El calcari i les textures més autèntiques d’Ordesa concentrades en una paret única!
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing passat el càmping de Bujaruelo.
Distància total: 10 km aproximadament.
Desnivell positiu: 1300m en total (200m la via d’escalada).
Altura màxima i mínima: 2538m (Pico Fenez) i 1200m (pàrquing).
Durada: 8:00 hores.
Dificultat: Alta. Mitja en l’aproximació i el descens. V+ és el grau màxim a la via d’ascens per la cara NE (via desequipada, només 2 pitons i una xapa en els llargs i alguna xapa amb spits a les reunions).
Dades de la via: via de 200m a la cara NE del Pico Fenez (2538m), sobre un calcari exquisit i unes formes acanalades realment espectaculars. Formada per cuatre llargs d’escalada i un cinqué de caminar/grimpar fins dalt l’avantcim del Pico Fenez. Primer llarg: 35m de IV. Segon llarg: 40m de IV/V. Tercer llarg: 40m de V. Quart llarg: 25m de V+. Cinquè llarg; 80m de II/III.
Tras dejar atrás el pintoresco pueblo de Torla, tomamos el desvío a la izquierda que nos permite adentrarnos en el precioso valle de Bujaruelo. Podemos dejar el coche en el parking del camping de Bujaruelo o en un pequeño descampado tras el camping (pasada una torre eléctrica, nos queda a la derecha). El sendero de subida está realmente escondido, pero si vigilamos la zona boscosa cercana a la torre eléctrica, veremos un hito dónde empieza.
Estalactites i jocs de colors. Descobrint la muntanya per dins abans de fer-ho per fora.
La subida por el Barranco de Turbon es rápida y exigente, especialmente en el momento que dejamos atrás el bosque y subimos por pedrgales y un sendero poco definido. Podemos acceder a la pared directamente por la izquierda pegados al Tozal del Cebollar, remontando por un fondo de valle lleno de bloques de piedra o podemos subir hacia el Collado de Otal, pasar la Grallera del Turbón hasta cruzarnos con un sendero a la izquierda que atraviesa varias zonas rocosas hasta llegar a la parte baja del Pico Fenez.
Para llegar a pie de pared, justo antes de tener de frente los característicos canalizos, subimos por la parte derecha y flanqueamos pasando por la Cueva Helada de Fenez. Recomendable llevar frontal y adentrarse en la cueva izquierda o a la derecha si os va la marcha (tras un primer paso muy estrecho, las cavidades interiores son un espectáculo). En pocos metros vemos la parte central de la pared, dónde empieza la vía. Des de pié de vía vemos prácticamente toda la línea que sigue la vía, así como sus hermanas Gran Canaleta y la vía de las Marmotas.
Aprovechando que el día estaba gris y la roca húmeda, nos metemos en la Cueva Helada de Fenez, en plan exploración. La cavidad de la izquierda es la helada, sin salida y con una espectacular estalagmita. La de la derecha, parece morir rápidamente pero no. Hay que meterse por una gatera para salir a la galería interior. Un espectáculo! De aquí se puede seguir unos metros. Hay hitos que marcan el camino.
Estalagnites de gel fluorescents. Un espectacle de la natura difícil de trobar al Pirineu.
Segon llarg de la via, més vertical i amb molt d’ambient. Regateres i xorreres a doju!
El primer largo de IV es bastante tumbado y nos permite una primera toma de contacto con esta escalada tan peculiar. La adherencia de la roca es una gozada y los recursos que permite su textura son una pasada. Chorreras, contraposiciones de pies, empotramientos, agarres tipo buzón dentro los canalizos, … los camalots grandes (3, 4, 5) són el mejor aliad para proteger. La primera reunión (una chapa con espit) se encuentra encima de un pequeño techo, visible des del pie de vía.
Tercer llarg abans de deixar les canaletes per trobar el pas finet previ a la R3.
La boira, la humitat, el vent i un clima força dur ens van posar a prova. De grans vistes a ser engolits per un ambient místic en pocs segons.
Tornada per l’espatlla de l’esquerra, direcció al Tozal del Cebollar.
El segundo largo empieza un poco tumbado pero rápidamente toma verticalidad y exige más físico y técnica de posición, puesto que fiarse sólo de la adherencia es un poco osado. La tónica de la roca y sus formaciones sigue hasta llegar a la R2. No tan cómoda, pero sin problemas para reforzarla. Encontramos 3 chapas, dos con buriles y un espit.
El tercer largo combina una continuación de la verticalidad y los agarres de chorreras por dentro y fuera de las canaletas que mantenía el largo anterior, con una salida de placa muy fina y difícil de proteger, totalmente de adherencia y presas muy minúsculas. Un pitó a la izquierda es la vida y la posibilidad de un alien a la derecha permiten tranquilidad antes del balcón dónde se encuentra la cómoda R3.
El cuarto largo nos regala el paso más físico de toda la vía sólo de empezar. Un corto y exigente desplome que se puede proteger con alien y algún friend pequeño. La buena presa y el juego de pies nos permiten salir rápido. No obstante, queda un segundo tramo vertical, primero con canto y luego de placa de adherencia sin posibilidad de proteger. El pitón de antes de la placa es totalmente psicológico.
Ojo! La salida es en una zona de piedra suelta muy descompuesta, dónde todo lo que tocamos va directo al que asegura. Optamos por montar la R4 en línea recta al largo, metiendo friends en las fisuras. De aquí, subimos un tramo en ensamble hasta el plano, para guardar cuerdas y afrontar la trepada final hasta la antecima con calzado cómodo.
Exploració a la Cueva Helada de Fenez (cabitat de la dreta) i ressenya de la via Canaletas Centrales al Pico Fenez.
La Dent d’Orlu és d’aquells llocs que sempre has sentit a parlar per la seva estètica, per un granit de qualitat i per ser un del símbols del Capcir. Provablement un petit santuari en forma de Parc Natural on només per perdre-s’hi una estona ja val la pena la quilometrada. Boscos frondosos i humits, vall solitàries i parets de roca que fan el deliri de qualsevol amant del Pirineu. L’essència del Piri francès queda del tot reflectida en aquest petit gran racó del Pirineu Oriental.
Aparquem al pàrquing de la cara N, després d’una pista que surt del poble d’Ascou. Després d’una aproximació per dins el bosc, amb una hora ens plantem al coll on hi ha la ruta normal si seguim recte, o la cara E si flanquegem la paret en lleuger descens. En pocs minuts, l’esbelta paret E ens dóna el bon dia. Passem al Tapas sans Dalle i anem seguint les marques vermelles fins a trobar la nostra via: A Bisto de Nas (nom escrit a la roca i dos parabolts a peu de via).
Un primer llarg de IV tumbat on l’adherencia ja comença a ésser clau en el tram final.
El primer llarg ja ens deixa entreveure el tarannà de la via. Granit adherent i de bona qualitat, amb cantell puntuals i assegurances justes però suficients pel tipus de via que és. Jugar amb la posició i confiar molt amb l’adherència de peus és clau. En general, quan els trams són de placa adherent tomben un pèl, i quan hi ha cantell i bons reclzaments la via és vertical amb algun sostre puntual.
Quart llarg de 5c força vertical i amb cantell, on el pas clau és un sostre amb molt ambient.
La línia està molt ben trobada a la paret, essent realment continua i mantinguda, a la vegada que variada pels tipus d’escalada i algun flanqueig. Tots els llargs tenen interès i les vistes són una constant. La tranquil·litat de la vall juga un paper clau per donar-li a l’escalada un punt romàntic i espectacular.
Setè llarg sortejant terreny variat i aventurer. Un flanquig i el posterior sostre posen el punt físic.
Novè llarg, força tumbat i amb algun tram plaqueru d’adherència interessant.
Els dos darrers llargs són menys exigents, però igual d’interessants i plens d’ambient. Al sortir, esem en plena aresta, amb un pati bestial a banda i banda. Ens sembla que hi ha bona roca i el cantell generós i decidim recórre-la fins al cim sense anar encordats. No obstant, hi ha un primer pas del cavall i un tram vertical de IV posteriorment que millor assegurar, especialment el segon.
El Parc Natural de la Dent d’Orlu és d’una bellesa infinita.
Un cop a cim, la panoràmica del Capcir s’extèn fins al Pic Rulhe i més enllà. Sols en una agulla solitària que desprèn màgia per tots cantons. El descens és per l’altre costat, buscant un sender pedregós que ens porta ràpidament al coll on ens hem desviat per anar a buscar la via.
Una activitat completa en un entorn *****!
Vistes de tota la periferia de la Dent d’Orlu, un espectacle. La tardor al Capcir és un tresor.
Descobrint l’essència del Pirineu Oriental, entre Ulldeter i Coma de Vaca
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing de Coma d’Orri.
Distància total: 30 km aproximadament.
Desnivell positiu: 2500m.
Altura màxima i mínima: 2883m (Bastiments) i 1590m (Pla de la Molina).
Durada: 8:30 hores.
Dificultat: alta per l’exigència física si duem a terme l’activitat en una sola jornada. Si la dividim en dues fent nit al refugi de Coma de Vaca o acampant a mig recorregut, l’exigència canvia notablement.
Punts d’interès: Vall de Coma de l’Orri, coll de Coma d’Orri, coll de la Marrana, refugi de Coma de Vaca, col de Torreneules, Puig de Fontnegre, Rocs Blancs, Cim Alt de les Arques, Pic Superior de la Vaca, Pic Inferior de la Vaca, Pic de la Fossa del Gegant, Pic dels Gorgs, Pic de Freser, vall de Carançà, Pic de Bastiments.
Fantàstica ruta circular per descobrir un dels paratges del Pirineu Oriental, seguint part de la ruta dels 3 Refugis.
Sortim de la curva del Pla de Molina per remuntar tota la vall de Coma d’Orri fins a l’alçada del coll de la Marrana. D’aquí, anem a buscar el GR11 que baixa cap al refugi de Coma de Vaca (després d’uns 4km aprox.) per la Coma de Freser.
Ascens per la vall de Coma de l’Orri fins al coll. Vistes del Pla de la Molina al fons.
Arribats a l’estètic refugi, ens caldrà remuntar pel Torrent de Coma de Vaca, seguint la vall que s’intueix a la dreta del refugi. El primer tram per dins el torrent és realment preciós, saltant d’una banda a l’altre del riu per poder progressar. Ja al final de la vall i amb el circ davant, atravessem el torrent cap a l’esquerra per afrontar una forta pujada fins el coll de Torreneules.
Descens des del coll de la Marrana cap al refugi de Coma de Vaca per la Coma de Freser.
La companya de fauna “salvatge” en plena natura sempre és una glopada d’aire fresc.
L’estètic refugi de Coma de Vaca ubicat en un punt privilegiat. A la dreta el descens de la Coma de Freser, a darrera el Torrent de Coma de Vaca.
A l’altre costat tenim la baixada a Núria, peró nosaltres girem a la dreta per seguir la carena, encadenant el Cim de la Coma del Clot (2726m), baixem al collet de Fontnegre, pugem al Puig de Fontnegre (2722m), el cim de Rocs Blancs (2765m), el Cim Alt de les Arques (2786m), i acabem flanquejant fins arribar al coll de Noucreus. En aquest punt girem a la dreta i canviem de direcció per encadenar el (2801m), baixem al coll de Carançà i continuem amb el Pic Superior de la Vaca (2825m) i el Pic Inferior de la Vaca (2805m). Baixem direcció al coll de Tirapits i ràpidament girem a l’esquerra per agafar el sender que ens porta a la Cabana de Tirapits, un refugi de pedra seca aïllat i amb ràdio d’emergencia.
Carenes inacavables amb vessants de tots colors. El Pirineu oriental és plè de racons màgics.
L’espectacular Vall de Carançà amb l’Estany Blau, l’Estany Negre i l’Estany de Carançà al fons.
Des d’aquí ens enfilem altre cop a l’aresta per pujar al Pic dels Gorgs (2851m) primer i el Pic de l’Infern (2869m) després. El dia s’emprenya i en l’ascens al Pic de Freser (2835m) el cel es tapa, comença a pedregar i els espetecs fan trontollar les muntanyes. Quina por. Només ens queda superar les Collades de les Comes de Malsinferns per pujar cap al Bastiments del Piolet (2881m) i al Bastiments (2883m).
Sortosament el temporal afluixa i la baixada cap al coll de la Marrana ja no precipita. Des d’aquí, seguim perdent metres fins al refugi d’Ulldeter i després pel GR. Evitem la carretera (excepte en la curva del pàrking de baix) pel corriol de la dreta. Després del tram asfaltat, a la dreta apareix un sender del GR11 que ens porta directe, a través de 2.7km al punt d’inici.
30km, 2500m+ que es poden dividir en dues etapes si fem nit al refugi de Coma de Vaca. També es pot escurçar el recorregut si quan pugem pel torrent de Coma de Vaca ens enfilem directament al coll de Carançà, que queda a la dreta.
Des del refugi de Marialles, ascens al Pic du Canigo per l’estètica i aèrea cresta de Gashmir. Descens per la xemeneia i ascens al Pic Barbet per l’esposada cresta de Barbet.
Sortim del refugi de Marialles (on es pot arribar amb cotxe després d’una llarga i trencada pista) i seguim el camí que passa per sobre el refugi. Un sender preciós que va guanyant alçada progressivament fins a superar la zona boscosa, on trobem el refugi Aragó (una cabanya petita i acollidora amb llits i llar de foc). Ja amb vistes al fons de la vall, es tracte de pujar al pic de Gashmir (el que s’alça de darrere el refugi) per la ruta més agraïda possible. La opció més comuna és, passat el refugi i superada la zona d’arbres de l’esquerra, enfilar-se paral·lels a un torrent rocós totalment sec. El camí no està marcat, però no te pèrdua, ja que pugem per on pugem, acabarem al cim.
Ascens fins al Pic de Gashmir pel pedregà, sobre el refugi Aragó.
Un cop al cim, ja visualitzem la totalitat de la cresta. Ens posem arnés i casc i deixem la corda i el material dur a mà per si algun pas ens requereix assegura-lo. És una cresta curta però intensa i aèrea, sense cap zona tranquila. Requereix concentració en tot moment, llegint la millor opció. Els passos de II i III es complementen amb un grant força bo però amb alguns blocs de poc fiar, pel què sempre és interessant testar-ne la consistència pràviament. Els dos passos claus els trobem, primer en un petit ràpel on hi ha una instal·lació però que es pot desgrimpar i posteriorment flanquejar cap a l’esquerra amb l’ajuda d’una petita corda lligada a un pitó i posteriorment en un flanqueig de gendarmes (III+) que cal fer per la dreta i sense guanyar massa alçada. És realment vertical però hi ha bona presa. Només cal buscar els recolzaments de peus i a la sortida deixar-se anar. El tram final és una successió de blocs que tot i semblar verticals i exposats ofereixen seguretat.
Desgrimpada i flanqueig exposats en el únic ràpel equipat de tota la cresta.
Superant la zona dels gendarmes amb un flanqueig de III+. El pas més tècnic de la cresta de Gashmir.
Zona de blocs abans d’afrontar la darrera grimpada fins a dalt el Canigó,
Des del cim baixem per la ruta de la xemeneia cap al coll de la Brèche Durier. Ja amb vistes a l’espectacular cara N del Pic Barbet, ens enfilem cap al cim per l’aresta. Més curta però més exposada i exigent, amb alguns passos de IV a la part alta. Hi ha força ponts de roca, algun pitó i xapes, de manera que assegurar els passos més verticals amb una corda pot ser interessant.
Primer tram vertical i amb ambient a la cara N del Pic Barbet.
Arribats a dalt, coronem el Pic Barbet () i baixem cap a la Portella de Valmanya, on un sender que baixa fent ziga-zaga ens porta a retobar el camí del refugi. Des d’aquí només cal desfer el camí d’ascens fins a tornar al refugi de Marialles.
Darrers metres de la cresta de Barbet, respirant després d’uns últims passos de tensió.
Des del Pic Barbet, al fons la cresta de Gashmir fins el Canigó. A l’esquerra, la cresta de Barbet.
Perseguint l’hivern austral a les antípodes: Alps del sud i territori de contrastos a ritme de haka
Detalls tècnics
Vol: Barcelona – Istambul – Singapur – Christchurch.
Durada: del 18 d’agost al 11 de setembre.
Transport: autocarabana.
Allotjaments: campgrounds habilitats (està prohibit pernoctar fora dels campgrounds).
Llocs d’interès: Christchurch, Mount Olympus, Craigiburn, Arthurs Pass, Greymouth, West Coast, Punakaiki, Fuldwind, Lake Ohau, Lake Tekapo, Mount Cook village, Wanaka, Queenstown, Lake Te Anau, Milford Sound, Dunedin, …
Zones d’activitat amb esquís: Mount Olympus (Mount Olympus i Mount Spynx), Craigiburn (Mount 1912), Arthurs Pass (Mount Bealey), Lake Tekapo (travessa des de Roundhill fins a Fox Peak), Lake Ohau (bowls), Treble Cone, Cardrona (backside bowls i Mount Cardrona), Haast Pass (Mount Armstrong i Brewser Hut), The Remarkables (Double Cone couloir).
Cartografia i llibreria: http://www.topomap.co.nz/ , www.skitouring.co.nz, Llibre Backcountry Skiing New Zealand.
Dies 1-3 (18/8/2019 al 20/8/19) –> Barcelona – Istambul – Singapur – Christchurch
Després d’un llarg vol amb dues escales, arribem pels pèls a Nova Zealanda, ja que el retard en el vol d’Istambul a Singapur ens va fer arribar a límit al darrer vol. L’anècdota va ser que ens esperaven a Singapur amb cartells per recollir-nos amb cotxe elèctric i portar-nos a la porta d’embarcament directes per arribar a temps al vol de Christchurch. Quin personal més eficient i competent … chapou per ells! Com era de preveure les maletes van arribar un dia més tard.
Aprofitem el primer dia a Christchurch per recollir l’autocarabana, carregar-la de queviures i visitar la localitat. La principal ciutat de l’illa del sud ens resulta extremadament “morta”. Si respira poca vida, amb una barreja entre espais nous i futuristes amb zones de barri més deixades. Les parets de grafitis i la esglesia esfondrada en l’ultim terratrèmol són algunes de les coses que més ens sorprenen.
Per davant, ens esperaven nits i més nits a l’hotel mòbil de mil estrelles. Milky Way a Lake Tekapo.
Dies 4-6 (21/8/2019 al 23/8/19) –> Christchurch – Mount Olympus (Mount Olympus i Sphynx)
Després d’estrenar el nostre hotel mòbil en un campground dels afores de Christchurch, recollim tot l’equipatge a l’aeroport i comencem l’aventura de veritat. Ràpidament som conscients de la principal font de vida del país. Prats i més prats en extensions infinites de monticles que adornen els laterals de les carreteres, amb les típiques ovelles merinas i vaques de tots colors com a protagonistes. Carreteres secundàries i paisatges de postal ens porten cap a l’interior, a l’extrem nord dels Alps del Sud.
La idea era arribar al Bottom Hut del Mount Olympus per calçar esquís i pujar fins al Top Hutt, on volíem passar un parell de nits. Però vam preferir tirar de prudència i aparcar al primer pàrking, a la zona del plateau i pujar caminant amb tots els trastos fins a trobar neu. Després d’un parell de quilòmetres, la hospitalitat d’una noia local que pujava amb la pickap ens va salvar d’una gran pallissa i d’arribar al refugi de nit. Un cop al pàrking de dalt, vam palpar de primera mà les autèntiques estacions de Nova Zealanda, els Ski Fields o clubs privats que funcionen amb els remuntadors més rudimentaris mai vistos, els Nup Crackers. Una corda amb un sistema de politges que va corrent i a la cual t’has d’enganxar per mitjà d’una pinça metàlica que portes fixada a l’arnés. La pinça l’has de portar constantment presionada perquè mossegui la corda i no s’obri, de manera que quan passes per les politges amb els dits a un pam, toca resar i empassar saliva! Quina salvatjada!
El refugi del Mount Olympus és un espectacle: als peus de les muntanyes nevades i amb un entorn 100% freeride. Funciona gràcies a les aportacions dels socis i la veritat és que el tracte és molt bo. Tenim tots els àpats coberts, dutxes, habitacions climatitzades, secador de botes i jacuzzi (hot tub) extern! Ah, i de propina els duty!
El primer dia el partim en dos: al matí fem una primera baixada a la zona del Bridge Peak i després anem a les canals de l’espectacular Little Alaska. Neu pols fresca i baixades curtes amb pendent ens dónen la benvinguda. Després de dinar i amb la motivació pels núvols, remuntem de nou fins al Bridge Peak per resseguir tota la carena que ens deixa al cim del Mount Olympus amb les darreres llums del dia. Posem la firma a una clàssica de la zona: l’estètic corredor SE d’aquest cim mític.
Terreny aeri i alpí per accedir a la zona de la Little Alaska, un paradís de canals i corredors.
Ascens al Mount Olympus amb les darreres llums del dia.
Sunset des del Mount Olympus: contrast de valls inòspites i infinites, arbres abraçant les muntanyes i cims lluïnt el blanc més pur.
Corredor central del Mount Olympus a la llum de la posta, apurant un primer dia de grans línies i condicions.
El segon dia remuntem la pala ample que queda a davant del refugi i que puja per la dreta del cim Sphynx, l’altre guardià d’aquest paradís del freeride, a la muntanya dels Dèus.
La pujada és força dreta i mantinguda, fet que ens deixa al coll en poca estona. Des d’aquí ja podem dibuixar força línies en forma de corredors a la cara E de l’Sphinx. Finalment optem per calçar grampons i pujar el corredor de l’esquerra fins a la l’aresta somital i baixar pel corredor de la dreta en forma d’essa. Allarguem la baixada fins gairebé el fons de la vall aprofitant les condicions de neu pols fresca.
Ascens a l’Sphynx per una de les canals de la cara E.
Iniciant el descens del corredor E de l’Sphynx. A la dreta, seguint l’aresta, el Mount Olympus.
Posem pells de foca i remuntem fins el coll de la cara N de l’Sphinx per baixar directes cap al refugi. Dinem i ens despesim de la que ha esdevingut casa nostra els darrers tres dies. Baixem fins gairebé el Bottom Hutt aprofitant la neu del torrent. Aquí, ens toca penjar esquís i botes a l’esquena i baixar els cuatre quilòmetres de pista a peu. A mig camí un home amb 4×4 s’ofereix a portar-nos i ens estalvia la pallissa. La gentilesa kiwi no té fronteres.
Després d’una baixada fins gairebé el fons de la vall digne del World Disney més blanc, tocava remontar per tornar al Top Hut.
Dia 7 (24/8/19) –> Craigiburn Ski Field (Mount 1912)
Seguint el full de ruta, la següent para obligada era a Craigiburn, un altre Ski Field privat amb un backcountry espectacular. Després de trobar la pista directe baixant de Mount Olympus tallada, decidim donar tota la volta i accedir-hi per l’altre costat. Un extra amb el que no hi comptavem però que encara vam salvar prou bé. La pista fins dalt l’ski club té habilitat un pàrking a mig camí per autocarabanes i furgonetes. Des d’aquí, ja t’aconsellen fer dit i pujar amb 4×4 si t’estimes el teu vehicle. I la veritat és que no ho diuen envà. Un bosc espès i selvàtic i una pista amb clapes de neu i gel, a més de forats que esdevè un espectacle fins arribar a port. La hospitalitat dels esquiadors kiwis ens va tornar a captivar.
On no arribava la motorhome arribava l’esperit kiwi i la gentilesa dels seus habitants.
A dalt, la millor opció és agafar l’ski pass d’una pujada que inclou els 2 nup crackers per poder arribar a la part alta. Des d’aquí, amb les pells de foca tenim un ventall de possibilitats molt llaminer. El cim de darrere l’estació ens roba el cor des d’un primer moment. Ho comentem amb un pister i ens parla molt bé del Mount 1912 i fins i tot mostra interès en acompanyar-nos si no treballés. No obstant, un company seu si que s’apunta a l’aventura i nosaltres encantats. Tenim un descens de 700m amb un pendent mantingut i una neu cremeta al punt per darrere l’estació fins arribar a una vall remota, adornada amb un refugi, un riu i conífers de grans dimensions ben curiosos (pitch forest).
Travessat el riu, posem pells de foca i busquem la pujada més evident de l’esquerra, superant diferents pales amples amb força pendent. La muntanya està realment carregada i les vistes conforme arribem a dalt són de postal. El tram final agafa més inclinació per acabar coronant un pic molt estètic, amb una panoràmica brutal.
En el descens ens dividim: tres baixen per la ruta d’ascens i els altres dos ens esperem que arribin a baix i ens puguin controlar com baixem pel corredor central. La neu pols és boníssima en tots els racons. Només entrar al corredor, al tercer gir es desencadena una allau que arrossega un de nosaltres des de dalt fins a baix. Uns 600m d’agonia baixant sota el torrent de neu. Sortosament, l’allau s’estira en el tram final i no queda cobert. Un esquí trencat i l’altre desaparegut aligual que els dos bastons (més ho vam poder recuperar tot). L’ensurt ens descol·loca, i el pitjor son les lesions: un genoll amb un tall fins la ròtula i un important hematòma al cul. La tornada que ens espera és exigent i vist el panorama, decidim no fer invents i avisar l’helicòpter aprofitant que en Tom (el company pister que ens acompanya) porta la ràdio (a les muntanyes de NZ és gairebé impossible trobar cobertura). Després de baixar fins el pla i preparar el terrenys, l’helicòpter arriba mitja hora més tard per evacuar el ferit fins a l’hospital de Greymouth. Al final tot acaba amb una cura a fons, una sutura ràpida i un bon sopar. L’endemà ens retrobem al hostel del costat de l’hospital.
Corredor central del Mount 1912.
De color vermell la línia de pujada i baixada. En verd, l’intent de descens on es va desencadenar l’allau.
Dia 8 i 9 (25 i 26/8/19) –> Arthurs Pass – Greymouth – West Coast – Punakaiki – Fouldwind – Arthurs Pass
Sembla que venen dies de mal temps, i aprofitant el contratemps que ens ha portat a Greymouth, la West Coast ens espera. Considerada una de les millors carreteres de NZ per l’espectacularitat de l’entorn i els contrastos entre el mar a un costat i el bosc selvàtic a l’altre ens deixem robar per les seves corrents marines.
Iniciem la ruta a Point Elizabeth, ja amb les primeres vistes a les immenses platges de la costa oest i al Mar de Tasmània. Seguim el trail que atravessa des de la platja pels penyasegats de la part alta, endinsant-se per la flora selvàtica de la zona interior i acabant a l’altre costat del cap. Aquí comença l’autèntica carretera que va resseguint tota la West Coast, passant per Rapahoe, Barrytown, Punakaiki (Paparoa National Park), i Charlestone fins a Cape Foulwind.
Fem nit al campground de Punakaiki, amb la remor de fons de les gabines i les onades. Ens llevem sota un dia trist que sembla no voler arrencar. El trail dels Pancake Stones ens deixa al·lucinats. Les formes de les roques, els seus laminats, les cabitats interiors escarbades per l’aigua que esdebenen un laberint per les onades fins acabar esclatant i brullint en forma de heiser. Un espectacle de la naturalesa realment únic.
Les espectaculars formes de les “Pancake Stones”, un dels principals atractius de la West Coast.
L’aigua del Mar de Tasmània esclatant entre les Pancake Stones, un espectacle de la natura únic a NZ.
La següent parada la fem a Cape Fulwind, esperant trobar una de les colònies més importants de foques marines de tot Nova Zealanda. I la trobem, amb les protagonistes fent acte de presència. Culminem el trail al far de Cape Fulwind, que com diu el nom, és un característic cap on el vent sempre té la paraula. Un clima realment desagradable, on la humitat, el fred, les ràfegues, els fronts espontanis i les inclemències meteorològiques en general prenen el protagonisme. Deixem enrere la West Coast i tornem cap a Arthurs Pass per la carretera interior, buscant enriquir el viatge a través dels contrastos i la ruta improvisada. Inangahua, Reefton, Ikamatua, Taylorville, Arnold Valley, Moana, Inchbonnie i Otira.
Descobrint a la West Coast una de les principals colònies de fur seal de tot NZ.
Dia 10 (27/8/19) –> Mount Bealey (1836m) – Mount Rollestone Trail – Darfield
Després d’una nit gèlida al campground d’Arthurs Pass, decidim buscar una ruta d’esquí de muntanya a la zona, cercant l’essència del rando kiwi i defugint de les estacions. L’elevat risc d’allaus, ens fa ser conservadors i buscar un terreny sense massa pendent, on la orientació hagi estat poc castigada pel vent en les darreres nevades. El Mount Bealey ens crida l’atenció. Iniciem pel Mount Bealey Nature Track els 700 metres de desnivell positiu i porteig enmig d’un bosc dens, un peatge previ a la tan preuada neu pols.
A la recerca de la catifa blanca. El primer dia lluny dels ski fields ens va quedar clar que l’ski touring kiwi és una aventura.
A dalt, unes fantàstiques vistes sota un dia blue bird amb la zona steep de Temple Basin just davant. Els cims, realment carregats, llueixen un blanc d’allò més pur. Treiem pells i iniciem una primera baixada amb powder kiwi molt gratificant. Aprofitant les condicions i que el dia ens juga a favor, tornem a posar pells per buscar una segona baixada fins al bosc on tocarà desfer el camí de pujada amb els esquís a l’esquena i un terreny d’aventura poc agraït. En total, 1400m+ per una ruta que ens ha ensenyat que a Nova Zealanda, l’esquí de muntanya és sinònim de llargs portejos.
Des del Mount Bealey, una entrada prometedora amb una gran panoràmica d’Arthurs Pass.
Neu pols tot obert. Girs de plaer amb la zona steep de Temple Basin al fons.
Baixada World Disney als bowls del Mount Bealey. Polseta kiwi a ritme de creuer!
Aprofitem el dia per fer una mica de trekking a la zona d’Arthurs Pass, un port de muntanya ple de racons naturals interessants. Primer, amb el trail del Mount Rollestone, entre un bosc dens i el cantar de les aus autòctones i posteriorment envoltats del circ que forma el Mount Rollestone, una de les muntanyes més espectaculars de la zona.
Posteriorment, seguim el Devil’s Punchbowl Walking Track i ens acostem a la cascada (Hinekakai o Te Tautea en maori) de 131m que dóna vida a la zna d’Arthur’s Pass. Un salt espectacular que en caure es difumina entre les roques, dibuixant unes formes molt estètiques.
Mount Rollestone, un dels cims més estètis de la zona d’Arthurs Pass.
Dia 11 (28/8/19) –> Lake Tekapo – Mount John
Arribats a Tekapo, una de les parades obligades del trip, ens n’adonem de la grandesa del lloc. És un poblet realment petit i enmig del no res, però que amb l’afany d’un home austríac establert al país, va nèixer i crèixer per acabar esdevenint un lloc privilegiat de la illa sud. El Lake Tekapo agafa la major part del protagonisme amb les seves aigües de color esmeralda, però també per les illes d’arbres realment curioses i pel fons nevat amb cims prominents de totes les formes.
Lake Tekapo amb el Mount Cook range al fons. Un reflex clar del que és NZ: contrastos de colors i formes i natura en estat pur.
Una estepa contrastada amb les prominents i blanques muntanyes de Roundhill i els voltants de Lake Tekapo.
Despertar eclipsat pel contrast de l’aigua cristalina amb l’inci del Mount Cook Range.
Dia 12 (29/8/19) –> Alpine Salmon – Mount Cook Village
La previsió era realment pessimista, amb forts vents a la muntanya i un dia gris conforme avançaven les hores. Aprofitem per satisfer una de les recomenacions que ens havien fet de la zona. Tastar el salmó que creix a l’entorn de Lake Tekapo. Direcció a Mount Cook Village, trobem la botiga Alpine Salmon, on fem parada per una degustació ràpida i per agafar el salmó del dinar, juntament amb la recepta TOP: una amanida de pasta amb crema de llet i el salmó. Exquisit!
Ovelles de merino, una de les imatges icòniques del país. La font de vida i un dels motors de Nova Zealanda.
Ja amb la digestió feta, ens acostem a Mount Cook Village, que queda relativament a prop. Un lloc força decebedor ateses les nostres espectatives. Ens imaginàvem un autèntic poble de muntanya, al cor de la cadena muntanyosa més important dels South Alps. I ens trobem un hotel amb tots els luxes (on hi ha el museu de Sir Edmund Hillary) i una zona de bungalows. Mancat de vida pròpia i sense essència alpina. No obstant, els trekkings que surten d’aquí valen molt la pena. Aprofitant una petita finestra i les darreres llums del dia ens endinsem cap al Uller Glacier per gaudir d’una posta de sol tenyida dels rosats més vius als cims del Mount Cook.
Decidim fer nit al considerat millor Campground de Nova Zealanda: Mackenzie Waitiki Campground. Despertar des del Lake amb l’albada darrere el Mount Cook, un altre moment delicatessen.
Després d’un dia tapat, les darreres llums il·luminant el Mount Cook Low Peak van ser un regal inesperat.
Dia 13 (30/8/19) –> Roundhill – Fox Peak – Lake Ohau
Finalment la mèteo dóna treba i aprofitem per buscar una ruta d’esquí de muntanya a la zona de Lake Tekapo. Renunciem a la idea inicial d’esquiar les canals del fons del lake per les dificultats d’accedir a la zona: cal demanar permís per accedir a la pista, fer-ho amb un 4×4 i està disposats a circular durant més de 4h per terrenys offroad (no trobem transport i fent números se’ns envà del pressupost). La neu, fora les estacions comença a quilòmetres enllà de les carreteres i els llocs on podem arribar. Optem per una travessa típica de la zona: enllaçar les estacions de Roundhill i Fox Peak a través de valls i colls.
Deixant el Mount Cook Range a darrera, la llarga travessa prenia forma entre la solitud.
Després de registra-nos a l’estació de Roundhill i deixar constància de l’activitat que volem dur a terme, posem pells de foca i remuntem tota l’estació fins a la part alta. Des d’aquí ens espera una llarga baixada cap a un fons de vall per tornar a calçar pells i enfilar el següent coll.
La neu gelada en les parts més exposades al vent obligava a improvisar recursos.
Un dia blue bird amb neu de tot tipus, força minsa conforme ens acostàvem a Fox Peak degut a les ventades dels dies anteriors. Una jornada llarga i molt gratificant amb gairebé 2000m+ a les cames. Si bé l’accés a Roundihill és per una pista ample fácilment transitable per a qualsevol vehicle (tot i que llarga i plena de grava), la pujada a Fox Peak és exposada i apte només pels que volen emocions, especialment al volant d’una autocarabana. Conforme guanyem alçada es va estrenyent, amb curves tancades i uns precipicis importants. Anant amb compte i aprofitant que les curves disposen d’espai per maniobrar es pot arribar fins dalt de tot (reseu per no trobar cap cotxe de cara).
Dia 14 (31/8/19) –> Ohau Ski Field – Albert Village Campground
Semblava un dels secret spots del viatge i no ens va decebre. Ohau és una petita estació ubicada a sobre el Lake Ohau, en un circ totalment encaixonat i protegit que regala múltiples possibilitats, com les diagonals per sobre les seves carenes i especialment els bowls paral·lels que semblen desembocar al bell mig del Lake Ohau. Després d’una pujada directa i aventurera amb l’autocarabana (forats, crossing rivers, plaques de gel, curves tancades, …) aconseguim arribar.
Motorhome en mode off road fins a dalt Ohau.
Ens registrem i remuntem tota l’estació amb les pells de foca fins arribar a la carena superior. La resseguim cap a la dreta, fins a culminar amb el cim. Ens sorprèn el gran ambient que genera una estació tant familiar i de petites dimensions, amb esquiadors de totes les edats afamats per trobar una gran baixada. A dalt, carregar esquís a l’esquena i el mode “bootpack” per guanyar uns metres i trobar la baixada perfecte és la tònica de joves, grans i veterans.
La primera baixada és pel bowl de darrera, que baixa paral·lel a la vall del costat. Bona neu i una baixada idílica amb vistes increïbles.
Bona neu en els bowls de darrera l’estació, buscant baixades úniques amb el Lake Ohau als peus.
Volades fotogèniques per una baixada memorable.
Remuntem el descens fet fins a la part alta per anar a buscar el següent bowl. De condicions simil·lars, ens regala una altre bona baixada. Tornem a remontar per anar a buscar el tercer i últim. Després de baixar i remontar, ens toca carenejar per dalt fins a trobar la baixada de l’estació. Arribem a la base amb les darreres llums.
Territori World Disney amb un carmel inacavable.
Dia 15 (1/9/19) –> Lake Wanaka
Wanaka és una petita població situada en un lloc privilegiat. D’aquells llocs que des del primer moment t’enamoren i t’hi quedaries a viure una bona temporada.
Lake Wanaka amb el Rois Peak a l’esquerra, un lloc realment acollidor.
Dia 16 (2/9/19) –> Cardrona Ski Field (Mount Cardrona, backside i back bowls)
Sens dubte una de les estacions més emblemàtiques de la illa del sud i del país en general és Cardrona, ja sigui per l’espectacular snowpark que esdevé un reclam a nivell mundial, com per la mobilització d’esquiadors de Wanaka, Queenstown i rodalies buscant neu i bones baixades que genera.
És una zona una mica aïllada de la gran cadena muntanyosa que formen els Alps del sud, amb menys alçada i pendent, però amb racons amagats força interessants. Després de passar la nit al pàrking de baix, pugem tota la pista fins a la part alta. Ens recomanen no pujar amb pells per l’estació i ens dónen l’alternativa d’una pista que queda a darrera, per on i passen les màquines retracs i que va paral·lela a la vall de l’esquerra. Seguint la pista amb poca estona arribem a la part alta fins a coronar el Mount Cardrona. Per la part de darrera augurem una bona baixada amb neu primavera a causa de la incidència del sol des de fa estona. Sembla que està al punt, així que no ens ho pensem més. I la veritat és que encertem. Un pendent mantingut i una neu crema fins que el blanc escasseja i el torrent ens barra el pas.
Cardona Airlines al backside del Mount Cardrona.
Estudiant el corredor de baixada per darrera el Mount Cardrona.
Remuntem els més de cinc-cents metres de la baixada per retrobar l’aresta del Mount Cardrona, i en aquest cas, esquiar el bowl paral·lel a l’estació, però no el que hem pujat inicialment, sinó el següent, més allunyat de la mateixa, amb millor neu i la possibilitat d’allargar la baixada fins força avall. Aquí encara tenim el plaer d’assaborir força girs de neu pols, combinada amb alguns trams de crosta i de neu ventada. Molt satisfets de la baixada, remuntem altre vegada els metres descendits fins a trobar l’aresta i el Mount Cardrona. Des del cim, tirem una diagonal cap a l’estació per tancar la jornada.
Les baixades als bowls de l’altre costat de l’estació dónen força joc i permeten línies llargues i divertides.
Dia 17 (3/9/19) –> Mount Aspiring National Park – Rob Roy Peak – Treble Cone
Una de les zones més espectaculars de la illa a nivell muntanyístic, és el Mount Aspiring National Park. Muntanyes de grans dimensions, glaciars a les bases, valls remotes i racons perduts plens d’encant. Inicialment valoràvem un intent al pic més emblemàtic del Park, el Mount Aspiring (aquí el comparen amb el Matterhorn per una estètica molt simil·lar). Però una aproximació de gairebé 16km fins al primer refugi (Liverpool Hut) amb els esquís a l’esquena ens obligaven a una logística de dos/tres dies força complicada. La gent local acostumen a volar amb helicòpter al glaciar, fan nit al refugi de més amunt i el dia següent ataquen el cim. No entrava en el pressupost ni en el nostre estil. Així que tocava el pla B, una aventura força interessant cap al Rob Roy Peak, surtint del mateix pàrking però agafant una altre vall. Ens esperava una llarga jornada, amb remontada pel bosc de gairebé mil metres, tram de glacera i un cim tècnic amb aresta. Ens llevem ben dora per arrencar equipats amb les primeres llums. Uns primers metres pel GR de Matukinuki Valley fins a trobar el desviament que creua pel pont tibetà i s’efila bosc amunt per la Rob Boy Valley. Arribats al pont, una de les grans frustracions del viatge: l’accés a la vall estava totalment prohibit per desprendiments importants i zones d’elevat perill. El pont, tancat i barrat amb candau. Impossible creuar un riu glacial de gran caudal per un altre lloc i menys en un país tan estricte i legal com NZ. Coses del destí … tocava confiar en el pla C!
Ultimant tot el material amb les primeres llums. A punt per l’aventura del Rob Roy Peak.
Tancat i barrat el pont d’accés a la Rob Roy valley. Un contratemps sense alternatives a la Matukituki valley.
Amb una part del dia consumit, teníem la carta guardada de la gran estació de Treble Cone. Gran per dimensions, pel lloc i per les possibilitats que permet el seu backcountry. No està permès pujar amb l’autocaravana, així que la deixem al pàrking de baix i pugem amb el bus gratuït. Ens registrem a les guixetes, ens passen revisió del material de seguretat (obligat portar pala, arva i sonda) i agafem el forfet de backcountry (60$) que ens permet fer ús de tres remuntadors. Sense massa idea de les condicions, primer anem a treure el cap a boot track que puja fins a la zona de les Treble Cone Summit (2088m). Amb el Black Peak davant nostre, descartem esquiar la vessant oposada ja que les condicions no ens convencen. Posem esquís i baixem per davant de la Summit Ridge, traçant una diagonal fins arribar als Hollywood Bowls. Optem per una baixada amb neu crema boníssima a la dreta.
Amb la vista posada al Black Peak en primer terme i al Mount Aspiring National Park al fons.
Arribant a la part alta de Treble Cone seguint els boot tracks. Un clàssic.
Volades marca de la casa des de les towers típiques de la zona.
Posem pells fins el remuntador i retrobem la part alta, ara amb l’objectiu d’arribar a una de les zones més prometedores, la Towers Ridge. Ràpidament ens plantem a la part alta i busquem una baixada amb bona neu entre dues de les torres. El terreny és realment bo, però és hora de tornar per arribar a temps al darrer bus de baixada.
La zona de les Towers Ridge, un decorat fotogènic digne de les millors pelis.
Trobant la bona pols al backside de Treble Cone.
Dia 18 (4/9/19) –> Haast Pass (Mount Armstrong i Brewser Hut)
Punt de sortida i arribada: Fantail Falls carpark (450m), a l’oest del Haast Pass.
Desnivell positiu: 1800m aprox.
Distància: 10km.
Durada activitat: 9 hores aprox.
Volíem marxar d’aquest gran racó de Nova Zealanda amb un bona ruta de rando a la butxaca. La meteo no era massa optimista i en la zona de Wanaka, com en la major part de la illa, és complicat trobar rutes d’esquí de muntanya lluny de les estacions, sense haver de portejar durant hores i hores. La motivació ens porta a descobrir un entorn aïllat i més apartat del gran nucli. Es tracte del Haast Pass, un port que conecta la zona interior amb la West Coast. Sembla que aquí el dia aguantarà millor i trobem cims interessants. L’aventura està assegurada. Després de fer nit al campgraound Cameron Flat, tenim 9km fins arribar al port i trobar el pàrking d’on surt la ruta. Només començar, ens cal creuar un riu que baixa carregat amb una amplitud considerable. No hi ha cap pont a la vista, així que ens toca posa en pràctica una de les tècniques típiques de l’skimo kiwi: el crossing river! Ens descalçem i arremanguem pantalons per superar l’aigua gelada i començar l’ascens dins un bosc selvàtic espectacular. Vegetació densa, terreny humit, pendent sense contemplacions i un “camí” indefinit que ens obliga a tibar d’arrels sovint. Metres i més metres per superar el bosc i començar a veure les muntanyes. De neu, ni rastre fins després de 800m+. Als gairebé 1000m+ trobem continuitat i podem calçar esquís en un flanqueig ascendent que ens porta al curiós Brewser Hut.
L’esquí de muntanya a NZ requereix paciència i un esforç extra. La olor a bosc humit i un entorn plè de bioindicadors son la recompensa.
Brewser Hut, un bon camp base i un luxe de refugi lliure.
Un refugi de xapa pujat amb helicòpter molt ben equipat i confortable. Fins i tot disposa d’un sistema d’aprofitament de l’aigua per no haver de desfer neu. Des d’un primer moment, ens va sorpendre la gran xarxa de refugis de què disposa el país. Des d’aquí podem visualitzar l’espectacular Brewser Peak amb la seva glacera a l’esquerra i el nostre objectiu, el Mount Armstrong just darrere. La pujada és progressiva i constant, pràcticament sense treva. El dia es va tapant i els núvols comencen a entrar perillosament. A la part alta, ens engoleixen per complet, juntament amb una tempesta de vent i neu força destacable. Desxifrem l’aresta somital a l’esquerra, passada una pala força vertical que ens obliga a posar grampons. Un cop a l’aresta, naveguem pel fil uns cent metres, amb una impressionant cara N a tocar fins a coronar el preuat Mount Armstrong (2174m).
Durant l’ascens, les vistes al Brewser Peak i al Brewser Glacier feien salivera.
Darrers metres amb força pendent abans d’accedir a l’aresta final del Mount Armstrong.
Desfem el tram d’aresta i sona la flauta: el dia es comença a obrir i una finestra cada cop més gran guanya terreny dalt el cel. Aprofitem el regal meteorològic i comencem una llarga baixada que ens sorprèn en positiu. La qualitat de la neu ha millorat notablement, trobant una barreja de neu pols amb neu humida que ens permet gaudir de valent. Des del cim fins el refugi, el descens és molt bo. Una pendent continuada perfecte amb múltiples opcions. Seguim el descens per l’esquerra del refugi i comencem a buscar clapes de neu per apurar tot el què podem abans de treuren’s els esquís. Finalment, en els treiem just on comença la part més densa del bosc, amb 800m- de selva per tancar la jornada.
Aresta del Mount Armstrong amb el cim al fons, sota un dia gris i una intensa nevada.
Des del cim del Mount Armstrong, gaudint de la finestra desitjada.
Descens al Brewser Hut aprofitant la petita finestra i unes condicions de neu realment bones.
Dia 19 (5/9/19) –> Wanaka wood park (enduro) – Queenstown (Rinhos Apreski Pub) – campground Twenty
Per trencar amb la rutina de l’esquí i fer el viatge més productiu, tocava aprofitar la riquesa que desperta l’entorn més proper de Wanaka. El turó del costat del poble, així com la badia que forma el llac amaguen uns senders impressionants per descobrir sobre dues rodes.
Voltar pels senders perifèrics al Lake Wanaka, et regala vistes, contrastos, olors, natura.
Ovelles de merino buscant “mimos”. Tan curioses com simpàtiques.
El woodpark natural de Wanaka és un autèntic parc d’atraccions.
Dia 20 (6/9/19) –> Queenstown (Ferburger, Tikytrail)
Segurament ens trobem davant del poble més turístic de la illa sud de Nova Zealanda. Aprofitem per explorar cada racó i veure com es viu la “Winter Pride Week”. Un autèntic festival en la setmana de l’orgull gay que mobilitza a tot el poble, fins i tot les estacions d’esquí, la canalla més jove i la totalitat de negocis del nucli urbà. Ens sorprèn la forma com es viu i la importància que se li dóna, essent tothom partícep d’una festa tan discriminada en altres zones delmón. Una lliçó d’integració, respecte i acceptació en una societat avançada digne d’admirar, on els valors són el pal de paller perquè tothom s’hi senti important i indentificat.
Darreres llums del dia des del Tiky Trail, un mirador perfece de Queenstown.
Una de les parades obligades si pels amants de les hamburgueses, és el Ferburger. Especialment per la qualitat del menjar, però també per veure com un simple negoci d’hamburgueseria ben estructurat i gestionat, pot generar una demanda tan gran. Obren les 24h i sempre hi ha cua! El Fercoffe i el Fericecream serveixen per completar el menú i acabar ben tips. Per fer baixar el tiberi i cremar els excessos, aprofitem per pujar al mirador de sobre el poble a través del Tiky Trail (725m+). Una muntanya plena de vida que ens permet gaudir d’unes vistes excepcionals del Lake Wakatipu, de Queewnstown al complet i dels Remarkable Shoots.
Festival de colors a última hora des dels afores de Queenstown.
Dia 21 (7/9/19) –> The Remarkables (Double Cone) – Te Anau
Guardàvem la darrera esquiada a la illa per explorar el backcountry de l’estació de The Remarkables. Juntament amb Treble Cone, és una zona que permet moltes opcions. En aquest cas, no fa falta fer ús dels remuntadors, ja que amb pells de foca accedeixes ràpidament a la part alta, on s’obre tot el ventall de possibilitats. Amb l’objectiu principal d’esquiar la gran joia, el corredor central del Double Cone, enfilem amb tendència a la dreta. Feia dies que no nevava i optem per una primera baixada a la zona dels shuttes, on encara rasquem una mica de neu pols. La baixada ens deixa davant del corredor NE del Double Cone (2319m). El remuntem amb grampons fins al coll, tot esperant que el sol estovi la neu i la deixi cremeta. I la jugada ens surt bona. Una baixada molt disfrutona de dalt a baix.
Estudiant la jugada. El corredor central del Double Cone no podia fallar!
Anem bé de timming i essent el darrer dia volem exprimir-lo al màxim, així que anem a treure el cap al backside de l’estació, a una de les zones on normalment sempre hi ha bones condicions de neu: el Doolans Loop. a la cara SE. Amb una ràpida foquejada ens presentem al coll que ens permet salta a l’altre costat i gaudir d’una bona baixada cap al Wye Creek. Remuntem amb pells per pujar al coll del costat, pujant al cim i buscant un descens des de la part més alta fins a baix a l’estació ja amb les últimes llums del dia.
Primera ruixada a The Remarkables. Pendent i bones línies a la dreta del Double Cone.
Arribant a una de les agulles somitals del Double Cone, amb una vista de 360º bestial.
Neu crema al punt en el descens del corredor central del Double Cone.
Dia 22 (8/9/19) –> Milford Sound – Gore – Dunedin
Considerada una de les carreteres més espectaculars i boníques del món, el tram de Te Anau fins a Milfor Sound és com navegar per dins les muntanyes amb sorpreses constants. Superat el llac Te Anau, la inmensitat de les muntanyes ens eclipsa. Els contrastos amb boscos frondosos, salts d’aigua cristalina que ressegueixen les parets rocoses de dalt a baix i agulles afilades tenyides del blanc més pur són el menú. De cop, es passa d’una carretera amb vistes als grans cims de la zona (com l’espectacular Mount Isabelle), a una carretera selvàtica on la vegetació autòctona i els grans boscos atepeïts engoleixen la llum exterioreix i es converteixen en la gran atracció.
Salt de 30m a l’entrada del Piopiotahi Fjord, on el fjord agafa la seva màxima profunditat.
Mildfor Sound /Totara, amb l’entrada del fjord i l’estètic Mitre Peak de taloner.
La fauna marina, un dels grans atractius de Milfor Sound. Fur seal, penguins, dolphins, whales, …
Dia 23 (9/9/19) –> Dunedin ( Otago Peninsula, Pukekura/Taiaroa Head, Viktoria Beach, Otago History Museum)
El darrer dia d’activitat el destinem a una de les zones més destacades de la costa est. Vorejar la Península d’Otago fins a Taiaroa Head per la carretera que va arrant de mar és especialment bonic. Amb una mica de sort, la fauna marina es deixarà veure. Nosaltres no en vam tenir, així que vam decidir acostar-nos a Viktoria Beach, una platja on ens van assegurar que veuríem pingüins i foques marines. Deixem l’autocarabana un parell de quilòmetres abans d’arribar-hi i iniciem un ràpid trail fins a l’espectacular platja. Salvatge i perduda, la recorrem de punta a punta per acabar veient oques marines. Els pingüins sen’s resisteixen i una família local ens ho justifica perquè és massa dora (tornen a la platja després de la llarga jornada de pesca al voltant de les 19:00).
Foques capbussant-se a la recerca d’aliment en forma de peix.
Amb la mirada perduda a la desèrtica Victoria Beach, tot cercant els preuats pingüins i foques marines.
A la tarda ens deixem caure per la ciutat de Dunedin, una altre de les poblacions imporants de la illa. La parada cultural al Otago Museum ens serveix per posar-nos al dia de la realitat històrica de la zona i del conjunt del país, amb anècdotes i fets rellevants realment cuirosos. Sopem i tornem a la carretera per escurçar el nostre tragecte de tornada fins a Christchurch.
Aus i màxima tranquil·litat en una platja de sorra fina i aigües gèlides.
Dia 24 (10/9/19) –> Christchurch
Després de vint dies de supervivència dins l’autocarabana transitant per tota la illa sud, toca deixar-la nova i canviar de casa. Preparem la logística pel vol de tornada i ens acomodem en un hostel del centre de Christchurch.
Dia 25 i 26 (11 i 12/9/19) –> Christchurch – Singapur – Istambul – Barcelona
Ruta circular molt completa per encadenar un dels trams més bonics de Sant Maurici
Punt de sortida i arribada: pàrquing de Prat de Pierró.
Alçada màxima i mínima: 2909m (Pic de la Mainera) i 1650m (pàrking de Prat de Pierró).
Desnivell positiu: 2500m.
Distància: 28km. (podem l’activitat dividir en dues jornades fent nit al refugi Josep Maria Blanc)
Durada activitat: 12 hores.
Dificultat: alta. A la cresta de l’Avió i trobem passos de de IV.
Punts destacats: vall de Monestero, refugi JM Blanc, estany Negre, Estany Tort de Peguera, Muntanyó, cresta de l’Avió, cresta de Mainera, Pic de Mainera, Pic de Saburó, Pic de Monestero, Estany Amagat, Valleta Seca.
El refugi Josep Maria Blanc situat en un entorn idíl·lic i privilegiat, guardant l’estany Trullo.
Vistes de l’activitat completa des del coll de la Valleta Seca.
Des del Pic del Montanyó, la cresta agafa una silueta preciosa.
En plena cresta, les vistes panoràmiques són espectaculars, especialment l’entorn del refugi Josep Maria Blanc, amb l’Estany Negre i l’Estany de Cap de Port.
Track activitat
Cresta de l’Avió, cresta de Mainera i Pic de Meinera
Punts d’interès: Valle del Ara, Valle de Ordiso, circ del Vignemale, marmolera del Monferrat, glacera del Vignemale, vallee de la Canau, lac de Bernatuara, refugi de Sandarauelo, …
Sens dubte, de les valls més autèntiques del Pirineu. El tresor que amaga la Vall de l’Ara és de molts quirats!
Ruta circular que combina l’essència d’una autèntica vall de Pirineu com la del río Ara, una de les poques glaceres que encara persisteixen com la d’Ossoue i una fantàstica cresta que recórrer tot el circ del Vignemale, des de la Pique Longue fins al Tapou Inferior.
Des del càmping/refugi de San Nicolás de Bujaruelo ens endinsem a la sempre bonica vall del Ara, seguint el riu en sentit ascendent, primer per una pista boscosa i posteriorment entre prats, bestiar i un sender que guanya alçada a la dreta del riu.
Després de gairebé 10km i 450m+, arribel al refugi de Labaza/Cerbillona, una caseta de pastors que esdevé un bivac d’emergència molt acollidor. Aquí comença la part més exigent de tota la ruta. Superat el refugi, a la dreta s’enfila un sender de fites que puja directe cap a les parets rocoses que es projecten a la part més alta. Ens espera una pujada de 1400m+ en 3.5km, passant per la marmolera (als peus del Monferrat) i grimpant el corredor de la Moscowa per anar a sortir a l’impressionant circ del Vignemale, entre el Pico Central a la dreta i el Pico Cerbillona a l’esquerra. Optme per pujar el Pico Cerbillona i seguir crestejant cap al Clot de la Hount i el Pico Comachibosa per acabar coronant el cim de la Pique Longue per una vessant que no habíem fet mai en sentit ascendent. Solitud i ambient alpí en tot moment, però sense grans dificultats tècniques més enllà de l’exposició i algun pas delicat de grimpada.
Moments de reflexió. Fer un cim sempre suposa projectar-ne de nous a l’horitzó.
Baixem per la ruta normal fins a la glacera, per atravessar-la i retrobar el coll previ al Pic Central, seguint en la direcció oposada la cresta que havíem iniciat. El primer tram fins al Monferrat és un espectacle, tot fent equilibris per sobre la imponent paret S-SO del Monferrat. En pocs minuts coronem el cim, amb una vista perfecte de tot el circ del Vignemale i la ruta clàssica des del refugi Baysellance. Continuem la cresta cap al Grand Pic de Tapou sortejant blocs, descendint uns metres fins arribar en un pas de desgrimpada de V que esquivem desgrimpant a l’esquerra, buscant la canal que baixa del coll, la cual remuntem per acabar amb una estètica grimpada fins al Grand Tapou. La cresta continua navegant sense masses complicacions, però amb ambient a banda i banda, coronant el Pic du Milieu, el Pico del Medio i finalment el Petit Pic de Tapou. El descens més ràpid i marcat cap als Lacs de Monferrat surt abans del Petit Tapou. Decidim seguir crestejant fins arribar a la Brecha de Tapou. Terreny d’aventura força trencat, que ni suma ni resta. A la Brecha trobem fites que ens porten als Lacs du Monferrat.
La marmolera del Monferrat, una espectacular paret de roca que ratlla tota la cara S.
Ascens final al Monferrat, amb el Tapou, el Medio i el Milieu darrera.
Un lloc acollidor, aïllat de tot i perfecte per un bivac de nit estrellada. Superats els llacs, ve un punt clau de la ruta. Cal baixar fins a la Cabana de Lourdes, esquivan el Pic Rond per l’esquerra. Nosaltres no vam perdre prouta alçada i vam pujar al Pla d’Aube per error, des d’on resulta complicat retrobar la vall de Canau i el Port de Bernatuara. Així doncs, arribats a la cabana de Lourdes, seguim el curs del riu de forma ascendent per una vall tant bonica com inacavable i fins i tot eterna. Una pujada final curta però exigent ens deixa al Port de Bernatuara, on ja gaudim de l’amagat Ibón de Bernatuara. L’esquivem per la dreta fins a saltar a la vessant oposada, on el riu Bernatuara baixa nu i desenfrenat fins al Puente Sandarauelo. Un descens per un sender més o menys marcat i fitat que ens acosta a l’arribada de forma directe. Passem el refugi i seguim avall fins arribar al pont. L’atravessem i anem a trobar el clàssic sender que puja al Port de Bujaruelo, però en aquest cas descendent fins arribar a San Nicolás de Bujaruelo.
Track activitat (IMPORTANT: hi ha un error en el descens. Cal baixar del Lac de Monferrat a la cabana de Lourdes i remuntar la vall de Canau fins el Port de Bernatuara, superar l’ibón de Bernatuara per baixar directes cap a San Nicolàs de Bujaruelo):
Un dels cims més emblemàtics del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici per una de les millors vies del parc
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing de Prat de Pierró.
Distància total: 20 km aproximadament.
Desnivell positiu: 1200m en total (260m la via d’escalada).
Altura màxima i mínima: 2984m (Pic de Peguera) i 1490m (Pàrquing de Prat de Pierró).
Durada: 12 hores.
Dificultat: Alta. Mitja en l’aproximació i el descens. 6A és el grau màxim a la via d’ascens per la cara oest (via pràcticament desequipada, només trobarem alguna xapa/xapa amb anella a les reunions (de bon protegir), algun pitó en el sisé i seté llarg i algun espit en algun pas clau.
Dades de la via: Esperó Raiers a la cara O del Pic de Peguera. 310m repartits en 8 llargs (40m, 60m, 45m, 40m, 40m, 40m, 45m, + aresta de II/III fins al cim previ al Peguera) amb dificultat màxima de 6A (5+ obligat). Oberta per A. Cucó i E. Lucas el 18/6/1986.
Ascens al Pic de Peguera per l’esperó Raiers, a la cara O. Sortim del pàrquing de Prat de Pierró i pugem direcció a l’estany de Santa Maurici. Abans d’arribar-hi, prenem el desvio a l’esquerra que ens porta al refugi Ernest Mallafré. Seguim el sender per sobre el refugi que ens endinsa en la vall de Monestero. Recorrem un dels paratges amb més encant de tot el Parc Nacional i seguim les marques grogues que s’enfilen cap a l’esquerra de la vall.
Grata companyia només començar l’activitat,. Veure una daina sempre és un luxe.
El pinturesc estany de Monastero, una de les joies del parc.
Gairebé superadala la perpendicular amb el cim, trobem un cartell direcció al coll de Peguera. Seguim les indicacions per rodejar el cim buscant la seva vessant O. Just abans d’arribar al coll, en el con inferior, visualitzem una canal ample i vertical, amb blocs encastats. La via comença just a l’esquerra d’aquesta canal. L’inici és en una placa d’un color blanc pàlid, lleugerament tumbada i molt estriada. Es progresa còmodament, amb una roca de gran adherencia, nervis i fissures. Hi ha algun pas més vertical, de manera que pujar en ensamble i posar algun flotant no és mala opció si volem assegurar la jugada.
Inici de la via, per una roca característica, just abans de la canal amb blocs encastats.
Després de recòrrer els primers 40m, tenim diferents opcions, ja sigui buscant la part més dominant de l’esperó o esquivant-lo per l’esquerra. Ràpidament arribem a una terrasseta allargada de prat alpí. Aquí comença la veritable paret i arriba el moment de saber llegir bé la línia. Un pitó gran amb un tó ataronjat ens serveix per montar la R2. Està realment amagat, i haurem de superar uns 10m per sobre del prat per trobar-lo. Està en un petit replà rocòs on hi caben dues persones justes.
El tercer llarg ja agafa dimensions d’una autèntica escalada alpina, sense seguros i seguint la línia evident, amb moltes opcions per protegir tots els passos. És força perdedora, ja que trobem diferents sostres pel camí que resulten difícils de saber per on esquivar i posteriorment per on seguir. No obstant, sempre tenim de referència el límit de l’esperó a la dreta que comunica amb la gran canal O i que sempre estarà a tocar. Nosaltres agafem una línia més a la dreta del compte en el tram final i ens surt una tirada de gairebé 55m, utilitzant tot el material d’autoprotecció. Optimització al màxim. Arribem a una repisa rocosa allargada sense senyals de la reunió, així que llaçem blocs i empotrem un camalot per fer-la. (segurament la R ens queda a l’esquerra de la repisa).
Tercer llarg, ja amb passos tècnics i trams físics. La roca excepcional.
Darrer tram del tercer llarg. El vam agafar més a la dreta del compte, fregant l’esperó.
El quart llarg és molt més simple i plaent, sense massa maldecaps. Segueix l’esperó de la dreta fins arribar al cim rocós. Tenim una petita desgrimpada de dos metres per enfilar per un diedre que ens porta a la R. Molt evident i de còmode protecció.
Quart llarg pel fin de l’esperó, abans de coronar el primer cim.
El cinquè llarg ja ens regala una de les meravelles de la via. Una entrda de diedre perfecte, amb bona roca i diferents opcions de protecció. Tenim una xapa en el pas clau, on comença el flanqueig cap a l’esquerra per superar l’esperó (si seguim el diedre amunt, tenim un pas de 6A amb un petit desplom). Superat l’esperó, apareixen diferents opcions. Nosaltres optem per la primera, un curt tram desplomat i força atlètic amb molt de cantell i pas de babaresa exquisit. Només sortir, esquivem uns blocs i ja trobem la reunió en una repisa molt còmode.
Diedre preciós en la màxima expressió. El cinquè llarg combina trams de posició amb una sortida més atlètica.
El sisé llarg és la traca final. Un llarg molt exigent i “disfrutón” d’inici a fi. Té escalada de tot tipus, amb força exposició i molt físic en el tram superior. Un primers metres verticals i incerts que es poden encarar pel diedre o per sobre la roca de la dreta, amb més cantell i possibilitats. Ràpidament (passats tres metres en vertical) fem un flanqueig que ens porta a sobre el gran esperó, amb una sortida d’ambient que un cop trobes la posició es fa bé. Des d’aquí ja s’intueix la línia lògica de la via. Manté la verticalitat i l’exposició, amb uns metres de bon canto fins entrar a la xemeneia. Una xemeneia no molt llarga, però exigent i difícil de protegir. Si ens encastem bé a dins (peus a la dreta i esquena a l’esquerra) es puja perfecte, amb algun nervi molt bo per anar tibant de braç i descansar el ramonaix. Sortida potent, i quan sembla que ja s’ha acabat, cal superar un desplom que fa de difícil col·locació. Confiar amb l’adherència és clau a l’hora de pujar peus. Sortim cap a l’esquerra i arribem a la reunió.
Superant l’esperó del sisè llarg, segurament el més exigent de la via.
El pas més complexe de llarg. Una xemeneia perfecte i una sortida desplomada. La posició en ambdós casos és clau.
Aquí comença el darrer llarg que nosaltres realitzem en ensamble. Una grimpada constant fins a sortir a la cresta que comunica amb el cim previ al Peguera. Molt estètica i amb ambient a banda i banda, es pot protegir fàcilment. Superat el cim, arriba una desgrimpada delicada i força vertical fins al collet. Des del coll, superem uns vint metres més de grimpada que ens deixen a l’aresta final del cim. Podem seguir l’aresta cap a la dreta fins dalt el cim, o saltar a l’altre costat i agafar el camí de pujada normal fins al Pic de Peguera.
Tram de cresta en el segon cim, ja direcció al Pic de Peguera.
Una panoràmica preciosa de Sant Maurici, que s’extén cap als principals cims del Pirineui fins (zona de la Pica d’Estats, Montardo, cresta dels Besiberris, Punta Alta, Aneto, Maladeta, Molleres, …) i fins i tot la nord del Cadí.
Un cop a dalt, podem baixar cap al coll de Peguera (retornaríem pel peu de via) o pel coll de Monestero. Optem pel segon perquè el camí del cim al coll és més agraït. Un cop al coll, baixem per l’esquerra, seguit la tartera que en un camí d’esses ens deixa a la part baixa del cim, en una zona de de blocs. Seguim les marques de la Carros de Foc direcció a l’estany de Monestero i posteriorment al refugi Ernest Mallafré, ja desfent el mateix camí que en l’aproximació matinal.
El descens és llarg i exigent, però la vall de Monastero sempre et regala imatges úniques.
Ressenyes extretes de Carros de Roc i del blog d’en Joan Jover.
Un cim estètic per una via ***** en un entorn privilegiat del Pirineu: Aigüestortes en estat pur.
Detalls tècnics
Punt de sortida i arribada: pàrquing de la presa de Cavallers.
Distància total: 15 km aproximadament.
Desnivell positiu: 1200m en total (260m la via d’escalada).
Altura màxima i mínima: 2884m (Pà de Sucre) i 1700m (Pàrquing de la presa de Cavallers).
Durada: 13 hores.
Dificultat: Alta. Mitja en l’aproximació i el descens. 6A és el grau màxim a la via d’ascens per la cara est (via semi equipada amb 2/3 xapes per llarg i en algunes reunions (de bon protegir).
Dades de la via: Noche de Acción a la cara S del Pà de Sucre. 260m repartits en 6 llargs (55m, 40m, 40m, 45m, 50m, 30m) amb dificultat màxima de 6A (5+ obligat). Oberta per Oriol Baró i Sidarta Gallego.
Sortim de la presa de Cavallers per rodejar tot l’estany, travessar el plà i enfilar cap amunt, direcció al refugi de Ventosa i Calvell. Cent metres abans d’arribar-hi, agafem el sender a l’esquerra, direcció al Montardo. Ràpidament, però, deixem el camí principal de la Carros de Foc (abans d’arribar als estanys de Travessani) per agafar-ne un de menys definit que va a l’esquerra, seguint fites i direcció al sempre visible Pà de Sucre.
Deixant enrere el refugi del Ventosa, la panoràmica dels Besiberris fins a la cresta de Tumeneia és fantàstica.
Darrera pujada des de l’estany Cloto fins al peu del Pà de Sucre.
Després d’uns quans puja-baixa per una zona d’un verd intens, arribem als estanys gelats de Tumeneia. Rodegem l’estant de dalt per l’esquerra, seguint la carena i guanyant alçada direcció al cim de Roques Negres (el camí teòric va per l’esquerra de la carena, però sembla haver desaparegut). Arribats al cim previ (2416m), descendim en diagonal per travessar la tartera que rodeja el Tuc de Roques Negres per l’esquerra, direcció a l’estany Croto. Sense acabar d’aribar a l’estany Cloto, seguim rodejant el Roques Negres i guanyem alçada per darrera, fins arribar al coll de la dreta, que conecta amb el Pà de Sucre. Des d’aquí enfilem directes a la via, amb una diagonal d’esquerres ascendent (seguir fites) que ens deixa a la canal del coll d’Harlé, a la cara S de la paret. Després de visualitzar la impressionant roca granítica, ràpidament destaca l’esperó on comença la via. Un primer llarg de pura adherencia, i molt psicològic, ja que la primera xapa està a ben bé vint metres, sent la part inicial de difícil protecció. És un bon test per agafar sensacions amb la roca, confiar amb l’adherència i mentalitzar-se pel què ve a continuació. Una segona xapa al sorti de l’esperó, per encara un tram final de prat i més aviat tombat fins arribar a la paret, on tenim una xapa per muntar la reunió i una baga bastant a l’esquerra. El segon llarg de placa ja és força més tècnic, amb un primer flanqueig per encarar dos trams verticals amb una roca excel·lent i petites pertuveràncies en forma de grumolls que resulten claus.
Superat l’esperó inicial, el segon llarg ja comença a tenir ambient.
Montem la tercera reunió en un còmode balcó, on no hi ha res, però que permet llarçar algun pont de roca i col·locar friends per tenir una reunió de garanties. A sobre s’alça el pas més físic de la via. Important no confondre’s amb la fisura/diedre de la dreta. El sostre de l’esquerra ens marca la línia, podent entrar arremblats i aprofitant un pont de roca o pel dret, enfilats a una pedra per saltar a una roca punxeguda que també podrem llaçar posteriorment. Sortint del diedre apareix la primera i única xapa, que ens permet una sortida més tranquila i realment espectacular. Un flanqueig d’esquerra caminant per encara el darrer tram de IV, ja amb bones vistes i per gaudir de valent fins la R3.
El tercer llarg és per emmarcar. El primer tram és tècnic i explosiu.
El següent llarg és provablement el més loveclimbing de la via. De fàcil protecció llaçant merlets i empotrant friends i tascons a caldo, quan superem la llastre inicial i l’ambient agafa protegonisme apareixen bolets gegants que dónen molta seguretat tot i la verticalitat de la placa. Arribem a un balcó a l’esquerra una xapa i un pitó ens permeten una R4 de luxe. Un pèl més exigent és la continuació, que requereix confiança amb l’adherència de la roca constantment, sent difícil de protegir en el tram més plaqueru, tot i que sempre hi ha nervis i algun merlet que faciliten les coses. La sortida al buit a través d’un flanqueig de dretes per posteriorment enfilar-se a l’esperó i girar a l’esquerra és bestial.
Ambient i passos fins en el cinqué llarg, sortint del balcó de la dreta (reunió).
Flanqueig i sortida amb un pati bestial fins a la R6.
Estany Negre, Comalespada i Punta Alta. Un mirador d’altura!
El darrer llarg sembla bufar i fer ampolles des de baix, però un cop t’hi trobes, es fa suar. Verticalitat i cantos poc generosos que obliguen a fer joc de peus i intuir la millor línia per sentir-se còmode i vibrar lu just i necessari. Un cop a dalt, la única reunió amb doble xapa de tot el recorregut, havia quedat despullada per algun inconscient. Només hi havia els parabolts i les femelles. Escanyem amb un parell de tascons i recollim per afrontar els darrers cincuanta metres que ens porten al cim.
Tram més tècnic del darrer llarg, ja amb les últimes llums del dia il·luminant la Punta d’Harlé.
El descens pot arribar a ser més complicat i sobretot exposat que la via. Inicialment desfem la cresta, seguint fites. Un cop les fites tendeixen a la dreta de la cresta, on es troba un ràpel que baixa cap a la vessant oposada, nosaltres seguim cap a l’esquerra, desgrimpant i perdent alçada fins a trobar unes bagues llaçades on montar el primer ràpel. Es pot desgrimpar i montar-lo una mica més avall, on també hi ha bagues i un mailló i la corda baixa més neta. Després d’uns 25m, trobem una nova instal·lació. Estracte d’un ràpel de 58m que ens deixa gairebé a baix. Només hem de baixar caminant amb tendència a la dreta per desembocar a la canal, sota el coll d’Harlé.
Descens del Pà de Sucre direcció a la cresta i posteriorment als ràpels de la cara SO.
Amb la idea de fer el Gran Diedre del Drac de Tumeneia l’endemà, passem la nit contant estrelles en un entorn màgic.
Nit de brúixes i joc de colors amb la cresta de Travessani al fons.
Estanys gelats de Travessani amb el Contraix al centre i la Punta Alta a la dreta.
Circular alpina de gama extra a l’Aneto. Descobrint la cresta més alta del Pirineu.
Dades d’inetrès
Punt de sortida i arribada: pàrquing de la Besurta.
Distància total: 20 km aproximadament.
Desnivell positiu: 1600m.
Altura màxima i mínima: 3404m (Pico Aneto) i 1843m (Besurta).
Durada: 11:30 hores.
Dificultat: Mitja- alta, especialment per l’exigència física i sobretot l’exposició i el nivell tècnic de la cresta de los Descalzos. També el Pas de Mahoma.
Accés a la cresta per un corredor de neu i gel de la vessant E, a tocar del coll de Coronas.
Saltant a la vessant SW on l’ambient i la verticalitat agafen protagonisme.
Superat el flanqueig, ascens en línia recte combinant congestes de neu amb resalts de roca descompostos.
Circular d’alta muntanya molt completa i alpina, per a realitzar amb esquís de muntanya o amb bota dura i grampons. Sortim de la Besurta pel GR fins al refugi de la Renclusa, per posteriorment pujar direcció la Maladeta. Ens desviem cap al pas dels Portillons per entrar de ple a la glacera de l’Aneto. El creuem sencer fins al coll de Corones, on comença la part més tècnica de la ruta. Es tracta d’arribar a l’Aneto per la cresta dels Descalços. Molt aèria, vertical i amb passos tècnics que exigeixen IV d’escalada amb ambient. Hi ha roca de tots tipus … el granit és bo, però els blocs desenganxats i trencats són una constant. Cal assegurar bé tots els passos. Nosaltres no vam pujar pel fil de l’aresta, sinó que la rodegem per darrere, paral·lels a la canal Estasen. Després d’un flanqueig amb força morbo i un pitó de l’època en mig, vam pujar directes fins a la Punta Oliveras, buscant la línia més evident, tot i que amb passos tècnics i un pati darrere molt interessant. La cresta de Llosàs i la vall de Corones ens regalen unes grans vistes en tot moment. Després d’uns últims passos de IV on hi ha cant però el cap és fonamental, traiem el cap a la Punta Oliveras (3305m).
Curta, però realment exigent a nivell mental i físic, la recompensa dalt la Punta Oliveras és la glòria.
Des del cim de l’Aneto, ruta de baixada cap a l’Espalda per l’aresta i la posterior pala W-NW.
Aquí vam connectar amb la ruta normal de l’Aneto fins a la part alta, on enllacem el Pas de Maoma. Seguim el tall en lleuger descens, primer per una aresta de neu i després una zona d’desgrimpada en roca que ens porta directes a l’Esquena de l’Aneto. Calcem esquís i gaudim de la baixada W-NW fins a la glacera de Barrancs. Una baixada poc freqüentada que acostuma a ser èxit assegurat. L’opció més lògica és empalmar amb Aigualluts i completar una circular perfecta i de gran bellesa. La manca de neu a Aigualluts ens obliga a remuntar uns metres i creuar tota la glacera de l’Aneto de nou per pujar al coll del Portillón Inferior i baixar fins a la Renclusa esquiant. Sens dubte, una activitat d’alta muntanya en tota regla, per als amants dels dies ben espremuts.
Detalls tècnics
Un dels cims més emblemàtics del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici per una de les millors vies del parc
Comentaris recents