Publicat per & arxivat en General.

Ascens i descens a una de les parets de granit més imponents del circ de Colomers.


Magnífica activitat d’alpinisme hivernal en un entorn privilegiat del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Jornada llarga per la distància des del pàrquing al peu de la muntanya (es pot dividir en dues si es fa nit al refugi de Colomers). L’inmens circ de Colomers és un paradís per a qualsevol amant de l’alta muntanya, especialment quan el blanc més pur el tenyeix després d’una nevada. Amb orientacions per a tots els gustos i muntanyes per a totes les exigències, ens fixem en el vertical i directe corredor NO del majestuós Tuc de Ratera, a la part esquerra del final del circ.

Magnífica vista de la cara NO des del Lac de Clòto, amb el corredor dibuixant una línia perfecte.

Sortim del pàrquing de la Bòrda de Servat amb la moral baixa veient que la neu ha desaparegut per complet en la pista fins a Bahns de Tredos i a les muntanyes del costat. No obstant, aviat trobem congestes en les curves obagues i això ens reconforta. Entre pitus i flautes, calçem esquís després de més de 4km de porteig, seguint la pista en tot moment i només desviant-nos en el sender indicatiu del Refugi de Colomers. Rodegem l’estany de Colomers per la part alta esquerra fins a trobar el Lac Redon i el Lac Long, que encara gelats, els deixem enrera per la dreta, ja amb vistes al nostra gran objectiu.

El fred i les darreres nevades han canviat el panorama de les parts altes, tornant a cobrir els estanys i donant un ambient més alpí a les grans parets de granit que estructuren les muntanyes de la zona.

Superant el Lac Obago, abans d’iniciar l’ascens final a peu de corredor.

Seguim avançant per la ruta del GR11, atravessant el Lac Obago i iniciant l’ascens al Port de Ratera. Aviat però, deixem el GR11 a l’esquerra i ens desviem a la dreta per buscar una pujada directe cap a la paret NO del Ratera, el punt on comença el corredor. Un terreny que agafa pendent progressivament i que en pocs minuts ens condueix al con d’entrada del corredor. Canviem esquís i pals per grampons i piolet, ens posem els arnesos per si el flanqueig no està cobert o hi ha algun pas complicat i iniciem la pujada. Les previsions es compleixen i el núvol ens atrapa en els primers metres. La nevada també entre en acció i l’activitat agafa un aire més èpic. Dins el corredor hi ha força punts de referencia i tot sembla força estable, així que decidim seguir amunt. La neu és realment bona i recent, el què ens esperona a superar un dia gris i gaudir d’un tram súper alpí. Arribem al flanqueig a bon ritme, sorpresos per la quantita de neu i la pendent que es concentra en aquest punt (50º ben bons). Feines a obrir traça, amb neu que ens cobreix fins la cintura.

Primers metres del corredor, que ràpidament s’encaixona fins al flanqueig.

Flanqueig obligat cap al segon tram amb una acumulació de neu important.

Superem el flanqueig i entrem en el segon tram del corredor, el que ja puja directa al cim. Comença obert, amb una variant a la dreta que va a parar a un extrem de l’aresta, i el corredor que ens queda en línia recta amunt. Aquest segon tram és força mantingut i el més rellevant és veure com es va estrenyent la paret de roca fins a tenir una amplada de dos metres en algun moment. El corredor culmina en un estètic coll entre el cim principal a la dreta, i un altre cim secundari a l’esquerra. Coronem i busquem una zona rocosa que ens protegeixi del vent, que aquí dalt va descontrolat i el fred apreta.

Condicions exigents al cim, però calia posar la cirereta.

Ens posem els esquís i que comenci la festa! Després d’una entrada de tempteig, la neu pols ens permet deixar-nos anar i accelerar, amb l’adrenalina disparada a cada gir. El tram previ al flanqueig és el més obert i còmode, però cal vigilar perquè una caiguda o passar-se de llarg el pas suposaria anar a parar a la zona rocosa. Superem l’entrada del flanqueig i ens llençem a la part final del descens xalant com mai. A la sortida, la neu és un pèl humida, però es deixa fer sense problemes.

Primers metres del corredor, amb neu excepcional, pendent mantinguda i bery narrow. Pente raide al poder!

Part intermitja amb el flanqueig de dreta a la vista.

Sortida amb molt bona neu i un terreny més fàcil.

El retorn el fem seguint el camí de pujada, desviant-nos a la dreta de l’estany de Colomers per evitar treure esquís i així anar a parar directes a la pista. La cota de neu puja desmesuradament i ens enganxa un diluvi important fins al cotxe, on arribem com ànecs.

Track activitat

Tuc de Ratera pel corredor NO

Publicat per & arxivat en General.

Retrobant la bona neu al final de la Vall de Gerber. Dos carmels en forma de corredor


Dades d’interès

Descens del corredor N del Pic d’Amitges. L’ascens és pel coll i l’aresta de la dreta.

Part intermitja del descens, amb pendent i una neu exquisita.

Tram final de la canal en tre els dos pics del Bassiero.

Vistes de Sant Maurici des del coll dels pics de Bssiero, amb els Encantats i la seva preciosa silueta fent patxoca.

Tram final de la canal del Bassiero, aixecant neu pols amb la cresta d’Amitges al fons.

Condicions perfectes en tot el descens, amb un parc d’atraccions en el tram final.

 

Track activitat

Pic d’Amitges i Pics de Bassiero

Publicat per & arxivat en General.

Activitat 5* entre el salvatge Parc Natural de l’Alt Pirineu i el seductor Ariege francès

Detalls tècnics

  • Punt de sortida i arribada: Pàrquing del refugi del Fornet.
  • Distància total: 35 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 2550m.
  • Altura màxima i mínima: 2835m (Mont Valier) i 1370m (pàrquing Refugi del Fornet).
  • Durada: 11:00 hores (recomenable partir en dos dies dormint al refugi des Estagnous).
  • Dificultat: alta si optem per l’aresta de després el Pic de de la Pala de Clavera fins al Petit Valier. Si descendim pel coll de l’esquerra cap al refugi des Estagnous, la ruta és més tranquil·la. No obstant, el terreny és força alpí i si realitzem la ruta en només un dia, l’exigència es força alta.
  • Material: esquíspells de focagramponspiolet, motxilla, pala, arva i sonda, pals, casc, cantimplora, pal pioletbotesbotiquín, guants. Recomenable cordino de 30m, algun cargol de gel, bagues, mosquetons i assegurador per afrontar l’aresta i algun possible ràpel si cal abandonar o els ressalts estan molt descoberts.
  • Cartografia: IGN Aulus les Bains – Mont Valier.

Ruta circular a una de les muntanyes més belles del Pirineu, trepitjant tres zones de gran interès, com el Pallars Sobirà, la Val d’Aran i el Ariege Fracés. Sortim del refugi del Fornet (1340m), al final de la carretera d’Alós d’Isil, on vam aparcar el cotxe (a l’estiu es pot deixar uns cinc quilòmetres més amunt), en el següent pàrquing. En total són gairebé 8 km amb 180m + (recomanable usar bicicleta o portar calçat lleuger i còmode) de pista des del refugi, sempre seguint el cabal de la Noguera Pallaresa per la dreta. Just en arribar al final de la pista ampla, apareix el cartell del GR10 cap a la dreta, amb un cartell que ens marca el Pic i el coll de Clavera. El sender puja de forma més pronunciada, sent poc definit en alguns trams i obligant a buscar les marques vermella i blanca.

A falta de neu, els combos sempre fan l’activitat més completa!

Entrada a la vall, justa de neu en el primer tram. A l’esquerra el torrent de baixada, a la dreta amagada la pujada.

Primer superem uns prats entre arbres i posteriorment arribem a l’entrada de la vall, amb el Torrent de Clavera a la dreta i al Torrent de Cernalles a l’esquerra. Seguim el de Clavera per la dreta del cabal fins al circ final. Una pujada exigent i mantinguda, amb poca treva. Trobem dos colls separats pel Pic de Pala de Clavera. El de l’esquerra ens permet una ruta més tranquil·la fins al Mont Valier, baixant als llacs i la zona del refugi de Estagnous. Prenem el de la dreta, que busca la línia evident de l’aresta en tot moment fins a la base del Petit Valier. Una primera aresta aèria (es pot evitar flanquejant per sota), per després destrepar uns metres fins a un petit coll.

Arribant al circ final, amb el Pic de la Pala de Clavera i els dos colls.

Des de dalt el Petit Valier, la pujada per l’aresta. La imponent N del Pic de la Pala de Clavera treu pit.

Baixant del Petit Valier fins al col du Faustin per encara l’ascens final al Mont Valier.

Una grimpada més ens deixarà a la pala del Petit Valier, que es puja sense complicacions. El baixem fins al col du Faustin per emprendre la pujada final cap al gran Mont Valier (2835m).

Panoràmica de somni. Pallars Sobirà a l’esquerra i Val d’Aran a la dreta. La vall més verda ens mostra el naixement de la Noguera Pallaresa des de Montgarri (quedaria a la dreta de la imatge) cap al refugi del Fornet.

Descens del Mont Valier amb una neu crema excepcional.

L’Ariege sempre és sinònim d’espectacle natural d’alta muntanya. Descendim fins al coll de Faustin i d’aquí girem a la dreta per baixar direcció al refugi d’Estagnous.

Descens del Mont Valier a l’Étang Rond (verd), ascens al Pic de Sernaille (vermell) i descens cap al torrent de (verd).

Just a l’alçada de l’Étang Rond creuem l’esquerra per emprendre la pujada a la Serra de Cernalles, passant pel Étang Long i buscat l’amagat coll de la dreta. Podem emprendre la baixada des d’aquest punt, directa i sense pèrdua pel Torrent de Cernalles o aprofitar per regalar-nos un altre cim i allargar el mateix descens. Voregem les agulles per la cara E en una diagonal de dretes ascendent i superem els últims cinquanta metres amb els esquís a l’esquena fins a coronar el Pic de Sernaille. La baixada és directa i molt estètica, fent la serp entre els monticles, amb vistes a tot el recorregut inicial i que ara haurem de desfer.

Des del Pic de Sernaille, entrant el temporal de tardes per l’Ariege.

Perfecte panoràmica des del Pic de Sernaille, amb tota la ruta a la vista.

Arribem a la part final, on s’uneixen els torrents i baixem pel GR fins a la pista. Des de la pista haurem de desfer els gairebé 8 km al costat de la Noguera Pallaresa. La tanquilitat i la bellesa de l’entorn fan més agraït el retorn.

*En una sola jornada resulta una activitat molt exigent, pel què l’activitat es pot partir en dues fent nit al refugi d’Estagnous.

Track activitat

Circular al Mont Valier des del refugi del Fornet

Publicat per & arxivat en Alps i resta del món.

Descobrint la part més salvatge i autènctica del Caucas. De la màgia de Svaneti (al NO del país), a Gudauri i Kazbegi (al NE).


Detalls tècnics

Un país del tot desconegut i per molts desubicat, que amaga una vessant alpina de gran riquesa paisatgística, ja sigui amb les impressionants i escarpades muntanyes o amb les valls esbeltes que i dónen accés. Si a l’estiu mana el verd dels prats i les valls, plens de rius i cascades, a l’hivern, el blanc més pur s’apodera de les grans muntanyes del Caucas i el pre Caucas per vestir de gala les seves siluetes.

Tot i que l’evolució de la regió de Svaneti ha estat considerable respecte l’edat mitjana, quan era un lloc aïllat i considerat una tribu, actualment segueix mantenint l’autenticitat i la puresa que la caracteritza, amb les impressionants torres de vigilància, les cases de pedra típiques, les famílies autòctones i el bestiar (vaques, cavalls, gossos, porcs i gallines) apoderant-se dels carrers durant el dia.

Dia 1 (8-9/3/19) – Barcelona – Kutaisi

Després d’un vol “ràpid” i tranquil, amb menys de 5h ens plantem a Kutaisi, la segona ciutat més important del país amb 120.000 habitants. Recollim el Pathfinder a les 3am i comencem l’aventura. Ens esperen 4h de trajecte fins a Mestia, la principal ciutat de la regió de Svaneti. Conduir de nit va acabar sent una gran el·lecció després de veure les imprudències al volant de la gent local. Carreteres descuidades i plenes de trampes que esdevenen gairebé caòtiques quan més ens allunyem dels nuclis urbans. Forats, esllavissades, trams sense asfaltar, trams amb paviment a diferents alçades, bestiar apoderant-se de la circulació, … un espectacle i un perill constant!

L’autèntic pà de llenya georgià sortia d’aquí. Una delícia i un gran descobriment!

Dia 2 (9/3/19)- Kutaisi – Mestia – Mirador Ushba (3328m)

  • Punt de sortida i arribada: poble de Mestia.
  • Desnivell positiu: 2000m.
  • Distància: 20.40km.
  • Durada activitat: 6:30h.

Arribem a la capital de Svaneti, Mestia, sobre les 9 del matí. Les principals muntanyes apareixen amb les primeres llums i ens regalen una sortida de sol antològica. Quedem embadalits amb les formes i la bellesa del Caucas, banyat d’un blanc pur digne del Canadà.

Després d’esmorzar i amb ganes de tastar les neus caucaries tot i no haver dormit més que una migdiada a l’avió, decidim fer una incursió a les rodalies de Mestia, buscant alçada i bones vistes. Entre pitus i flautes arrenquem passades les 12:00, però mega motivats com sempre per descobrir unes muntanyes del tot noves per nosaltes. Iniciem la pista que puja cap al refugi Cloud Base Hut, que amb la darrera nevada ens permet sortir amb els esquís posats des del cotxe. Després de sobrepassar la zona boscosa, deixem el refugi enrera per fregar-nos els ulls amb la primera meravella del viatge.

Deixant enrere el bosc i uns metres abans del refugi, les bordes ens permeten un diagnosi ràpid de la situació.

Comprobant l’estabilitat del mantell i l’estructura de l’immoble.

El Mount Ushba (4710m), un Pedraforca amb 2300m més, s’eleva davant nostra per donar-nos la benvinguda. Les ganes ens poden, i decidim anar sumant metres fins al cim que queda davant aquesta gran enforcadura. El dia se’ns envà totalment de les mans, però aprofitant el clima i les vistes, no volem deixar escapar una gran activitat. Una posta de sol bestial i les darreres llums coincideixen amb el nostra descens. La neu que feia unes hores era pols, ha encrostat en els llocs soleis i la baixada acaba sent més tensa del què esperàvem.

La gran joia del Caucas georgià, l’Ushba per la cara S ens dóna la benvinguda.

Festival de llums en el llarg descens de més de 2000m.

Dia 3 (10/3/19) – Mestia – Ushguli – Pic Gvabiri (2943m)

  • Punt de sortida i arribada: zona d’Ushguli, poble de Murkmeli.
  • Desnivell positiu: 1500 m.
  • Distància: 14.37km.
  • Durada activitat: 6h.

Ens aixequem relativament dora per afrontar el trajecte de Mestia a Ushguli. Són només 45km, però les condicions conforme avança el camí son realment salvatges. El primer tram de carretera fins al port de Tetnuildi ja ens permet veure el que ens espera. Trams de gel, forats i grans acumulacions de neu en plena carretera que sense un 4×4 resulten impossibles de superar. El descens del port es fa més o menys bé i a partir d’aquí comença l’autèntica aventura. Entrem a un espectacular barranc amb parets que es desfan a banda i banda i el riu a sota. Incrèduls en un primer moment, no imaginem que s’hi pugui circular. Doncs si, l’asfalt desapareix i comença un camí trencat i sinuós, plè de trampes en forma d’irregularitats, blocs de roca, restes d’esllavissades i purgues de neu i molts moments de tensió. Al final, per sort, tot és una anècdota i quan el barranc s’obre s’acaba l’exposició als perills, culminant amb l’arribada al preciós poble d’Ushguli, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 1996.

Arribar a Ushguli sempre és una aventura, amb anècdotes constants i el cor a 200 pulsacions.

L’autèntic poble d’Ushguli amb el pic Shkhara (5068m) fent de guardià.

Deprés de l’experiència del dia anterior, tenim clar que per trobar bona neu cal buscar orientacions nord. La resta són sinònim de regel al matí i neu transformada a partir del migdia. Així que amb l’Alexey decidim moure’ns per una de les zones més típiques d’Ushguli, el Gvibari Range, just a sobre el poble. La pujada és força directe, primer seguint el torrent fins a superar la zona de vegetació i posteriorment encarant la pendent pel dret, amb tendència a l’esquerra al final per poder coronar la part alta des de la zona menys exposada. Gairebé mil metres d’ascens fins al cim Gvabiri (2943m). Busquem el descens de més a la dreta per retrobar el torrent a baix. Neu pols tot obert! El descens se’ns fa curt i tornem a posar pells per remuntar de nou fins la part alta, però en aquest cas buscant el cim de l’esquerra per poder baixar cap al torrent del costat. Un encert rotund per la neu i les característiques del descens, molt mantingut i divertit fins entrar en una zona encaixonada del torrent que ens deixa a la part baixa del primer ascens.

Bones vistes, bona pujada i bon ambient des de la cresta Gvibari.

Primer descens a la zona amb condicions immillorables.

Dia 4 (11/3/19) – Ushguli – mirador Shkhara (2980m) – mirador Shkhara 2 (3067m)

  • Punt de sortida i arribada: zona d’Ushguli, poble de Zhibiani.
  • Desnivell positiu: 1000 m.
  • Distància: 11.68km.
  • Durada activitat: 5h.

Després del bon regust de boca del dia anterior, optem per un altre dels clàssics de la zona d’Ushguli. Es tracte del cim més proper i visible que hi ha al poble. Un cim que en la seva part alta es transforma en una aresta planera que s’extén fins a conectar amb la gran serralada del mateix Shkhara. Sortim amb els esquís posats des de la Guest House per travessar el poble i encarar la pendent.

Un dia fotogènic plè de contrastos al cel. A l’altre costat, la zona que havíem esquiat el dia anterior.

Una pujada molt directe de gairebé 900m+, amb un parell de replans pel camí. La gran recompensa de la pujada es tradueix amb una panoràmica bestial del pic Shkhara. Un cara a cara espectacular amb la muntanya més alta de Georgia.

Joc de finestres amb l’imponent pic Shkhara i el seu corredor W deixant-se seduir. Un mirador 5*.

Recorrem gran part de l’aresta buscant una baixada evident i poc exposada a possibles allaus. Les condicions a la part alta no són les millors, ja que el vent ha fet acte de presència i ha encrostat la primera capa. Finalment, abans d’arribar al cim de 3067m, trobem una línia que sembla mantinguda i que ens pot donar joc. I encertem. Tot i uns primers metres incòmodes, ràpidament trobem els girs de pols que perseguíem. I quan entrem a la zona més tancada, la neu és de “qualitat suprema”.

Després de valorar molt la baixada i superar un primer tram ventat, neu pols tot obert!

Terreny per regalar-se entre petites cornises i una baixada mantinguda.

El tram final que ens deixa a la vall ens permet un esquí entre arbres, amb la mateixa qualitat de neu i un terreny de pillows digne del Japó! Baixada espectacular amb vistes constants a una de les zones més escarpades del Caucas. El descens ens deixa a tocar del refugi del Shkhara, al final de la vall del riu Enguri. Caldrà recórrer tota la vall en sentit invers i seguint el caudal del riu per la dreta fins a creuar el riu i descobrir l’amagada estació d’esquí d’Ushguli (Ushguli Ski Resort). Un únic remuntador format per un cable de cent metres de llargada amb uns suports de plàstic on agafar-se que permet baixades amb un desnivell d’uns seixanta metres. Darrera l’estació trobem la pista que amb pocs minuts ens deixa al bell mig del poble.

Japow style! El darrer tram fins la vall, entre arbres secs i pillows, ens rememora els típics boscos de Hokkaido.

Ushguli és d’aquells entorns rurals que desprenen essència les 24h. Autèntic i seductor, un camp base excepcional.

Dia 5 (12/3/19) – Ushguli – Gvibari Range, cim sense nom (3013m)

  • Punt de sortida i arribada: zona d’Ushguli, poble de Zhibiani.
  • Desnivell positiu: 1000m.
  • Distància: 11.42km.
  • Durada activitat: 5h.

El tercer dia a Ushguli prometia emocions fortes. Després de descobrir una zona interessant el dia anterior des de la llunyania, decidim treure-hi el cap i posar-nos el mono d’exploradors. El sector escollit era proper al del primer dia, seguint el mateix Gvabiri Range cap a l’esquerra. Una inmensa pala nord que s’encaixona i acaba amb un embut, el cual penetra en el bosc fins a desembocar a la vall d’Ushguli, una mica més enllà del poble.

Visualitzant un descens de somni a punt de caramel. Quan es reuneixen tots els ingredients només cal deixar-se portar!

La pujada és pel tram final del segon descens del primer dia a Usguli. Seguim el torrent a la part inicial fins a sortir per l’esquerra entre una zona d’arbres secs. La vegetació acaba desapareixent i tendim a buscar l’aresta de l’esquerra fins a sortir a la part alta. Coronem l’estètic cim de la dreta (3014m) i desfem el tram d’aresta final, resseguint la carena per la part alta fins a trobar una entrada bona al descens escollit. El circ presenta unes condicions de neu excel·lents des de la cornisa de l’entrada fins al bosc final. En els darrers metres fins a trobar la pista d’Ushguli cal tenir imaginació per traçar una línia neta de branques. Creuem el riu, posem pells i remuntem uns cinc-cents metres fins arribar de nou al poble.

Posant la firma amb estil.

Gaudint de valent amb la polseta fresca.

La baixada prometia neu pols profunda i no va fallar. Girs de plaer de dalt a baix.

Postes de sol que no tenen preu des de la part alta del poble.

Dia 6 (13/3/19) – Part 1: Mestia – Nakipari – Part 2: Tetnuldi ski resort Backside – Zhabeshi

  • Punt de sortida i arribada: matí poble Nakipari i tarda estació de Tetnuldi (acabant a Zhabeshi).
  • Desnivell positiu i negatiu: 322m + i 800m-.
  • Distància: 2.24km + 3km.
  • Durada activitat: 2.40h + 1:30h.

Marcaven un dia molt gris i tempestuós, d’aquells que és millor sortir amb poques expectatives i veure-les venir. Teníem una zona que ens cridava l’atenció des de feia dies per les estètiques muntanyes que amagava com el Lasili (3494m), el Totani (3050m) i el Laltbashi (3071m). I als seus voltants tenia un terreny que cumplia els requisits amb aquell dia de mala mèteo: bosc fins a una altura generosa, orientació nord i entorn autèntic. Així que tocava sortir d’exploració per la vall del riu Lasili.

Un entorn aïllat i remot, talment vingut de l’edat medieval.

Després d’aparcar en una zona força autèntica del poble de Nakipari, seguim la carena per la part boscosa procurant guanyar metres. La pujada de temperatures havia deixat la neu pastosa i extremadament humida i el bosc era més dens del què pensàvem. Segurament hauria estat millor opció entrar per la vall i buscar una pujada directe per alguna zona més oberta, tot i estar més exposats a la mala visibilitat. Veient que la cosa no millorava decidim abortar i tornar enrere.

Barba de viejo! Màxima puresa en els boscos de Svaneti.

Hawaians perduts a les entranyes de Svaneti.

Ens quedava el plà B en dies de mal temps: l’estació de Tetnuldi. Així que aprofitant que venia de camí, provem sort en el backside de darrere el resort. Zona boscosa també orientada a cara nord, molt famosa per les baixades entre pillows fins als pobles de darrera. Remuntem uns metres per les pistes, abans d’arribar al final del remuntador principal i ens tirem cap al bosc de l’esquerra en diagonal, buscant el torrent i les zones obertes amb pendent mantinguda per evitar remar. Entre la intuició i alguna traça vella aconseguim dibuixar una línia prou interessant, amb una neu pols un pèl humida que es deixa esquiar perfectament fins al poble de Zhabeshi. Una baixada que sembla inacavable, entre un bosc aïllat i els diferents torrents que el travessen. Arribats al poble cal tenir un segon cotxe, que et vinguin a recollir, trobar un taxi que et torni a l’estació o remuntar la baixada amb les pells de foca. La veritat és que val la pena, sobretot en dies de mal temps.

Baixada de parc d’atraccions al backside de Tetnuldi. Inacavable i plena de carmels en forma de pillows!

Dia 7 (14/3/19) – Backside del Peak Laila + visita Mineral Water Lezgaratvibi River

  • Punt de sortida i arribada: Lezgara.
  • Desnivell positiu: 1400 m.
  • Distància: 14 km.
  • Durada activitat: 7 h.

Una de les grans ilusions que havíem madurat al llarg dels dies a Ushguli era intentar el Peak Laila, considerat un dels més bonics de Georgia. Semblava que venia una finestra i la volíem aprofitar, sense més pretencions que pujar tant amunt com puguéssim i gaudir de les vistes i d’uns bons girs. És una activitat extremadament llarga i exigent que s’envà als 3000m+ i que trepitja una glacera, amb trams força exposats a les allaus des d’un bon principi. Portàvem bon ritme i la muntanya feia goig. Però el sol apretava i les allaus de fusió es reproduien en totes les orientacions soleies.

Obrint traça des de ben avall després d’una generosa nevada de 30-40cm.

Sobrepassat el bosc, l’espectacle que ens regala la zona del Laila és majúscul.

El primer pas clau presentava una esquerda de més d’un metre deguda a les altes temperatures i la única opció d’esquivar-la era per un torrent molt carregat i exposat. Després de valorar-ho bé, decidim fer un parell de baixades i minimitzar riscos. Remuntem l’aresta de la dreta i ens tirem per la vall del costat, trobant una gran baixada de neu pols.

Aresta superior a la ruta normal. A baix a l’esquerra, ben visible, l’esquerda.

Posem pells i remuntem fins l’aresta per iniciar la segona baixada des de la part alta direcció al bosc, buscant el camí de pujada uns metres més avall.

Remuntant després d’uns grans girs de pols en busca de la segona ronda.

Aprofitem la jornada per visitar la zona Mineral Water, una font d’aigua amb gas que brolla des de sota terra. Diuen que purificadora i molt gustosa, però amb un regust de ferro important. Una forma curiosa d’acabar la jornada.

Dia 8 (15/3/19) – Intent al Peak Laila (4009m).

  • Punt de sortida i arribada: Lezgara.
  • Desnivell positiu: 1327 m.
  • Distància: 13 km.
  • Durada activitat: 5:45h.

Superant els primers metres de la pista, arribant al trencall de la “Mineral Water”.

L’espina clavada del dia anterior no ens va deixar dormir. I sense massa contemplacions, volíem un segon intent al Laila. Ens quedaven tres dies a la zona i semblava que l’única bona finestra era aquest dia, així que la volíem aprofitar. Sortir dues hores abans i resar perquè el sol no fós tant insistent era el què marcaria l’evolució de l’activitat. De les set hores de sol que marcava la previsió el dia abans, vam passar a una previsió nefasta el mateix matí. Però s’hi havia de ser per poder recordar l’intent i no marxar lamentant haver renunciat abans d’hora. Portàvem un ritme brutal tot i que la llum solar no semblava treure el cap i que la nevada començava a fer acte de presència. Superat el bosc, a l’alçada del refugi, alguna tímida finestra ens donava una petita esperança. Però va ser un miratge, i el què semblava un canvi de temps a millor, va convertir-se en un empitjorament a mesura que passaven els minuts.

Deixant enrere el refugi del Laila (esquerra), completament colgat de neu.

Decidim obrir traça pel torrent aprofitant que en aquella zona encara hi ha visibilitat. Tot i ser molt exposat i estar carrregadíssim de neu nova, ens sembla que el perill és força controlat. La neu és realment humida i ens enfonsem fins més amunt dels genolls. Arribats a la part alta, cap signe de millora. Estem inmersos en el núvol i sense visibilitat, no té cap sentit seguir guanyant alçada. Així que amb la satisfacció d’haver fet el què ens demanava el cor, treiem pells i gaudim d’una baixada de neu pols humida fins baix.

Una silueta perfecte defineix l’entorn del Laila, una zona que sedueix des del primer moment.

Descens del torrent, ja sota la nevada i un dia gris.

Dia 9 (16/3/19) – Mestia – Ushguli – Kareta Pass

  • Punt de sortida i arribada: zona d’Ushguli, poble de Zhibiani.
  • Desnivell positiu: 1000 m.
  • Distància: 18.5km.
  • Durada activitat: 6:40h.

La meteo fa un gir inesperat i dónen unes hores de sol (comptades) de bon matí, sobretot com més al E de la serralada. Amb la idea de poder pujar força amunt per evitar la neu humida, creiem que tornar a Ushguli pot ser la gran jugada. Ens queda pendent una selecta zona entre la glacera del Shkhara i els cims de davant el poble, amb algunes opcions orientades al nord molt interessants. De nou navegant per la ruta de la mort fins a Ushguli, aquest cop sorpresos per una carretera extremadament gelada. Arribem un pèl tard, però motivats com sempre, ens calcem els esquís i ens endinsem a la vall del riu Enguri direcció al Shkhara fins gairebé el refugi. Ens desviem uns quilòmetres abans cap a l’esquerra, per iniciar la pujada cap al Kareta Pass. De cop i volta el temps es torna boig i se’ns menja el núvol quan ja afrontàvem els darrers metres. Visibilitat nul·la, el vent comença a bufar i el dia es torna realment lleig.

Entrant a la vall del Shkhara, amb la glacera i el cim al fons.

La neu tampoc és cap meravella, i tot i estar a gairebé a 3000m segueix sent molt humida, pel què no tenim esperances de trobar res millor a la zona. Girem cua i baixem a la vall de nou. Fem un segon intent al bosc del davant, d’orientació nord i amb millor visibilitat. La neu també resulta una pastarada. Així que el millor serà esperar que la nevada prevista per la tarda ens regali una darrera esquiada amb bona neu per despedir la zona l’endemà.

Portar un bon nivòleg al grup sempre et fa anar més tranquil. Conclusió: millor anar al bar.

Dia 10 (17/3/19) – Ushguli – Gvibari Range (2943m) – Mestia

  • Punt de sortida i arribada: zona d’Ushguli, poble de Murkmeli.
  • Desnivell positiu: 1300 m.
  • Distància: 12 km.
  • Durada activitat: 5 h.

La previsió es compleix i la nevada ha estat generosa, fins i tot a cotes baixes com el propi poble. Dónen una possible finestra a mig matí, així que decidim sortir dora per arribar dalt en aquella hora i gaudir de visibilitat. Optimisme mai ens en falta. Escollim la zona N de darrera el poble, on ja vam estar el primer dia. Des d’un primer moment ens toca obrir traça, però fer-ho tornant a trepitjar neu pols seca és un plaer. Ens cruspim els gairebé mil metres de desnivell fins al cim del Pic Gvibari amb un tres i no res.

Darrera dia al camp base d’Ushguli. Sortir amb els esquís des de casa no té preu.

La hipotètica finestra no apareix per enlloc, i tot esperar força estona esperant una millora, el temps va a pitjor i tirem avall com podem. Conforme baixem la visibilitat millora i la neu és una delícia en tot moment. Amb temps per endavant, decidim fer una segona ronda, baixant pel torrent del costat, sense pujar a tanta alçada. I quina bona elecció! Després de remuntar pel bosc i arribar a la línia de visibilitat, el descens és bestial.

Retrobant les bones condicions en una baixada perfecte per despedir un poble que ens ha robat el cor.

Dia 11 (18/3/19) – Mestia – Kutaisi – Tbilisi – Gudauri

Dia de transició. La intenció és dormir a la regió del Kazbegi, passada l’estació d’esquí de Gudauri i el port de muntanya del pas de la creu. Ens trobem la carretera tallada i els policies no parlen anglés, només entenem “avalanche”. Nit a Gudauri i a esperar l’endemà.

Tancant la nostra estada a Mestia amb una fantàstica barbacoa i descobrint com destil·len alchool 100% natural, amb fruita triturada per aconseguir la beguda típica del país, el Chacha.

Dia 12 (19/3/19) – Gudauri backside

  • Punt de sortida i arribada: Base estació d’esquí Gudauri
  • Desnivell positiu: 3.300 m. amb ajuda de remuntadors
  • Distància: 40 km.
  • Durada activitat: 5 h.

Ens aixequem a primera hora per seguir el nostre camí cap a la regió del Kazbegi, però ens tornem a trobar la carretera tallada. Després d’unes hores d’espera i desconcert de tothom, decidim que no podem perdre més el temps i anem cap a la base de l’estació de Gudauri. Les condicions han canviat, la pujada de temperatures dels últims dies i temporal de neu i fred del dia anterior fan que no veiem bones condicions, però al saltar al vessant nord de  l’estació tot canvia, amb unes condicions de neu pols inmillorables.

Vistes des del coll del Bidara a l’oest, abans de la baixada a la carretera (Military road)

Gudauri és una estació amb infinites possibilitats de freeride, sortint des dels mateixos remuntadors o fent aproximacions. Anem tard i després de probar la neu i mirar on anar, acabem fent Satzele pala oest (3.268m), la baixada fins al poble de Kobe, i finalment la baixada oest des del Bidara (3.011m) fins la carretera, on fent autostop uns amables armenis ens recullen de tornada a Gudauri.

Dia 13 (20/3/19) – Shevardeni (Agatkau, vall del riu Terek, direcció Oest desde Kobe) – Pic sense nom (3.390m) – Shevardeni

  • Punt de sortida i arribada: poble Shevardeni
  • Desnivell positiu: 1600 m.
  • Distància: 21 km.
  • Durada activitat: 8 h.

Vistes des del cim sense nom 3.390m amb l’imponent Kazbek al fons.

Últimes Z abans d’arribar al punt més alt del dia, entre el laberint de roques i formes volcàniques.

Amb les bones condicions a les vessants Nord, decidim anar direcció al volcà Horisar, 3.736m. Comencem per la pista que surt a mà esquerra abans del poble de Shevardeni, on la deixem a l’última curva per enfilar a un coll on passem a la vall del costat pel camí d’estiu marcat en la majoria de mapes de la zona. A 2.500m aproximant-nos als peus del volcà, molts “woumfs” ens avisen que tenim problemes amb les capes del mantell. Fem una petita cata, i comprovem que sota els 30cm de neu pols, es troba una capa de 15-20cm de crosta i a sota 40-50cm de sucre sense cohesió. Tot i això les bones condicions ens fan seguir fins la base del volcà, on els problemes van creixent i ens fan renunciar.

Pujada sempre buscant les zones de menys pendent i segures. Vistes del Kazbek a la dreta i cims ja Russos de prop de 5.000m.

Kazbek, 5.033m segon punt més alt de Georgia i cinquè del Caucas, i per tant, d’Europa.

A l’esquerra del volcà, veiem un llom molt estable i per acabar el dia el seguim, fins a coronar un cim de 3.390m, on decidim baixar per la zona amb menys pendent per minimitzar el risc i disfrutar de la neu pols.

 

Dia 14 (21/3/19) – Carretera de Sno-Akhaltsikhe-Juta – Pic Kvenamta (3.151m) – Carretera de Sno-Akhaltsikhe-Juta

  • Punt de sortida i arribada: Carretera de Sno-Akhaltsikhe-Juta
  • Desnivell positiu: 1400 m.
  • Distància: 21 km.
  • Durada activitat: 6.30 h.

Amb el risc tan elevat d’allaus, busquem una vessant Nord amb poc pendent i terreny sense trampes per circular. Això ens porta a la vall de Sno-Akhaltsikhe-Juta, on abans d’arribar a Juta deixem el cotxe i ens desviem direcció a la vall on porta al Gudamakari pass, a 2.347m. És una vall on es tanca de seguida i la “pista” pel costat del riu és un cementiri d’allaus i purgues de fusió provinent de les parets on més incideix el sol.

Un cop la vall es torna a obrir, seguim la pista fins una cabana on es diferencien les tres valls següents: a l’esquerra, apareixen les “dolomites del Caucas, amb el Nord Chaukhi, seguint la pista al Gudamakari pass, i a la nostra dreta el circ on apostem per arribat al Mt. Kvenamta. Pugem sense dificultat fins el coll, on un fàcil llom ens deixaria al cim.

Els últims 30m però ens trobem que es converteixen en una pala de 30º molt perillosa ja que els “woumfs” tornen a aparèixer. No decidim arriscar per 30m i gaudim d’una baixada llarguíssima nord-est amb una neu i un dia excel·lent per acabar el viatge.

Des del coll, primers girs amb un temps i neu exel·lents. Tancant un viatge 5 estrelles amb redoble de tambors!

Aprofitem el vespre per anar a Tbilisi i visitar la bonica capital de la ciutat, per l’endemà tornar a Kutaisi.

 

Dia 15 (22/3/19) – Tblisi – Kutaisi – Barcelona

Des de la capital Tiblissi, ens esperen tres hores de cotxe fins a l’aeroport de Kutaisi. Retornem al cotxe i emprenen un vol de tornada de gairebé cinc hores fins a Barcelona que ens serveix per assaborir un viatge 5*. Vam arribar amb dificultats per situar Georgia en el mapa i marxem amb un “madlova” (georgià) / “iuasohavi” (svanetti) per donar les gràcies a un país que per uns dies ens ha permès formar part de la seva cultura, de les seves muntanyes i de la seva gent. Fins aviat Georgia!

Publicat per & arxivat en General.

Navegant per un dels circs més espectaculars del Pirineu, al Parc Natural d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici


Detalls tècnics

Ascens al Gran Tuc de Colomers pel estètic corredor NE, que culmina en el coll entre els dos cims. Jornada llarga (amb l’opció de dividir-la en dos dormint al refugi de Colomers) però molt gratificant i emocionant en un dels paratges més autèntics del Pirineu, el circ de Colomers, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Seguim la pista que va paral·lela al Arriu d’Aiguamòg, guanyant alçada molt progresivament entre els pins i les bordes solitàries de la vall. Creuem el pont de la zona dels Bahns de Tredòs i ens endinsem a la zona perifèrica del Parc Nacional. Uns quilòmetres més endavant, la pista creua un pont. Nosaltres seguim recte i pugem pel GR que va per dins el bosc, superant un parell de zones amb pendent pronunciat fins abocar-nos al pla, ja amb les primeres vistes del circ de Colomers i el Gran Tuc de Sendrosa a l’esquerra. El Gran Tuc de Colomers apareix com un ogre en la llunyania.

Deixant enrere el Gran Tuc de Sendrosa i el Lac Obago.

Descendim uns metres per trobar el camí que ens porta al Lac Obago, on hi ha l’opció de pujar al Port de Ratera a l’esquerra, o seguir recte per davant del Tuc de Ratera fins al Lac de Cap de Colomers. Seguim recte i boregem el Lac Obago per la dreta. Ràpidament guanyem alçada fins sobrepassar el Ratera i tenir davant el Gran Tuc de Colomers. Rodegem el Lac de Cap de Colomers per l’esquerra i pugem per la pala que ens condueix al con de sortida del corredor. Canviem esquís per grampons i en menys de mitja hora superem l’exposat corredor, amb pendents de 45-50º. Just abans del coll trobem un curiós pas de cova formada per un inmens bloc encastat que ens facilita l’ascens. Des del coll, superem uns primers metres rocosos a l’esquerra per saltar a la pala de neu de la cara SO i culminar el cim. Des d’aquest punt privilegiat, dels més alts de tot el Parc Nacional, la panoràmica és un luxe.

Obrint traça en els primers metres del corredor NE.

A la part central del corredor s’estreny i el pendent és considerable.

Ascens final al gran Tuc per la vessant oposada. Vistes al Contraix i la Punta Alta al fons.

Desfem la pujada fins al coll per calçar esquís i iniciar un descens exigent i de gran exposició. Un corredor estètic i sinuós en el qual cal buscar el gir segons les condicions de la neu. Curt però intens, el regust de boca en sortir és dolç com la mel.

Ambientassu en els primers metres del corredor. Neu pols compacte que no permetia error.

Tram més tècnic, amb força inclinació i encaixonat.

Voregem el Lac per l’esquerra intentant no perdre alçada. El descens continua més o menys per la mateixa ruta procurant no perdre altura i evitant els plans per no remar. Just al Lac de Clòtho de Baish, tallem a l’esquerra i ens desviem de la ruta de pujada per evitar remuntar el bosc, baixant pel torrent i arribant trobant el sender que va de la pista al refugi de Colomers. Un cop a la pista, només cal deixar-se portar fins al punt d’inici (amb sort, només ens esperen un parell de remades).

Track activitat

Gran Tuc de Colomers

Publicat per & arxivat en General.

De la Val de Ruda a la Vall de Gerber per destapar dos cims emblemàtics del Pallars amb dos descensos de traca i mocador.


Detalls tècnics

Afrontant els primers metres de l’aresta final del Sendrosa amb la Val de Ruda al fons.

Deixem un cotxe al refugi de les Ares i un altre a dalt el Port de la Bonaigua, des d’on sortim. Travessem les pistes d’esquí i iniciem un descens en diagonal cap a la Val de Ruda intentant no perdre gaire alçada per evitar el tram pla. Després de creuar el bosc i inventar una baixada productiva, acabem al final de la pista plana, el lloc perfecte per posar pells i començar a guanyar altura.

Seguim el GR d’estiu paral·lel al riu, entre el pi negre i una densa vegetació en una vall molt agraïda en tots els sentits. Sobrepassada la zona boscosa i uns metres abans d’arribar al refugi de Saboredo, ens desviem a la dreta, buscant la base del Tuc Gran dera Sendrosa. L’enfilem per la dreta, direcció al coll de Sendrosa. Un cop superada la primera pala, anem a buscar la carena de l’esquerra, la que queda mira a la Val de Ruda i que tenim davant en tot moment. Foquegem fins tant amunt com podem, però una zona rocosa i la pendent de la cara sud ens obliguen a carregar esquís i posar grampons per poder coronar el cim.

Darrer esforç abans de coronar, amb les Agulles de Saboredo, el Pic d’Amitges, el Bassiero, el Pic de Saboredo i la Punta Estasen d’estampa.

Després de valorar diferents opcions i amb la calor d’un dia primaveral (tot i ser febrer), decidim treure el cap un corredor molt estètic en forma de S que comença a la cara sud i tendeix a cara est conforme les parets de roca el van ofegant. Uns primers girs amb pendent (45º) ens porten al tram més estret, per fer una curva d’esquerres i afrontar el darrer tram fins la sortida. Sens dubte, una de les millors baixades que ofereix el Sendrosa.

Sortida del corredor E del Tuc Gran dera Sendrosa.

Estètica línia del corredor en S del Sendrosa.

Sortint del corredor, intentem no perdre alçada per arribar al refugi de Saboredo. Un mouse merescut i el deliri d’una baixada somiada son la millor recompensa. Sense massa temps per perdre, deixem el refugi i després d’una petita baixada de trenta metres, remuntem un torrent que ens permet rodejar un petit tros del Lac Major de Saboredo i ràpidament pujar per una canal força dreta (camí d’estiu) que ens portarà al Lac Gelat, just abans del Còth der Lac Gelat. Anem bé de temps i decidim enfilar-nos al Pic d’Amitges i esquiar un dels seus corredors, així que deixem el coll del Llac Gelat a l’esquerra i remuntem per una espècie de torrent ample que ens porta al cim (visible en tot moment).

Ascens al Pic d’Amitges, deixant el coll a l’esquerra per saltar a la vallde Gerber.

Arribats a la carena final i amb més ganes d’esquiar que de coronar, deixem el tram rocós i decidim entrar per un dels corredors nords. Després de verificar les condicions tirant una pedra per veure l’estat de la neu, la impressionant cornisa inicial ens obliga a una entrada triomfal. Després de dues setmanes d’anticicló encara s’hi conserva neu pols i el descens cap al refugi Mataró esdevé una delícia.

Descens del corredor E del Pic d’Amitges amb una neu boníssima.

Línia de descens a la cresta del Pic d’Amitges.

Resseguim tota la vall de Gerber, per la part alta, evitant baixar a l’estany per no haver de fer la gran remada. La darrera pala ens porta directa al Refugi de les Ares, on agafem el cotxe i anem a buscar l’altre que havíem deixat dalt la Bonaigua.

Track activitat

Gran Tuc dera Sendrosa i Pic d’Amitges

Publicat per & arxivat en General.

Destapant la grandesa del Parc Natural de l’Alt Pirineu en un dels seus paratges més salvatges.


Dades d’interès

Circular cinc estrelles per recórrer un dels indrets més salvatges i autèntics de l’Alt Pirineu. Sortim de l’estació d’esquí de Tavascan, per agafar ràpidament el torrent de la dreta, que ens permet agafar alçada, fins que s’obre una pala progressiva a la dreta que ens allunya de l’estació. Seguim guanyant metres per un terreny còmode i ascendent fins arribar al coll de la carena de la Coma del Forn. Saltem a l’altre vessant, ja amb vistes al Ventolau al fons i a l’impressionant Pic dels Tres Estanys en primer plà. Baixem en diagonal d’esquerra per acabar a la base del Pic dels Tres Estanys, que el rodegem fins a trobar la pala que ens porta directa dalt el Ventolau (2852m). Vistes privilegiades de tot el Pirineu.

Ascens al Ventolau per la cara S, des de l’aresta de la Coma del Forn.

Des del cim del Ventolau, vistes del segon ascens de la jornada.

Descens del Ventolau per la cara O, direcció a l’estany Gran de la Gallina.

Des del Pic de Tartera, la cresta final fins al Montroig.

El Montroig es veu lluny, però després del descens es fa bastant més curt. Per empendre el descens, primer baixem uns metres amb els esquí a l’esquena per la carena O, fins a trobar neu continua i baixar cap a l’estany Major de la Gallina, envoltat pel circ de la Gallina. Tornem a posar pells per remuntar cap al Pic de Tartera (2847m) i posteriorment començar l’estètica cresta que ens condueix al Montroig (2863m). L’espectecular Mont Velier ens roba els ulls en el vessant de l’Ariege francès. Seguim la cresta, amb un tram molt exposat de desgrimpada en terreny mixtes fins arribar al coll/enforcadura (es recomana donar la volta per sota si es vol evitar l’exposada aresta). Al coll comença l’espectacular corredor E del Montroig. Uns primers metres força mantinguts (45-50º), per obrir-se i trobar un tram més planer que ens ofereix diverses opcions. Decidim seguir avall pel següent corredor, una altre meravella, amb un pas molt estret abans d’arribar a la part baixa.

Corredor E del Montroig des de la cabana del Fangassal.

Seguim perdent altura pel torrent de la Roia de Mollàs, però amb tendència a l’esquerra ràpidament, buscant la cabana del Fangassal i el GR que ens porta a travessar un pont i, després de remuntar uns metres, a la pista que va de les bordes de Cuanca al port de Tavascan. Baixem fins arribar a les bordes/carretera. Hi ha tres opcions: una és haver deixat un cotxe aquí i pujar a buscar l’altre, la segona és fer autostop i la tercera (la que vam adoptar) és haver amagat unes vambes al matí, amagar el material d’esquí i pujar caminant fins a l’estació.

Track activitat

Circular Ventola i Montroig

Publicat per & arxivat en Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya.

Alpinisme d’alçada per culminar una línia que combina roca, gel i neu.


Detalls tècnics

Sortim de San Nicolás de Bujaruelo passades les 8 (realment tard per l’activitat que anem a fer). El vent bufa de valent i sembla que ens farà la guitza tot el dia. Travessem el pont de pedra i iniciem l’ascens pel GR11 dirrecció al Port de Bujaruelo, deixant a l’esquerra el desvio cap a l’ibon de Bernatuara i més amunt els Gabietos a la dreta. Al darrer pla abans del coll ja trobem neu continua i calçem els esquís. Amb poc més de 2h ja hem sobrepassat el port i pugem en diagonal cap al Taillón. Ràpidament veiem la cara oest, amagada a la dreta de la gegantesca cara N. Els darrers metres fins a la paret ens obliguen a passar per un tram mixte més vertical, però que es fa sense complicacions. Després de 3:30h, davant nostra les tres grans rutes de la paret W, amb el collado de Gabietos a la dreta. El vent persisteix i la sensació de fred és important. Deixem els esquís a la base i iniciem el corredor Central. Inicialment no les teníem totes, ja que les dues cordades de davant feien baixar de tot i era un no para d’esquivar gel i pedres.

Amb vistes al Puerto de Bujaruelo, esperant la neu continua per calçar esquís.

Superat el port, vistes de la N del Taillón i la cara W amagada a la dreta.

El primer llarg de seixanta metres és ideal per agafar confiança amb el terreny. Neu dura, algun petit ressalt de gel i roca fins arribar a una reunió a la dreta de la cascada de gel, triangulada amb dos pitons. El fem en ensamble, aprofitant les bones condicions.

Primer llarg del corredor, entre neu i ressalts de gel de 60 a 75º.

El segon llarg és el més exigent i exposat de tot el corredor. Des de la reunió cal baixar uns quatre metres per afrontar la cascada de gel de 90º. Comença pel centre i es pot anar a buscar un espit a la paret de l’esquerra mitjançant un petit flanqueig. Passat l’espit es tomba, per sortir en un tram més ampli de neu i gel que després de 60 metres clavats ens deixa a la reunió de dos parabolts que queda a la dreta.

Des de la R1, cal desfer uns metres per afrontar la cascada de gel de 90º del segon llarg.

La segona cascada de 85º és d’una bellesa excepcional, amb grans vistes als Gabietous.

El tercer llarg comença amb la continuació del tram de 50º de neu i gel fins a empalmar amb la segona cascada. Podem enllaçar (60 metres clavats) o montar una còmode reunió al peu. La cascada és d’uns 10-15 metres de 85º, amb unes vistes excepcionals dels Gabietos. El gel està en perfectes condicions. Sortin de la cascada a la dreta trobem la reunió.

El corredor culmina amb una combinació de neu, gel i roca.

El darrer llarg o tram del corredor consta d’una estètica progressió que combina trams de 50 a 60º de neu i gel, amb resalts de roca que obliguen a algun petit pas d’escalada de IV. Els darrers metres son entre parets de roca, per acabar a l’aresta del Taillón.

Últim esforç abans de treure el cap dalt l’aresta.

Arribem en el moment precís. Una espectacular posta de sol despedeix el dia entre un cel difuminat de colors vius. Brutal! No obstant, al dia encara li queden hores per nosaltres i el descens ens espera. Resseguim l’aresta de baixada cap a la dreta, fins a trobar el pas que ens permet esquivar la paret rocosa i fer una diagonal cap a la dreta (força exposada), que ens acosta al collado de los Gabietos.

El premi a una jornada llarga i exigent, així com gratificant i adrenalínica.

Festival de colors direcció al collado de Gabietous.

Des del collado, baixem amb tendència a la dreta, amb algun tram vertical però assequible. Els darrers metres ens obliguen a fer una diagonal d’esquerra amb una petita desgrimpada fins a conectar el peu de via. Recuperem esquí i material ja de nit i baixem directes al Puerto de Bujaruelo.

Track activitat

San Nicolás de Bujaruelo – Taillón corredor central W

Publicat per & arxivat en General, General, General, General, General, General, General, General, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions.

Destapant una de les valls més estètiques de la Cerdanya.


Detalls tècnics

  • Punt de sortida i arribada: poble d’Er.
  • Distància: 36km.
  • Durada aproximada: 7h (bicicleta), 9h (caminant).
  • Desnivell positiu: 1650m.
  • Altura màxima i mínima: 2827m (Pic de Finestrelles) i 1335m (poble d’Er).
  • Cartografia: Alpina Puigmal Vall de Núria Ulldeter

Ruta circular per realitzar a peu o en BTT (només recomenable a experts) en un entorn privilegiat de la Cerdanya. Sortint del preciós poble d’Er, pugem per la pista que guanya alçada paral·lela a la vall de l’antiga estació del Puigmal. Després d’un primer tram suau, comencen les curves tancades que ens permeten arribar a la part altra del bosc i entrar en un preciós Prat. Seguim per dins el bosc, sempre intentant anar per la part alta que separa les valls del Puigmal de la de Llo. És complicat trobar el camí correcte perquè hi ha infinitat de possibilitats que van en la mateixa direcció a diferents alçades. Molts acaben morint perquè son de bestiar, però si seguim directes i amb tendència ascendent acabarem superant el bosc de pint i plantant-nos als peus del Puigmal. Aquí el sender és molt més evident i marcat. Primer flanqueja per sota fins arribar a les Fonts del Segre (punt on neix de sota la muntanya aquest riu) i després comença un ascens d’esquerres ascendent direcció al coll de Finestrelles.

Després de borejar el Puigmal per sota des de les Fonts del Segre, enfilant camí del coll.

Arribanr al coll de Finestrelles amb el Puigmal d’Err darrera i el Puigmal més enllà.

Sender per la vessant de Núria que puja directa al Pic de Finestrelles.

Aquí tenim unes precioses vistes de la Vall de Núria. A la dreta la pujada al Al Puigmal i a l’esquerra el nostra destí, el Pic de Finestrelles (2827m). Dalt el cim, panoràmica perfecte de la Cerdanya i del Pirineu Oriental. Continuem carenejant cap al Pic de Núria fins arribar al coll que ens permet encadenar els Pics d’Eyne y de Noufonts.

Del Pic de Finestrelles fins al Pic de Núria i cap al coll de la vall d’Eyne.

La majestuosa i esbelta vall d’Eyne, plena de color i vida.

En aquest punt girem a l’esquerra i iniciem la baixada cap a la Vall d’Eyne. Un sender molt agraït i evident que comença fent esses i continua en diagonal per sobrepassar el riu trobar una zon de amb més vegetació. Entrem a la zona de bosc i la vall s’estreny, sempre amb el riu a la dreta. Passem un espectacular salt d’aigua i el refugi de l’Orri de Baix i seguim perdent alçada fins arribar al poble d’Eyne. Aquí agafem la carretera senyalitzada fins a trobar la pista del GR a l’alçada de poble de Lló que en torna al punt d’inici.

Track activitat

Pic de Finestrelles circular