Ruta circular per realitzar a peu o en BTT (només recomenable a experts) en un entorn privilegiat de la Cerdanya. Sortint del preciós poble d’Er, pugem per la pista que guanya alçada paral·lela a la vall de l’antiga estació del Puigmal. Després d’un primer tram suau, comencen les curves tancades que ens permeten arribar a la part altra del bosc i entrar en un preciós Prat. Seguim per dins el bosc, sempre intentant anar per la part alta que separa les valls del Puigmal de la de Llo. És complicat trobar el camí correcte perquè hi ha infinitat de possibilitats que van en la mateixa direcció a diferents alçades. Molts acaben morint perquè son de bestiar, però si seguim directes i amb tendència ascendent acabarem superant el bosc de pint i plantant-nos als peus del Puigmal. Aquí el sender és molt més evident i marcat. Primer flanqueja per sota fins arribar a les Fonts del Segre (punt on neix de sota la muntanya aquest riu) i després comença un ascens d’esquerres ascendent direcció al coll de Finestrelles.
Després de borejar el Puigmal per sota des de les Fonts del Segre, enfilant camí del coll.
Arribanr al coll de Finestrelles amb el Puigmal d’Err darrera i el Puigmal més enllà.
Sender per la vessant de Núria que puja directa al Pic de Finestrelles.
Aquí tenim unes precioses vistes de la Vall de Núria. A la dreta la pujada al Al Puigmal i a l’esquerra el nostra destí, el Pic de Finestrelles (2827m). Dalt el cim, panoràmica perfecte de la Cerdanya i del Pirineu Oriental. Continuem carenejant cap al Pic de Núria fins arribar al coll que ens permet encadenar els Pics d’Eyne y de Noufonts.
Del Pic de Finestrelles fins al Pic de Núria i cap al coll de la vall d’Eyne.
La majestuosa i esbelta vall d’Eyne, plena de color i vida.
En aquest punt girem a l’esquerra i iniciem la baixada cap a la Vall d’Eyne. Un sender molt agraït i evident que comença fent esses i continua en diagonal per sobrepassar el riu trobar una zon de amb més vegetació. Entrem a la zona de bosc i la vall s’estreny, sempre amb el riu a la dreta. Passem un espectacular salt d’aigua i el refugi de l’Orri de Baix i seguim perdent alçada fins arribar al poble d’Eyne. Aquí agafem la carretera senyalitzada fins a trobar la pista del GR a l’alçada de poble de Lló que en torna al punt d’inici.
Ascens al Cerví / Matterhorn combinant les seves dues gran rutes, la Leone (en el ascens) i la Hornly (en el descens). La idea era realitzar l’activitat en un sol dia, però les importants nevades han deixat l’aresta en condicions plenament hivernals des del propi refugio J. A. Carrel. Decidim separar l’activitat en dues jornades per poder sortir ben dora el dia de cim, podent afrontar amb més tranquilitat els passos amb neu.
Recorregut de l’Aresta Leone des del coll. La Hörnly queda darrera de la part dreta del cim.
Sortim dissabte al voltant de la una de la tarda de Breuil Cervinia, carregats amb tot el material i la motivació a flor de pell. Amb tres hores cubrim els 1800m+ que separen el poble del Refugio Jean Antoine Carrel. El primer tram és una pista que puja fent esses fins al Refugio Orionde i que es pot escurçar per la ruta 13, que puja pel dret. Des d’aquí conti amb tendència a l’esquerra, per superar dos trams més verticals fins arribar a la Croce Carrel (Creu de Carrel). El camí cada cop és més vertical i exigent, i ens oblica a flanquejar per la dreta una paret rocosa i a pujar grimpant per la gran xemeneia Whimpet qeu s’enfila direcció esquerra. Un cop a dalt, seguim directes per una zona rocosa, sempre paral·lels al torrent d’aigua de l’esquerra (darrer punt on trobarem aigua carregada de sals minerals). Aquest tram va directe al Pic Carrel, el cual s’evita uns metres abans per fer un flanqueig a la dreta i arribar al coll de Leone. Ens espera una grimpada final combinada amb dues cordes, una d’elles totalment vertical (sis metres) fins arribar a l’espectacular Refugio Carrel.
Des del Testa de Leone (coll de Leone), una fantàstica finestra a la part suíssa: Dent Blanche (amagat a l’esquerra), i Ober Gabelhorn (dreta), un espectacle.
Posta de sol darrera la Dent Blache, des del Refugio Carrel.
Primeres vistes de l’aresta Leone des del Refugi Carrel, fins al Pic Tyndal.
Hi ha neu, però el panorama a la part baixa és menys preocupant del què semblava. Calculem entre tres i quatre hores per cubrir els gairebé set-cents metres que ens separen del cim. La idea és arribar amb les primeres llums per ser els primers dalt al cim i poder afrontar la baixada per l’aresta Hornly sense massa cordades de guies a la part alta. A les 3:45am sortim esmorzats i amb tot el material a punt, decidits a viure una jornada intensa i molt excitant. Les primeres maromes ens fan entrar amb calor (fa un fred considerable, uns -5º amb una mica d’aire). Deixem l’aresta per entrar cap a la part més dreta, amb una xemeneia exigent que superem amb “ramonaix”. Aquí arriba un dels punts més perdedors de l’ascens. La paret s’extèn i es veuen diedres i possibles canals per tot arreu, però mantenint un nivell alt de verticalitat i exposició. Les tres cordades que han sortit davant nostra no ho tenen clar i van provant diferents opcions sense èxit. La clau és pujar amb tendència a l’aresta, buscant uns petits gendarmes (la Gran Torre i la Breche Giordano). Allà ja hi ha punts d’anclatge per assegurar els flanquejos i els trams exposats. Superat el pas, una de les anècdotes de l’ascens: quatre persones assentades a la paret, anclades a la roca i tapades amb mantes tèrmiques esperen que surti el sol per prosseguir el descens. Des que el sol es va pondre i els va agafar a mitja baixada, estan improvisant un bivac força extre, amb símptomes d’hipotèrmia. Però diuen que estan bé i poden esperar. Seguim amunt per l’aresta, superant metres de grimpada entre III+ i algun IV, orientats per punts d’anclatge amb anelles metàl·liques, friends abandonats i sobretot la intuïció. Ràpidament tornem a entrar a la paret interior, buscant un flanqueig molt exposat on un friend encastat és clau (es pot assegurar i muntar passamà). Petites grimpades i la intuïción ens permeten arribar a la creu blanca i una placa. Senyal que “La Gran Corda” és a tocar. Es tracta d’una cadena molt vertocal que ens permet superar una paret de placa i ens deixa altre cop a l’aresta, al Passsagio Battesta. Iniciem un tram força directa per l’aresta que va guanyany verticalitat i trams de neu direcció al Pic Tyndall. El darrer tram ens porta per la vessant esquerra i ens obliga a progresar amb grampons i piolet tracció per plaques de gel i trams mixtes, amb algun ressalt interessant que no permet error. L’aresta del Tyndall esdevé molt més llarga del què aparentava, i les condicions hivernals la fan realment exigent i perillosa. Arribats al Pic Tyndall (4271m), comença una travessa inicialment plana per una aresta amb exposició a banda i banda, direcció al Col Felicité. Petites desgrimpades amb molta exposició i un terreny realment innivat, ens condueixen a l’únic ràpel obligat. Uns deu metres que ens deixen a un collet i ens permeten seguir l’aresta fins a una petita corda fixa (opció de ràpel de cinc metres) que ens porta al Col Felicité amb les primeres llums de dia al fons difuminant el cel. Aquí comença l’ascens final al cim, que combina unes maromes bastant físiques, algunes verticals i altres horitzontals, trams d’escalada (fins a IV) i finalment l’escala Jordan en un petit desplom, que ens ajuda a arribar a dalt a l’aresta. És un tram exigent que ens el prenem amb calma, amb repises constants per descansar i un entorn molt alpí on qualsevol error es paga car. No té massa pèrdua i en cas de no veure-ho clar sempre s’ha de buscar a dreta i esquerra fins a trobar la línia més evident, ja que alguna trancisió entre cordes és purament roca.
La Gran Corda, un pas atlètic i molt vertical que ens porta a l’aresta del Pic Tyndal.
Primer ràpel des del Pic Tyndal.
Cordes finals direcció a l’escala Jordan. Un pati considerable i un ambient alpí a la nord del Matterhorn.
Darrer esforç previ al cim, la brutal escala Jordan.
Arribem a dalt exultants i amb una eufòria màxima. Ja de dia, uns minuts abans de les 8:00am, gaudim del plaer que dóna ser els primers en trepitjar el cim aquest dia. L’aresta té unes condicions de plè hivern: afilada i desafiant, carregada de neu i cornisa a la part italiana. Per connectar la punta d’Itàlia (Cerví) amb la Suíssa (Matterhorn), cal un petit descens gairebé vertical amb terreny gelat realment perillós. L’aresta Suíssa és de vertígen, amb la cara nord i el seu pende mantingut que t’envia a la morrena de baix en pocs segons.
Sortida de sol des del Cervino, amb la punta italiana i l’aresta suíssa a darrera.
Portant El Cim a dalt el cim! Un privilegi ser els primers en trepitjar el Cerví.
Superada l’aresta, arriba la primera cordada de la Hornly i iniciem el descens per evitar la massificació. Els primers metres son de neu i gel molt verticals, entre l’aresta i la cara nord. Baixem d’esquena o de forma lateral clavant totes les puntes depenents de la duresa de la base. No té pèrdua, però cal parar molta atenció, ja que una mínima patinada t’envia a baix de cop. Algun ressalt de roca amb overglass posa picant a la baixada fins a trobar un tram molt vertical on optem per un ràpel de quinze metres. Enllaçem un altre ràpel lateral que ens porta a la zona de cordes fixes. Aquí comença l’espectacle de les cordades comercials amb guia. Porten el client lligats com qui treu a passejar el gos, amb un ritme bestial i sense donar-los treba. Respecten el nostra descens però ni salutacions ni parades socialitzadoes, van al grà. Després de més de dos-cents metres per l’aresta innivada, podem treure grampons i guardar el piolet per inicar el tram de roca. Difícil de visualitzar el camí evident, tot i que majoritàriament va pel fil de l’aresta. Les instal·lacions de ràpel ens faciliten les coses. Tot és desgrimpable fins al final, de manera que cal buscar opcions possibles i segures, sense jugar-nos la vida. Després de força metres jugant entre fissures, cantells miraculosos i passos impossibles, trobel la cavana Solvay, amagada i més avall del què pensàvem. El refugi Hörlihutte es veu des del moment que ens hem tret els grampons però molts metres avall.
Descens per l’aresta Hörnly, superant trams molt exposats amb condicions plenament hivernals i la cara nord a tocar.
Solvayhütte, un refugi d’emergència penjat a la meitat de l’aresta Hornly.
Passat el Solvay, la baixada segueix per l’aresta, però cada cop tendint més a la part dreta, per terreny trencat i amb molta desgrimpada curta, sempre llegint el terreny per trobar els passos més segurs. Molts trams no son evidents, però amb paciència es troben. Els metres finals son una autèntica odissea i realment trencacames, en una zona molt exposada als desprendiments de blocs de la part esquerra i amb molta pedra trencada que no genera seguretat. Ens esperen dos travesses d’esquerra per evitar baixar directes a la morrena i acabar arribant a les dues maromes finals abans de Hörnlihutte.
Aprofitem l’arribada al refugi per fer una parada tècnica i menjar amb calma després d’una exigent activitat non-stop de vuit hores i mitja.
El pitjor és que queda una pallissa inhumana per tornar a Cervinia i la idea és fer-ho el mateix dia.
Hi ha vàries opcions per a la tornada, caminant o amb telefèric, nosaltres optem per acabar de rematar-ho amb una caminada intensa. No obstant, a les 17:30 ja som a Cervinia celebrant la gesta amb una bona pizza!
Darreres llums del dia des del Breithorn.
Caminant: cal baixar pel sender direcció al remuntador Hirli (tancat a l’estiu) i a la góndola de Shwarzsee. A mig camí entre els dos remuntador neix un sender que creua direcció al glaciar, però flanquejant per la morrena de sota fins arribar a Trockener Steg (on ens deixaria la góndola que surt de Shwarzsee). Des d’aquí hem de pujar pel glaciar seguint la pista xafada per la retrac que segueix el telesquí i agafa alçada. Just abans d’arribar al Plató Rosa, a la dreta hi ha el refugi Theodulo i aquí neix el Theodulo Pass, que comunica amb les pistes d’esquí de Cervinia. Baixem pel mig de les pistes els 1400m- fins arribar al poble.
Amb telefèric: baixem pel sender des del refugi Hornlihutte fins a la góndola de Shwarzsee. Agafem la góndola (16€ aprox.) fins a Trockener Steg. Aquí agafem el telefèric fins a dalt el Klein Matterhorn. Haurem de baixar caminant per les pistes d’esquí d’estiu fins arribar al Plateau Rosa i agafar de baixada el telefèric de Cervinia. El telefèric ens deixa a la Chime Bianche, on agafem una góndola fins al Plan Maison i el darrer telefèric fins a Breuil Cervinia (els tres remuntadors de baixada des del Plateu Rosa costen 25€ aprox.).
Descobrint un Parc Nacional extraordinar-hi per combinar dues grans rutes: pujada per l’aresta i baixada per la glacera.
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing de Pons.
Altura màxima i mínima:
Distància:
Desnivell positiu: 2150m.
Durada aproximada: 7 hores.
Cartografia:
Ruta circular a la muntanya més alta d’Itàlia (de les que no fan frontera amb altres països). Sortint del poble de Pont, la pujada és directa i per un sender molt clar fins al refugi Vittorio Emanuele (800m + aproximadament). La ruta segueix per darrere del refugi (hi ha un error en el track que es va per la vall de davant i després torna), pujant un turó de pedra per arribar a un pla on comença el gran barranc amb el riu baixant de la part alta . Vam pujar el barranc seguint fites fins a sobrepassar la part més estreta. Aquí ens desviem cap a la dreta per anar a buscar l’aresta (esquivant les geleres), trobant-la a la part alta. Un terreny molt trencat i gairebé sense marques, però evident per no tenir alternativa.
La ruta de pujada que comença pel torrent i gira a la dreta fins a l’aresta de roca.
A dalt comença un tram de pedra solta en un camí d’aquest que ens porta a la part alta de la glacera, on comencen les banyes característics de l’aresta que forma el Gran Paradiso. Els deixem a la dreta per esquivar algunes esquerdes, pujant direcció a la part alta de l’aresta rocosa, per deixar la glacera superant una espectacular esquerda i afrontar la petita grimpada final fins a la Madonna.
A la part alta de l’aresta, just abans de les estètiques agulles del Gran Paradiso, vistes al …
Saludant la Madonna a l’aresta del Gran Paradiso.
El descens en el primer trams és desfent el recorregut, fins al punt on hem pujat per les esses en terreny de pedra descomposta. Aquí girem a la dreta i entrem de ple a la part més oberta de la glacera, que acabem de recórrer per dalt.
L’espectacle d’esquerdes sense fi és brutal, però les traces no ajuden a prendre el camí correcte i a esquivar-les sense complicacions. A la part baixa tracem una diagonal a l’esquerra que ens puja a la zona rocosa, per anar a buscar el barranc per on hem pujat.
Glacera del Gran Paradiso amb l’espectacular cara NO. Ruta alternativa que vam utilitzar de baixada.
Ràpidament trobem fites en la part alta. Després pocs metres, el camí baixa directe al barranc per l’esquerra, en tram tècnic i una mica descompost, però assequible (hi ha l’opció de seguir per dalt i perdre metres de forma més progressiva fins a l’entrada del barranc). Un cop a baix, vam seguir per la part dreta del barranc per superar alguns ressalts i trobar el camí de pujada, volviento al refugi Emanuele i al sender fins a Pont.
Arribant al refugi Emanuele amb les darreres llums. Al fons, la sil·lueta del Mont Blanc despedint el dia.
21km i 2100m de desnivell positiu en una activitat de muntanya molt completa.
Amb un nom prou representatiu, la seva bellesa es fa present des de l’aproximació. Exigent i compromesa, la més dura del Pirineu.
*Reportatge complet en breu
Punt de sortida i arribada: pàrquing del Embalse de la Sarra.
Distància total: 17 km aproximadament.
Desnivell positiu: 1020m (2020m de descens).
Altura màxima i mínima: 2800m (Tridente de Diablo) i 1400m (Pàrquing de la Sarra).
Durada: 17 hores.
Dificultat: Molt alta. Ens trobem davant de la cresta més exigent del Pirineu. Passos aeris de fins a V i molt exposada en tot moment (només trobem algun pitó puntual i els ràpels equipats amb bagues i maillons).
Descobrint una cresta emblemàtica del Parc Nacional d’Aigüestortes (Cavallers), a tocar del refugi Ventosa i Calvell.
Dades d’interès
Punt de sortida i arribada: pàrquing de la presa de Cavallers.
Distància total: 25 km aproximadament.
Desnivell positiu: 2300m (875m fins la darrera Agulla).
Altura màxima i mínima: 3014m (Punta Alta) i 1763m (pàrquing de Cavallers).
Durada: 12 hores (9h si no es puja la Punta Alta).
Dificultat: Alta. A més de l’exigència física i mental que suposa una cresta al Pirineu, hi ha passos d’escalada (IV i IV+), desgrimpades/ràpels exposats.
Llocs destacats: estany Negre, refugi Ventosa i Calvell, Agulles de Travessani, Montardo, Serra de Tumeneia, Tuc des Monges, Estany de Malavesina, Estany de Travessani, Pà de Sucre, Estanys de Tumeneia, …
Fantàstica activitat en un entorn privilegiat del Parc Nacional d’Aigëustortes. Sortint del pàrquing de la presa de Cavallers, rodegem el llac fins a la Pleta de Riumalo, per travessar el riu diversos cops i acabar pujant cap al refugi Ventosa i Calvell. Just darrera treuen el cap les estètiques Agulles de Travessani, formant una cresta perfecte que culmina amb el Pic de Travessani.
Vistes de tota la cresta de Travesssani amb el Tuc de Lluçà al centre, des de l’estany de la Roca.Un cop al refugi, el passem en direcció als Estanys de Colieto, per començar a pujar per camí no traçat, just donar-li l’esquena al refugi. Hi trobem alguna fita, que s’enfila cap a les visibles Agulles de Travessany, entre prats i pedregals. L’inici de la cresta està en un gran bloc pla, just al peu.
Descripció:
Des del peu del bloc s’escala per unes fisuretes paral·leles, fins arribar a uns jardins penjants. Cap a l’est la paret perd continuïtat, i cap a l’oest les dificultats són majors i més verticals. Se segueix per terreny incert, buscant els passos més evidents, sortejant canals i blocs, fins arribar a una repisa, on a la banda esquerra hi ha un marcat diedre, al mig un esperonet (4º), i cap a la dreta, l’est, es pot evitar. De seguida s’arriba a la primera agulla, es destrepa amb facilitat fins a la primera bretxa. Aquí l’itinerari comença a fer-se més obligat, i més lògic. Es continua per un sistema de diedres, i poc a poc la verticalitat augmenta, el fil de la cresta és molt ampla encara i amb varies opcions.
Predomini del 3º, es troba algun pitó, i s’arriba al cim de la segona agulla, que es pot rodejar per l’oest. D’aquí, ja hi ha una panoràmica més bona del que queda de cresta, i sobretot de l’escalada de la tercera agulla. Alhora, les possibilitats d’escapament disminueixen al tenir parets molt més altes a banda i banda. Es destrepa per terreny fàcil però de seguida molt aeri, fins a una instal·lació de ràpel (spits i cable d’acer amb maillon), hi ha un petit passamans d’accés, en un pont de roca (normalment precari), per l’estat de la corda que s’hi troba. Vint metres de ràpel molt vertical, i s’arriba la segona bretxa.
S’escala la tercera agulla per blocs fisurats(3º), lleugerament per l’est i poc a poc emprenent el fil de la cresta fins al cim. El descens, és primerament fàcil, i poc després, algun pas de 3º, i en pocs metres s’arriba a la tercera bretxa i inici de l’escalada de la quarta, que és la que té majors dificultats i continuïtat. Es fa un flanqueig cap a la dreta (oest), i es reedreça lleugerament per continuar recta per uns murs verticals fisurats, s’escala per un petit esperonet, per a continuació agafar un diedre. S’hi troben varis pitons (4º-4+). En pocs metres de 2º s’arriba a la quarta agulla. Es destrepa fins la bretxa (delicat), amb un pas de tercer just per acabar d’arribar-hi.
Es comença l’escalada de la cinquena, pel fil de l’esperó, per, una mica més amunt, marxar cap una banda o l’altra, fisures i diedres verticals (3+). Es continua per un zona més horitzontal, on trobem el cim, però amb passos molt aeris pel fil de la cresta. S’hi troben dos ràpels no obligats de 5 metres, el primer per un diedre que mira al nord est, i el segon al fil d’un esperó, amb dues anelles, per la vessant est es pot destrepar en 3º, el segon una mica exposat, en el canvi de vessant. Per acabar de baixar a la cinquena bretxa, hi ha un altre ràpel de 10 metres més difícil d’evitar, però possible per la vessant nord oest. Aquí s’acaba la travessa de les agulles, tot i que es pot continuar cap al pic de Travessany, o fins i tot més enllà.
Descens:
De la cinquena bretxa, es baixa per una canal herbosa molt inclinada cap a l’est, es voreja tota la paret est de les agulles i es torna a l’inici de la cresta, i d’aquí al Ventosa, i fins a Cavallers. Nosaltres decidim continuar crestejant cap el Pic de Travessani i el Pic Occidental de Travessani. Amb algun pas curt de IV fins al primer cim. Al segon si arriba caminant per un llom sense complicacions. Des d’aquí enfilem el darrer cim de la cresta, el Tuc de Lluçà (2777), que també requereix grimpades i desgrimpades constants, sempre buscant la línia lògica i més fàcil, a vegades per esquerra i a vegades per dreta (màxim III+). Arribats al cim, baixem directes cap a la vall, a l’alçada dels estanys de Colieto.
Una bona combinació si volem fer una ruta circular (l’exigència física augmenta considerablement) és pujar el Punta Alta i baixar pel barranc de Comalesbienes. El track puja i baixa la Punta Alta per la ruta de Colieto, ja que teníem les motxilles al refugi Ventosa i Calvell.
Ascens al Vallibierna per una gran via d’escalada. Culminar l’aresta cimera, el pas del cavall i Tuc de Culebras amb posta de sola ja és la cirereta.
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing de la presa de Llauset.
Distància total: 15 km aproximadament.
Desnivell positiu: 1000m en total (500m la via d’escalada).
Altura màxima i mínima: 3056m (Tuca de Vallibierna) i 2200m (Pàrquing de la presa de Llauset).
Durada: 10 hores.
Dificultat: Alta. Mitja en l’aproximació i el descens. 6b és el grau màxim a la via d’ascens per la cara est (via semi equipada amb alguns pitons i xapes a les reunions).
Dades de la via: Dia de Lluna a la cara sud de la Tuca de Vallibierna. 9 llargs (+1 de grimpada fins dalt). Oberta el 2011 per Òscar Alemán, Israel Pérez, Joan Belmonte, Albert Funollet.
Fantàstica activitat que combina alpinisme i escalada en un entorn molt acollidor. Sortim del pàrquing de la pres de Llauset pel camí que envolta l’estany fins a trobar el GR. A la dreta aniríem al refugi, però nosaltres seguim rectes (esquerra) per envoltar el Vallibierna per la seva cara sud. Just en el moment que el camí creua el riu, pugem a la dreta directes a la paret, buscant un diedre perfecte molt visible. Aquí comença la via Nit de Lluna de 500m.
Flanqueig final fins a la reunió del primer llarg.
Iniciant el tercer llarg amb l’exigent i exposat pas de 6b.
El sisè llarg és el més perdedor i el que permet més opcions. Si seguim la línia evident de l’esperó de la dreta, la reunió queda a la canal de l’esquerra en un punt mol incòmode i amb molta fricció.
Superant la preciosa xemeneia i la posterior placa fins a la R8. Un llarg molt disfrutón que combina 5b/c a l’inici i final amb 4b a la part central.
Arribats dalt, tenim l’opció de baixar direcció al refugi o seguir l’aresta del Vallibierna fins al cim, fer el pas del cavall i culminar el Tuc de Culebras. Vam baixar al coll per seguir una aresta de roca que envolta la vall i que ens permetrà baixar al coll de Llauset per un camí de pedra. D’aquí fins al pàrquing és un camí molt directe i en excel·lents condicions, sempre seguint la llera del riu.
Ressenyes d’ ÒSCAR ALEMÁN i LUÍS ALFONSO, gràcies.
Circular cinc estrelles entrant per la Vall d’Areste i culminant les crestes de Canalbona i de la Punta Gabarró.
Dades d’interès
Punt de sortida i arribada: pàrquing de la Molinassa.
Desnivell positiu: 1700m (aproximadament).
Altura màxima: 3143m (Pica d’Estats).
Altura mínima: 1179m (pàrquing Molinassa).
Distància: 20km.
Durada: 9 hores.
Dificultat: alta. Especialment per l’extensió del recorregut i les grimpades en les crestes dels Pics de Canalbona i de la Punta Gabarró a la Pica d’Estats.
Una circular cinc estrelles que culmina amb el sostre de Catalunya, la Pica d’Estats. Sortint del pàrquing de la Molinassa, enfilem direcció al refugi de la Vallferrera. Comença l’exigent pujada que ens permet guanyar metres sobre el refugi fins a trobar un camí a mà dreta (marcada amb una creu vermella i blanca) que ens porta de dret a la salvatge vall d’Areste. El què trobarem d’aquí en endavant és la màxima expressió de natura i terrent salvatge, defugint de les rutes clàssiques i els entorns massificats. Seguim el torrent de pujada en tot moment fins a trobar el meravellós estany d’Areste. Les vistes de l’estany un cop sobrepassat, amb el Monteixo darrera són espectaculars. Aquí el terreny s’aplana fins al final de la vall, als peus dels pics de Canalbona. Pugem al coll de l’esquerra del cim per una zona d’herba i pedra suelta. Arribats aquí, les vistes de la vall, combinades amb les de l’estany Fondo a l’altre vesant creen una gran panoràmica.
Les primeres llums al Monteixo i el Norís des de l’estany d’Areste.
Superat l’estany d’Areste, al fons de la vall rodegem el Pic de Canalbona per l’esquerra, cap al coll.
Busquem el camí que puja directa a l’Agulla de Canalbona per una tartera primer i per la grimada després, per seguir crestejant fins a coronar també el Pic de Canalbona (2964m). La cresta continua ja direcció a la Pica, sobrepassant el Coll de Riufred i l’estany Gelat, passant pel Rodó de Canalbona (3004m), just abans d’afrontar una pujada per tartera cap a la Punta Gabarró (3115m). En aquest punt trobem el tram més tècnic de tota la ruta, la grimpada aèrea i amb algun gendarme que ens deixarà a dalt la Pica d’Estats (3152). Es supera de forma còmode, podent esquivar la part més exposada per una grimpada a l’esquerra.
Cresta des de l’Agulla de Canalbona fins al Pic de Canalbona.
Pujada cap alRodó de Canalbona amb l’estany d’Estats al fons, amb el Pic de Baborte al centre i el Pic dels Estanys a la dreta.
A dalt, una panoràmica de 360º excepcional. Entrepà, fruita, un bon beure i cap avall. Aprofitem per coronar el Pic Verdaguer (3137). Seguim cap al coll del Motcalm i d’aquí per la llengua de neu rodegem el Verdaguer per darrera fins a trobar la pujada de pedra que ens permet arribar al coll del Sotllo.
A partir d’aquí, descens per la ruta clàssica de la Pica, passant per un llarg zigzag de pedra trenca cames inicial, superant l’estany d’Estats i el preciós estany del Sotllo i seguint el barranc de Sotllo fins a desviar-nos cap a les Pales d’Areste per retrobar el camí de sobre el refugi de la Vallferrera. 20km i 1800m+ repartits en una gran ruta (100% solitària) que combina bones vistes, valls salvatges, estanys idíl·lics, cims emblemàtics i dues crestes curtes però entretingudes.
Descobrint la vessant més vertical del Massís del Canigou. La via del Gran Diedre a la cara nord del Pic Barbet son 300m de pura escalada alpina!
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing d’Esquena d’Ase.
Distància total: 15 km aproximadament.
Desnivell positiu: 1400m en total (280m la via d’escalada).
Altura màxima i mínima: 2733m (Pic Barbet) i 1300m (Pàrquing d’Esquena d’Ase).
Durada: 10 hores.
Dificultat: Alta. Mitja en l’aproximació i el descens. 6A és el grau màxim a la via d’ascens per la cara est (via semi equipada amb alguns pitons i xapes/pitons a les reunions).
Dades de la via: Gran Diedre per la via original (Sala-Bobo), a la cara nord del Pic Barbet. 8 llargs. Oberta
Ascens al Pic Barbet, al massís de Canigou, per la via del Gran Diedre (Sala-Bobo), a la cara nord.
Sortint del pàrking d’Esquena d’Ase, pugem cap al refugi de Cortalets alternant pista amb corriol (1:30h aprox). Respostem aigua i ja amb el Canigou davant, entrem cap al circ de l’esquerra directes a la cara nord del Pic Barbet. Una paret imponent de 300 metres en un entorn àrid i fred, 100% alpí. Pugem per la via original del Gran Diedre (el GPS es torna boig a la paret).
Superant el primer llarg amb enginy. Granit del bo, però amb una línia poc definida.
El tercer llarg ens marca l’inici del Diedre real. Protegit amb pitons, permet una escalada de disfrutar constantment.
Darrers metres del tercer llarg, un tram mantingut i vertical fins a treure el cap a la reunió.
L’essència del Gran Diedre en el tram central de la via, superant el 6A.
Arribant al petit desplom del sisè llarg.
Escalada preciosa i amb ambient, palpant una roca boníssima i amb una tranquil·litat impagable. El primer llarg només té un pitó, el segon no té res, el tercer pitons aleatoris, el quart bastants pitons, el cinquè el sisé un parell de pitons cada un, el seté tres pitons i el vuitè està nèt.
La reunió del avant penúltim llarg, una cova espectacular sota el cim.
Flanqueig en el penúltim llarg. Les cortines de pluja i els espetecs venint de la Cerdanya … perill!
Arribats a dalt, coronem el cim del Pic Barbet (2733m) i seguim la cresta fins a trobar el corriol de baixada que ens porta directes al refugi de Cortalets.
Una via clàssica molte recomenable als amants de l’escalada alpina.
La baixada directa cap al refugi, fent ziga zagues a ritme d’isard!
Ressenya extreta de forapista.wordpress.com. Merci companys!
Circular 5 estrelles en una de les zones més maques del Parc Nacional de Sant Maurici. Valls salvatges, estanys de postal i cims estètics units per una solitària cresta.
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing de Prat de Pierró.
Alçada màxima i mínima: 1984m (Pic de Peguera) i 1650m (pàrking de Prat de Pierró).
Desnivell positiu: 1850m.
Distància: 20km.
Durada activitat: 9 hores.
Dificultat: alta si volem enllaçar els dos cims per la cresta, ja que hi ha trams aeris, amb grimpades i desgrimpades constants. Si cada cim per la ruta normal, la dificultat és menor.
Preciosa circular que recórrer un dels trams amb més encant del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Sortim del pàrking de Prat de Pierró direcció al refugi Ernest Mallafré, on enfilem per la vall de Monestero, fins a sobrepassar l’esbelt estany i pujar directes cap al coll.
Majestuós com sempre, l’estany de Monestero amb el pic de Peguera treient el cap.
Un hivern de gran innivació promet llarga vida a l’estany de Monestero.
Des del coll de Monestero, seguim la carena de la dreta que en permet arribar al Pic de Peguera (2950m) després d’un grimpada final. Continuem la ruta resseguint la cresta que ens fa baixar uns metres per travessar un coll i tot seguit pujar cap al Pic de Saburó (2912m). Des d’aquest punt seguim per la cresta de l’esquerra, que perd alçada fins a un gran coll i la torna a guanyar per acabar culminant amb el Pic de Saburó Inferior (2847m).
Des del Tuc de Saburó, un mirador ideal de l’estany Negre i la resta d’estanyets fins al refugi Josep Maria Blanc.
Continuem en la mateixa direcció fins que la cresta es converteix en una tartera direcció al refugi Josep Maria Blanc. Un cop creuada la ruta clàssica de la Carros de Foc, tornem a guanyar alçada just darrera el Pic de Monestero, passant l’estany de Riu i camí del coll de Fonguera o de Valleta Seca. Baixem per la canal de sorra fins adintrar-nos a la salvatge i soltària Valleta Seca, sempre amb la cresta de Monestero a l’esquerra.
A tocar de l’estany de la Coveta, un esstany màgic apartat de la ruta principal.
Estany de Riu i Estanys Escondits des del coll de la Valleta Seca o de Fonguera.
Descens de la Valleta Seca, amb la Serra de Monestero a l’esquerra.
Seguim les fites que, dibuixant un camí que de lluny sembla inviable, ens porten a l’estany inicial d’aigua cristalina. Superem uns blocs i resseguim el Gran Encantat per davant fins que, a l’alçada de la tartera que forma l’enforcadura, agafem un preciós corriol de baixada directe al refugi Ernest Mallafré. En aquest punt desfem pel corriol de pujada fins arribar de nou a Prat de Pierró.
Revitalitzant cos i ment des del millor spa de la zona!
* El track comença després de l’estany de Monestero, just en la bifurcació entre el coll de Monestero i el coll de Peguera.
Vall solitària i cims estètics d’un calcari perfecte. Descobrint una gran via alpina al Parque Natural Valles Occidentales.
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing de la Cleta (El Rigüelo).
Distància total: 15 km aproximadament.
Desnivell positiu: 1300m en total (300m la via d’escalada).
Altura màxima i mínima: 2645m (Pico Aspe) i 1500m (Pàrquing de la Cleta/el Rigüelo).
Durada: 10 hores.
Dificultat: Alta. Mitja en l’aproximació i el descens. V és el grau màxim a la via d’ascens per la cara est (via sense equipar i molt exigent en les xemeneies).
Dades via: Original de los Navarros al Pilar Sur de l’Aspe. Oberta el 1977 per Aldaya, Garayoa y Jerico.
Només baixar del port te n’adones que la vall d’Aisa és un lloc seductor i tranquil, però sobretot privilegiat. En el mateix poble d’Aisa agafem la pista asfaltada que ens permet arribar al pàrquing de la Cleta, a la zona del Rigüelo. A 1500m i ja amb vistes a les grans muntanyes de la vall comença l’activitat. Després duns primers metres de bosc i de deixar el refugi lliure Saleras a l’esquerra, creuem el riu (hi ha un salt d’aigua perfecte per una remullada post activitat) i enfilem directes a la muntanya.
La primera imatge a tocar del refugi és de postal
Entrant de plè als Barrancos de Mallos de Lecherín.
Amb el Pas de la Garganta de Aísa a la vista, ens desviem per la tartera de l’esquerra.
Inicialment seguim el GR que puja pel dret direcció a l’Aspe, però aviat ens desviem cap a la dreta per endinsar-nos a la vall que ressegueix l’Aspe per la cara est, deixant els estètics Mallos de Lecherin a la dreta. Uns metres abans d’arribar al coll (Paso de la Garganta de Aisa), remuntem cap a l’esquerra per una congesta de neu que haviat es converteix en tartera fins a trobar el Pilar Sur del Pico Aspe.
Metres i metres de calcari amb doble tonalitat i un espectacle de formacions ens dónen la benvinguda. Escalada de caire clàssic i alpí, que sempre segueix la línia més lògica entre diedres, fissures i xemeneies. Roca bona en general, però val la pena no refiar-se, ja que hi ha llastres sueltes i trams descompostos.
L’inici de la via està senyalitzat amb una fita i un pont de roca llaçat, així com una preciosa Flor de Neu (Edelweis). El primer llarg puja primer per una placa i després per dues canals hervoses, sempre amb tendència a l’esquerra. Muntem reunió després d’uns metres de pedra suelta, aprofitant l’entrada de la canal/xemeneia del segon llarg. Un segon llarg més exigent i vertical en el primer tram, que es culmina amb un llarg flanqueig de II fins al replà de l’esquerra, on trobem l’única escapatòria de la via i el punt de convivència amb la via Subterrànea.
Primer llarg, amb bon cantell i línia evident.
Segon llarg força aeri i vertical fins arribar al flanqueig on canvia la tonalitat de la paret.
Quart llarg amb l’espectacular xemeneia i el bloc a dalt.
El tercer llarg comença amb tendència a la dreta, superant un tram vertical amb blocs i bon cantell fins arribar a peu de la xemeneia més estètica de tot el recorregut. Aquí comença el quart llarg de 55 metres, segurament el més físic, variat i exigent de tota la via. La xemenia és espectacular i te l’has de treballar, èrpo amb ponts de roca i friends es pot protegir bé. Un cop superats els blocs de dalt, el segon tram és un diedre molt vertical amb passos físics que si busques bé sempre trobes un bon cantell on acomodar-te.
La reunió la muntem amb un conjunt de pitons vells (la única semiequipada). El cinquè llarg també ens regla una xemeneia d’entrada, més oberta i amb un pas clau a la sortida, per després progressar amb cantells fins i tram d’adherència fins a la R5.
El sisè i darrer llarg comença amb un tram vertical i tècnic que es pot superar escalant per la dreta o recolzant-se a la gran fissura que forma el diedra. Important un cop superat el diedre fer el flanqueig a l’esquerra, ja que la xemeneia que ve a continuació és molt estreta i inescalable. Després dels tres metres de flanqueig, trobem un tram vertical amb bona cantell que ens porta al final de la via. Es pot fer una reunió intermitja si es vol evitar el gran fregament que suporten les cordes.
Darrer llarg que comença exigent i acaba amb unes vistes brutals del Midi d’Ossau i el Anayet.
Des de la part alta, baixem un parell de metres per darrera i anem flanquejant la cresta per sota, seguint fites fins a poder enfilar-nos a la part alta i culminar el cim pel prat. La millor vista del dia la tenim des d’aquí dalt, amb la màgia del Midi d’Ossau, la roca volcànica de l’Anayet, la majestuositat del Pico Collarada (2883m) i un mar de núvols que comença a devorar la vessant francesa.
Posta de sol des del Pico Aspe, amb el mar de cotó fluix posant la cirereta.
Descens directe des del cim, amb alguna clapa de neu i un pedregà constant fins a trobar el GR.
Des del cim baixem per la ruta normal, que ens permet perdre alçada de la forma més directe, travessant algunes congestes de neu direcció al Paso de la Garganta de Aspe i posteriorment a Las Llanas, on deixem enrera els grans blocs de roca calcaria per trobar tartera i finalment prat que ens guia al mateig GR de pujada.
Detalls tècnics
Inicialment seguim el GR que puja pel dret direcció a l’Aspe, però aviat ens desviem cap a la dreta per endinsar-nos a la vall que ressegueix l’Aspe per la cara est, deixant els estètics Mallos de Lecherin a la dreta. Uns metres abans d’arribar al coll (Paso de la Garganta de Aisa), remuntem cap a l’esquerra per una congesta de neu que haviat es converteix en tartera fins a trobar el Pilar Sur del Pico Aspe.
Comentaris recents