Publicat per & arxivat en General.

Tornar al Parc National des Pyrénées sempre és un luxe. Trepitjar el Midi és sinònim d’espectacle i rock&roll.


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

Un diumenge amb ganes d’aventura, escalada alpina i entorn idílic. El Midi d’Ossau és sempre un santuari per a qualsevol escaladaor, alpinista i apassionat de l’alta muntanya. La via Fouquier, oberta el 1968 per Jean Louis Perez et Mme Fouquier ens regala un itinerari a la inmensa cara E direcció al Gran Pic. 635m pràcticament desequipats (trobarem uns 10 pitons en total) que combinen llargs de variats i elegants sempre buscant la l’inia més evident i assequible.

Una paret de grans dimensions i força perdedora, on la navegació i la lectura sobre el terreny escevenen claus per arribar a bon port i no perdre el fil en cap moment, fet que ens podria posar en un bon compromís donades les característiques de l’entorn.

Després d’una nit de mil estrelles sota l’espectacular via làctea, arrenquem a l’hora dels senyors amb les primeres llums. Remuntem el primer coll i deixem enrere el refugi Pombie per anar directes a la paret. L’aproximació és evident des del mateix refugi, ja que la congesta triangular a peu de via és molt característica.

Ressnya de Luis Alfons (Luichy), adaptada per Pincho i Juan.

La silueta del Midi d’Ossau sota una nit de molts quirats!

Les primeres llums del dia dónen vida a un entorn realment meravellós.

La imponent cara N és tan llaminera com desafiant.

Entre sombres i un granit exquisit, gaudint de cada pas en una via molt completa.

Balcons selectes que donen sentita l’activitat i a una passió sense límits.

Sorteando la fisura del desplome pasada la R12 antes del flanqueo para encarar el tramos de V+ (o IV).

La vía láctes des del Portalet dirección al Pico Anayet como preludio de una gran jornada.

Publicat per & arxivat en General.

Navegant per les sinuoses parets de Collroig, entre canaleres i un calcari compacte exquisit.


Detalls tècnics

La zona de Montgrony és, sens dubte, un dels grans atractius del Ripollès a nivell de natura. Boscos densos i frondosos en harmonia de colors segons l’època de l’any, roques d’un calcari exquisit per la seva textura, compactabilitat i contrast amb l’entorn.

Des de Campdevànol agafem la carretera que puja direcció al poble de Gombrèn, per continuar uns quilòmetres més amunt (direcció al Coll de Merolla i la Pobla de Lillet) fins a trobar el desviament al Santuari de Montgrony a la dreta.

Seguim la pista asfaltada i guanyem alçada ja per una zona privilegiada. Arribats a la bifurcació, prenem la pista de l’esquerra cap al refugi de Planelles (deixem a la dreta el Santuari de Montgrony). Passat el refugi, la pista deixa de ser asfaltada i comencen unes curves amb algun tram delicat, però s’arriba al coll on trobem el pàrking de Collroig sense complicacions. Just davant, l’esbelta paret ens saluda, amb les vies al cantó dret.

Aproximació ràpida (10-15′) seguint fites i marques vermelles, amb tendència a la dreta.

Ressenya de les vies Alicorn i Ullets d’Esmeralda. Extreta del blog silenciomineral.

Via Alicorn:

  • Un primer llarg de tràmit, que perd encant per la travessa entre boixos fins a trobar la R1.
  • Segon llarg a l’ordre del dia. Tècncis, exigent i complert. Amb les assegurances justes i un parell de trams físics que ens posen les piles de cop. Escalada d¡adherencia i entre canaleres en tota regla. Un gran llarg!
  • Tercer llarg: és la continuació del segon però amb menys exigències, excepta la sortida final que es posa vertical (6A) i escassegen els cantells. Hem d’entrar dins la fissura i encastar peus i mans per progressar fins a superar -lo i arribar a la R3. Els friends i els aliens entren de conya.
  • Descens caminant per darrere o fent 3 ràpels fins peus de via o 2 ràpels i agafant un caminet per desfer el primer llarg.

Descens mitjançant dos/tres ràpels per la mateixa via Alicorn.

Via Ullets d’Esmeralda:

Surt una mica més a la dreta de l’Alicorn, just abans de la paret de roca sortint que queda a la dreta.

  • Primer llarg ràpid i de pur tràmit que acaba amb tendència a l’esquerra cam a la vegetació.
  • Segon llarg du plasir! Preciós, elegant i un repertori complet de situacions: escalada d’adherencia constant, entre canaleres, plaques, trams amb bústies d’escàndol i alguna travesia de confiar molt interessant.
  • Tercer llarg: Una placa vertical que ens fa jugar amb les contraposicions i l’obertura de cames. A la tercera xapa la placa és més fina. El tram final fins la R3 és per gaudir amb plenitud.
  • Quart llarg de tràmit que fa un flanquig d’esquerres per acabar superant un bloc i arribar a la R4.

Descens igual que la via Alicorn.

Segon llarg de la Ullets d’Esmeralda, una combinació de bústies i canalers per gaudir de l’escalada amb tota la plenitud!

Arribant al tram de 6A del penúltim llarg de la Ullets d’Esmeralda.

Dues vies per gaudir de l’escalada i d’un entorn privilegiat!

Publicat per & arxivat en Alps i resta del món.

De les ídíl·liques illes Lofoten a la grandesa de Narvik, amb l’Stetind com a rerefons. Vesterålen i el màgic Parc Nacional del Møysalen, el colofó a un gran viatge d’exploració, esquí i bellesa paisatgística.


Dades d’interès

  • Vol: Barcelona – Oslo – Evenes (Narvik).
  • Lloguer de cotxe a l’aeroport d’Evenes, (3 hores aproximadament fins a Fiskebøl, camp base a les Lofoten).
  • Allotjament: Air B&B al costat del ferri de Fiskebøl, refugi Snytindhytta i Air B&B a Langvågen (Narvik).
  • Desnivell positiu: 9000m (aproximadament).
  • Distància total amb esquís: 80km (aproximadament).
  • Durada: 10 dies (7 dies d’activitat amb esquís).
  • Zones d’activitat: Lofoten, Vesterålen (Møysalen National Park) i Narvik.
  • Cims destacats: Breitinden (672m), Torskmannen (755m), Geitgallien (1085m), Møysalen (1264m), Snøtindan (996m), Vargfjordtinden (885m), Storsteindalen (500m), Høghumpen (672m), Titinden (915m), Stetind (1392m) i Spanstinden (1457m).
  • Àrees d’interès: fjord Trollfjorden, fjord Austnesfjorden, fjord Grunnforfjorden, fjord Innerfjorden, fjord Gullesfjordbotn, fjord Stefjorden, refugi Snytindhytta, Parc Nacional de Møysalen, Svølvaer, Lekness, Stetind National Mountain, …
  • Material: esquís, botesmotxilla, petate, càmera GoPro Hero 8, GPSpells de focagramponspioletpal pioletbastons, pala arva i sondaarnés1 corda de 30m (randonee), reverso, botiquín, cascpolitja autoblocantcargols de gelcantimplora, sac de dormir, ulleres, màscara, guants, mitjonsbarretesbagues i cordinos.
  • Cartografia: Mapa topogràfic de Lofoten, de Vesterålen i de Narvik i llibre “Toppturer i Norge”.

Dia 1: Barcelona – Oslo – Evenes (Narvik) – Fiskebøl (Lofoten)

Després de gairebé 8 hores entre vols i escales, aterrem a Evenes amb un somriure d’orella a orella. Recollim trastos i agafem el cotxe al mateix aeroport per posar rumb a la costa oest, concretament a l’arxipèlag de les Lofoten. El nostra primer camp base serà el petit poble de Fiskebøl, fins on tenim dues hores llargues.

Bones vistes des de la finestra de casa. Nits a la llum de la lluna plena.

Els northern lights (aurores boreals) es van resistir, però les siluetes amb bany de colors posaven la màgia.

Dia 2: Fiskebøl – Breitinden (672m) – Torskmannen (755m) –> 10km, 800m+, 5h.

Amb una meteorologia incerta i un full de ruta dubitatiu, la motivació ens porta a descobrir un dels cims més estètics de les Lofoten, el Torskmannen. A prop de casa i amb una pujada directe, sempre interessant en cas de liar-se el temps. Sota un dia rufu i poc prometedor, sortim del cotxe des de la central eláctrica i entrem vall endins, atravessant el petit bosc i superant un parell de torrents per començar a agafar alçada. Finalment el dia s’obre i tendim a l’esquerra per coronar el Breitinden i assegurar una primera baixada amb visibilitat i bona neu.

Arribats al coll, les primeres vistes del que representen les Lofoten: fjords i muntanyes del no res amb neu arran de mar. La mare natura mostrant l’excel·lència.

Apurant les darreres zetes per fer gran la recompensa dalt el Breitinden.

La segona pujada la fem cap direcció al coll E del Torskmannen. Quan iniciem l’aresta final per coronar el cim, el temps embogeix, tapant-se per complet, nevant i amb fortes ràfegues de vent que creen una ventísca força incòmode a estones. Esperem uns minut si apareix finestra, però ni rastre, de manera que comencem la baixada com podem fins a retrobar la visibilitat a la part baixa. A dalt neu pols tot obert. A la part baixa, la pols humida i pesada prèn protagonisme fins al cotxe.

Les vistes de la primera pujada ens regalen una càlida rebuda; el temps ens avisa que ens preparem pel què ens espera.

Breitinden, un mirador perfecte de 360º.

Dia 3: Fiskebøl – Geitgallien (1085m) –> 10.20km, 1000m+, 4h.

La muntanya més emblemàtica de les Lofoten (i destí obligat de la zona) és el Geitgallien. El dia que la previsió és de bon temps amb un alt percentatge de provabilitat ha de ser l’el·lecció. Només teníem cuatre cartes i la primera ja l’havíem gastat. Semblava que la segona era la més favorable, però amb poc sol a la vista. Així que vam jugar les nostres possibilitats a provar sort.

Jornada dura amb forts vents que ens obligaven a treure esquís per superar trams gelats.

El dia semblava que aguantava i vam començar a guanyar alçada superant un primer bosc per després entrar a la vall que porta a la glacera. El sol va desaparèixer donant pas a un cel cobert de núvols alts i el vent, cada cop apretava més. El primer tram vertical, vam esquivar la canal per la dreta, amb una neu cada cop més gelada. Clars símptomes de les fortes ratxes de la passada nit. El segon tram complexe, el vam afrontar en línia recta per equivocació, directe, sense anar a buscar la essa de la dreta (pujada normal). Un cop superat, el plató de la base del cim a tocar. Aquella zona protegida ens va donar una estona de tranquil·litat.

Penetrant a la glacera del Geitgallien, amb condicions adverses però amb molta moral.

Arribats a la base, on la ruta de la glacera conecta amb el corredor Gully, vam avaluar la situació. El corredor es veia molt carregat, amb cornises i clars símptomes de plaques de vent, de manera que el vam descartar. Aprofitant la motivació i una mica de resol, ens vam enfilar al coll de l’aresta somital, per gaudir de les vistes de la vessant oposada. Un espectacle.

Aresta que conecta la pujada per la glacera amb el mític descens del Gully Couloir, als peus del cim.

Renunciem al cim per no exposar-nos a riscos innecessaris (tot i tenir-lo a tocar), i després de retornar al plató, calçem esquís i iniciem el descens per la mateixa ruta de pujada, trobant trams de neu pols a la part alta i neu ventada a la part mitja-baixa.

Des de l’aresta somital, el couloir dibuixa un tobogant perfecte cap al braç dret del fjord Austnesfjorden.

Dia 4: Fiskebøl – Leknes (turisme de carretera)

Davant la nefasta previsió meteorològica que donava pluja amb tota provabilitat i a qualsevol cota, sumada als vents desfermats, decidim recórrer la carretera fins a Leknes per gaudir de les vistes que regala en tot moment. Els núvols alts (una constant a les Lofoten) ens van permetre veure l’espectacle de l’arxipèleg. Dia productiu per pendre nota de diferents zones, carregar menjar i veure que les Lofoten dónen molt joc.

Les estructures piramidals amb el bacallà assecant-se, desperten la curiositat de qualsevol un cop a Svølvaer.

Posta de sol des del Port de Svølvaer. Veure caure el dia per l’horitzó, un altre atractiu de les Lofoten.

Dia 5: Fiskebøl – Vesterålen – Møysalen National Park – Møysalen (1264m) – Refugi Snytindhytta –> 30km, 2200m+, 13:30h

Veient que la previsió de mal temps i fort vent proseguia a la zona de les Lofoten, optem per canviar de regió i anar a descobrir Vesterålen. Teníem un refugi controlat a la zona i volíem enllaçar una ruta circular de dues jornades per conèixer a fons el Parc Nacional de Møysalen. Amb ganes de recuperar el dia perdut i traçar un recorregut ambiciós, decidim provar sort a l’imponent Pic Møysalen abans de dirigir-nos al refugi.

Després d’un hora llarga des de Fiskebøl, deixem el cotxe al pàrking de Lofotvegen, a l’alçada dels estanys Litlvatnet i Storvatnet. Són gairebé les 7am i comença una gran aventura! Per endavant 25km i més de 2000m+.

Rodegem el primer estany i travessem el segon, amb els nervis a flor de pell per si la pluja del dia anterior podia haver minvat la consistència del gel. Sembla que aguanta, i comencem a guanyar alçada sota una minsa nevada, un cel tapat i vent molest a estones. La ruta d’estiu està força ben indicada amb marques vermelles, però en algun tram escassegen. Després d’un petit lapsus que ens porta a una canal exposada per culpa de la mala visibilitat, superem el tercer estany del dia i arribem al primer coll, on ens esperen cent metres de baixada.

Treient el cap a la glacera del Møysalen, l’agulla Møyen esdevé una dehesa blanca protectora del cim principal.

Baixem com podem perquè els núvols fan impossible veure el relleu. El que va primer té un marrón serio. A la part baixa, el dia comença a clarejar. Deixem a la dreta el cami del refugi i tendim i superem el quart estany pel costat dret, per seguir el torrent que ens deixa a la glacera del Møysalen. El dia cada cop ens mostra la seva millor versió. L’espectacle, un cop als peus del circ, és brutal.

El dia acaba treint-se les lleganyes i regalant-nos, amb la màxima esplendor, l’encant del Parc Nacional.

Encarem la glacera per la part alta esquerra i coronem un cim previ de 910m per evitar un flanqueig exposat cap al coll. La muntanya està realment carregada de neu i verglas. Posem grampons i baixem al coll (770m) per iniciar la llarga aresta fins al Møysalen. Un primer flanqueig ascendent amb tendència a l’esquerra ens deixa als peus del pas més tècnic. Comença amb un corredor de 65º i neu profunda que ràpidament es posa a 70º en una paret de gel. A la dreta trobem una opció més exposada i un pendent semblant però de més bon fer i amb un gel menys dur.

L’aresta del Møysalen és llarga i exigent, amb pendents mantinguts i zones de gran exposició.

Navegant per un corredor de neu profunda que prenia verticalitat a cada passa.

El gel i les rampes de 65º agafen protagonisme en el pas més tècnic. La sortida, tenia un premi impagable.

L’aresta segueix pel fil amb un panorama de postal, vorejant tota la paret S, entre ales d’àngel (típiques formacions conseqüència de la nevada, el vent i la humitat) i un blanc pur digne de la pròpia Alaska. Després d’un tram més planer, toca un altre corredor de gel amb una sortida de més de 60º. Ens deixa en una zona còmode que puja amb tendència a l’esquerra, per saltar a la cara W amb un flanqueig vibrant i la darrere pujada directe al cim principal (1264m). A dalt, la vista d’ocell no té preu. Sols com un mussol, gaudim des del punt més alt d’entre les Lofoten i Vesterålen, distingint tot l’arxipèlag de les Lofoten que es difumina amb l’extensió del Cercle Polar Àrtic: al N l’oceà Àrtic i les illes Svalbard, a l’oest Islàndia i Groenlàndia rodejades per l’extensió de l’oceà Atlàntic.

La bellesa de l’entorn sembla no tenir fi. A cada passa, el valor i les sensacions augmentaven exponencialment.

Desfem l’aresta, amb esquís o a peu segons les preferències i amb els cinc sentits activats perquè un error seria fatal. Trams de neu pols es convinen amb trams de gel. A l’esquerra, una paret vertical de 700m fins a la glacera S, i a la dreta, un tobogán directe a la paret NW, amb 700m fins a la glacera N. La baixada amb esquís requereix del piolet en mà al primer tram de gel i obliga a posar grampons en el segon. Arribats al coll, ens tirem cap a la cara N tot rodejant la inmensitat del Møysalen per la vessant oposada d’on hem pujat amb una neu pols exquisita. La vistes de la baixada i l’encant d’estar en un lloc tant espectacular com remot, esdevenen colosals. Travessem la glacera i els estanys Fjerde i Fiskfjordvatnet tot rodejant el pic Grøntinden. Posem pells i enfilem els gairebé 200m fins el coll (540m). El dia se’ns tira a sobre i el sol es comença a pondre just en el coll. Veiem el refugi en la llunyania, però ens queda una eternitat. La baixada del coll fins a l’estany Mellom Blokkvatnet presenta plaques de vent i una pendent força agoserada de 45º… no tenim una altre opció. Estudiem les diferents possibilitats i esquivem les cornises per buscar la línia més segura, entre unes pedres. Sembla que les últimes ventades han endurit la capa de sobre (donant consistència al mantell) i ens han fet un favor. Arribem a l’estany (cota 0) amb un somriure, sabent que el més difícil ja ha passat. Fem un mousse entre les cuatre autèntiques cases de Innerdalen i posem les pells per afrontar els 400m+ que ens separen del refugi. La nit ens engoleix i la pujada pel torrent fins a l’inmens estany Øvre Blokkvatnet (261m) la fem a la llum del frontal i sota un cel ben estrellat.

L’estètica del Møysalen es capte des de tots els angles. Descens a la glacera N.

Descens per la cara N del Møysalen, deixant enrere la glacera i l’espectacular paret vertical entre contrastos per les darreres llums del dia.

Atravessem tot l’estany (inacavable) i remuntem per un bosc que ràpidament s’obre i ens porta al refugi Snytindhytta (410m) al ritme d’una ventísca descomunal. Són 3 cabanes: la petita, que és la més autèntica (dues lliteres, sauna, cuina, taula i estufa de llenya), la gran (com la petita però amb més lliteres, menjador i sense sauna) i la del final que serveix de rebost i WC. Un hotel de luxe pels amants dels allotjaments de mil estrelles. Quina classe els noruecs. Ben aïllats i amb llenya, ràpidament posem l’habitacle a 35º (la sauna sembla que no caldrà engegar-la) i ens fem una sopa calenta que entra de meravella.

Dia 6: Snytindhytta – Snøtindan (996m) – Løbergsbukta – “Autostop fins Lofotvegen” – Kobbvika (Narvik). –> 10km, 750m+, 4:30h.

Després d’una nit càlida al refugi, aïllats de les batzegades del vent i la neu, el dia despertava tranquil.

El plà inicial era intentar l’ascens a l’Stortinden (1018m), i xalar fort amb un dels seus dos descensos: el NO o el SE. No obstant, la previsió sembla que ha de torçar-se de cara a la tarda i optem pel Snøtindan (996m), aparentement més protegit i amb una pujada més progressiva. Del refugi ens dirigim al circ del fons de la vall, perdent uns metres fins a l’estany Småvatnan (385m), per inicar la pujada a la palada de l’esquerra, just després de l’estany. Neu pols convinada amb trams de neu ventada fins arribar al coll, just als peus del cim. Un espectacular coliflor ben blanca i amb unes pertuberàncies de formes diverses produïdes per les nevades i el vent humit amb temperatures gèlides. Rodegem el cim per l’esquerra en un tram plè d’ales d’àngel fins a trobar un ascens franc per la cara N. Apurem tan com podem fins que la pendent ens obliga a carregar els esquís a la motxilla per poder coronar.

L’Espectre de Broken representa la bombolla plena de bones decisions al llarg de tota la travessa al P. N. del Møysalen.

En la part alta, les vistes ens permetien desfer amb la mirada la ruta del dia anterior. Al fons, el coll entre el Grøntinden i el Blankbergan i més a la dreta, l’espectacular fjord Sigerfjorden.

Als peus del Snøtindan, la magnitud del cim representat per ales d’àngel i un imaginatiu mató esmicolat en efervescència.

Comando summit, gaudins dels 2 m2 de l’aresta i una gran panoràmica.

El dia es comença a espatllar i sense perdre massa temps, ens posem esquís als peus i baixem per una neu variable que de tant en tant ens regala girs de pols molt bons. Arribats a l’estany, posem pells i desfem cap al refugi, però amb tendència al cim Skardet (570m) per poder saltar ràpidament a la cara E. Superem l’estany Løbergsvatnet de dalt i baixem pel torrent directes a la zona boscosa de Løbergselva, on comença un llarg plà fins a connectar amb l’inmens estany Løbergsvatnet de baix. La nevada comença a agafar força i decidim travessar l’estany pel mig per guanyar temps fins a sortir a la carretera. Entre pitus i flautes s’ha fet tardíssim i estem en una carretera remota a més de 20 km del cotxe. Tocarà fer autostop i confiar en la solidaritat dels noruecs o estem perduts. Sembla que hi ha més moviment de cotxes i camions del què aparentava i, tot i la poca predisposició inicial, finalment aconseguim que ens acostin la meitat del trajecte, fins a la rotonda que separa Narvik de les Lofoten. Pocs cotxes cap a les Lofoten fins que… bingo! Trobem una parella que ens acullen i ens deixen al pàrking. Toca engegar motor i retornar al punt on hem acabat la ruta per recollir la resta de l’equip i enfilar un llarg camí que ens portarà al tercer camp base del viatge. Tres hores ens separen de Langvågen (Narvik), temps per pair una gran activitat.

Dia 7: Langvågen backside – Høghumpen (672m) Storteinsdalen (500m) –> 600m+

Un primer dia rufu a Narvik, amb previsions força pessimistes i vent a la vista ens va portar inicialment al Vargfjordtinden (885m), un clàssic de la zona. Després d’intentar aproximar-nos per la pista i quedar amb el cotxe encallats, decidim tornar enrere i buscar quelcom menys ambiciós i amb bosc a la vista per arracerar-nos del mal temps que s’estava acostant. Treiem el cotxe a cop de pala i l’aparquem a peu de carretera, al costat del càmping per seguir una ruta d’estiu que puja cap al Høghumpen (672m). Sens dubte, el millor del nord de Noruega és que sempre tens neu des de la carretera. Les aproximacions amb esquís a l’esquena no existeixen.

Raig de llum il·luminant el camí, cara a cara amb el majestuós Stortinden (847m).

Confrme guanyel alçada seguint les marques vermelles que pengen dels arbres, la neu pols gunya qualitat i quantitat. El fred i em vent també demanen protagonisme. Les parts obertes i més exposades, el vent a deixat una capa dura, però remenant pel bosc, trobem bons racons. Finalment ens quedem a la cota 500m on acaba el bosc, ja que més amunt venta fort i el regel és la tònica. Gaudim d’una primera baixada fins on ens permet la vegetació. Prou bona! Posem pells i remuntem per retrobar la traça de pujada i fer el descens fins al cotxe.

Trobant bones línies aères entre viratge i viratge.

Salvant un dia de trancisió al jardí de casa: als peus el fjord Efjorden.

Nits fredes que deixaven pas a un cel canviant, per moments donant protagonisme a la prominència del cims.

Dia 8: Stetind National Mountain backside

Sembla que la mèteo ens dóna una treva i els nostres ulls van directes a la muntanya nacional de Noruega, l’Stetind. Només per veure-la des d’aprop enfarinada i desafiant ja val la pena acostar-s’hi. Si a més pots gaudir de les seves intimitats … considera’t afortunat! I la veritat és que vam ser uns autèntics privilegiats. Fred, neu pols a dojo, bones vistes, baixades de Disney i la muntanya per nosaltres sols.

Aparquem a Vássjá, després del túnel i a tocar del fjord Stefjorden. Amb l’Stetind sobre els nostres caps, iniciem la ruta pel bosc Storelvdalen, a la vessant oest. Esquivem petits torrents mentre guanyem alçada i ràpidament s’obren tres possibilitats davant nostre. A la dreta, el bosc puja fins ben amunt, seguint amb una pala ample que acaba amb una canal directe a l’enfrcadura del cim Titinden (915m/797m). A l’esquerra, una pujada clàssica rodejant l’Stetind fins a l’estany Svatvatnet i arribant al coll S de la gran muntanya. Recta tenim uns cims de 1000m molt llaminers, però amb pendents molt exposades a plaques després de l’última nevada amb vent.

Optem per la primera opció d’entrada i em poca estona superem el bosc ens plantem al tram final de l’enforcadura. El sol es difumina entre els núvols alts i tot sembla espatllar-se.

Als peus del guardià Stetind, les sinergies semblaven no tenir fi, envoltats d’un entorn tant perfecte com somiat.

Agafant alçada per asimil·lar l’entorn que agermana la muntanya nacional de Noruega.

Arribats a dalt la forca, un donut perfecte ens marca el camí. Descartem el cim donant preferència a una baixada de neu pols amb un cara a cara davant l’Stetind. Un descens digne dels clàssics boscos de pow a Hokkaido (Japó). Arribem a baix amb la baba regalimant després d’un orgasme important. Fem un mouse i amb la motivació disparada posem pells per afrontar la pujada al coll S. Pendents més marcats i un terreny sinuós, la part alta està més castigada pel vent. A dalt, el dia es tapa i unes parets de gel ens obliguen a treure pells abans d’hora, just sota l’estany. Tot i no arribar al coll, la baixada torna a ser d’escàndol, trobant línies boníssimes entre arbres amb 30cm de pols seca.

Sens dubte els girs més plaents del viatge tenien dues consígnes: neu pols i vistes a la natura viva més atractiva.

El dia encara ens dóna un parell d’hores de llum i encesos comla moto d’un hippie, tornem a posar pells per enfilar-nos a la cara O de l’Stetind, tant propers com podem de la paret rocosa. Una baixada més curta però també disfrutona que ens permet empalmar amb la ruta de pujada i arribar al pàrking en poc minuts. Quina meravella el terreny de joc que amaga la falda del gran Stetind (un Bacallà com el de Montserrat, però a gran escala).

Boscos d’arbres secs i oberts que permetien viratges dignes de l’orgasme més potent.

Tirant de repertori per xalar fort en el woodpark dels peus de l’Stetind.

Dia 9: Langvågen – Spanstinden (1457m)

Amb la mèteo incerta com de costum, decidim provar sort en un dels cims més codiciats de la zona de Narvik. Una pujada directe, força alçada i neu a dojo assegurada. Això sí, res de bosc. Més valia que sortís el sol i no ventés. Aparquem passat Gratangs-fjellet, a l’alçada de l’estany Bukkemyrvatnet (422m).

Després de tres-cents metres de pla amb una pujada molt suau, tendim a l’esquerra per esquivar els ressalts de roca i gel, guanyant alçada per sota un primer cim de 1290m. El paquet de neu que hi ha és bestial… sort que un grup de sis se’ns ha avançat i ens obren traça. El dia es complica per moments i s’acaba tapant per complet. Si no fós per la traça oberta tindríem un problema.

El fred apreta de valent, marcaven mínimes per sota els -20º dalt el cim…

Deixant el primer cim a l’esquerra, la ruta segueix cap a la dreta, per buscar la llomada S-SE fins a l’aresta. El primer grup gira cua entre els núvols i ens quedem sols davant el perill, amb un grup de tres darrere. Decidim seguir un tros més amb l’ajuda del GPS, esperant una hipotètica finestra per gaudir de la baixada sense contemplacions. A la part alta, el fred és molt serio i ens toca obrir traça amb neu més amunt dels genolls.

Una de les finestres més esperades del viatge va arribar en el moment clau. L’Spanstinden ens revia en un entorn gèlid i desafiant, però exultant al mateix temps.

En els darrers metres, el grup de tres noruecs locals ens orienten fins al cim. I “et voilà”! L’esperada finestra, fidel a la cita, es mostra amb tot el seu resplendor des de dalt el cim fins a les parts més baixes. Un regal de comiat que ni somiat! “You are really lucky” ens diuen els locals! “We are just a believers” responem! Treiem pells, ens abriguem amb tot el que tenim i polsarraka de la bona cap avall! 1000m de baixada antològica. Inhumà! Quina qualitat de neu i quin dia més rodó!

Pols profunda a més de 1400m i amb una sensació inferior als -20ºC en un descens de fantasia. Just el que buscavem.

Gaudint de cada espraiada amb un paisatge excels i un sol radiant. Baixades que desitjaries no tinguessin fi.

White room! Condicions d’escàndol en un descens memorable!

Dia 9: Langvågen – Evenes – Oslo – Barcelona

Després d’un viatge fet a la carta, amb moltes idees inicials però sense cap rumb fixe, tornem amb la sensació d’haver aprofitat el temps i les cartes jugades d’una manera notable. Lofoten és tal cual el venen: imatges de postal, vent i mal temps constants i la neu bona si la cota no es dispara de cop i volta. Pots passa d’un fred inhumà a pluja en poques hores. Vesterålen és un paradís amagat, lluny de les masses i amb un terreny molt alpí, guarda joies que esdevenen autèntiques obres d’art. Narvik era la principal atracció del viatge i no ens va decepcionar. Múltiples possibilitats en una gran extensió de terreny, on la neu, el fred i el big mountain prenen protagonisme.

Tracks activitats

Lofotvegen – Møysalen – Refugi Snytindhytta

Stetind playground

Spanstinden

Publicat per & arxivat en General.

Convinant esquí i alpinisme en un dels cims més estètics i imponents del Pirineu, a la vall d’Ossau.


Detalls tècnics

Remuntem des del pàrquing passat el Portalet (Cabane de l’Araille) direcció a el refugi Pombie. Uns metres abans d’arribar a un dels refugis més emblemàtics del Pirineu, flanquegem per dalt intentant no perdre alçada per enllaçar amb el con inicial del corredor de Le Fourche. Encadenem zetes amb els esquí fins que la pendent agafa inclinació i ens obliga a posar grampons i treure els piolets. Superem un parell de rimaies i un ressalt de roca de III abans d’arribar a l’enforcadura. Quan l’hivern és generós, tot això acostuma a estar tapat i la neu és continua.

Superat el ressalt, la part amb més pendent del corredor, en algun tram 60º per la falta de neu.

Llarg de IV amb passos verticals i físics de roca a la part inicial i més tombat arribant a la reunió.

Darrerer llarg fins a l’astesta somital. Una preciosa canal de neu de 60º amb ambient i cornisa final.

Aquí deixem esquís i afrontem l’escalada a el Petit Midi pel vessant nord. Des del coll hi ha un primer flanqueig fins a trobar la grimpada amb gel ocasional que ens deixa a una campa de neu. Després d’escassos 20 metres, comença la part vertical. Un pas exposat en mixt ens deixa a la segona reunió del recorregut. La primera l’havíem obviat, però aquesta segona és bàsica per assegurar el llarg d’uns 25 metres de IV que ens deixaran a la part final. Hi ha dos passos verticals que exigeixen seguretat i bon maneig dels grampons en roca. Es poden protegir bé amb el semàfor de friends, el semàfor d’aliens i algun tascó mitjà. El tram final perd pendent i tendeix a l’esquerra, on trobarem la tercera reunió sota una cova de roca (hi ha una reunió intermitja a la dreta per si volem fraccionar i evitar fricció). Des d’aquí ens queden uns cinquanta metres finals per una canal de neu preciosa de 55º-60º de pendent aproximada. Obrint traça per sobre genoll i superant la cornisa final, arribem al cim.
Desfem el recorregut, primer en ensamble fins a la tercera reunió, on montem un rapel. Inicialment ajuntem les dues cordes de 30m per arribar a la segonareunió, però un cop volem recuperar les cordes, el nus s’enganxa entre dues pedres. Probles. Ens toca remuntar de nou i utilitzar la reunió intermitja de la dreta per evitar la fricció.
De la segona rapelem fins la primera i d’aquí fins al flanqueig que ens deixa a l’enforcadura.
Canviem grampons per esquís i iniciem un descens de pendent mantinguda molt exigent que no permet error. La manca de neu li dóna més graus que de costum, al voltant dels 60º (50-55º a l’entrada i la sortida). Hem de muntar 2 rapels de 30 metres per superar el ressalt primer i l’estrenyiment després, abans de sortir a el con i gaudir de la pala final que ens porta al refugi. Desfem la ruta i acabem amb una espectacular posta de sol com a cirereta a una gran activitat.

Primer ràpel de Le Fourche per superar el gran ressalt.

Amb esquís calçats i cul en pompa, un ràpel autèntic.

Acabant una gran jornada amb una posta de sol marca de la casa!

Track activitat

Midi d’Ossau: couloir de le Fourche i Petit Midi

Publicat per & arxivat en General.

Circular entre les valls de Gerber i Cabanes, ascendint el Bassiero i culminant amb el el corredor O del Pui de la Bonaigua


Dades d’interès

Fantàstica circular amb moltes variants possibles. Sortim del refugi de les Ares per entrar a la Vall de Gerber i recorrer-la sencera fins a passar el refugi Mataró. Ens enfilem al coll de l’esquerra que ens deixa a la pala final del Bassiero. Baixem per la cara E cap a la Vall de Cabanes, sobrepassant l’estany i amb tendència a l’esquerra. Remuntem direcció al Coll de Xemeneies. La ruta curta ens portaria a saltar del coll cap a la vall de Gerber de nou, però seguint l’aresta culminem amb el cim del Pui de la Bonaigua.

La baixada la fem resseguint l’espatlla O fins a trobar el corredor NO que ens deixa condueix a Gerber, al mateix punt que la baixada clàssica del coll de Xemeneies. Desfem la vall de Gerber fins atrobar la pala que porta al refugi de les Ares.

Track activitat

Circular entre el Pic Bassiero i el Pui de la Bonaigua per les valls de Gerber i Cabanes

Publicat per & arxivat en Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions.

Circular a un dels cims més icònics del Pallars Sobirà per la Vall d’Àssua


Detalls tècnics

Fantàstica vista de la cara O del Montsent en la posta de sol.

Ascens al Montsent de Pallars des de la base de l’estació de Llessuí, avançant pel torrent de Pamano i seguint el GR fins dalt la Serra de Mainera. Resseguim la carena i enfilem el cim per la canal S i posteriorment per l’aresta somital.

Remuntant la cara SO del Montsent per la canal, amb la Vall de Filià com a teló de fons.

Aresta final amb Llessuí darrera i Montserrat al fons.

Vistes privilegiades de la Vall Fosca, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Cadí i fins i tot Montserrat. Recorrem tota l’aresta per anar a buscar el coll direcció el Montorroio, on agafem la baixada clàssica pel Torrent d’Entremonts fins a trobar la base del Montsent per la cara E. Rodegem tota la cara E fins al coll on trobem la pista que ens porta al Coll de Triador.

Descens des del cim direcció Entremonts, amb el Montorroio a la dreta i el Pic de Peguera al fons.

Resseguint la cara SE del Montsent amb cremeta exquisita.

Posem pells i pugem cap al Bony de l’Altar per afrontar la darrera baixada del dia fins a la base de Llessuí, amb una posta de sol bestial darrera la Vall de Filià, a l’altre costat de la Vall Fosca.

El Monsent testimoni de luxe d’una posta preciosa darrere la vall de Filià i la zona de Boí Taüll.

Descens del Bony d’Altar a Llessuí amb neu fresca.

Posant pebre a la baixada per l’estació abandonada de Llessuí.

Track activitat

Montsent de Pallars des de Llessuí

Publicat per & arxivat en General.

Descobrint un dels tresor dera Val d’Aran, l’Artiga de Lin


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

 

Aproximació per la pista i posterior GR des del refugi de l’Artiga de Lin.

Arribant a la majestuosa paret N-NO de la Forcanada, una autèntica nevera.

Corredor ample i de pendent mantingut, en un lloc inòspit i molt autèntic.

 

 

Vessant NO de la Forcanada, amb les dues agulles i l’inici del corredor cara avall.

En plè descens, una línia preciosa i llarga que permet baixar amb el gas obert!

Publicat per & arxivat en General.

Ascens i descens a la Forcanada o Malh des Pois (2884m) pel corredor NE, a la vall d’Arriu Nere.


Detalls tècnics

  • Punt de sortida i arribada: Pleta d’Horno, a la pista boca nord túnel de Vielha.
  • Alçada màxima i mínima: 2871m (Forcanada o Malh des Pois inferior) i 1500m (Pleta d’Horno).
  • Desnivell positiu: 1500m.
  • Distància: 16km.
  • Durada activitat: 6 hores.
  • Dificultat: alta. Les principals dificultats les trobem en el corredor, amb pendents de 45-55º. La part alta és especialment complexe degut al tipus de roca. Llosa de granit molt llisa en la sortida del corredor i el flanqueig previ al cim, on la neu li costa coasionar. L’exposició és força alta, pel què cal assegurar molt cada pas.
  • Material: esquíspells de focagramponspiolet, motxilla, pala, arva i sonda, pals, casc, cantimplora, pal pioletbotesbotiquín, guants.
  • Cartografia: Alpina Val d’Aran.

Després de la primera curva de dretes sortint del túnel de Vielha, agafem una pista a l’esquerra que puja cap als Polvorins, i flanqueja les muntanyes per sota passant per diferents bordes. Depenent de la neu podrem arribar al final (Pleta d’Horno) o haurem de deixar el cotxe pel camí. Nosaltres arribem fins al final. Superem una zona boscosa per la dreta, seguit les fites i ens endinsem a la vall d’Arriu Nere, eclipsada per les imponents parets de roca a banda i banda.

Els primers 300m els fem amb esquís a l’esquena, fins a trobar neu continua i calçar esquís. Despés d’una pujada progressiva, a l’alçada del Lac deth Hòro (2070m), s’alça davant nostra la Forcanada o Malh des Pois. Inicialment seguim el mateix Arriu Nere cap a l’esquerra, convertit amb la Ribereta, però ràpidament el deixem per pujar amb tendència a la dreta, direcció a la cara E de la Forcanada. Una pujada molt directe que en mitja hora ens deixa a peu de paret.

Corredor al Malh des Pois des del Lac d’Hòro.

Apurem amb les pells fins a l’entrada del corredor i ens calcem grampons i piolet per afrontar un estètic corredor curt però intens. Queda força amagat i en algun tram la pendent pot arribar als 55º. El tram final gira lleugerament a la dreta per desembocar a la pala principal, just a l’enforcadura entre les dues puntes que formen el Malh des Pois.

Des del cim vistes privilegiades: darrere tenim el característic corredor NO, la vall de de l’Artiga de Lin, la vall de barrancs i tot el glaciar de l’Aneto, a l’esquerra el Tuc de Molieres, davant el Tuc de Gerbosa. Un terreny molt alpí a la vegada que salvatge i força solitari en general.

Les dues puntes del Forcanada, amb una preciosa vista de la vall de l’Aertiga de Lin al fons.

Vista aèrea del corredor des de l’enforcadura.

Ens posem els esquís al cim inferior i trace, els primers girs dobre una neu pols exquisita, buscant l’enforcadura per saltar al corredor. Una baixada exposada i mantinguda. Un primer tram delicat amb un pas estret i després el corredor s’obre per poder buscar girs més amples i posar una velocitat més al descens. Acabat el corredor, la baixada segueix fins arribar al Lac deth Hòro. 800m de baixada que resulten un plaer, amb majoritàriament neu pols i algunes zones de neu ventada.

Track activitat

Forcanada o Malh des Pois pel corredor NE

Publicat per & arxivat en Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, General, General, General, General, General.

Una vall amb múltiples opcions i un cim de gran bellesa a la boca sud del túnel de Vielha


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

Posta de sol de postal amb vistes al Tuc del Mig de la Tallada i el Molleres.

Condicions exquisites en el descens des del Tuc de Serrahera fins l’estany.