Publicat per & arxivat en General.

El calcari i les textures més autèntiques d’Ordesa concentrades en una paret única

*Reportatge complet en breus

Detalls tècnics

Tras dejar atrás el pintoresco pueblo de Torla, tomamos el desvío a la izquierda que nos permite adentrarnos en el precioso valle de Bujaruelo. Podemos dejar el coche en el parking del camping de Bujaruelo o en un pequeño descampado tras el camping (pasada una torre eléctrica, nos queda a la derecha). El sendero de subida está realmente escondido, pero si vigilamos la zona boscosa cercana a la torre eléctrica, veremos un hito dónde empieza.

Estalactites i jocs de colors. Descobrint la muntanya per dins abans de fer-ho per fora.

La subida por el Barranco de Turbon es rápida y exigente, especialmente en el momento que dejamos atrás el bosque y subimos por pedrgales y un sendero poco definido. Podemos acceder a la pared directamente por la izquierda pegados al Tozal del Cebollar, remontando por un fondo de valle lleno de bloques de piedra o podemos subir hacia el Collado de Otal, pasar la Grallera del Turbón hasta cruzarnos con un sendero a la izquierda que atraviesa varias zonas rocosas hasta llegar a la parte baja del Pico Fenez.

Para llegar a pie de pared, justo antes de tener de frente los característicos canalizos, subimos por la parte derecha y flanqueamos pasando por la Cueva Helada de Fenez. Recomendable llevar frontal y adentrarse en la cueva izquierda o a la derecha si os va la marcha (tras un primer paso muy estrecho, las cavidades interiores son un espectáculo). En pocos metros vemos la parte central de la pared, dónde empieza la vía. Des de pié de vía vemos prácticamente toda la línea que sigue la vía, así como sus hermanas Gran Canaleta y la vía de las Marmotas.

Estalagnites de gel fluorescents. Un espectacle de la natura difícil de trobar al Pirineu.

Segon llarg de la via, més vertical i amb molt d’ambient.

El primer largo de IV es bastante tumbado y nos permite una primera toma de contacto con esta escalada tan peculiar. La adherencia de la roca es una gozada y los recursos que permite su textura son una pasada. Chorreras, contraposiciones de pies, empotramientos, agarres tipo buzón dentro los canalizos, … los camalots grandes (3, 4, 5) són el mejor aliad para proteger. La primera reunión (una chapa con espit) se encuentra encima de un pequeño techo, visible des del pie de vía.

Tercer llarg abans de deixar les canaletes per trobar el pas finet previ a la R3.

La boira, la humitat, el vent i un clima força dur ens van posar a prova. De grans vistes a ser engolits per un ambient místic en pocs segons.

Tornada per l’espatlla de l’esquerra, direcció al Tozal del Cebollar.

El segundo largo empieza un poco tumbado pero rápidamente toma verticalidad y exige más físico y técnica de posición, puesto que fiarse sólo de la adherencia es un poco osado. La tónica de la roca y sus formaciones sigue hasta llegar a la R2. No tan cómoda, pero sin problemas para reforzarla.

Publicat per & arxivat en General.

Al Capcir a la tardor és una mina d’or desconeguda i poc concorreguda


Detalls tècnics

La Dent d’Orlu és d’aquells llocs que sempre has sentit a parlar per la seva estètica, per un granit de qualitat i per ser un del símbols del Capcir. Provablement un petit santuari en forma de Parc Natural on només per perdre-s’hi una estona ja val la pena la quilometrada. Boscos frondosos i humits, vall solitàries i parets de roca que fan el deliri de qualsevol amant del Pirineu. L’essència del Piri francès queda del tot reflectida en aquest petit gran racó del Pirineu Oriental.

Aparquem al pàrquing de la cara N, després d’una pista que surt del poble d’Ascou. Després d’una aproximació per dins el bosc, amb una hora ens plantem al coll on hi ha la ruta normal si seguim recte, o la cara E si flanquegem la paret en lleuger descens. En pocs minuts, l’esbelta paret E ens dóna el bon dia. Passem al Tapas sans Dalle i anem seguint les marques vermelles fins a trobar la nostra via: A Bisto de Nas (nom escrit a la roca i dos parabolts a peu de via).

Un primer llarg de IV tumbat on l’adherencia ja comença a ésser clau en el tram final.

El primer llarg ja ens deixa entreveure el tarannà de la via. Granit adherent i de bona qualitat, amb cantell puntuals i assegurances justes però suficients pel tipus de via que és. Jugar amb la posició i confiar molt amb l’adherència de peus és clau. En general, quan els trams són de placa adherent tomben un pèl, i quan hi ha cantell i bons reclzaments la via és vertical amb algun sostre puntual.

Quart llarg de 5c força vertical i amb cantell, on el pas clau és un sostre amb molt ambient.

La línia està molt ben trobada a la paret, essent realment continua i mantinguda, a la vegada que variada pels tipus d’escalada i algun flanqueig. Tots els llargs tenen interès i les vistes són una constant. La tranquil·litat de la vall juga un paper clau per donar-li a l’escalada un punt romàntic i espectacular.

Setè llarg sortejant terreny variat i aventurer. Un flanquig i el posterior sostre posen el punt físic.

Novè llarg, força tumbat i amb algun tram plaqueru d’adherència interessant.

Els dos darrers llargs són menys exigents, però igual d’interessants i plens d’ambient. Al sortir, esem en plena aresta, amb un pati bestial a banda i banda. Ens sembla que hi ha bona roca i el cantell generós i decidim recórre-la fins al cim sense anar encordats. No obstant, hi ha un primer pas del cavall i un tram vertical de IV posteriorment que millor assegurar, especialment el segon.

El Parc Natural de la Dent d’Orlu és d’una bellesa infinita.

Un cop a cim, la panoràmica del Capcir s’extèn fins al Pic Rulhe i més enllà. Sols en una agulla solitària que desprèn màgia per tots cantons. El descens és per l’altre costat, buscant un sender pedregós que ens porta ràpidament al coll on ens hem desviat per anar a buscar la via.

Una activitat completa en un entorn *****!

Vistes de tota la periferia de la Dent d’Orlu, un espectacle. La tardor al Capcir és un tresor.

Track activitat

Dent d’Orlu per la via A Bisto de Nas

Publicat per & arxivat en General.

Preciosa cresta del Pirineu Oriental amb vistes al Mare Nostrum.


Detalls tècnics

Des del refugi de Marialles, ascens al Pic du Canigo per l’estètica i aèrea cresta de Gashmir. Descens per la xemeneia i ascens al Pic Barbet per l’esposada cresta de Barbet.
Sortim del refugi de Marialles (on es pot arribar amb cotxe després d’una llarga i trencada pista) i seguim el camí que passa per sobre el refugi. Un sender preciós que va guanyant alçada progressivament fins a superar la zona boscosa, on trobem el refugi Aragó (una cabanya petita i acollidora amb llits i llar de foc). Ja amb vistes al fons de la vall, es tracte de pujar al pic de Gashmir (el que s’alça de darrere el refugi) per la ruta més agraïda possible. La opció més comuna és, passat el refugi i superada la zona d’arbres de l’esquerra, enfilar-se paral·lels a un torrent rocós totalment sec. El camí no està marcat, però no te pèrdua, ja que pugem per on pugem, acabarem al cim.

Ascens fins al Pic de Gashmir pel pedregà, sobre el refugi Aragó.

Un cop al cim, ja visualitzem la totalitat de la cresta. Ens posem arnés i casc i deixem la corda i el material dur a mà per si algun pas ens requereix assegura-lo. És una cresta curta però intensa i aèrea, sense cap zona tranquila. Requereix concentració en tot moment, llegint la millor opció. Els passos de II i III es complementen amb un grant força bo però amb alguns blocs de poc fiar, pel què sempre és interessant testar-ne la consistència pràviament. Els dos passos claus els trobem, primer en un petit ràpel on hi ha una instal·lació però que es pot desgrimpar i posteriorment flanquejar cap a l’esquerra amb l’ajuda d’una petita corda lligada a un pitó i posteriorment en un flanqueig de gendarmes (III+) que cal fer per la dreta i sense guanyar massa alçada. És realment vertical però hi ha bona presa. Només cal buscar els recolzaments de peus i a la sortida deixar-se anar. El tram final és una successió de blocs que tot i semblar verticals i exposats ofereixen seguretat.

Desgrimpada i flanqueig exposats en el únic ràpel equipat de tota la cresta.

Superant la zona dels gendarmes amb un flanqueig de III+. El pas més tècnic de la cresta de Gashmir.

Zona de blocs abans d’afrontar la darrera grimpada fins a dalt el Canigó,

Des del cim baixem per la ruta de la xemeneia cap al coll de la Brèche Durier. Ja amb vistes a l’espectacular cara N del Pic Barbet, ens enfilem cap al cim per l’aresta. Més curta però més exposada i exigent, amb alguns passos de IV a la part alta. Hi ha força ponts de roca, algun pitó i xapes, de manera que assegurar els passos més verticals amb una corda pot ser interessant.

Primer tram vertical i amb ambient a la cara N del Pic Barbet.

Arribats a dalt, coronem el Pic Barbet () i baixem cap a la Portella de Valmanya, on un sender que baixa fent ziga-zaga ens porta a retobar el camí del refugi. Des d’aquí només cal desfer el camí d’ascens fins a tornar al refugi de Marialles.

Darrers metres de la cresta de Barbet, respirant després d’uns últims passos de tensió.

Des del Pic Barbet, al fons la cresta de Gashmir fins el Canigó. A l’esquerra, la cresta de Barbet.

Track activitat

Canigó per la cresta de Gashmir i cresta de Barbet

Publicat per & arxivat en Alps i resta del món.

Perseguint l’hivern austral a les antípodes: Alps del sud i territori de contrastos a ritme de haka


*reportatge complet en breu

Detalls tècnics

  • Vol: Barcelona-Istambul-Singapo re-Christchurch.
  • Durada: del 18 d’agost al 11 de setembre.
  • Transport: autocarabana.
  • Allotjaments: campgrounds habilitats (està prohibit pernoctar fora dels campgrounds).
  • Llocs d’interès: Christchurch, Mount Olympus, Craigiburn, Arthurs Pass, Greymouth, West Coast, Punakaiki, Fuldwind, Lake Ohau, Lake Tekapo, Mount Cook village, Wanaka, Queenstown, Lake Te Anau, Milford Sound, Dunedin, …
  • Zones d’activitat amb esquís: Mount Olympus (Mount Olympus i Mount Spynx), Craigiburn (Mount 1912), Arthurs Pass (Mount Bealey), Lake Tekapo (travessa des de Roundhill fins a Fox Peak), Lake Ohau (bowls), Treble Cone,  Cardrona (backside bowls i Mount Cardrona), Haast Pass (Mount Armstrong i Brewser Hut), The Remarkables (Double Cone couloir).
  • Material utilitzat: motxillaesquíspells de focagrampons1 piolet tècnicpala arva i sonda, cascpal pioletarnéscorda de 60m o 2x30mreversomosquetons de seguretatpolitja autoblocantbagues i cordinos.
  • Cartografia i llibreria: http://www.topomap.co.nz/ , www.skitouring.co.nz, Llibre Backcountry Skiing New Zealand.

Dies 1-3 (18/8/2019 al 20/8/19) –> Barcelona – Istambul – Singapure – Christchurch

Després d’un llarg vol amb dues escales, arribem pels pèls a Nova Zealanda, ja que el retard en el vol d’Istambul a Singapure ens va fer arribar a límit al darrer vol. L’anècdota va ser que ens esperaven a Singapure amb cartells, ens van recollir amb cotxe elèctri i ens van portar a la porta d’embarcació directes per arribar a temps al vol de Christchurch. Quin personal més eficient i competent … chapou per ells! Com era de preveure les maletes van arribar un dia més tard.

Aprofitem el primer dia a Christchurch per recollir l’autocarabana, carregar-la de queviures i visitar Christchurch. La principal ciutat de l’illa del sud ens resulta extremadament “morta”. Si respira poca vida, amb una barreja entre espais nous i futuristes amb zones de barri més deixades. Les parets de grafitis i la esglesia esfondrada en l’ultim terratrèmol són algunes de les coses que més ens sorprenen.

Per davant, ens esperaven nits i més nits a l’hotel mòbil de mil estrelles. Milky Way a Lake Tekapo.

Dies 4-6 (21/8/2019 al 23/8/19) –> Christchurch – Mount Olympus

Després d’estrenar el nostre hotel mòbil en un campground dels afores de Christchurch, recollim tot l’equipatge a l’aeroport i comencem l’aventura de veritat. Ràpidament som conscients de la principal font de vida del país. Prats i més prats en extensions infinites de petits monticles adornen els laterals de les carreteres, amb les típiques ovelles merinas i vaques com a protagonistes. Carreteres secundàries i paisatges de postal ens porten cap a l’interior, a l’estrem nord dels Alps del Sud.

La idea era arribar al Bottom Hut del Mount Olympus per calçar esquís i pujar fins al Top Hutt, on volíem passar un parell de nits. Però vam preferir tirar de prudència i aparcar al primer pàrking, a la zona del plateau i pujar caminant amb tots els trastos fins a trobar neu. Després d’un parell de quilòmetres, la hospitalitat d’una noia local que pujava amb la pickap ens va salvar d’una gran pallissa i d’arribar al refugi de nit. Un cop al pàrking de dalt, vam palpar de primera mà les autèntiques estacins de Nova Zealanda, els Ski Fields o clubs privats que funcionen amb els remuntadors més rudimentaris mai vistos, els Nup Crackers. Una corda amb un sistema de politges que va corrent i a la cual t’has d’enganxar per mitjà d’una pinça metàlicaque portes fixada a l’arnés. La pinça l’has de portar constantment presionada perquè mossegui la corda i no s’obri, de manera que quan passes per les politges amb els dits a un pam, toca resar i empassar saliva! Quina salvatjada!

El refugi del Mount Olympus és un espectacle: als peus de les muntanyes nevades i amb un entorn 100% freeride. Funciona gràcies a les aportacions dels socis i la veritat és que el tracte és molt bo. Tenim tots els àpats coberts, dutxes, habitacions climatitzades, secador de botes i jacuzzi (hot tub) extern!

El primer dia el partim en dos: al matí fem una primera baixada a la zona del Bridge Peak i després anem a les canals de l’espectacular Little Alaska. Neu pols fresca i baixades curtes amb pendent ens dónen la benvinguda. Després de dinar i amb la motivació pels núvols, remuntem de nou fins al Bridge Peak per resseguir tota la carena que ens deixa al cim del Mount Olympus amb les darreres llums del dia. Posem la firma a una clàssica de la zona, l’estètic corredor SE d’aquest mític cim.

Terreny aeri i alpí per accedir a la zona de la Little Alaska, un paradís de canals i corredors.

Ascens al Mount Olympus amb les darreres llums del dia.

Posta de sol bestial des del Mount Olympus, amb el característic contrast de les valls inòspites i infinites, els arbres abraçant les muntanyes i el cims escarpats lluïnt el blanc més pur.

Corredor central del Mount Olympus a la llum de la posta, apurant un primer dia de grans línies i condicions.

El segon dia remuntem la pala ample que queda a davant del refugi i que puja per la dreta del cim Sphynx, l’altre guardià d’aquest paradís del freeride, a la muntanya dels Dèus.

La pujada és força dreta i mantinguda, fet que ens deixa al coll en poca estona. Des d’aquí ja podem dibuixar força línies en forma de corredors a la cara E de l’Sphinx. Finalment optem per calçar grampons i pujar el corredor de l’esquerra fins a la l’aresta somital i baixar pel corredor de la dreta en forma d’essa. Allarguem la baixada fins gairebé el fons de la vall aprofitant les condicions de neu pols fresca.

Ascens a l’Sphynx per una de les canals de la cara E.

Iniciant el descens del corredor E de l’Sphynx. A la dreta seguint l’aresta el Mount Olympus.

Posem pells de foca i remuntem fins el coll de la cara N de l’Sphinx per baixar directes cap al refugi. Dinem i ens despesim de la que ha esdevingut casa nostra els darrers tres dies. Baixem fins gairebé el Bottom Hutt aprofitant la neu del torrent. Aquí, ens toca penjar esquís i botes a l’esquena i baixar els cuatre quilòmetres de pista a peu. A mig camí un home amb 4×4 s’ofereix a portar-nos i ens estalvia la pallissa. La gentilesa kiwi no té fronteres.

Després d’una baixada fins gairebé el fons de la vall digne del World Disney més blanc, tocava remontar per tornar al Top Hut.

Dia 7 (24/8/19) –> Craigiburn Ski Field (Mount 1912)

Seguint el full de ruta, la següent para obligada era a Craigiburn, un altre Ski Field privat amb un backcountry espectacular. Després de trobar la pista directe baixant de Mount Olympus tallada, decidim donar tota la volta i accedir-hi per l’altre costat. Un extra amb el que no hi comptavem però que encara vam salvar pro bé. La pista fins dalt l’ski club té habilitat un pàrking a mig camí per autocarabanes i furgonetes. Des d’aquí, ja t’aconsellen fer dit i pujar amb 4×4 si t’estimes el teu vehicle. I la veritat és que no ho diuen envà. Un bosc espès i selvàtic i una pista amb clapes de neu i gel, a més de forats que esdevè un espectacle fins arribar a port. La hospitalitat dels esquiadors kiwis ens va captivar.

On no arribava la motorhome arribava l’esperit kiwi i la gentilesa dels seus habitants.

A dalt, la millor opció és agafar un ski pass d’una pujada que inclou els 2 nup crackers per poder arribar a la part alta. Des d’aquí, amb les pells de foa tenim un ventall de possibilitats molt llaminer. El cim de darrere l’estació ens roba el cor des d’un primer moment. Ho comentem amb un pister i ens parla molt bé del Mount 1912 i fins i tot mostra interès en acompanyar-nos si no treballés. No obstant, un company seu si que s’apunta a l’aventura i nosaltres encantats. Tenim un descens de 700m amb un pendent mantingut i una neu cremeta al punt per darrere l’estació fins arribar a una vall remota, adornada amb un refugi, un riu i conífers de grans dimensions ben curiosos (pitch forest).

Travessat el riu, posem pells de foca i busquem la pujada més evident de l’esquerra, superant diferents pales amples amb força pendent. La muntanya està realment carregada i les vistes conforme arribem a dalt són de postal. El tram final agafa més inclinació per acabr coronant un pic molt estètic, amb una panoràmica brutal.

Corredor central del Mount 1912.

De color vermell la línia de pujada i baixada. En verd, l’intent de descens on es va desencadenar l’allau.

Dia 8 i 9 (25 i 26/8/19) –> Arthurs Pass – Greymouth – West Coast – Punakaiki – Fouldwind – Arthurs Pass

Sembla que venen dies de mal temps, i aprofitant el contratemps que ens ha portat a Greymouth, la West Coast ens espera. Considerada una de les millors carreteres de NZ per l’espectacularitat de l’entorn i els contrastos entre el mar a un costat i el bosc selvàtic a pocs metres ens deixem robar per les seves corrents marines.

Iniciem la ruta a Point Elizabeth, ja amb les primeres vistes a les immenses platges de la costa oest i al Mar de Tasmània. Seguit el trail que atravessa des de la platja pels penyasegats de la part alta, endinsant-se per la flora selvàtica de la zona interior i acabant a l’altre costat del cap. Aquí comença l’autèntica carretera que va resseguint tota la West Coast, passant per Rapahoe, Barrytown, Punakaiki (Paparoa National Park), Charlestone fins a Cape Foulwind.

Fem nit al campground de Punakaiki, amb la remor de fons de les gabines i les onades. Ens llevem sota un dia trist que sembla no voler arrencar. El trail dels Pancake Stones ens deixa al·lucinats. Les formes de les roques, els seus laminats, les cabitats interiors escarbades per l’aigua que esdebenen un laberint per les onades fins acabar esclatant i brullint en forma de heiser. Un espectacle de la naturalesa realment únic.

Les espectaculars formes de les “Pancake Stones”, un dels principals atractius de la West Coast.

L’aigua del Mar de Tasmània esclatant entre les Pancake Stones, un espectacle de la natura únic a NZ.

La següent parada la fem a Cape Fulwind, esperant trobar una de les colònies més importants de foques marines de tot Nova Zealanda. I la trobem, amb les protagonistes fent acte de presència. Culminem el trail al far de Cape Fulwind, que com diu el nom, és un característic cap on el vent sempre té la paraula. Un clima realment desagradable, on la humitat, el fred, les ràfegues, els fronts espontanis i les inclemències meteorològiques en general prenen el protagonisme. Deixem enrere la West Coast i tornem cap a Arthurs Pass per la carretera interior, buscant enriquir el viatge a través dels contrastos i la ruta improvisada. Inangahua, Reefton, Ikamatua, Taylorville, Arnold Valley, Moana, Inchbonnie i Otira.

Descobrint a la West Coast una de les principals colònies de fur seal de tot NZ.

Dia 10 (27/8/19) –> Mount Bealey (1836m) – Mount Rollestone Trail – Darfield

Després d’una nit gèlida al campground d’Arthurs Pass, decidim buscar una ruta d’esquí de muntanya a la zona, buscant l’essència del rando kiwi i defugint de les estacions. L’elevat risc d’allaus, ens fa ser conservadors i buscar un terreny sense massa pendent, on la orientació hagi estat poc castigada pel vent en les darreres nevades. El Mount Bealey ens crida l’atenció. Iniciem pel Mount Bealey Nature Track els 700 metres de desnivell positiu i porteig enmig d’un bosc selvàtic, un peatge previ a la tan preuada neu pols.

A la recerca de la catifa blanca. El primer dia lluny dels ski fields ens va quedar clar que l’ski touring kiwi és una aventura.

A dalt, unes fantàstiques vistes sota un dia blue bird amb la zona steep de Temple Basin just davant. Els cims, realment carregats, llueixen un blanc d’allò més pur. Treiem pells i iniciem una primera baixada amb powder kiwi molt gratificant. Aprofitant les condicions i que el dia ens juga a favor, tornem a posar pells per buscar una segona baixada fins al bosc on tocarà desfer el camí de pujada amb els esquís a l’esquena i un terreny d’aventura poc agraït. En total, 1400m+ per una ruta que ens ha ensenyat que a Nova Zealanda, l’esquí de muntanya és sinònim de llargs portejos.

Des del Mount Bealey, una entrada prometedora amb una gran panoràmica d’Arthurs Pass.

Neu pols tot obert. Girs de plaer amb la zona steep de Temple Basin al fons.

Baixada World Disney als bowls del Mount Bealey. Polseta kiwi a ritme de creuer!

Aprofitem el dia per fer una mica de trekking a la zona d’Arthurs Pass, un port de muntanya ple de racons naturals interessants. Primer, amb el trail del Mount Rollestone, entre un bosc dens i entre el cantar de les aus autòctones i posteriorment envoltats del circ que forma el Mount Rollestone, una de les muntanyes més espectaculars de la zona.

Posteriorment, seguim el Devil’s Punchbowl Walking Track i ens acostem a la cascada (Hinekakai o Te Tautea en maori) de de 131m que dóna vida a la zna d’Arthur’s Pass. Un salt espectacular que en caure es difumina entre les roques, dibuixant unes formes molt estètiques.

Mount Rollestone, un dels cims més estètis de la zona d’Arthurs Pass.

Dia 11 (28/8/19) –> Lake Tekapo – Mount John

Arribats a Tekapo, una de les parades obligades del trip ens n’adonem de la grandesa del lloc. És un poblet realment petit i enmig del no res, però que amb l’afany d’un home austríac establert al país, va nèixer i crèixer per acabar esdevenint un lloc privilegiat de la illa sud. El llarge Lake Tekapo agafa la major part del protagonisme amb les seves aigüest de color esmeralda, però també per les illes d’arbres realment curioses i pel fons nevat amb cims prominents de totes les formes.

Lake Tekapo amb el Mount Cook range al fons. Un reflex clar del que és NZ: contrastos de colors i formes i natura en estat pur.

Una estepa contrastada amb les prominents i blanques muntanyes de Rounfdhill i els voltants de Lake Tekapo.

Despertar eclipsat pel contrast de l’aigua cristalina amb l’inci del Mount Cook Range.

Dia 12 (29/8/19) –> Alpine Salmon – Mount Cook Village

Ovelles de merino, una de les imatges icòniques del país. La font de vida i un dels motors de Nova Zealanda.

Després d’un curt trekking al glaciar i després d’un dia tapat, les darreres llums il·luminant el Mount Cook van ser un regal inesperat.

Dia 13 (30/8/19) –> Roundhill – Fox Peak – Lake Ohau

Deixant el Mount Cook Range a darrera, la llarga travessa prenia forma entre la solitud.

La neu gelada en les parts més exposades al vent obligava a improvisar recursos.

Dia 14 (31/8/19) –> Ohau Ski Field – Albert Village Campground

Motorhome en mode off road fins a dalt Ohau.

Bona neu en els bowls de darrera l’estació, buscant baixades úniques amb el Lake Ohau als peus.

Volades fotogèniques per una baixada memorable.

Territori World Disney amb un carmel inacavable.

Dia 15 (1/9/19) –> Lake Wanaka

Wanaka és una petita població situada en un lloc privilegiat. D’aquells llocs que des del primer moment t’enamoren i t’hi quedaries a viure una bona temporada.

Lake Wanaka amb el Rois Peak a l’esquerra, un lloc realment acollidor.

Dia 16 (2/9/19) –> Cardrona Ski Field (Mount Cardrona, backside i back bowls)

Sens dubte una de les estacions més emblemàtiques de la illa del sud i del país en general és Cardrona, ja sigui per l’espectacular snowpark que esdevé un reclam a nivell mundial, com per la mobilització d’esquiadors de Wanaka, Queenstown i rodalies buscant neu i bones baixades que genera.

És una zona una mica aïllada de la gran cadena muntanyosa que formen els Alps del sud, amb menys alçada i pendent, però amb racons amagats força interessants. Després de passa la nit al pàrking de baix, pugem tota la pista fins a la part alta. Ens recomanen no pujar amb pells per l’estació i ens dónen l’alternativa d’una pista que queda a darrera, per on i passen les màquines retracs i que va paral·lela a la vall de l’esquerra. Seguint la pista amb poca estona arribem a la part alta fins a coronar el Mont Cardrona. Per la part de darrera augurem una bona baixada amb neu primavera a causa de la incidència del sol des de fa estona. Sembla que està al punt, així que no ens ho pensem més. I la veritat és que encertem. Un pendent mantingut i una neu crema al punt òptim fins que el blanc escasseja i el torrent ens barra el pas.

Cardona Airlines al backside del Mount Cardrona.

Estudiant el corredor de baixada per darrera el Mount Cardrona.

Remuntem els més de cinc-cents metres de la baixada per retrobar l’aresta del Mont Cardrona, i en aquest cas, esquiar el bowl paral·lel a l’estació, però no el que hem pujat inicialment, sinó el següent, més apartat de l’estació, amb millor neu i la possibilitat d’allargar la baixada fins força avall. Aquí encara tenim el plaer d’assaborir força girs de neu pols, combinada amb alguns trams de crosta i de neu ventada. Molt satisfets de la baixada, remuntem altre vegada els metres descendits fins a trobar l’aresta i el Mont Cardrona. Des del cim, tirem una diagonal cap a l’estació per tancar la jornada.

Les baixades als bowls de l’altre costat de l’estació dónen força joc i permeten línies llargues i divertides.

Dia 17 (3/9/19) –> Mount Aspiring National Park – Rob Roy Peak – Treble Cone

Ultimant tot el material amb les primeres llums. A punt per l’aventura del Rob Roy Peak.

Tancat i barrat el pont d’accés a la Rob Roy valley. Un contratemps sense alternatives a la Matukinuki valley.

Amb la vista posada al Black Peak en primer terme i al Mount Aspiring National Park al fons.

Arribant a la part alta de Treble Cone seguint els boot tracks. Un clàssic.

Volades marca de la casa des de les towers típiques de la zona.

La zona de les Towers Ridge, un espectacle únic.

Trobant la bona pols al backside de Treble Cone.

Dia 18 (4/9/19) –> Haast Pass (Mount Armstrong i Brewser Hut)

Brewser Hut, un bon camp base i un luxe de refugi lliure.

Durant l’ascens, les vistes al Brewser Peak i al Brewser Glacier feien salivera.

Darrers metres amb força pendent abans d’accedir a l’aresta final del Mount Armstrong.

Aresta del Mount Armstrong amb el cim al fons, sota un dia gris i una intensa nevada.

Des del cim del Mount Armstrong, gaudint de la finestra desitjada.

Descens al Brewser Hut aprofitant la petita finestra i unes condicions de neu realment bones.

Dia 19 (5/9/19) –> Wanaka wood park (enduro) – Queenstown (Rinhos Apreski Pub) – campground Twenty

Per trencar amb la rutina de l’esquí i fer el viatge més productiu, tocava aprofitar la riquesa que desperta l’entorn més proper de Wanaka. El turó del costat del poble, així com la badia que forma el llac amaguen uns senders impressionants per descobrir sobre dues rodes.

Voltar pels senders perifèrics al Lake Wanaka, et regala vistes, contrastos, olors, natura.

Ovelles de merino buscant “mimos”. Tan curioses com simpàtiques.

El woodpark natural de Wanaka és un autèntic parc d’atraccions.

Dia 20 (6/9/19) –> Queenstown (Ferburger, Tikytrail)

Darreres llums del dia des del Tiky Trail, un mirador perfece de Queenstown.

Festival de colors a última hora des dels afores de Queenstown.

Dia 21 (7/9/19) –> The Remarkables (Double Cone) – Te Anau

Estudiant la jugada. El corredor central del Double Cone no podia fallar!

Primera ruixada a The Remarkables. Pendent i bones línies a la dreta del Double Cone.

Arribant a una de les agulles somitals del Double Cone, amb una vista de 360º bestial.

Neu crema al punt en el descens del corredor central del Double Cone.

Dia 22 (8/9/19) –> Milford Sound – Gore – Dunedin

Considerada una de les carreteres més espectaculars i boníques del món, el tram de Te Anau fins a Milfor Sound és com navegar per dins les muntanyes amb sorpreses constants. Superat el llac Te Anau, la inmensitat de les muntanyes ens eclipsa. Els contrastos amb boscos frondosos, salts d’aigua cristalina que ressegueixen les parets rocoses de dalt a baix i agulles afilades tenyides del blanc més pur són de postal. De cop, passes d’una carretera amb vistes als grans cims de la zona, com l’espectacular Mount Isabelle a una carretera selvàtica on la vegetació autòctona i els grans boscos atepeïts engoleixen la llum exterior i es converteixen en la gran atracció.

Salt de 30m a l’entrada del Piopiotahi Fjord, on el fjord agafa la seva màxima profunditat.

Mildfor Sound /Totara, amb l’entrada del fjord i l’estètic Mitre Peak de taloner.

La fauna marina, un dels grans atractius de Milfor Sound. Fue seal, penguins, dolphins, whales, …

Dia 23 (9/9/19) –> Dunedin ( Otago Peninsula, Pukekura/Taiaroa Head, Viktoria Beach, Otago History Museum) 

Foques capbussant-se a la recerca de d’aliment en forma de peix.

Amb la mirada perduda a la desètica Victoria Beach, a la recerca de pingüins i foques.

Aus i màxima tranquil·litat en una platja de sorra i aigües gèlides.

Dia 24 (10/9/19) –> Christchurch

 

Dia 25 i 26 (11 i 12/9/19) –> Christchurch – Singapore – Istambul – Barcelona

Publicat per & arxivat en General.

Ruta circular molt completa per encadenar un dels trams més bonics de Sant Maurici


*Reportatge complet en breu

El refugi Josep Maria Blanc situat en un entorn idíl·lic i privilegiat, guardant l’estany Trullo.

Vistes de l’activitat completa des del coll de la Valleta Seca.

Des del Pic del Montanyó, la cresta agafa una silueta preciosa.

En plena cresta, les vistes panoràmiques són espectaculars, especialment l’entorn del refugi Josep Maria Blanc, amb l’Estany Negre i l’Estany de Cap de Port.

Track activitat

Cresta de l’Avió, cresta de Mainera i Pic de Meinera

Publicat per & arxivat en General.

Circular entre valls i muntanyes alpines: del Vignemale al Montferrat per les valls de l’Ara i Canau


Detalls tècnics

  • Punt de sortida i arribada: Refugi de San Nicolás de Bujaruelo.
  • Temps: 15 hores (anant de cara a la idea). 2 dies fent nit al refugi de Baysellance si es vol anar més tranquil.
  • Distància: 35km aproximadament.
  • Altura màxima i mínima: 32m(Vignemale o Pique Longue) i 1340m (San Nicolás de Bujaruelo).
  • Desnivell positiu: 3300m.
  • Material: grampons, piolet, sac de dormir prim. Opcional (si volem protegir l’ascens al corredor de la Moscowa i passos de la cresta del Vignemale i el Monferrat): arnés, 1 corda de 30m/60mreversopolitja autoblocantjoc de 7 tasconsfriends (semàfor), algun pitó, bagues i cordinos.
  • Punts d’interès: Valle del Ara, Valle de Ordiso, circ del Vignemale, marmolera del Monferrat, glacera del Vignemale, vallee de la Canau, lac de Bernatuara, refugi de Sandarauelo, …
  • Cartografia: mapa Alpina Vignemale o IGN Vignemale.

Sens dubte, de les valls més autèntiques del Pirineu. El tresor que amaga la Vall de l’Ara és de molts quirats!

Ruta circular que combina l’essència d’una autèntica vall de Pirineu com la del río Ara, una de les poques glaceres que encara persisteixen com la d’Ossoue i una fantàstica cresta que recórrer tot el circ del Vignemale, des de la Pique Longue fins al Tapou Inferior.

Des del càmping/refugi de San Nicolás de Bujaruelo ens endinsem a la sempre bonica vall del Ara, seguint el riu en sentit ascendent, primer per una pista boscosa i posteriorment entre prats, bestiar i un sender que guanya alçada a la dreta del riu.

Després de gairebé 10km i 450m+, arribel al refugi de Labaza/Cerbillona, una caseta de pastors que esdevé un bivac d’emergència molt acollidor. Aquí comença la part més exigent de tota la ruta. Superat el refugi, a la dreta s’enfila un sender de fites que puja directe cap a les parets rocoses que es projecten a la part més alta. Ens espera una pujada de 1400m+ en 3.5km, passant per la marmolera (als peus del Monferrat) i grimpant el corredor de la Moscowa per anar a sortir a l’impressionant circ del Vignemale, entre el Pico Central a la dreta i el Pico Cerbillona a l’esquerra. Optme per pujar el Pico Cerbillona i seguir crestejant cap al Clot de la Hount i el Pico Comachibosa per acabar coronant el cim de la Pique Longue per una vessant que no habíem fet mai en sentit ascendent. Solitud i ambient alpí en tot moment, però sense grans dificultats tècniques més enllà de l’exposició i algun pas delicat de grimpada.

Moments de reflexió. Fer un cim sempre suposa projectar-ne de nous a l’horitzó.

Baixem per la ruta normal fins a la glacera, per atravessar-la i retrobar el coll previ al Pic Central, seguint en la direcció oposada la cresta que havíem iniciat. El primer tram fins al Monferrat és un espectacle, tot fent equilibris per sobre la imponent paret S-SO del Monferrat. En pocs minuts coronem el cim, amb una vista perfecte de tot el circ del Vignemale i la ruta clàssica des del refugi Baysellance. Continuem la cresta cap al Grand Pic de Tapou sortejant blocs, descendint uns metres fins arribar en un pas de desgrimpada de V que esquivem desgrimpant a l’esquerra, buscant la canal que baixa del coll, la cual remuntem per acabar amb una estètica grimpada fins al Grand Tapou. La cresta continua navegant sense masses complicacions, però amb ambient a banda i banda, coronant el Pic du Milieu, el Pico del Medio i finalment el Petit Pic de Tapou. El descens més ràpid i marcat cap als Lacs de Monferrat surt abans del Petit Tapou. Decidim seguir crestejant fins arribar a la Brecha de Tapou. Terreny d’aventura força trencat, que ni suma ni resta. A la Brecha trobem fites que ens porten als Lacs du Monferrat.

La marmolera del Monferrat, una espectacular paret de roca que ratlla tota la cara S.

Ascens final al Monferrat, amb el Tapou, el Medio i el Milieu darrera.

Un lloc acollidor, aïllat de tot i perfecte per un bivac de nit estrellada. Superats els llacs, ve un punt clau de la ruta. Cal baixar fins a la Cabana de Lourdes, esquivan el Pic Rond per l’esquerra. Nosaltres no vam perdre prouta alçada i vam pujar al Pla d’Aube per error, des d’on resulta complicat retrobar la vall de Canau i el Port de Bernatuara. Així doncs, arribats a la cabana de Lourdes, seguim el curs del riu de forma ascendent per una vall tant bonica com inacavable i fins i tot eterna. Una pujada final curta però exigent ens deixa al Port de Bernatuara, on ja gaudim de l’amagat Ibón de Bernatuara. L’esquivem per la dreta fins a saltar a la vessant oposada, on el riu Bernatuara baixa nu i desenfrenat fins al Puente Sandarauelo. Un descens per un sender més o menys marcat i fitat que ens acosta a l’arribada de forma directe. Passem el refugi i seguim avall fins arribar al pont. L’atravessem i anem a trobar el clàssic sender que puja al Port de Bujaruelo, però en aquest cas descendent fins arribar a San Nicolás de Bujaruelo.

Track activitat (IMPORTANT: hi ha un error en el descens. Cal baixar del Lac de Monferrat a la cabana de Lourdes i remuntar la vall de Canau fins el Port de Bernatuara, superar l’ibón de Bernatuara per baixar directes cap a San Nicolàs de Bujaruelo):

Circular al Vignemale des de San Nicolás de Bujaruelo

Publicat per & arxivat en General.

Un dels cims més emblemàtics del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici per una de les millors vies del parc


Detalls tècnics

Ascens al Pic de Peguera per l’esperó Raiers, a la cara O. Sortim del pàrquing de Prat de Pierró i pugem direcció a l’estany de Santa Maurici. Abans d’arribar-hi, prenem el desvio a l’esquerra que ens porta al refugi Ernest Mallafré. Seguim el sender per sobre el refugi que ens endinsa en la vall de Monestero. Recorrem un dels paratges amb més encant de tot el Parc Nacional i seguim les marques grogues que s’enfilen cap a l’esquerra de la vall.

Grata companyia només començar l’activitat,. Veure una daina sempre és un luxe.

El pinturesc estany de Monastero, una de les joies del parc.

Gairebé superadala la perpendicular amb el cim, trobem un cartell direcció al coll de Peguera. Seguim les indicacions per rodejar el cim buscant la seva vessant O. Just abans d’arribar al coll, en el con inferior, visualitzem una canal ample i vertical, amb blocs encastats. La via comença just a l’esquerra d’aquesta canal. L’inici és en una placa d’un color blanc pàlid, lleugerament tumbada i molt estriada. Es progresa còmodament, amb una roca de gran adherencia, nervis i fissures. Hi ha algun pas més vertical, de manera que pujar en ensamble i posar algun flotant no és mala opció si volem assegurar la jugada.

Inici de la via, per una roca característica, just abans de la canal amb blocs encastats.

Després de recòrrer els primers 40m, tenim diferents opcions, ja sigui buscant la part més dominant de l’esperó o esquivant-lo per l’esquerra. Ràpidament arribem a una terrasseta allargada de prat alpí. Aquí comença la veritable paret i arriba el moment de saber llegir bé la línia. Un pitó gran amb un tó ataronjat ens serveix per montar la R2. Està realment amagat, i haurem de superar uns 10m per sobre del prat per trobar-lo. Està en un petit replà rocòs on hi caben dues persones justes.

El tercer llarg ja agafa dimensions d’una autèntica escalada alpina, sense seguros i seguint la línia evident, amb moltes opcions per protegir tots els passos. És força perdedora, ja que trobem diferents sostres pel camí que resulten difícils de saber per on esquivar i posteriorment per on seguir. No obstant, sempre tenim de referència el límit de l’esperó a la dreta que comunica amb la gran canal O i que sempre estarà a tocar. Nosaltres agafem una línia més a la dreta del compte en el tram final i ens surt una tirada de gairebé 55m, utilitzant tot el material d’autoprotecció. Optimització al màxim. Arribem a una repisa rocosa allargada sense senyals de la reunió, així que llaçem blocs i empotrem un camalot per fer-la. (segurament la R ens queda a l’esquerra de la repisa).

Tercer llarg, ja amb passos tècnics i trams físics. La roca excepcional.

Darrer tram del tercer llarg. El vam agafar més a la dreta del compte, fregant l’esperó.

El quart llarg és molt més simple i plaent, sense massa maldecaps. Segueix l’esperó de la dreta fins arribar al cim rocós. Tenim una petita desgrimpada de dos metres per enfilar per un diedre que ens porta a la R. Molt evident i de còmode protecció.

Quart llarg pel fin de l’esperó, abans de coronar el primer cim.

El cinquè llarg ja ens regala una de les meravelles de la via. Una entrda de diedre perfecte, amb bona roca i diferents opcions de protecció. Tenim una xapa en el pas clau, on comença el flanqueig cap a l’esquerra per superar l’esperó (si seguim el diedre amunt, tenim un pas de 6A amb un petit desplom). Superat l’esperó, apareixen diferents opcions. Nosaltres optem per la primera, un curt tram desplomat i força atlètic amb molt de cantell i pas de babaresa exquisit. Només sortir, esquivem uns blocs i ja trobem la reunió en una repisa molt còmode.

Diedre preciós en la màxima expressió. El cinquè llarg combina trams de posició amb una sortida més atlètica.

El sisé llarg és la traca final. Un llarg molt exigent i “disfrutón” d’inici a fi. Té escalada de tot tipus, amb força exposició i molt físic en el tram superior. Un primers metres verticals i incerts que es poden encarar pel diedre o per sobre la roca de la dreta, amb més cantell i possibilitats. Ràpidament (passats tres metres en vertical) fem un flanqueig que ens porta a sobre el gran esperó, amb una sortida d’ambient que un cop trobes la posició es fa bé. Des d’aquí ja s’intueix la línia lògica de la via. Manté la verticalitat i l’exposició, amb uns metres de bon canto fins entrar a la xemeneia. Una xemeneia no molt llarga, però exigent i difícil de protegir. Si ens encastem bé a dins (peus a la dreta i esquena a l’esquerra) es puja perfecte, amb algun nervi molt bo per anar tibant de braç i descansar el ramonaix. Sortida potent, i quan sembla que ja s’ha acabat, cal superar un desplom que fa de difícil col·locació. Confiar amb l’adherència és clau a l’hora de pujar peus. Sortim cap a l’esquerra i arribem a la reunió.

Superant l’esperó del sisè llarg, segurament el més exigent de la via.

El pas més complexe de llarg. Una xemeneia perfecte i una sortida desplomada. La posició en ambdós casos és clau.

Aquí comença el darrer llarg que nosaltres realitzem en ensamble. Una grimpada constant fins a sortir a la cresta que comunica amb el cim previ al Peguera. Molt estètica i amb ambient a banda i banda, es pot protegir fàcilment. Superat el cim, arriba una desgrimpada delicada i força vertical fins al collet. Des del coll, superem uns vint metres més de grimpada que ens deixen a l’aresta final del cim. Podem seguir l’aresta cap a la dreta fins dalt el cim, o saltar a l’altre costat i agafar el camí de pujada normal fins al Pic de Peguera.

Tram de cresta en el segon cim, ja direcció al Pic de Peguera.

Una panoràmica preciosa de Sant Maurici, que s’extén cap als principals cims del Pirineui fins (zona de la Pica d’Estats, Montardo, cresta dels Besiberris, Punta Alta, Aneto, Maladeta, Molleres, …) i fins i tot la nord del Cadí.

Un cop a dalt, podem baixar cap al coll de Peguera (retornaríem pel peu de via) o pel coll de Monestero. Optem pel segon perquè el camí del cim al coll és més agraït. Un cop al coll, baixem per l’esquerra, seguit la tartera que en un camí d’esses ens deixa a la part baixa del cim, en una zona de de blocs. Seguim les marques de la Carros de Foc direcció a l’estany de Monestero i posteriorment al refugi Ernest Mallafré, ja desfent el mateix camí que en l’aproximació matinal.

El descens és llarg i exigent, però la vall de Monastero sempre et regala imatges úniques.

Ressenyes extretes de Carros de Roc i del blog d’en Joan Jover.

Track activitat

Pic de Peguera per l’esperó Raiers

Publicat per & arxivat en General.

Un cim estètic per una via ***** en un entorn privilegiat del Pirineu: Aigüestortes en estat pur.


Detalls tècnics

Sortim de la presa de Cavallers per rodejar tot l’estany, travessar el plà i enfilar cap amunt, direcció al refugi de Ventosa i Calvell. Cent metres abans d’arribar-hi, agafem el sender a l’esquerra, direcció al Montardo. Ràpidament, però, deixem el camí principal de la Carros de Foc (abans d’arribar als estanys de Travessani) per agafar-ne un de menys definit que va a l’esquerra, seguint fites i direcció al sempre visible Pà de Sucre.

Deixant enrere el refugi del Ventosa, la panoràmica dels Besiberris fins a la cresta de Tumeneia és fantàstica.

Darrera pujada des de l’estany Cloto fins al peu del Pà de Sucre.

Després d’uns quans puja-baixa per una zona d’un verd intens, arribem als estanys gelats de Tumeneia. Rodegem l’estant de dalt per l’esquerra, seguint la carena i guanyant alçada direcció al cim de Roques Negres (el camí teòric va per l’esquerra de la carena, però sembla haver desaparegut). Arribats al cim previ (2416m), descendim en diagonal per travessar la tartera que rodeja el Tuc de Roques Negres per l’esquerra, direcció a l’estany Croto. Sense acabar d’aribar a l’estany Cloto, seguim rodejant el Roques Negres i guanyem alçada per darrera, fins arribar al coll de la dreta, que conecta amb el Pà de Sucre. Des d’aquí enfilem directes a la via, amb una diagonal d’esquerres ascendent (seguir fites) que ens deixa a la canal del coll d’Harlé, a la cara S de la paret. Després de visualitzar la impressionant roca granítica, ràpidament destaca l’esperó on comença la via. Un primer llarg de pura adherencia, i molt psicològic, ja que la primera xapa està a ben bé vint metres, sent la part inicial de difícil protecció. És un bon test per agafar sensacions amb la roca, confiar amb l’adherència i mentalitzar-se pel què ve a continuació. Una segona xapa al sorti de l’esperó, per encara un tram final de prat i més aviat tombat fins arribar a la paret, on tenim una xapa per muntar la reunió i una baga bastant a l’esquerra. El segon llarg de placa ja és força més tècnic, amb un primer flanqueig per encarar dos trams verticals amb una roca excel·lent i petites pertuveràncies en forma de grumolls que resulten claus.

Superat l’esperó inicial, el segon llarg ja comença a tenir ambient.

Montem la tercera reunió en un còmode balcó, on no hi ha res, però que permet llarçar algun pont de roca i col·locar friends per tenir una reunió de garanties. A sobre s’alça el pas més físic de la via. Important no confondre’s amb la fisura/diedre de la dreta. El sostre de l’esquerra ens marca la línia, podent entrar arremblats i aprofitant un pont de roca o pel dret, enfilats a una pedra per saltar a una roca punxeguda que també podrem llaçar posteriorment. Sortint del diedre apareix la primera i única xapa, que ens permet una sortida més tranquila i realment espectacular. Un flanqueig d’esquerra caminant per encara el darrer tram de IV, ja amb bones vistes i per gaudir de valent fins la R3.

El tercer llarg és per emmarcar. El primer tram és tècnic i explosiu.

El següent llarg és provablement el més loveclimbing de la via. De fàcil protecció llaçant merlets i empotrant friends i tascons a caldo, quan superem la llastre inicial i l’ambient agafa protegonisme apareixen bolets gegants que dónen molta seguretat tot i la verticalitat de la placa. Arribem a un balcó a l’esquerra una xapa i un pitó ens permeten una R4 de luxe. Un pèl més exigent és la continuació, que requereix confiança amb l’adherència de la roca constantment, sent difícil de protegir en el tram més plaqueru, tot i que sempre hi ha nervis i algun merlet que faciliten les coses. La sortida al buit a través d’un flanqueig de dretes per posteriorment enfilar-se a l’esperó i girar a l’esquerra és bestial.

Ambient i passos fins en el cinqué llarg, sortint del balcó de la dreta (reunió).

Flanqueig i sortida amb un pati bestial fins a la R6.

Estany Negre, Comalespada i Punta Alta. Un mirador d’altura!

El darrer llarg sembla bufar i fer ampolles des de baix, però un cop t’hi trobes, es fa suar. Verticalitat i cantos poc generosos que obliguen a fer joc de peus i intuir la millor línia per sentir-se còmode i vibrar lu just i necessari. Un cop a dalt, la única reunió amb doble xapa de tot el recorregut, havia quedat despullada per algun inconscient. Només hi havia els parabolts i les femelles. Escanyem amb un parell de tascons i recollim per afrontar els darrers cincuanta metres que ens porten al cim.

Tram més tècnic del darrer llarg, ja amb les últimes llums del dia il·luminant la Punta d’Harlé.

El descens pot arribar a ser més complicat i sobretot exposat que la via. Inicialment desfem la cresta, seguint fites. Un cop les fites tendeixen a la dreta de la cresta, on es troba un ràpel que baixa cap a la vessant oposada, nosaltres seguim cap a l’esquerra, desgrimpant i perdent alçada fins a trobar unes bagues llaçades on montar el primer ràpel. Es pot desgrimpar i montar-lo una mica més avall, on també hi ha bagues i un mailló i la corda baixa més neta. Després d’uns 25m, trobem una nova instal·lació. Estracte d’un ràpel de 58m que ens deixa gairebé a baix. Només hem de baixar caminant amb tendència a la dreta per desembocar a la canal, sota el coll d’Harlé.

Descens del Pà de Sucre direcció a la cresta i posteriorment als ràpels de la cara SO.

Amb la idea de fer el Gran Diedre del Drac de Tumeneia l’endemà, passem la nit contant estrelles en un entorn màgic.

Nit de brúixes i joc de colors amb la cresta de Travessani al fons.

Estanys gelats de Travessani amb el Contraix al centre i la Punta Alta a la dreta.

Publicat per & arxivat en Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, General, General, General, General, General, General, General, General, General, General, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions.

Circular alpina de gama extra a l’Aneto. Descobrint la cresta més alta del Pirineu.


Dades d’inetrès

Accés a la cresta per un corredor de neu i gel de la vessant E, a tocar del coll de Coronas.

Saltant a la vessant SW on l’ambient i la verticalitat agafen protagonisme.

Superat el flanqueig, ascens en línia recte combinant congestes de neu amb resalts de roca descompostos.

Circular d’alta muntanya molt completa i alpina, per a realitzar amb esquís de muntanya o amb bota dura i grampons. Sortim de la Besurta pel GR fins al refugi de la Renclusa, per posteriorment pujar direcció la Maladeta. Ens desviem cap al pas dels Portillons per entrar de ple a la glacera de l’Aneto. El creuem sencer fins al coll de Corones, on comença la part més tècnica de la ruta. Es tracta d’arribar a l’Aneto per la cresta dels Descalços. Molt aèria, vertical i amb passos tècnics que exigeixen IV d’escalada amb ambient. Hi ha roca de tots tipus … el granit és bo, però els blocs desenganxats i trencats són una constant. Cal assegurar bé tots els passos. Nosaltres no vam pujar pel fil de l’aresta, sinó que la rodegem per darrere, paral·lels a la canal Estasen. Després d’un flanqueig amb força morbo i un pitó de l’època en mig, vam pujar directes fins a la Punta Oliveras, buscant la línia més evident, tot i que amb passos tècnics i un pati darrere molt interessant. La cresta de Llosàs i la vall de Corones ens regalen unes grans vistes en tot moment. Després d’uns últims passos de IV on hi ha cant però el cap és fonamental, traiem el cap a la Punta Oliveras (3305m).

Curta, però realment exigent a nivell mental i físic, la recompensa dalt la Punta Oliveras és la glòria.

Des del cim de l’Aneto, ruta de baixada cap a l’Espalda per l’aresta i la posterior pala W-NW.

Aquí vam connectar amb la ruta normal de l’Aneto fins a la part alta, on enllacem el Pas de Maoma. Seguim el tall en lleuger descens, primer per una aresta de neu i després una zona d’desgrimpada en roca que ens porta directes a l’Esquena de l’Aneto. Calcem esquís i gaudim de la baixada W-NW fins a la glacera de Barrancs. Una baixada poc freqüentada que acostuma a ser èxit assegurat. L’opció més lògica és empalmar amb Aigualluts i completar una circular perfecta i de gran bellesa. La manca de neu a Aigualluts ens obliga a remuntar uns metres i creuar tota la glacera de l’Aneto de nou per pujar al coll del Portillón Inferior i baixar fins a la Renclusa esquiant. Sens dubte, una activitat d’alta muntanya en tota regla, per als amants dels dies ben espremuts.

Track activitat

Aneto per la Cresta de los Descalzos