Publicat per & arxivat en General.

Recorrent un dels traçats més estètics fins al sostre dels Pirineus


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

Publicat per & arxivat en General.

Traçant una magnífica línia sobre calcari en un dels paratges naturals més espectaculars del Pirineu


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

Escalada a la clàssica via Anglada Cerdà a la paret de el Libro Abierto, al Pic Gallinero, el cor d’Ordesa.

Accés des de la Pradera, prenent el sender de la fi de l’pàrquing. Després d’un quilòmetre de pla, surt el desviament a l’esquerra que puja a les Clavilles de Cotatuero. Comença una llarga pujada per un bosc d’espectaculars faigs i grans extensions de molsa. L’olor de bosc humit i una flora salvatge de grans dimensions fan de l’aproximació un autèntic espectacle. Vam guanyar alçada sempre a l’esquerra el salt d’aigua de Cotatuero i abans de les clavilles prenem el sender a l’esquerra que flanqueja per la base de la paret del Libro Abierto.


Després d’uns 10 minuts de sender vam superar un marcat esperó i ja ens apareix la via. Un triangle grisenc a la paret ens serveix de referència, així com una corda llaçada a la base.
Els primers llargs pugen verticals amb lleugera tendència a la dreta. El marcat flanqueig de l’6è llarg cap a un bancal (amb ambient però molt bona roca) divideix la vertical de la via en dos. El el flanqueig trobem abundants parabolts i alguna reunió amb les sigles SOS (instal·lacions per muntar passamans i abandonar, de algun rescat o per a utilització en casos d’emergència).
En el segon tram de l’escalada trobem els dos llargs més exigents de 6A + (físic i mantingut) i 6A (barreja de diedre i xemeneia que després de pluges queda molt xop). Sortint, els dos llargs finals d’entre IV i V transcorren per dins d’una canal tancada i obaga, majoritàriament buscant la part dreta. Hi ha múltiples opcions i totes porten a mateix lloc, sent poca la diferència de grau. El pont de roca i el pitó de el desè llarg no van aparèixer, de manera que vam muntar la R10 sortint de la canal, al confortable i ample bancal, després de 45 / 50m de llarg Molt més còmode i agradable.


Un cop a dalt, el morral de la dreta es converteix en un mirador espectacular de la majestuosa paret de Fraucata, els Miradors d’Ordesa a l’altre costat de la vall i tota la zona de Cotatuero als nostres peus. A el fons, el Pic de la Cascada i Marboré mostren la seva envergadura tenyits amb les primeres neus de la tardor. Sortint de la via, cal flanquejar tota la paret de l’Galliner a la dreta, per un corriol impossible a el tall de l’buit. Molt a el lloro! Una ensopegada seria fatal. Acabat el sender, s’obren uns prat alpins i cal seguir flanquejant amb lleuger descens fins a trobar una escapatòria a la dreta que ens porta directament a les cascades de Cotatuero.


Seguim les fites que baixen a la banda de l’espectacular salt d’aigua fins a trobar les clavilles. Un flanqueig amb cable de vida i una xemeneia de baixada per reprendre el sender fins al bosc de faigs i finalment la Prada.
Una jornada completa en un lloc de fantasia, on només poder observar l’entorn en primera persona ja és privilegi.

Track activitat

Via Anglada Cerdà al Gallinero, Ordesa (paret del Libro Abierto)

Publicat per & arxivat en General.

Una escalada clàssica de Pirineos para los amantes de la escalada alpina en altura con vistas privilegiadas.


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

Arrenquem de Pineta uns minuts abans de les 4 am, per atravessar el pla i ràpidament començar a guanyar alçada direcció al Balcó de Pineta, Lago de Marboré o Puerto de Lera. Un cop superada la vegetació apareix el cartell del desviament a la dreta direcció al Puerto Nuevo de Pineta o Puerto de Lera. Una pujada ben fitada per terreny tarterós que guanya altura en pocs quilòmetres. Amb dues hores non-stop i després de 1200m+ assolim els 2460m del fantàstic . Un mouse ràpid i amb el crepuscle aportant les primeres llums baixem pel sender marcat directes al Circ d’Estaubé, passant per sota el Pico de Pineta i el Pico de Tucarroya, així com el refugi del mateix nom.

Un llarg i còmode camí que deixa la Hourquette de Pailla a l’esquerra fins a trobar la pujada a l’Hourquette d’Alans, el darrer coll que ja ens portarà direcció al refugi d’Espuguettes (visible en tot moment des que iniciem la baixada del Puerto de Lera). Pujada curta però trencacames. A dalt la Hourquetta gaudim d’una esplèndida panoràmica a banda i banda, amb la sortida de sol de colofó.

 

Des de la Hourquetta d’Alan ja podem contemplar l’estètica aresta NW de l’Astazu, així com el refugi d’Espuguettes, que sembla allà mateix. El sender és molt bo i va directe al refugi. No obstant, una mica abans de la meitat decidim deixar-lo i baixar cap a l’esquerra, directe a la tartera per traçar una línia recta cap al coll de l’Astazu que ens permeti minimitzar quilòmetres i mantenir la cota.

La jugada ens surt bé, i després d’un petit repetxó als peus de l’Astazu Gran podem arribar a la cascada, on es troben les restes de la glacera i l’inici del corredor Swan. Es pot dir que és l’unic punt en tot el recorregut (des de la pujada al Puerto de Lera) on podrem carregar aigua.

Esquivem la glacera per la dreta i pugem per l’esquerra de la cascada. Arribats al petit plató, ens queda una petita remuntada per tartera fins al coll. Des del coll, les vistes de tot el circ de Gavarnie, amb

Després de 5:30h, 21km i 2000m+, ens plantem a peu de via a les 10 del matí. El company fós, un servidor exultant i amb l’adrenalina a tope després del que portem a sobre i la via que ens espera. La meteo ha de ser bona tot el dia, així que la pressa tampoc ens neguiteja.

Fem escampada de material i ens posem el mono d’escaladors.

-“Maiol, falten els camalots…”

– “Que no els portaves tu?”

– “No..jo portava la corda i el C3!” Doncs tocarà sobreviure amb els aliens i el C3! Reduir pes sempre és bo per anar més àgils!”

COLL FINS R0 –> 100m de II/III fins a un petit coll amb un vertical un pèl desplomat.

R0-R1 –> 60m de IV+/IV fins a una aresta horitzontal.

R1-R2–> 

R3-R5–>

R5-R6–>

R6-R10–> ..

Arribar a la R10 és força confús i és molt important tenir clar que queda a un morros sortint de l’aresta de la dreta. Les dues pasarel·les perpendiculars que permeten caminar cap a l’esquerra creen confusió.

R10-R11–> 55m, V+/IV+ (es pot eviat el primer tram de V+ per una canal a l’esquerra o per la dreta del pas)

La mítica “laja cortada”. Sens dubte, el llarg més tècnic i obligat de tota la via. El primer pas de V+ amb un pitó a la part baixa i difícil de protegir cal llegir-lo bé, confiar en l’adherènica i no pensar-s’ho. Un cop superat, trobem una espècie de xemeneia de IV+ amb bon cantell però un pèl desplomada i que requereix tres passos força físics. Segons com resulta més exigent que el pas de V.

R11-R12–> 25m, III

Últim llarg, gairebé de tràmit. La fissura de III està bé, però molt curta i anecdòtica.

R12-Aresta somital Astazu –> Grimpant i caminant: 100m de II/III

Un cop a l’aresta superior, podem plegar material o seguir encordats per fer la xemeneia/canal de III. Exposada, però fàcil i amb bona presa. Primer hem de superar 20m d’aresta de II exposada fins a trobar un collet on neix la canal que puja a l’aresta somital.

 

Ressenya impecable d’en Luichy.

Segon llarg, superant el tram clau de IV+ per dins el diedre.

Trobar Edelweiss a mitja via sempre és un colofó inesperat que suma bonus extra!

Superant el pas clau de V+ a la icònica laja cortada.

Sortejant el llarg de V+. La confiança i la posició son claus.

Aresta prèvia al cim. Un mirador obligat als circs de Gavarnie i Vignemale.

Un cop superada l’avantaresta, ens queda la canal de III per connectar amb l’aresta cimera.

Aresta cimera amb el Gran Astazú al fons. La roca granítica esmolada per capes és un reclam per la vista.

Descens des del collado dels Astazus cap al Balcó de Pineta, amb l’espectacular cara N del Perdut a la dreta.

Track Pineta – Aresta NW Astazu – Pineta

Publicat per & arxivat en General.

Circular maratoniana des de San Nicolás de Bujaruelo per culminar una de les grans escalades clàssiques del Pirineu.


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

  • Punt de sortida i arribada: Refugi de San Nicolás de Bujaruelo o Pont d’Espagne.
  • Temps: entre 17 (anant per Pont d’Espagne) i 20 hores (anant per San Nicolás de Bujaruelo). Ideal repartir en dues jornades dormint a la zona del refugi d’Oulettes si es vol anar més tranquil.
  • Distància: 32km des de Pont d’Espagne o 36km des de San Nicolás de Bujaruelo (aproximadament).
  • Altura màxima i mínima: 3298m(Vignemale o Pique Longue) i 1340m (San Nicolás de Bujaruelo).
  • Desnivell positiu: 2500m (800m la via clàssica a la N del Vignemale).
  • Detalls de la via Norte Clásica al Vignemale: 800m amb dificultats de fins a V+/6A.
  • Material: grampons, pioletarnés, 2 cordes dobles de 60m o 1 de simple de 60mreversopolitja autoblocantjoc de 7 tasconsjoc de camalots fins el 3 o joc de totems, algun pitó, bagues i cordinos.
  • Punts d’interès: Valle del Ara, collado los Mulos, circ del Vignemale, marmolera del Monferrat, glacera del Vignemale, refugi d’Oulettes, corredor de la Moscowa, …
  • Cartografia: mapa Alpina Vignemale o IGN Vignemale.

A les 21:00 passades del dissabte sortim de Manresa després de tancar la botiga. Els compis dormen a Pont d’Espagne. A un servidor li esperen 3:15h de cotxe fins a San Nicolás de Bujaruelo. Descansar poc més d’1h per arrencar abans de les 3:00am direcció al Refugi d’Oulettes. La idea és trobar-nos sobre les 6:30 al refugi.

Creuar tot el Valle del Ara sota una nit estrellada i un clima suau, amb la companyia del frontal i la música. Després de 1:30h i 10km superem la cabana de Cerbillona i seguim directes al Collado los Mulos. A les 5:50 coronem el coll, amb 3h, 17km i 1500m a les cames. Ens espera una baixada tècnica i exigent fins al refugi, però veure el dia despertar i les boires baixes a la paret N del Vignemale son una injecció d’endorfines. A les 6:15am arribem al refugi i com un rellotges suís apareixen els tres companys que pugen de Pont d’Espagne.

Aprofitem per carregar aigua, abrigar-nos i deixar que el dia s’aclareixi. Enfilem directes al glaciar, esquivant el primer tram per la dreta fins que ja no tenim altre opció que creuar la base de la paret N per sobre el gel. Ens posem els grampons per fer un primer flanqueig i una posterior remontada fins a la part més alta. Arribem a la rimaia i ràpidament visualitzem el peu de via.

Una òptima repisa ens permet entrar a la paret amb una simple passa. Un luxe tenint en compte els invents que a vegades cal fer.

Imponent i desafiant, 800m de roca calcàrea esculpits de forma natural amb una silueta única.

 

Rimaia d’entrada a la via. Perfecte per no haver de fer invents!

1er Llarg: 55m, V+/6A

És el més exigent física i tècnicament de la via, sobretot per la continuïtat i per algun tram que costa protegir. Un primer pitó a la dreta, arran de rimaia ens marca l’inici. Un metres més amunt un altre i visible des d’abaix també hi ha un cordino que serà el tercer. Temdeix a l’esquerra, buscant gairebé l’esperó però sense sobrepassar-lo. Sempre seguint la vira característica de la paret. Passat el cordino, torna cap a la dreta per superar un tram vertical i arribar a una primera reunió opcional. La obviem i seguim amunt fins a trobar una bona repisa amb una xapa trencada.

2on llarg: tirada d’ensamble de 150m de III amb algun pas aïllat de IV fins arribar al gran flanqueig d’esquerres, sota el gendarme

Sortim amunt amb tendència a l’esquerra, per esquivar un diedre marcat. Superat el diedre, terreny obert on cal guanyar altura en línia recta, sempre buscant les zones més fàcils. Van apareixent pitons (la majoria vells i amagats). En general es pot protegir molt bé i no té massa pèrdua. Cal vigilar la roca, que algun tram és força descomposta i els de darrera estan molt exposats. Conforme ens aproximem al gran gendarme, després d’un pas més vertical, a la dreta surt una canal i l’esquerra es veu un flanqueig totalment horitzontal molt evident, amb un pitó a l’inici. La roca és molt poc compacte i cal fer-lo per la part baixa.

3er llarg: III/IV, 50 m

Després del flanqueig sota el gendarme i la canal més vertical, la via s’enfila a l’aresta, el què seria la continuació del gendarme. Algun pas tècnic, però amb bona roca i de bon protegir fins arribar a l’aresta on la via tomba fins als dos pitons de la reunió, just abans del flanqueig de supervivència, amb un pitó a la sortida direcció a la canal.

4rt llarg: III/IV, 35m

Deixem l’aresta a la dreta per anar amb tendència a l’esquerra, fins a superar un petit esperó en descens i entrar en una canal. La via original puja per la canal i monta la R aprofitant dos pitons a la part alta, just abans d’arribar al fil de l’aresta. No obstant, nosaltres la montem 4 metres a l’esquerra de la canal, seguint paral·lels a l’aresta en una variant que al 5è llarg retoroba la ruta original dalt l’aresta.

5è llarg: V+, 35 metres (III/IV si seguim la canal i pugem a l’aresta per la ruta original)

Progressa per unes plaques de IV a l’esquerra de l’aresta, amb una xapa i un pitó força amunt, però visibles només sortir. El primer tram de 20 metres és fàcil, però trencat i de mal protegir. Ràpidament comença a posar-se vertical, just quan passem una reunió a l’esquerra (dues xapes amb parabolt i un cordino triangulat). A continuació ve el tram clau del llarg, vertical i físic, però amb molt bon cantell, el pitó i opció de protegir fins a un flanqueig d’esquerres que ens deixa un altre cop a l’aresta. Reunió d’un pitó, just abans del pas físic IV+/V un pèl desplomat en plena aresta. En aquest punt trobem una intal·lació de ràpels a l’altre costat de l’aresta, entenem que per abandonar en cas d’emergència.

Després del gran flanqueig i la posterior canal, superant el gendarme per l’esquerra, camí de l’aresta.

Després del primer tram d’aresta, la via salta a l’esquerra en un flanqueig curiós i remonta per la canal.

Variant en el llarg que puja a l’aresta. La normal s’enfila a l’arest ràpidament. La variant ho fa en el trem final, després d’un V+/6A fantàstic, protergit amb pitons i amb dues curioses reunions abans de la part vertical.

6è llarg: IV+/V, 60m

Seguim uns metres per l’aresta i ràpidament ens plantem davant del tram vertical de xemeneia. Dos pitons força junts ens permeten protegir el pas, que és bastant físic però amb bona roca. Un cop superat, seguim per l’aresta, trobant un altre pitó. La via va un pèl a la dreta, però és important no anar-hi massa, ja que hi ha una línia de pitons d’una altre via. Seguim per una placa ample de III/IV a la mateixa aresta fins a trobar dos pitons.

7è llarg: IV+, 35m

Comença per terreny simple a l’esquerra de l’aresta aprofitant un parell de pitons. Ràpidament apareix el, amb un empotrador encastat. És curt però físic, amb una bavaresa molt bona i una sortida acrobàtica divertida. Superem el llom posterior i trobem un pitó. Lloc molt evident ja que tenim el gran flanqueig d’esquerres als morros.

8è llarg: III+, 35m

Flanqueig un pèl trencat en algun punt. Trobem un espit primer i un pitó ja a la sortida, just abans del collet. Podem seguir amunt, buscant l’aresta, però la fricció de les cordes és molt gran i és preferible montar reunió còmodament al collet. La reunió és precària, però amb imaginació es pot protegir.

Sortint del pas de V, la via va un pèl a la dreta per retrobar el fil de l’aresta en tram aeri preciós!

Flanqueig del vuitè llarg fins a trobar el collet.

9è llarg: VI+, 150m.

Fem els primers 60 metres, superant l’aresta vermella i progressant amb tendència a la dreta per les plaques descompostes i exposades de IV+. Quan s’acaba la corda sortim en ensamble fins a trobar la canal i l’aresta de la dreta. Un flanqueig molt marcat fins al coll, sense entrar a la canal ens porta a una R de dos parabolts (queda amagada darrera l’aresta, fins al coll no es veu)

10è llarg: 150m, IV+ en ensamble

A partir d’aquí la via ja va a buscar la vertical fins al final, fent esses per trobar els trams més evidents i superant una fissura amb passos físics que resulta la cirereta. Passada la fissura va un pèl a l’esquerra per superar unes plaques i acabar fent una diagonal de dretes per sota uns desploms a l’aresta. Aquí trobem un pitó on montar la última R. Darrera ja s’intueix la tartera fins al cim.

11è llarg: caminant, tenim un 60 metres per terreny descompost fins al cim del Vignemale

Arribant al coll del 9è llarg, deixant la canal i amb la Punta Chaussenque i el Pitón Carré de taló de fons.

Superant les plaques de lúltim llarg, abans del flanqueig final.

Bona feina d’equip per un dia rodó! I un mestre pastisser que ens va portar per bon camí en tot moment!

Després de vuit hores coronem cim abans de les 16:00. Núvols en formació de tardes i una mandra terrible per afrontar la baixada son mals companys de ruta. Desfem el tram exposat de grimpada fins a la glacera, passant per la bestial cova del Russell. Un cop sobre la neu, separem camins. Tres segueixen en sentit descendent per trobar el camí del refugi Baysellance, la Horquette, el refugi d’Oulettes i la baixada fins al Pont d’Espagne; un servidor traça diagonal fins al collado Central (entre el Pico Central i el Pico Cerbilona). Baixada per la cara S seguint fites per una tram trencat i exposat direcció a l’aresta descendent de la dreta. Seguint l’aresta fins al final i superant un petit cimet, ens apareix la canal de la Moscowa a l’esquerra, marcada amb fites i de bon baixa sense corda (important superar el petit cimet per veure la canal. Si no superem al cimet i entre a la canal d’abans a l’esquerra la cosa es complica. S’han de fer tres petites desgrimpades de IV molt exposades sense corda). Passada la Moscowa, terreny incòmoda per anar a buscar la marmolera característica del Montferrat. Aquí comença un descens directe al Valle del Ara de 1000m- fins la Cabana de Cerbillonar. Des de la cabaña, hauremde desfer els 9km de sender inacavable fins a San Nicolàs de Bujaruelo.

Una jornada èpica per posar a prova els límits en un dels entorns més salvatges del Pirineu!

Track activitat

Publicat per & arxivat en General.

Valls i crestes pirinenques: de la vall de d’Arrious al Pic Palas, passant pel refugi d’Arremoulit


Detalls tècnics

  • Punt de sortida i arribada: passat el primer pàrquing de Caillou de Soques trobem un pàrking/mirador elevat a sobre la carretera, ideal per acampar o aparcar.
  • Distància total: 23 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: casi 1800m en total (300m la via al Piton von Martin i 200m de la Bretxa al Pic Palas).
  • Altura màxima i mínima: 2974m (Pic Palas) i 1390m (2on pàrking de Caillou de Soques).
  • Durada: 13 hores.
  • Dificultat fins al Piton Von Martin: V+ és el grau màxim a la via d’ascens (V obligat). Via totalment desequipada, amb algun pitó desperdigat, on destaca el de la fissura del V+. Es protegeix molt bé en general, però cal vigilar amb els blocs de roca desencaixats i els trams de pedra descompostos. Via de caire alpí, de navegar per trobar la línia més evident. El primer tram es fa uns 10-20m a la dreta de l’aresta, el segon va per la mateixa aresta.
  • Dades de la ruta: integral des del Col du Palas fins a la Brèche des Géodesiens. Escalant el Piton von Martin per l’aresta SW per baixar a una petita bretxa (ràpel d’escapatòria cap a la cara SE) i continuar fins al Pic Palas, per una primera grimpada de IV+ i un flanqueig fins a una llarga caminada/grimpada. Des del cim, seguim 500m direcció N, per l’aèrea i estètica aresta des Geodesiens (II+) fins a trobar la Brèche des Géodesiens que seguint fites direcció W-SW ens porta al refugi d’Arrémoulit.
  • Material: botes de muntanyamotxilla 20-30 litrescantimploragps, arnés, casc, 6 cintes express, 6 cintes extensiblespeus de gat2 cordes de 60mreverso, mosquetons de seguretatpolitja autoblocant, joc de 7 tascons (prescindible), friends (fins del 0.5 al 3)bagues i cordinos, aliens (verd, vermell i groc).
  • Cartografia: Mapa Valle de Tena i IGN Vignemale Ossau Arrens Cauterets
  • Llibre: Los Pirineos. Las 100 Mejores Ascensiones y Excursiones.

Alpinada de les que et deixen realment satisfet per dies. L’entorn salvatge i feréstec que es respira en el solitari Pirineu francés sempre és un reclam pels amants de l’alta muntanya pirinenca. Combinar una gran travessa amb una majestuosa escalada clàssica és el summum.

Deixem el cotxe passat el pàrking de Caillou de Soques (passats els tres túnels baixant del Portalet), aprofitant una zona elevada amb una esplanada a toca de la carretera. Del mateix pàrking surt un frondós sender cap a la dreta que s’endinsa dins un preciós bosc humit de faig que ens permet guanyar alçada i ràpidament conectar amb la pujada clàssica des del pàrking de Caillou de Soques. Dins el bosc trobem un estètic salt d’aigua per carregar aigua.

Just en el creuament de camins, acaba la vegetació i el sender penetra la vall per l’esquerra del riu Arrious, deixant enrere una estampa de gran valor amb el Midi d’Ossau i l’Anayet. Superem la cabane d’Arrious i acabem arribant al col d’Arrious. Des d’aquí veiem el Lac d’Artouste i sentim el característic tren que puja fins a la presa. Girem a la dreta per vorejar el Lac d’Arrious i iniciar un lleuger ascens al pic du Lac d’Arrious. A 2370m el deixem la pujada al cim i tendim a l’esquerra, flanquejant per un tram que tot hi haver-hi camí fàcil, està equipat amb passamans per la seva exposició.

Ascens per la vall d’Arrious, amb una estampa preciosa dels volcans Midi d’Ossau i Anayet.

Parada obligada al Lac d’Arrious, amb el Pic d’Arrious a l’esquerra i el Petit Pic d’Arriel al fons.

Un cop superat el tram equipat i després d’una lleugera pujada, apareixen els Lacs d’Arremoulit i el refugi just als nostres peus. Des d’aquí podem veure perfectament la ruta que ens espera: la pujada al col du Palas i les arestes de Piton von Martin i Geodesiens.

En espera un primer descens de 100m directe a l’autèntic i acollidor refugi d’Arremoulit. Amb l’essència dels refugis d’abans, mereix una parada obligada.

Des del refugi, sortim direcció E rodejant inicialment el Lac d’Arremoulit per acabar deixant-lo enere i progrssar per una zona tarterosa. Inicialment trobem fites, però després es perden. Just abans de la tartera final al Col du Palas tenim dues opcions. Pujar per un corredor estret tarterós que s’acaba convertint en una grimpada i ens deixa a l’aresta del Piton, o anar al Col i donar la volta per darrera, buscant l’inici original de la cara S.

Optem per arribar al coll i rodejar el primer tram d’aresta per l’esquerra fins arribar a una gran tartera (camí més o menys definit i fites) que ens deixa a peus del Piton. Les dues franges blanques de la paret ens serveixen de referència. A l’inici de via i trobem una gran fita.

Vistes de l’activitat abans del descens al refugi d’Arremoulit.

Des del col du Palas, l’aresta dels Frondiellas es mostra exultant.

Descendim uns metres des del coll per anar a buscar la tartera que ens porta a l’inici de la via, sempre amb el gran diedre superior a la vista.

La via la vam dividir en cuatre llargs:

1er llarg –> R0 a R1 (55m) IV-V

Terreny de navegació, amb l’aresta de l’esquerra i el sostre de la dreta delimitant la mirada. La roca no és excessivament bona, però es deixa fer. Segurament vam pujar un pèl més a la dreta del compte els primers vin metres i vam pujar el grau a V. Si tendim a l’esquerra és més assequible. Superat el primer tram vertical, trobem un pitó, després un friend encastat i un altre pitó. Decidimi montar la reunió en un flanqueig a la dreta, aprofitant un lloc còmoda i quan la fricció de les cordes és excessiva.

2on llarg –> R1 a R2 (30m) IV-V

Surt un pèl a la dreta i ràpidament s’enfila sortejant un primer bloc i un posteror pas físic de V, amb un pitó a la sortida per protegir-lo. Un cop superat, tendeix a l’esquerra cap a l’aresta, amb una zona còmoda i més fàcil de IV. La fricció és molt gran i decidim montar reunió abans de les grans parets fissurades de granit.

3er llarg –> R2 a R3 (60m) IV+

Segurament el més complet i variat. Segueix pel fil de l’aresta, enfilant-se a blocs i amb encastaments, sempre amb una roca esxcel·lent i el cantell en el moment clau. La part de dalt tendeix a la dreta sense sortir massa de la vertical, passant per una petita xemeneia de ramonage que ens permet sortir a un lloc còmode on muntar la reunió, just abans del pas clau de la via. En general es pot protegir molt bé.

4rt llarg –> R3 a R4 (25m), V+

Un inici suau ens porta ràpidament al diedre de placa llisa i mantinguda. Podem protegir bé els passos fins arribar al clàssic pitó de la fissura horitzontal. Fins al pitó l’exigència és assequible, però la sortida és realment tècnica i física (V+). Un petit pas de babaresa aprofitant la fissura del diedre ens permet pujar peus i anar a buscar mans just a la sortida de la vertical. El podem protegir bé i si cal, tibar de cinta, de manera que en cap cas és perillós volar uns metres. Quan sembla que el llarg ha d’afluixar, ens apareix un segon mur vertical (V). El superem per una xemeneia a l’esquerra, aprofitant un pont de roca a dins i buscant els cantells laterals per pujar en ramonage i bavaresa. Un cop sobre l’agulla, la paret va tumbant i podem montar la reunió uns metres abans del Pitó von Martin per minimitzar la fricció de les cordes.

Arribant a la R1 després d’un primer llarg de gairebé 60m, on trobem un parell de pitons un friend encastat.

R4 superat el diedre i la xemeneia, els passos més exigents de la via (V+).

Un cop superat el tram més tècnic, es pot anar en ensamble fins a dalt al Piton von Martin per un tram aeri de II.

Des del cim baixem a la bretxa en una desgrimpada (rapelable) curta però força exposada de III. Aquí tenim l’escapatòria de la cresta, amb uns ràpels montats direcció a l’Ibon de Arriel Alto.

Nosaltres seguim i ens cal superar un tram de IV+ pel fil de l’aresta amb un pitó doblat a l’inici, on hi ha la part més dreta. Es pot protegir bé amb friends i blocs per llaçar. Superem aquest tram amb un llarg d’uns 40 metres. Superat aquest pas, pleguem la corda i seguim l’aresta pel fil, baixant a una segona bretxa on hi ha una grimpada força exposada de III, que per la dreta es pot pujar bé, vigilant bé la roca i buscant sempre els passos més evidents.

Ja només ens queda la pujada final al Palas per un tram de tartera i blocs trencats, que va força a la dreta fins a la part final (fites), on una petita grimpada de II ens deixa dalt del Pic Palas (2974m).

Les vistes des de dalt el Palas son una meravella (tot i que aquest dia no va ser el cas).

Des del cim, continuem en la mateixa direcció que veníem, per baixar uns metres i ràpidament enfilar-nos a l’aresta des Geodésiens (II+). Son uns 500 metres transitant pel fil, sense masses complicacions tècniques, amb petites grimpades i sobretot desgrimpades que acaben desembocant a un sender marcat i molt aeri que esquiva algun gendarme i ens acaba portant a la Bretxa des Geodèsiens (tota l’aresta està perefectament fitada). Arribats a la bretxa, girem a l’esquerra (direcció NW) i iniciem la baixada per terreny més còmode i sense exposició, seguint fites i resseguint el pic Palas per la cara N. Ens espera un descens de 500m directe al refugi d’Arrémoulit.

Descens del Pic Palas a la bretxa, amb l’arete des Geodesiens cara a cara.

Parada obligada per agafar aire i recuperar forces. També per gaudir de la ruta, ja que la zona esdevé un mirador perfecte.

Es espera una remuntada de cent metres desfent el camí d’anada, per anar a buscar el Col d’Arrious i baixar tota la vall fins a retrobar casa. Jornada llarga i molt completa! Entorn ****, molt recomenable.

Track activitat

Arista Piton Von Martin – Palace – Arista Geodesiana

Publicat per & arxivat en General.

Activitat completa pels que valoren el binomi alpinisme-escalada. Una via curta però plaent en un entorn d’alta muntanya.


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

Sortim del plà de Senarta amb les bicicletes disposats a recórrer tota la pista de la Colada de Vallibierna fins al refugi de Pescadores (km / 600m+).

Amaguem les bicicletes i iniciem el tram d’aproximació a peu, seguint el sender pel GR 11 molt marcat, inmersos dins el bosc.

Superant la llarga pista fins al refugi de Pescadors.

Arribats al refugi, desempaquetem, amaguem bicis i comencem l’aproximació a peu.

Guanyant altura de forma molt progressiva, deixem enrere la part més frondosa i atravessem els Prados de Llosás, entrant de plè a la Vall de Llosás. Salvatge i prominent, el contrast de les parets marrons i grises amb el verd de la flora efervescent i el turquesa dels ibons, el paissatge prèn un caire molt fotogènic en un racó tranquil, lluny de les multituds.

Deixant enrere la Sierra Negra i guanyant altura pels prats alpins, seguint un sender molt ben marcat.

Superem un primer ibón per la dreta i iniciem una pujada força dreta en direcció NE fins al Ibónde Llosás, molt característic per la paret rocosa que el resguarda. El flanquegem per la dreta fins entrar en un torrent que ens fa guanyar altura entre blocs de roca i ens porta directament al Ibonet de Llosás. L’esquivem per l’esqeurra, sempre seguint el sender marcat. Després de superar la paret rocosa de l’esquerra, deixem el sender principal que porta a la Collada de los Sarrios (per saltar al refugi de Llauset) i girem a l’esquerra, directes a les grans parets del Russell. Seguim fites i amb la intenció de pujar al mur vertical que acabem de vorejar en superar l’Ibón de Llosás.

Ja amb vistes a la cresta dels Russells, l’espectacular ibon de Llosás és un paratge de parada obligada!

Superant l’Ibonet de Llosás direcció a la collada de los Sarrios abans de girar a l’esquerra directe a la paret dels Russells.

Seguim guanyant altura, ja amb la paret dels Russells a la nostra dreta i només ens cal ubicar el Gran Diedre per enfilar un darrer mur de pedres que ens deixa a peu de via.

Primer llarg de la via, just al pas clau abans d’entrar al Gran Diedre.

Segon llarg, ja de plè en el Gran Diedre, escalada de plaer, fàcil de protegir i amb un granit exquisit.

A mitja via, superant algun pas més atlètic en una via molt lògica i de bona roca de baix a dalt.

Descens des de la Bretxa de Russell amb les últimes llums, apurant una jornada maratoniana.

Resenya cortesia d’en Luichy a la Noche del Loro.

Track activitat

 

Publicat per & arxivat en Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions, Senderisme i ascensions.

L’escalada de Pirineu en la seva màxima esplendor: altura, roca de qualitat i un entorn alpí


Detalls tècnics

Via de caire alpí en un entorn d’alta muntanya solitari, acollidor i tranquil com la Vall de Coma d’Orri, al Pirineu oriental.

Molt recomenable pels que més enllà de l’escalada valorin el conjunt de l’activitat, amb una aproximació llarga entre els estatges subalpí i alpí que ens regala el Pirineu.

Aproximació:

Deixem el cotxe a la primera curva tancada de dretes passat Setcases (Pla de la Molina), a l’entrada de la vall (també pas del GR direcció Ulldeter). Agafem la pista ampla que comparteixen els dos recorreguts i en pocs metres trobem el cartell de Coma de l’Orri a l’esquerra (marques blaves). Travessem el pont de fusta i seguim per la pista ample que acaba sent sender en arribar al torrent de la Coma de l’Orri. El creuem i seguim per un sender molt marcat i fitat que ens manté a l’esquerra del torrent en tot moment, superant la Jaça dels Marrans i la Jaça del Mig per anar guanyant alçada i sortint de la vegetació. Quan els bosc s’obre per complet i arribem al final de la vall, a l’esquerra ja visualitzem la Piràmide de Coma de l’Orri. Per arribar-i, el millor és seguir un torrent obert que queda a la dreta, esquivant la gran tartera. També és bon punt per carregar aigua i refrescar-nos (si és plè estiu o després de dies molt secs pot ser que no corri aigua, millor omplir al torrent de baix).

Ràpidament ens plantem a peu de paret, amb una petita cova característica que separa les dues vies típiques de la paret: 20 metres a l’esquerra la Bio-Desagradable (V, equipada el juliol de 2015 per Prats, Gutierrez i Crestas) i a la dreta la Escaladors Asimptomàtics (6A, equipada el 2021 per Soler, Cuesta i Bermudo).

Ressenya original.

La via:

El tipus de roca és gneis (origen metamòrfic), característica per l’alternança de bandes fosques i clares. En general és una via de molt bona roca i grans cantells, tant en passos atlètics com en progressions laterals i alguna bavaresa. Trobem un equipament generós i grau assequible, que caldrà reforçar amb alguns flotants.

El primer llarg (35m/V+) comença amb un pas explosiu per superar el mur vertical tendir a l’esquerra per sobre la cova. Un cop superat l’esperó seguim uns metres en vertical fins a trobar la R1.

El segon llarg (45m/V+) és provablement el menys evident i discontinu de la via. Després de dos metres i una primera xapa (queda una segona xapa visible més amunt que no és de la via), hem de girar a la dreta per superar l’anterior esperó i entrar a una canal tancada que la superem per la paret de l’esquerra, flanquejant i guanyant alçada (dues xapes i un pitó) fins a un últim flanqueig de dretes que va a buscar la zona hervosa i ens deixa a la R2.

Flanqueig final del segon llarg.

El tercer llarg (40m/6A –>segons ressenya original 45m) ja guanya verticalitat i continuïtat, amb un primer pas explosiu però protegit que tendeix a la dreta, segueix recta i torna a tendir un pèl a la dreta sense arribar a sortir de la l’inia evident per tornar a l’esquerra en una espècie de canal, trobant una xapa que ens marca la sortida (combinació de 6A / V+ / 6A / V) fins a la R3, on começa la feixa. Si col·loquem cintes llargues podem empalmar la R3 i la R3BIS, evitant un tram intermig de prat alpí encordats.

Encarant el segon tram de 6A al tercer llarg, abans de sortir a l’esquerra.

El quart llarg (45m/6A) és una delícia. Variat, amb ambient i molt bona roca. Comença per una placa sense massa complicació per anar a buscar el marcat diedre de l’esquerra. Es supera un petit sostre de bon protegir i continua el diedre una mica més tumbat per acabar sortint a l’esquerra de l’esperó, buscant l’ambient fins arribar al pas més exigent del llarg. Una fissura curta i molt marcada que ens tira enfora (xapa i pitó a sota i xapa sortint). Buscant l’esperó de la dreta se supera més bé que per dins. La R4 és la més incòmode de la via i queda uns metres per sobre el pas.

En plè diedre, després de superar el sostre, la via busca el morro de l’esquerra.

Sortint del pas de 6A al quart llarg.

El cinqué llarg (35m/6B o 6A-AE –> segons ressenya original 45m) és el més exigent de la via i a la vegada el més perillós pels blocs de roca en equilibri i les lloses afilades. Sortim per la placa amb tendència a dreta fins a trobar el pas de 6B. És exigent i pt costar posar-s’hi, però hi ha la mà en el moment clau i a dalt, un cop xapat es pot agafar aire bé. Just en el pas hi ha un espàrrec sense xapa ni femella que no queda clar si s’ha tret expressament per innecessari o ha volat. El llarg continua en flanqueig ascendent cap a la dreta, buscant cantells molt bons però en blocs inestables i roques que en qualsevol moment poden cedir. *Cal anar amb molt de compte! Tram final cap a l’esquerra amb roca més compacte i menor dificultat fins a la R5.

Superat el pas de 6B entrant al flanqueig de dreta.

El sisé llarg (30m/IV) no té massa història i es caminamés que s’ecala. Es supera un petit pas de grimpada per anar seguint l’aresta per l’esquerra, passant pel costat d’un pi fins a trobar la R6, just abans d’un collet rocós.

Últim llarg de la via, tram de III fins R6.

Retorn:

Sense espantar al personal, pot arribar a ser més complicat i delicat que l’escalada en sí. Tot i que es baixa sense corda, és realment relliscós, perdedor i exposat.

Sortint de la R6, trobem el petit coll rocó i la continuació de l’aresta. del coll seguim a l’esquerra fent un flanqueig per mantenir alçada, entre nerets i algun pí. Se’ns obre una pala de prat alpí i neret que desemboca en una pineda. Més a la dreta una paret rocos amb un torrent a la base. Acabat el flanqueig i quan baixar cara avall ja és assequible començem a perdre alçada entre els nerets i el prat. Nosaltres vam baixar amb tendència a la dreta, arribant gairebé al torrent rocós, que fa de bon baixar però quea baix és de ràpel obligat. De manera que la millor opció és entrar dins de la pineda i buscar el descens més accessible. A la part esquerra del torrent rocós en surt un de més petit que es pot desgrimpar i més a l’esquerra es va baixat entre els pins amb una petita desgrimpada final també. És força incòmode i caminar per sobre el neret acaba sent estressant, però es deixa fer i la clau és no pedre la paciència. Un petit ràpel de 10-15 metres des d’algun pí ns treurà les castanyes del foc en cas de no veure clares les desgrimpades.

Publicat per & arxivat en General.

Descobrint un racó amagat i molt proper a través d’una ruta de gran valor paisatgístic


*Reportatge complet en breu

Detalls tècnics

  • Punt de sortida i arribada: carretera d Setcases a Vallter, trencall GR, abans de la carretera d’Espinavell Molló.
  • Distància total: 19.5 km aproximadament.
  • Desnivell positiu: 1500m.
  • Altura màxima i mínima: 2506m (Roc Colom) i 1310m (entrada GR/pàrking).
  • Durada: 5 hores (corrent).
  • Dificultat: mitja. Ruta assequible per a tots els públics. La podem dividir en dues etapes fent nit al refugi Jaume Ferré o el del Costabona
  • Punts d’interès: refugi Jaume Ferré, refugi Costabona, pic del Costabona, coll de Pal, Roc Colom, torrent de Concròs, collet dels Eugassers, Salt de Cossi, copa de cava.
  • Material: botes de muntanyamotxilla 20-30 litrescantimploragps, …
  • Cartografia: Mapa Alpina Costabona

Refugi Jaume Ferré, a tocar de la pista asfaltada d’Espinavell.

Deixant enrere el bosc frondós, les pastures i les vistes son un reclam!

Des del cim del Costabona, amb el Canigó al fons.

Un cim poc concorregut i sense encant, però amb una gran panoràmica.

Una de les fonts del Freser. Curiós veure com l’aigua apareix del no res com un manantial.

La clàssica “copa de cava”, un espectacle de la naturalesa en plè torrent de Concròs.

Track activitat

Circular al Costabona i al Roc Colom

Publicat per & arxivat en General.

Circular al Parc Natural i Reserva Nacional du Neouvielle enllaçant dos grans cims


Dades d’interès

Circular completa. (Foto extreta del blog Komando Kroketa)

Circular amb ambient alpí en un dels llocs més bells de Pirineu, el Parc Natural i Reserva Nacional du Néouvielle.
Sortint de l’aparcament del Lac d’Aubert, creuem la presa de l’esquerra i comencem a guanyar alçada direcció a al Pas du Gat. Això ens permet pujar per la zona més còmoda, evitant els pendents pronunciades i les zones acanalades més exposades. Abans del Pas, resseguim tota la Crete des Laquettes per sota, seguint les campes de neu que van direcció al Ramougn, visible en tot moment.


Si volem anar al Neouvielle directament per a una activitat més tranquil·la i completa sobre esquís, abans de pujar al Pas du Gat, anirem a la dreta per superar la Crete du Barris d’Aubert just en el seu inici. D’aquí la pujada al Neouvielle és molt franca, tant per l’esquerra (vessant NE, entre el Ramougn i el Neouvielle), com per la clàssica baixada de la dreta (vessant N, glacera de Neouvielle).
Nosaltres busquem un punt alpí a l’activitat i seguim directes fins arribar a la base de la cara SE del Ramougn. Optem per l’aresta esquerra, just on acaba la neu es comença a navegar per la paret, buscant sempre la línia més evident per superar els gairebé 150m que ens separen del cim. Hi ha infinitat d’opcions, però la més assequible puja directa a una instal·lació de ràpel i després tendeix a la dreta, fins arribar a l’aresta NE per culminar els últims metres. La roca és exquisida, molt adherent i amb la presa bona en els passos clau de III i IV. Hi ha alguna fita i la pujada es pot protegir bé.

En plena ascensió al Ramougn per l’escalada de la cara E

Des del cim del Ramougn (3011m), unes vistes increïbles de tot el Massif du Neouvielle. Una pujada d’alts volts i la baixada sembla mantenir la tònica. Segueix la ruta d’estiu per l’aresta SE, amb passos tècnics i de molt de tacte. Hi ha fites que ens ajuden a llegir el recorregut més assequible II / III. Amb una corda de 50m o 60m podem evitar la desgrimpada i arribar ràpidament a la part baixa de l’aresta.

Després de la desgrimpada del Ramougn, moment de calçar esquís amb el Lac de Cap de Long a la dreta.

La primera canal amb neu contínua és la que ens permet baixar fins a la base per afrontar l’última pujada al Neouvielle. Decidim pujar per l’estreta canal de neu directes a l’aresta cimera. Un cop a dalt, per coronar, enllacem l’últim tram de la mítica Cresta dels 3 Conseillers. Un tram aeri realment bonic que amb neu ens exigeix ​​molta concentració.
Arribar al Neouvielle (3091m) i resseguir els 360º que ens envolten és desfermar l’eufòria d’una gran jornada.

Des d’aquí, el Ramougn sembla poca cosa.

Des de l’aresta final del Neouvielle, bones vistes del que ja portem a les cames.

Línia d’ascens al Neouvielle. Fregant la clàssica cresta dels 3 Conseillers des de la Breche de Neouvielle.

Tram final de l’Aresta fins al Neouvielle. MÉs exigent i aèrea del que sembla.

Foto finish! Time to ski down!

Desgrimpem els primers 40m de l’aresta NW (molt fàcils) fins a trobar neu contínua i poder calçar esquís per encarar el descens de la glacera. La baixada és de pur plaer (happy ridding). De bon esquiar i molt jugietona. Després de superar la banda rocosa de la dreta, cal envoltar-la fins a tenir el Ramougn a tocar (la lògica ens faria baixar rectes fins al Lac d’Aubert, però és inviable pels murs rocosos i la falta de neu. Caldria anar pel camí d’estiu de l’esquerra i el porteig de tornada és molt llarg). És important seguir prop de la Crete de Barris d’Aubert per poder arribar al coll i baixar en diagonal fins a trobar la ruta de pujada.

Segon tram del descens del Neouvielle. Al fons, el Midi de Bigorre.

Track activitat

Circular entre el Ramoung i el Neouvielle

Publicat per & arxivat en Esquí de muntanya, Esquí de muntanya, General, General, General, General, General, General, General, General, General, General.

Línia estètica en una de les zones més alpines dera Val d’Aran. La boca N del túnel de Vielha.


Detalls tècnics

  • Punt de sortida i arribada: Pàrkin Eth Pontet.
  • Alçada màxima i mínima: 2630m (Tuc de Sarrahèra) i 1450m (pàrkin Eth Pontet).
  • Desnivell positiu: 1200m (200m el corredor W).
  • Distància: 13km.
  • Durada activitat: 6 hores.
  • Dificultat: alta. Les principals dificultats les trobem en el corredor, amb pendents de fins a 55º amb un pas molt estret a part alta. Es pot esquivar agafant la variant de l’esquerra, que després d’un tram més ample gira a la dreta fins a conectar amb el corredor a la part central.
  • Material: esquíspells de focagramponspioletmotxillapala, arva i sondapalscasccantimplorapal pioletbotesbotiquínguants.
  • Cartografia: Alpina Val d’Aran.

Sortim del pàrking Deth Pontet o de la pista que flanqueja per sobre el túnel de Vielha a la boca Nord fins arribar al mirador, on comença el sender directe a la Cabana deth Pontet (amb 4×4 es pot pujar fins la cabana a la primavera).

Des de la cabana ja podem veure gran part de la muralla N, des de la imponent Pala Sarrahèra (2500m) fins al Tuc deth Port (2605m). Seguim pel PR direcció a les grans muntanyes, atravessem el pont de fusta i creuem un tram de prat alpí (coberts de neu segons l’època de l’any i la generositat nivològica) amb blocs que ens porta a superar la darrera zona boscosa, pujant amb tendència a l’esquerra, sempre amb la cara N del Tuc d’Emnes davant.

Fantàstica panoràmica després de superar la cabana. Propostes per tots els paladars.

 

Superant la primera pala, als peus del Tuc d’Emnes, bones vistes de l’Aneto i les Maladetes.

Rodegem el Tuc d’Emnes per l’esquerra, deixant la Labada de Sarrahèra i la gran Pala Sarrahèra a l’esquerra i entrem a un petit circ N on ràpidament salta a la vista el corredor. Apurem fins a l’entrada amb les pells i calçem grampons i treiem el piolet per afrontar els 300m fins al cim del Tuc de Sarrahèra. A mig corredor, trobem una variant a la dreta més assequible, que evita el tram estret de 55º.

Cara N del Tuc de Sarrahèra, que conecta amb la Labada i la Pala Sarrahèra a l’esquerra. Al centre el corredor W.

 

A darrera, el tram més vertical i estret del corredor.

El descens des del cim comença amb un primer descens de la carena per anar a buscar la vertical. Depenent de la neu podrem entrar des de dalt de tot o haurem de flanquejar els primers metres per la zona rocosa fins a l’entrada del propi corredor. Primers girs bons i espaiosos, però ràpidament s’embuteix i agafa graus en un tram realment tècnic on no hi caben els esquís. Sortin de l’estrenyiment, un petit respir. El segon tram trobem dues opcions: a l’esquerra un descens més ample i assequible, i a la dreta la continuació lògica del corredor, amb dos trams estrets i un pendent mantingut de 45-50º.

Descens en el tram més picant. Pente raide i girs mil·limètrics.

Sortida per deixar-se anar a plaer, amb el gas a tope. Desfem la ruta de pujada sense complicacions. Alpinada sobre esquín en un entorn salvatge i solitari, plè d’opcions i altament inspirador per a futurs projectes.