic coll a la vessant nord on s’ha de decidir la millor opció de pujada. Les línies directes també demanen de material d’escalada per equipar i superar trams verticals de placa amb alguna fissura, així que optem per rodejar-lo per darrera fins a trobar una grimpada/escalada lògica que ens porti a la cresta sense material flotant.

A pocs minuts de les 19:00 coronavem el Pà de Sucre i èrem partíceps d’una posta de sol màgica rera el Bessiberri Nord.

Coronem el cim i desfem la cresta, pel camí de fites, retrobant la vessant nord i baixant a un collet petit que ens permet dues opcions: perdre més alçada i donar la volta a un gendarme per trobar la Bretxa de Pauss i iniciar el descens final, o remuntar uns metres per tornar a la vessant sud i desgrimpar o rapel·lar 30 metres (hi ha fites de baixada en un terreny exposat) fins a trobar la tartera. La primera opció és la més fàcil.

Sobrepassant l’estètic Estany de Malavesina, ja amb les darreres llums.

Nosaltres optem per la segona i al final no ens cal la corda. La baixada per la tartera de blocs gegants no té cap camí evident fins a l’estany de Malavesina . Passat l’estany, arriben els problemes, ja que el camí evident es perd i optem per baixar enganxats al riu. Al principi es fa bé però acabem sucant de valent en els trams humits i on hi ha petites cascades, fins a uns cent metres abans del plà que no retrobem un camí lògic. Des d’aquí, anem a buscar l’embassament de Cavallers i desfem el PR que ens torna a la presa. Activitat llarga i exigent en un terreny poc marcat. Si no es busca la part més aèrea i crestejar en tot moment, es poden buscar alternatives més fàcil per l’esquerra.

Track activitat

Montardo, Serra de Tumenei i Pà de Sucre

Publicat per & arxivat en General.

Descobrint d’una manera diferent un clàssic del pre Pirineu, la Gallina Pelada (2327m), a la Serra d’Ensija


*Reportatge complert en breu

Dades d’interès

  • Punt de sortida i arribada: estació d’esquí del Rasos de Peguera.
  • Distància total: 37 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 1800m.
  • Altura màxima i mínima: 2327m (Gallina Pelada) i 1390m (poble de Peguera).
  • Durada: 7:35 hores.
  • Dificultat: Mitja – alta, especialment pel desnivell acumulat i la llargada del recorregut. Caminant no te cap complicació el recorregut. En bicicleta, la pujada portejant i baixada de la Gallina Pelada és realment tècnica.
  • Llocs destacats: poble de Peguera, Gallina Pelada, vistes al Pedraforca, refugi d’Ensija, ermita de Corbera, ….
  • Material: botes de muntanyamotxilla 20-30 litrescantimploragps.
  • Cartografia: Alpina Rasos de Peguera – Serra d’Ensija.

Gran ruta circular que culmina amb la pujadaa un cim emblemàtic del PrePirineu, la Gallina Pelada, a la Serra d’Ensija.
Sortint del pàrquing dels Rasos de Peguera, baixem per la pista direcció al poble de Peguera. El deixem a la dreta i continuem per la pista de l’esquerra, direcció a la collada de Ferrús i posteriorment a la casa (en ruïnes) de Ferrús. La pista passa a ser un sender estret que s’endinsa en el bosc just abans de la casa de Ferrús.

Primeres vistes ja superada la zona del Ferrús i pujant directes a la Gallina Pelada.

D’aquí pugem amunt per un tram de pedra descomposta fins arribar al coll, on el camí segueix per la vessant oposada direcció a Gòsol. Nosaltres però, girem a la dreta pel sender que puja directa a la Gallina Pelada. Tram molt vertical i exigent que en poca estona ens permet resseguir tota la carena fins a coronar el cim, amb unes vistes precioses del Pedraforca i tot el Cadí fins al Puigmal.

Amb el Pedraforca a primera fila i l’extensió del Cadí a continuació.

A tocar del cim, la carena final és realment estètica i entretinguda.

ültims metres, ja amb el Cap de la Gallina Pelada a vista.

Del cim, baixem per l’altre costat, fins al refugi d’Ensija. Seguim la carena fins arribar al coll de la Creu de Ferro, on baixa un torrent molt estètic entre pedra i arbres. A la meitat es creu amb la pista, però nosaltres seguim el sender fins arribar a la pista que porta al poble de Peguera.

Refugi d’Ensija amb tot el bestiar fent diumenge.

Amb el Pedraforca al fons i el descens del cim de la Gallina a l’esquerra, el pla del refugi s’hi respira molta calma.

Arribats al poble, agafarem una pista que puja passat el cementiri i que ens portarà a l’ermita de Corbera. Ja només ens faltarà l’ascens final (6km) per un PR fins als Rasos de Peguera, aquest cop per l’altre vessant, a tocar del cim d’Estela.

Darreres llums del dia des de Peguera.

Entre el joc d’ocres del bosc, el joc de grisos del cel i el contrast amb les cases de Peguera, la tarda era un espectacle.

La vall que continua des de Peguera juntament amb la Baga de la dreta dibuixaven un cuadre de tardor perfecte.

Camins propis d’un conta de fantasia, amb decorats talment pintats per l’ocasió.

Sens dubte, la millor època per gaudir de la muntanya si el que t’apassiona són els colors, la olor a bosc humit i les fulles volant per acabar morint.

37km i 1800m positius en una ruta preciosa i tranquil·la, per fer a peu, corrents o amb bicicleta (els més agoserats), especialment a la primavera i a la tardor.

Track activitat

Rasos de Peguera – Gallina Pelada

Publicat per & arxivat en Alps i resta del món.

Recorrent els Parcs Nacionals de Yosemite, Kings Canyon i Sequoia fins a coronar el Mont Whitney (4400m): 330km i 14000m+ a la Sierra Nevada americana.


*Reportatge complert en breu

Dades d’interès

  • Punt de sortida i arribada: Yosemite Valley (Happy Isles) i Whitney Portal.
  • Distància total: 330 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 14000m.
  • Altura màxima i mínima: 4400m (Mount Whitney) i 1200m (Happy Isles, Yosemite Valley).
  • Durada: 11 dies i mig.
  • Dificultat: mitja – alta. Tècnicament no és complicada la ruta, però el fet de desenvolupar-se en plena autosuficiencia i la major part dels dies per sobre els 3000m, arribant a 4400m requereix una bona forma física, mental i coneixements  en alta muntanya.
  • Llocs d’interès: Half Dome, Mount Whitney, Cathedral Lake, Garnet Lake, Virgine Lake, Thousand Islands Lake, Twin Lake, Toulumne Meadows, Red Debils, …
  • Material: botes de muntanyamotxilla 58 litrescantimploragps, fogonet Primus, tenda de campanya, sac de dormir, 2 pantalons curts, malla tèrmica pirata, 2 samarretes de màniga curta, panataló llarg, jaqueta de plomes, samarreta tèrmica, polar prim, jaqueta impermeable, 3 parells de mitjons.
  • Cartografia: Sierra Nevada, Yosemite National Park, Kings Canyon National Park, Sequoia National Park i Mount Whitney.

Dia 1: Happy Isles (Yosemite Valley) – Cathedral Lake → 36km, 2200m+/631m-, 9h 45m

Som a la Vall de Yosemite, concretament a les Happy Isles, on iniciem la gran aventura del John Muir Trail. Un inici força transitat que penetra per la Little Yosemite Valley i que ens porta a guanyar alçada en pocs quilòmetres i a deixar enrera l’espessa vegetació per obtenir les primeres grans vistes de les parets que ens rodegen.

Happy Isles, el punt d’entrada a una aventura inolvidable.

Superem l’espectacular Nevada Fall, que descriu un salt d’aigua perfecte i poderós i seguim el trail del Half Dome que ens acosta cada cop més a l’espectacular paret. L’acabem deixant enrera per iniciar un ascens per la Sunrise Creek, ja lluny de la multitud i en total contacte amb la solitud i la salvatgesa d’aquest entorn.

L’espectacular salt de la Nevada Fall i el Half Dome al fons.

Superant el Cathedral Pass i a pocs quilòmetres de Cathedral Lake. S’olorava la tempesta, però no la magnitud. Després de la Sunrise Creek, l’entorn més salvatge i solitari era una evidència.

Dia 2: Cathedral Lake – Tuolumne Meadows Trail – Lyell Fork Bridge → 27km, 550m+/462m-, 7h30m.

Després d’una primera nit molt esperada, pel cansament acumulat i per ser a un dels punts més estètics de tot el trail, la sensació de xafogor i la tenda humida a l’interior feien presagiar que alguna cosa estava passant a l’exterior. Obrir la porta, veure el panorama i posar-se les mans al cap. Amb la tenda totalment sotarrada, només un dia assolellat que contrastava amb el blanc més pur, ens va permetre aixecar-nos amb un somriure. Un fred gèlid i sense escapatòria possible, calia pendre-s’ho amb humor i gaudir d’un paisatge únic, tot i les dificultats de navegació, de logística i de humitat al calçat que això comportava.

Van dir que seria una nit freda i un matí asoleiat però … Oh My God! Els 40cm de neu no entraven als pronòstics!

Companyia salvatge (Mule Deer), fent més agraït un despertar molt dur pel què ens esperava.

L’espectacularitat del Cathedral Peak, amb una agulla perfecte culminant el cim i el gran Cathedral Lake, ens van donar les forces per afrontar una jornada molt incerta, ja que sense el track i només amb mapes, és impossible seguir el John Muir Trail quan el camí està cobert de neu. Les marques escassegen i la inmensitat dels arbres dificulta els punts de referència. Trobar en James, un americà de Seattle, va ser la salvació per poder seguir endavant i no perdre ni l’esperança ni un dia molt valuós.

Superat el Cathedral Lake, el trail seguia als peus del Cathedral Peak (3335m), un dels cims més estètics i imponents de tot el trail. Una agulla perfecta molt llaminera.

Descens fins a Toulumne Meadows per recórrer l’espectacular vall que forma la Lyell Creek, amb un riu preciós seguint tot el recorregut i les espectaculars parets de roca a l’altre costat. El dia empitjora per moments i la tarda es converteix en una tortura. La boira anul·la les vistes, una nevada intensa va agafant forma i el vent es fa notar. El fred cada cop apreta més, però en moviment sembla soportable.

Decidim seguir, ja que anem bé de forces i el fet de no guanyar massa alçada fa que les condicions no empitjorin. Finalment, i ja amb les darreres llums del dia optem per fer nit a Lyell Fork Bridge, força amunt però protegits pels arbres, amb el riu al costat i una zona perfecte per acampar. La nevada afluixa i toca preparar el campament sense predre ni un segon.

Dia 3: Lyell Fork Bridge – Donohue Pass – Thousand Island Lake – Garnet Lake → 25.70km, 967m+/967m-, 9h.

Després d’una nit dura pel fred, la neu i el vent, i un altre despertar gèlid, sembla que el sol ha fet net. El panorama és complicat, ja que la quantitat de neu és considerable. La tenda convertida en un iglú, el calçat com una pedra (hem de recòrrer al fogonet per posar les vambes al bany maria) totalment deformat i impossible de posar i l’ambient més propi de Sibèria que de primers de tardor.

Un cop tot a lloc, arrenquem direcció al Donohue Pass (3370m), el primer gran coll del trail. Tot i les dificultats per obrir traça, el dia calmat ens aporta l’embranzida necessària per superar-lo en poc més d’una hora.

Direcció a a Donohue Pass, amb gairebé mig metre de neu nova.

Despertar a -10ºC després d’una nevada pot arribar a ser gratificant i tot!

L’exigencia extra de la nevada es converteix en un incentiu a l’hora de contemplar les vistes des dels punts alts. El blanc més pur sempre posa glamour i accentúa la bellesa paisatgística de les valls i les muntanyes. Un cop travessat el Donohue Pass, entrem a Kings Canyon National Park. Perdem alçada ràpidament fins endinsar-nos a la vegetació, per travessar un parell de ponts i enfilar-nos al Island Pass. El què veuen els nostres ulls és difícil de descriure. La màxima expressió de bellesa paisatgística és el que ens regala el Thousand Island Lake i tot el seu entorn. Segurament la imatge i el sentit de tot el trail es pot resumir en aquesta bestial panoràmica.

Thousand Island Lake, un espectacle de la naturalesa en majúscules.

Des de l’Island Pass, el Banner Peak (3946m) i el Mount Ritter (4010m) al darrera dibuixant un reflex perfecte sobre l’aigua cristalina.

Dia 4: Garnet Lake – Ediza Lake – Rosalie Lake – Devils Postpile – Red Meadows – Deer Creek → 35.10km, 1125m+/1311m-, 8h49m.

Un dels millors despertars del trail el trobem el quart dia, a Garnet Lake. Una nit molt moguda amb una feble nevada, un ambient gèlid per variar i el vent que no va parar. Però el dia s’alça esbelt i radiant, amb una albada espectacular que ens serveix per agafar temperatura i assecar la tenda. Sense temps per perdre, sortim disparats i amb un somriure fins dalt de l’Ediza Lake, per baixar cap al Rosalie Lake i de nou remontar fins el Gladys Lake.

Despertar a Garnet Lake amb un dia així, va ser un dels moments més colosal i excitant de tot el trail.

Rosalie Lake envoltat d’un hivern prematur i una tardor que volia despertar entre el fred i la neu.

Ens espera una baixada trencacames llarguíssima fins al gran monument Devils Postpile i la Reds Meadows. El clima canvia per complet, amb una calor sofocant que feia dies que no sentíem. Amb les cames realment carregades, però amb temps per davant, decidim pujar al següent coll i parar quan es faci de nit, independentment d’on siguem. Sortosament, arribem a Deer Creek, un excel·lent lloc per acampar, amb aigua a prop i protegits de les inclemències per una zona boscosa.

Devils Postpile National Monument, una obra d’art molt prehuada en forma de columnes de basalt formades fa menys de 100.000 anys a causa del refredament d’un fluxe de lava.

El bosc cremat de Red Meadows amb la renescuda vegetació i els arbres despullats agafa un caire místic i al mateix temps tenebrós, esperant renèixer en un futur proper.

Nit freda però a cobert, en una zona tranquil·la i sota la Milky Chance (Via Làctea) de Deer Creek.

Dia 5: Deer Creek – Purple Lake- Lake Virginia – Cascade Valley Trail – Silver Pass – Mono Creek Bridge → 40km, 1330m+/1721m-, 11h24m.

Després d’una gran nit a Deer Creek (no menys freda que les altres), arrenquem amb energies renovades, amb ganes d’assolir els dos grans passos del dia i aprofitar un clima realment bo. En poca estona i després d’una pujada llarga però suau, creuem Purple Lake, d’una bellesa excepcional. Comença un tram força dret que ens porta directes a Lake Virginia, una zona que ens deixa eclipsats per complet. Vistes de postal en un entorn idíl·lic, una llàstima no poder-hi passar una nit, però el break obligat ens permet una sintonia total amb la zona. Rodegem l’estany i afrontem un descens molt vertical cap a Cascada Valley Trail. Una vall remota i amagada que recorrem de baixada fins a trobar el pont que esdevé el punt de partida cap a un exigent ascens fins a Silver Pass.

Virgine Lake, una altre meravella en forma d’estany. Navegar pels volts d’un entorn tant pur aporta una vitalitat bestial i una gran dósis d’energia.

Abans del Pass, els llacs Squau i Warrior son els taloners d’una de les millors imatges de tot el trail. Es tracte del tot el circ que forma el Graveyard Peak, amb el Wilber May Lake als seus peus. Passen els minuts i no podem parar de contemplar aquella obra d’art, una barreja entre el Pedraforca i els Encantats, dues muntanyes mítiques a casa nostra. Amb una quantitat de neu molt gran, arribar a Silver Pass (3320m) requereix un esforç extra, que sumat a l’alçada i els peus molls fan la pujada realment èpica. Des de dalt, moment per contemplar els 360º que ens envolten. Baixem ràpid, deixant el preciós Silver Lake a la dreta i tendint a l’esquerra.

Squau Lake i Warrior Lake, sumant racons de plena naturalesa com a preludi d’unes grans parets de granit.

Graveyard Peak, el descobriment de la majestuositat, els “Encantats” americans a escena, amb el Wilber May Lake contrastant una imatge de postal.

Ens espera una baixada bestial fins a Mono Creek Bridge, però poder dormir en el punt més baix i en una zona comfortable, pensant en què l’endemà sortirem frescos cap amunt sho val. I la veritat és que la jugada surt rodona, ja que tot i la duresa de la baixada per l’acumulació de quilòmetres i desnivell al llarg del dia, trobem un fantàstic lloc per acampar passat el pont, amb una companyia americana inesperada que ens acullen des del primer moment a passar una nit inolvidable a la vora del foc i sota un cel descomunal.

Festa grossa amb la crew americana al Mono Creek Bridge, comentant la jugada, descobrint nous horitzons i posant fil a l’agulla pel què havia de venir.

Nit oberta cuinada a foc lent, entre sil·luetes i reflexes, una combinació impressionant que marcava el camí d’un futur prometedor.

Dia 6: Mono Creek Bridge – Beer Ridge – Seldon Pass – Blayney Meadows Trail – Muir Trail Ranch → 34.60km, 1309m+/1326m-, 8h37m.

Pleguem vel·les havent sortit el sol, despedint-nos de la família americana i donant-los les gràcies per l’amabilitat i acolliment rebuts. Una gent molt encantadora i sociable. Ens espera una pujada duríssima cap a Beer Ridge. Pocs quilòmetres però amb un desnivell bestial. Però les sensacions són bones i sortim a un gran ritme. L’esperança i el desig d’arribar a l’ecuador del Trail són un incentiu molt llaminer. Fem un ascens a realment ràpid i un inici de descens prometedor, però la baixada a Beer Creek Trail i la continuació cap al Italy Pass i el East Forks Lakes Trail son eterns. Les forces semblen minvar, el cap desconecta, ni una ànima i un terreny boscós molt monòton sumat a l’ambient càlid i asfixiant no ajuden. Aguantem el tipus i la guerra mental amb el propi jo, el paisatge es va obrint i una trobada amb un “manyu” resulten la salvació. Tornen les forces, la motivació i l’esperit aventurer que ens ve caracteritzant i que en vol més i més. L’estany Marie Lake també esdevé un gran estímul.

Camí del Seldon Pass, visible a la part més baixa de les muntanyes a la part centre-dreta i resseguint els Marie Lake entre prats verds i un entorn paradisíac.

Un cop passats els estanys, la pujada a Seldon Pass és realment ràpida i còmoda. Ja amb la certesa i el convenciment d’arribar a la meitat del recorregut, iniciem una llarga baixada fins al Muir Trail Rach. Un espectacle representat per estanys de tots tipus és el premi en el descens. Three Island Lakes, Heart Lake, Sallie Keys Lake , … son alguns d’ells. Aigua cristalina, vegetació i contrast típic de tardor son els reclams.

Three Island Lakes, una obra d’art dibuixada a la realitat.

Heart Lake a la desembocadura, mirant el Seldon Pass. Un llac en forma de cor escenificant de la millor manera el que transmet un entorn tant màgic com aquest.

Sallie Keyes Lakes submergit en plena tardor.

L’altre banda del Sallie Keyes Lakes, un luxe viurel’s de tant aprop.

Sallie Keyes Lake des de l’alçada.

Passats tots els estanys, ens endinsem al bosc per anar perdent alçada en direcció a la vall, cada cop de forma més directa, fins a trobar un tram tècnic de “switch backs” trencacames que ens porta de dret a Blayney Meadows Trail, per trobar la nostra zona d’acampada i un dels reclams de tot el trail: el hot spring de Blayney i un bany amb aigua calenta ens rebitalitzen ment i cos.

Dia 7: Muir Trail Ranch – Evolution Valley – Evolution Lake – Muir Pass Cabin → 35.78km, 1537m+/276m-, 9h39m.

Arranquem una gran jornada en la que tot mirar amunt, direcció al Piute Trail Pass, per anar guanyant metres i trobar el pont que ens porta a la preciosa i majestuosa Evolution Valley. Imponent i inacavable, recórrer al llarg del riu Evolution entre unes espectaculars parets de roca. Arribats al pont de fusta, el creuem per agafar una pujada molt dreta i endinsar-nos a la verda Evolution Valley 2.0. Creuem rius i ponts, boscos inacavables i un entorn salvatge submergit en la màxima expressió de solitari.

Evolution Valley, una vall a gran escala que segueix un canyon en un entorn màgic.

Evolution Valley 2.0, entre flora i la salvatgesa de Kings Canyon National Park.

Les cames pesen cada cop més i superar la zona boscosa sembla una prohesa. No obstant, regulant forces i amb l’al·licient de poder dormir en un refugi, aconseguim fer un esforç i guanyar terreny fins arribar al Evolution Lake. Quina meravella de la naturalesa. Aquí ens recuperem per complet i gaudim d’un entorn màgic. Sembla que l’objectiu del Muir Pass és factible. Però el mapa ens recorda que ens queda un llarg camí i les hores de llum van a la baixa. Deixem enrera el darrer punt d’acampada bo i ens ho juguem tot a una carta, convençuts que hi arribarem. Un terreny rocós i plè de puja baixa, creuant estanys i envoltats per murs de roca imponents, però arriba la nostra hora més fluída, aquella en la què ens creixem i tenim el control absolut del cos. Voler és poder i amb les darreres llums el cos, totalment excitat i carregat d’endorfines, és capaç de superar tots els neguits, les barreres i els límits que poques hores dibuixava la ment.

Evolution Lake, una meravella en tota regla. Al fons el Muir Pass comença a treure el cap.

Assaborint un espectacle dels que no es poden explicar, s’han de viure.

Coincidint amb un cel brillant i un horitzó rogenc, arribem a la gran Muir Cabine. Un luxe poder dormir a 3600m sota cobert i totalment aïllats. La nit és digne d’un conte de fades, segurament ni la fantasia més rebuscada hauria descrit millor aquest cel estrellat. La temperatura cau en picat i el fred cala ben endins, però l’emoció que suposa aquest gran moment ens manté el cor calent i això és el més important. Una nit sense companyia ni luxes de la classe alta, però en una suite més valuosa que qualsevol hotel de món.

Arribant al Muir Pass amb les darreres llums, per descobrir la suite deluxe (Muir Cabine) a 3600m … pell de gallina.

Nit freda i cel obert, els ingredients perfectes per gaudir-la a fons.

Dia 8: Muir Pass Cabin – Bishop Pass Trail – Palissade Lake – Mather Pass – Upper Bassin → 42km, 1328m+/1554m-, 11h.

Palisade Lake despedint el dia i posant color i bellesa a una jornada duríssima sense massa encant.

Mather Pass a la vista, apurant les darreres llums del dia!

Nit gèlida sota un cel excels, a 3200m.

Dia 9: Upper Bassin – Taboose Pass Trail – Lake Marjorie – Pinchot Pass – Twin Lakes – Rae Lakes – Glen Pass – Charlotte Lake → 46km, 1822m+/2080m-, 12h.

Lake Marjorie, talment sortit de l’excel·lència, els seus clors blau i turquesa amb l’efecte “mirror”, una meravella per copsarlo durant hores.

Lake Marjorie, talment sortit de l’excel·lència, els seus clors blau i turquesa amb l’efecte “mirror”, una meravella per copsarlo durant hores.

Des del Pinchot Pass, la panoràmica amb un joc de colors magistral, va ser de les que es recorden tota la vida. Màgia paisatgística!

Twin Lakes i un joc de picines blaves perfectes. L’altre costat del Pinchot Pass.

Destapant els darrers Twin Lakes entre la flora. Sens dubte, dels estanys més purs de tot el trail.

Rae Lake, el darrer escull abans d’enfilar cap al Glen Pass.

Sixty Lakes Trail, una passejada per un dels trams amb més encant de tota la travessa.

Una altre nit gèlida, auest cop des de Charlotte Lake.

Dia 10: Charlotte Lake – Bubbs Creek Trail – Center Bassin Trail – Forester Pass – Wallace Creek → 33km, 1360m+/1270m- , 9h30m.

Posant llum i temperatura per invocar el Karma abans de l’etapa final. Solitud i màxima expressió d’aventura a Wallace Creek, a l’expectstiva del dia clau del trail.

Dia 11: Wallace Creek – Creek to Guitart Lake – Mount Whitney Trail – Mount Whitney – Trail Camp → 30km, 1547m+/ 1158m-, 12h.

Timberline Lake, donant la benvinguda a l’epectacular cresta que culmina amb el Mont Whitney.

Moments de relfexió dalt del cim, un cúmul de sensacions, pell de gallina i llàgrimes d’emoció.

Sens dubte, la millor posta de sol que he pogut presenciar mai … a 4421m veient caure una estrella encesa que marcava el camí.

Nit freda i molt ventosa al Trail Camp, sota el Mount Whitney, amb la Milky Chance (via làctea) difuminant el cel.

Dia 12: Trail Camp – Lone Pine Lake – Whitney Portal → 10.75km, 32m+/1078m-, 2h25m

Tracks activitat:

  1. Happys Isles – Cathedral Lake
  2. Cathedral Lake – Lyell Fork Bridge
  3. Lyell Fork Bridge – Garnet Lake
  4. Garnet Lake Deer Creek
  5. Deer Creek – Mono Creek Bridge
  6. Mono Creek Bridge – Muir Trail Ranch
  7. Muir Trail Ranch – Muir Pass (Muir Cabine)
  8. Muir Pass (Muir Cabine) – Upper Basin
  9. Upper Basin – Charlotte Lake
  10. Charlotte Lake – Wallace Creek
  11. Wallace Creek – Trail Camp
  12. Trail Camp – Whitney Portal

Publicat per & arxivat en General.

Magnífica activitat al Parc Natural del Cadí Moixeró per la vessat de la Cerdanya i recorrent tres grans refugis: el Serrat de les Esposes, Cortals de l’Ingla i Gonec.


Dades d’interès

  • Punt de sortida i arribada: centre de Bellver de Cerdanya.
  • Distància total: 52 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 1920m.
  • Altura màxima i mínima: 2083m (Pic del Moixeró) i 999m (Bellver de Cerdanya).
  • Durada: 9 hores.
  • Dificultat: mitja a peu, alta amb bicicleta.
  • Material: botes de muntanyamotxilla 20 litrescantimploragps.
  • Cartografia: Alpina Cerdanya.

Circular en BTT pels amants del desnivell i les grans baixades en terreny tècnic. Sens dubte, de les millors de la Cerdanya.

Des del cim del Moixeró, una fantàstica panoràmica del Pedraforca al fons, el Comabona a la dreta i la Gallina Pelada a l’esquerra.

Sortim de Bellver de Cerdanya i per la carretera secundària anem cap al poble de Riu. Passat el poble trobem la pista d’accés al Parc Natural del Cadí Moixeró, que serà la nostra companya de viatge tota la pujada. El primer pas és el refugi del Serrat de les Esposes. Seguim sumant metres i passem pel mirador, el trencall de la Font Freda i més endavant el trencall a mà esquerra del Coll de Trapa, el cual prenem (a la dreta hi ha l’accés al refugi de Cortals de l’Ingla). Continuem per la pista fins a superar el Coll de Trapa primer i el Coll de Dental després.

El Coll Dental és el pas previ a coronar el Moixeró, un mirador perfecte de la Cerdanya.

Pujada directa al Moixeró, primer rodejant cap a la dreta i després creuant per sota cap a l’esquerra.

Arribant al Moixeró, amb el Puigllançada a la dreta, la Tossa a continuació i el Penyes Altes treient pit al centre.

Ja amb el Moixeró davant i el Penyes Altes a l’esquerra, anem a buscar la carena pel coll del Moixeró i fem cim. Desfem fins al coll del Moixeró i seguim la carena per les marques de GR fins a trobar el Coll de Pendís. Aquí agafem el sender de la Cavalls del Vent que ens deixa directa al refugi de Cortals de l’Ingla.

Descens del Moixeró per anar a buscar el GR que careneja fins al coll del Pendís.

Baixem per la pista força metres fins a trobar una pista que puja a l’esquerra i que ens permetrà pujar al coll de Baixer i saltar cap a la Vall de Pí, a l’alçada de la Roca Foradada. Un sender llarg i preciós fins a trobar la pista justament al berenador. Sumem uns metres més fins arribar al refugi de Gonec.

Territori animal el Parc Natural del Cadí: sempre ben acompanyats per vaques i cavalls.

Tram de sender des del Coll de Pendís fins al refugi de Cortals de l’Ingla.

Agafem forces i iniciem el darrer descens i el més adrenalínic del dia, que ens deixarà al poble d Pí. El corriol de Gonec és una joia en tots els sentits. Tranquil i varia, amb vegetació i vistes de la Cerdanya i la Vall de Pí. La tornada fins a Bellver la podem fer per la carretera o per una pista marcada com a GR.

La Roca Foradada pel sender, ja entrant a la Vall de Pí.

Ruta canyera i exigent pels que els agradi l’autèntica bici de muntanya, coronant cims, atravessant carenes i buscant corriols de pur plaer.

Track activitat:

Circular al Moixeró

Publicat per & arxivat en General.

Una escalada d’autèntic Pirineu, que reuneix tots els requisits per ser a la llista de les millors. Fissures, diedres, terreny d’aventura per equipar i granit de qualitat!


*Reportatge complet en breu

Dades d’interès

Publicat per & arxivat en General.

Descobrint la màgia del Capcir: de l’encant dels estanys de Camporells, a la grandesa del Petit Peric, el Puig Peric i el Puig de la Portella Gran.


Dades d’interès

  • Punt de sortida i arribada: poble de les Angles.
  • Distància total: 40 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 2200m.
  • Altura màxima i mínima: 2810m (Puig Peric) i 1595m (centre de les Angles).
  • Durada: 10 hores.
  • Dificultat: Mitja, espescialment pel desnivell acumulat si ascendim els Perics i el Puig de la Portella Gran. Si només fem la circular pel refugi de Camporells i el Puig de Pam, la dificultat és baixa.
  • Llocs destacats: estanys de Camporells, refugi de Camporells, Petit Peric, Puig Peric, Puig de la Portella Gran, Puig de Pam, Serra de Mauri, Vall de la Lladura, refugi Jaca de Canyades, ….
  • Material: botes de muntanyamotxilla 20-30 litrescantimploragps.
  • Cartografia: IGN Bourg Madame Mont Louis Col de la Perche.

Partint del poble dels Angles, l’atrevessem sencer i continuem per la pista forestal, fins a arribar a les ruïnes de les Iglesiettes, les restes d’un antic poble que va desaparèixer el Segle XIV per culpa de la pesta negra.

Seguim la pista i enllacem amb l’estètica Vall de la Lladura, un entorn salvatge i molt tranquil que ens permet endinsar-nos pel costat del riu, fins a trobar un desviament a la dreta per una pista que, en continu ascens cap a la dreta, se’n va a la zona alta de Formigueres, fins a trobar la pista forestal que ens durà a dalt de tot de la Serra de Maury (2428 m). Pujada insistent i continuada de 700 m de desnivell que va deixant enrera els arbres fins a treure el cap a la part alta, on la panoràmica ens regala unes vistes excepcionals.

Panoràmica de Les Angles des de la Serra de Maury.

Des del punt més alt de la Serra de Maury, la bellesa del Circ de Camporells no té preu, ambel Petit Peric, el Puig Peric i el Puig de la Portella Gran de guardes. Amb els estanys de Camporells a tocar, concreatment a sota els nostres peus, baixem per un sender molt directe fins al llac pricipal i el refugi de Camporells.


Aquí sorgeix la idea d’allargar la ruta i donar-li un toc d’alta muntanya pujant al Petit Peric, el Puig Peric (2810m), el Puig de la Portella Gran i el puig de Camporells per tornar fins als llacs de Camporell. Així que amaguem la bici i pugem pel sender de pedra descomposta directes al Petit Peric. Pujada molt física que en pocs minuts ens deixa al cim. Baixem per la carena de la dreta fins a conectar amb el Puig Peric. Seguim forts i baixem cap al coll que conecta amb el Puig de la Portella gran, amb alguna tram de desgrimpada i sempre per la part alta de l’aresta. Ens enfilem al Puig de la Portella Gran que ens regala unes magnífiques vistes de tot el que portem recorregut, així com del Parc Natural de la Dent d’Orlu i la zona de les Bulloses. Baixem per l’altre costat fins a culminar el darrer cim, el Puig de Camporells, des del cual recorrem tots els estanys de Camporells fins a recuperar la bicicleta.

Estany de les Bulloses a l’esquerra i estanys Blaus a la dreta, és el què amaga l’esquena del Puig Peric.

Magnífica vista del recorregut realitzat, des dels estanys de Camporells cap al Petit Peric i el Puig Peric a la dreta.

Els estanys de Camporells superiors, un espectacle totalment desconegut!

Estany Gros de Camporells amb l’estètic Puig de Camporells al fons.

D’aquí, retrobem el camí inicial i baixem a l’estany de l’Ànec, per seguir el sender ascendent que ens porta a la pista fins a trobar a l’esquerra un llom que ens condueix al Puig de Pam (2470m), pujant directes sense cap camí evident.

Cabirols i isards rondant per la zona, sempre et fan sentir més ben acompanyat!

Aquí dalt comença el gran descens fins al punt de partida. Desfem el cim i uns metres abans d’aquest baixem pels prats de la dreta, al principi sense camí visible fins a nèixer un sender que amb fites ens porta a la Cabana de la Balmeta i es va endinsant al bosc per una preciosa pista. Més avall la pista ens portarà al refugi de Balcere i al Llac de Balcere, un preciós parador per agafar aire i omplir l’estomac. Tot seguit farem un trosset asfaltat fins girar a l’esquerra per una divertida trialera (Itinerari BTT Nº 6) que ens deixarà a la pista de les Iglesiettes, on desferem el camí inicial fins a Les Angles.

Cabana de la Balmeta, una casa de pedra només apta pels amants dels hotels de muntanya 5*.Track activitat:

Estanys de Camporells i Circ del Puig Peric

Publicat per & arxivat en General.

Buscant emocions i una activitat completa en un dels entorns més salvatges del Pirineu.


Dades d’inetrès

  • Punt de sortida i arribada: pàrquing de Pineta.
  • Distància total: 33.50 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 3200m.
  • Altura màxima i mínima: 3348m (Pico Monte Perdido) i 1238m (pàrking de Pineta).
  • Durada: 12 hores.
  • Dificultat: Mitja-alta. A més de l’exigència física i mental que suposa l’alta muntanya al Pirineu, el fet de realitzar l’activitat en una sola jornada demana una gran preparació. A nivell tècnic, destaca la cresta del Dedo (sense fer cim), que es pot esquivar si pugem directes al Perdut per l’Ibón Helado, el descens dels Astazous que es pot evitar si desfem el Gran i baixem la canal, i la grimpada a la cara nord del Perdut, abans de la glacera (es pot assegurar amb corda i rapelar).
  • Llocs destacats: valle de Pineta, cara nord del Mont Perdut, balcó de Pineta, refugi de Tuca Roya, Astazou Petit, Astazou Gran, Taillón, Ibón Helado, cascada de Marboré, Ibón de Marboré, El Dedo, glaciar del Monte Perdido.
  • Material: botes de muntanya, casc, motxilla 20-30 litres, cantimplora, gps.
  • Cartografia: Alpina Ordesa y Monte Perdido.

Ascensió des de la Vall de Pineta als Astazous (oriental i occidental), aproximació a la cresta del Dedo i al Mont Perdut per la cara nord. Jornada llarga i exigent però molt gratificant, que es pot dividir en dos fent nit al preciós Balcó de Pineta o al estètic refugi de Tuca Roya.
Sortim de Pineta per travessar tota la vall fins al circ i pujar directes al Balcó.

El circ de Pineta sempre és un espectacle, amb les cascades del Cinca o Churros de Marmorés.

Records i admiració a una de les nords més alpines del Pirineu, la del Monte Perdido.

Les vistes de la nord del Perdut sempre són un reclam. Creuem tot el pla ascendent, passant pel Ibón de Marboré i pugem al coll d’Astazous (2967). Surgeix la idea de crestejar a l’esquerra i pujar al Pic de Marboré, i després d’un primer cresteig veiem que és un terreny desagraït i exposat, així que donem mitja volta i pugem a l’Astazou Petit (3013m), seguim l’aresta per baixar al coll i pujar al Gran Astazou (3071m). El descens clàssic és desfent el gran i baixant pel coll que separa els dos (opció més segura i aconsellable). Al track intentem baixar passat el gran, de forma directa. És factible, però en els últims metres hi ha algun pas de desgrimpada compromès que millor estalviar-se anant una mica més a la dreta.

Camí del coll d’Astazous, el preciós Ibón de Marboré, amb la Forqueta de Tuca Roya (2668m) i el Pico de Pineta (2859m) de guardians.

Aresta final fins a l’Astazou Gran (3071m).

Des del Gran Astazou, la glacacera del Monte Perdido i tota la cara nord. Imponent i desafiants.

Baixem fins al Plano de Marboré amb tendència a la dreta per buscar el sender normal. Anem bé de forces i decidim aventurar-nos a un Mont Perdut de tardes. La pujada és exigent i directa, per una paret de roca que cal grimpar i enfilar cap a l’esquerra, sortint en plena glacera. Aquí, creuem un parell de geleres i pugem directes al coll del Cilindro (3071m), molt evident després de la grimpada, sempre en ascens a la dreta. En el coll, per estalviar la baixada al Ibón Helado (2988m), decidim fer la carena que puja passant pel Dedo (3185m), però si no es porta corda i material, millor baixar al Ibón i pujar pel sender normal. Nosaltres, just abans del Dedo vam haver de baixar a l’Ibón per un camí paral·lel a la carena, ja que sense corda no ho veiem clar (ens faltaven uns 10m per fe cim, però vericals i sense error possible).
En una pujada dura i ràpida, especialment per la pedra descomposta a l’escupidera, però am paciència es fa. Coronem el cim del Monte Perdido (3348m) entrada la tarda. Vistes excepcionals i una tranquil·litat que no té preu. El sol cau i ens espera una baixada de 2200m fins a Pineta.

Des del coll del Cilindro, l’aresta fins al Dedo i el Monte Perdido.

Vistes de la gran activitat del dia: a la dreta els Astazous, al centre el coll del Cilindro i la cresta del Dedo i a l’esquerra l’Ibón Helado.

La Vall d’Ordesa, amb el refugi de Goriz, el Macizo de las Tres Sorores, el Cañón de Añisclo, …

Desfem el camí de pujada i en poc més d’una hora som al Balcó de Pineta, on vam decidir fer una parada al Ibón de Marboré per contemplar l’espectacular posta de sol. Sense temps per perdre, busquem el sender de baixada i baixem ràpid per aprofitar les últimes llums del dia.

Grata companyia en el descens del Balcó de Pineta.

Activitat d’alta muntanya molt completa, on es troba a faltar una nit en algun Pic o en el propi Balcó de Pineta per posar-li un toc més romàntic. 3200m de desnivell positiu i 12 hores navegant per les grans muntanyes del Pirineu.

Una magnífica posta de sol des de l’Ibón de Marboré, la millor manera de tancar una excel·lent jornada!

Track activitat:

Ascens Astazus, Dedo i Monte Perdido

Publicat per & arxivat en General.

Un clàssic del Ripollès entre pistes i senders


*Reportatge complet en breu

Dades d’inetrès

  • Punt de sortida i arribada: pàrquing de Ribes de Freser.
  • Distància total: 60 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 2200m (1700m sense baixar al mirador de les Creus).
  • Altura màxima i mínima: 2584m (Balandrau) i 900m (pàrking de Ribes de Freser).
  • Durada: 8-9 hores.
  • Dificultat: Mitja.
  • Llocs destacats: Refugi de Tregurà, mirador de la Creu de Fusta, Font lletera, coll dels Tres Pics, Balandrau, Roques Blanques, el Serrat, Font del Pou.
  • Material: botes de muntanya, motxilla 10-20 litres, cantimplora, gps.
  • Cartografia: Alpina Vall de Ribes i Vall de Camprodon.

 

Track activitat:

Circular al Balandrau

Publicat per & arxivat en General.

Improvitzant en un dia tapat, per acabar encadenant una gran activitat a la Vall de Llardaneta.


Dades d’inetrès

  • Punt de sortida i arribada: pàrquing d’Eriste.
  • Distància total: 25 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 1700m.
  • Altura màxima i mínima: 3011m (Pico de la Forqueta) i 1843m (Eriste).
  • Durada: 11 hores (parant al Refugi 1 hora perquè plovia).
  • Dificultat: Alta. A més de l’exigència física i mental que suposa una cresta al Pirineu, hi ha passos molt aeris amb roca descomposta i una desgrimpada exposada fins la canal de Pena a l’enforcadura.
  • Llocs destacats: refugi Angel Orus, Ibón de Llardaneta, Collado de Eriste, Pico de la Forqueta, Tuc de Torets, Cresta del Forcau, Forcau Alto i Canal Pena.
  • Material: botes de muntanyaarnés, 1 corda de 30m, reversopolitja autoblocantmosquetons de seguretat, joc de 7 tascons, friends (grans i micros, totes les mides), pitonsbagues i cordinos.
  • Cartografia: Alpina Posets Perdiguero.

Arrenquem del poble d’Eriste, pujant per la pista que ens deixa al pàrquing de la Pleta d’Esterillo. Aquí comença un autèntic passeig per un paratge verd, dens i plè d’encant fins al refugi Angel Orus.

Cascada d’Espigantosa, una de les meravelles de la vall d’Eriste.

Creuant el torrente de Llardana “in extremis”!

Darrera el refugi agafem continuem pel GR que segueix guanyant alçada amb tendència a la dreta. Primer superant trams de blocs i més endavant, passat el pont, seguint al costat del riu Llardaneta. Passem la bifurcació que a la dreta ens porta a la canal Fonda i a l’esquerra ens guia fins al coll d’Eriste. Agafem l’opció de l’esquerra per continuar sumant metres i arribar a un dels punts més idílics de la ruta: l’Ibón de Llardaneta.

Entre núvols baixos, pedra, el verd intens i un blau turquesa excels, l’Ibón de Llardaneta.

Remuntem amb tendència a l’esquerra per una tartera fins arribar al collado de Eriste o de la Foqueta, a 2860m. A la dreta ens queda el Tuca Royo i el Pic de Pavots, punt d’inici de la cresta d’Espadas, però nosaltres optem per l’esquerra, direcció a la Forqueta (3007m) i la Forqueta SE (3004m). Ascens ràpid que per l’aresta és més de grimpar i per l’esquerra hi ha un camí més caminable. D’aquí baixem desgrimpant i seguim el circ fins a pujar la Tuca de Torets (2962m).

Des del Pic de la Forqueta, l’espectacle era majúscul.

Aquí decidim aventurar-nos cap a la Cresta del Forcau, una aresta plena de puja-baixa i trams realment escarpats, en algun tram amb roca molt inestable. Es fa bé, però cal tenir en compte on ens fiquem: cresta solitaria, llarga i aèrea, amb molts passos de grimpada al buit i roca tant bona d’adherència, com insegura i trencada. Més d’un quilòmetre en terreny d’aventura fins arribar al Forcau Alto (2845m). La pujada a aquest cim sí que és més clàssica, però la majoria i accedeixen per una canal evident que puja de la vall de Llardaneta i deixa uns metres abans del cim.

Pic de Pavots al fons, ja supera el coll d’Eriste.

Deixem el Forcau Alto enrera i continue direcció a l’enforcadura. Després de perdre altura i recuperar-la, ja veiem el darrer tram de cresta fins al coll. Aquí es complica la cosa i si es vol seguir la cresta per la mateixa aresta rocosa, hi ha un parell de passos molt exposats, que és recomenable rapelar, pensant en què si una roca s’arrenca desgrimpant, la caiguda és terrible (uns 10 metres cada pas). Tot i que portem corda, finalment decidim tornar uns metres enrera i baixar per una canal prèvia als passos aeris que sembla que també porta a l’enforcadura per la vessant nord de la cresta. Efectivament, després d’uns cent metres de desgrimpada per un terreny factible però molt exposat (només recomenable a persones amb experiència, sinó millor rapelar per l’aresta), arribem a l’enforcadura.

El dia està complicat pels núvols espessos i un terreny molt humit, així que decidim deixar l’escalada al Forcau Baixo per un altre dia i baixem per la Canal Pena, una autèntica tartera entre dos Pollegons que ens porta en pocs minuts a la Vall de Llardaneta. Un descens preciós i molt autèntic en un entorn força remot, que amb la boira baixa agafa un punt místic.

Els núvols, una constant en el tram final.

Descens per la Canal Pena, des de dalt l’enforcadura. Sens dubte, un autèntic passadís de les tenebres!

Seguim perdent alçada sense cap senyal però sense pèrdua, ja que el camí ens queda a davant. La baixada és millor fer-la amb tendencia a la dreta fins a trobar el GR, per anar més directes. D’aquí ja només ens falta passar pel refugi Angel Orus i desfer la baixada de primera hora. Finalment baixam fins al poble d’Eriste a peu, refusant l’opció del bus.

Una activitat entretinguda i més llarga del que sembla, en un entorn preciós.

Track activitat:

Pic de la Forqueta i Crestas del Forcau

Publicat per & arxivat en General, General, General, General, General, General, General, General, General, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions.

Ambient alpí i activitat molt completa en una de les clàssiques del Pirineu.


Dades d’inetrès

Fantàstica activitat d’alta muntanya per als amants dels crestejos. Sens dubte, una de les crestes més estètiques i boniques del Pirineu.


Sortim d’hora (5:00 am) de l’aparcament del Balneari de Benasc pel GR i a pocs metres prenem el desviament a la dreta al Pic i els Ibones d’Alba. Comença una pujada exigent en terreny descompost, a trams terra i als trams pedra. Superem el barranc i arribem a un pla on el verd dóna vida (Turonet de Alba i Cueva de Alba). D’aquí progressem per un sender en pujada suau fins arribar al primer estany, on comença la Vall d’Alba. Sens dubte un dels paisatges més bells de l’alta muntanya pirinenca. El superem per l’esquerra i el decorat canvia els tons verds pel gris i el marró de la roca. Pugem directes pel barranc fins que, a l’alçada de la característica bretxa a la cresta, ens desviem a la dreta i creuem tota la zona de blocs fins a trobar-la. Sense arribar-hi del tot, flanquegem per sota, per començar la cresta just en l’immens gendarme d’abans de la Bretxa.

Treient les lleganyes de bon matí!

Ibón de Alba, espectacle majúscul amb l’objectiu al fons.

Flanqueig entre blocs de roca fins a peu de cresta.

La cresta comença interessant i amb passos d’intuïció, sent un terreny molt obert i amb varietat d’opcions. Progressem amb ensamble, posant alguna assegurança flotant fins al cim. Desgrimpem ràpidament fins a la famosa Bretxa. La pujada al següent gendarme presenta un tram d’escalada compromès, on cal saber llegir el terreny i confiar en la roca. La cresta continua pujant i baixant, cada vegada més aèria. Superem un tram curt molt afilat i estètic sense massa complicació.

Inici prometedor, amb ambient i terreny d’aventura on la intuició és clau.

Primers passos exigents, però amb un granit excel·lent.

De seguida arribem al ràpel obligat de quinze metres clavats que ens deixa al costat del coll, on es troba la pujada més exigent de la cresta. Cal flanquejar la paret per l’esquerra fins veure un diedre perfecte, una mica amagat a la cara N i que surt d’una petita repisa (hi ha un pitó a l’entrada). El pati és interessant i la pujada vertical, però es poden ficar seguros flotants a les fissures i la roca és molt bona. amb paciència i atenció es fa bé. Passat el diedre, treiem el cap a la cara S, on muntem la reunió que al mateix temps ens servirà per afrontar l’ascens final, una “delicatessen” en un tram aeri on es poden enllaçar roques i posar friends.

Ràpel obligat des de dalt en gendarme. Preciós.

Superant el diedre de V, segurament el més exigent de la cresta.

Passat el diedre, l’ascens final també té un pas exigent.

La cresta continua baixant i pujant, però perdent exigència tècnica i amb més grimpada que escalada. Ja amb el Pico de Alba a la vista, superem una zona afilada fins a arribar a un cim on es pot rapelar (10 metres aproximadament) o desgrimpar. Superada la baixada, el camí es converteix en una pujada directa per una canal de tartera i molta pedra solta fins al Pico de Alba (3107m).

Pau i tranquilitat en la màxima expressió. Temporal a la vista!

Amb l’entrada a la Vall de Cregüeña a l’esquerra, la cresta disposa d’unes vistes privilegiades en tot moment.

Després de desgimpar el darrer cim, la canal d’accés al Pico de Alba és molt evident.

Tram final de l’aresta fins al Pico de Alba.

Una més al currículum i moment per obrir nous horitzons.

El descens és directe als Ibones d’Alba, majoritàriament entre blocs de roca grans i tartera més avall. Abans del primer Ibon s’ajunta amb el camí de pujada, ja fins al pàrquing.

Després d’una gran jornada, la remullada en un paratge com aquest era obligada!

Track activitat:

Cresta 15 Gendarmes al Pico de Alba