Aigüestortes no només és un dels millors Parcs Naturals del Pirineu, és una font d’inspiració inacavable. D’una bellesa infinita, a l’estiu, les possibilitats pels amants del senderisme, l’alpinisme i l’escalada es multipliquen. Amb una previsió incerta i empitjorant a la tarda, semblava que a la zona de Spot les bonança havia d’aguantar. La vall de Monestero és un lloc tan variat com sensacionalment romàntic en l’argot de la natura. Vegetació, prats, fauna salvatge, estanys d’aigua cristalina, parets de roca a banda i banda i camins plens de vida. A la vegada que solitari i poc freqüenat, transmet l’essència de llibertat i puresa en l’estat més pur.
Així que optem per una volta circular a un dels paratges més atractius del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Sortint del pàrquing de Prat de Pierró, uns quilòmetres més amunt del poble d’Espot, pugem per la pista direcció als Estanys de Sant Maurici. A la cruïlla del refugi Ernest Mallafré ens desviem, passant pel mateix refugi i entrant a la vall de Monestero, sempre al costat del mateix riu.
Les passarel·les seguint el riu Monestero uns metres més amunt del refugi.
L’Estany de Monestero, una joia sorgida de la mare natura. Inspiració …
Creuem l’espectacular estany, un dels més bonics de Pirineu i seguim amunt, guanyant alçada. Ja sense aparent vegetació, trobem un cartell indicatiu: a l’esquerra coll de Monestero i a la dreta coll de Peguera. Els dos colls queden separat per l’espectacular Pic de Peguera (2980m).
Força neu en el darrer tram fins el coll oest de Peguera.
Trobant el balcó de la felicitat per rememorar un ascens somiat.
Vam pujar fins al coll de Peguera, d’allí vam pujar al Tossalet del Mig (2797m) per contemplar una gran perspectiva de la vall que hem pujat. Desfem el camí fins al coll, per pujar el Pic de Peguera, amb una petita grimpada final i baixem fins al coll de Monestero. Les vistes al refugi Josep Maria Blanc i als estanys que l’envolten són una altra de les zones màgiques del Parc Nacional.
Passades les 12:00, el front de tardes treu el cap des de la vall de Boí cap al Pic de Peguera.
Vistes privilegiades a la cresta de Monestero.
Seguim amb el següent cim, el Pic de Monestero (2877m) i d’aquí empalmem tota la serra rocosa fins a la Collada de Fonguera. Des del Pic de Monestero, les vistes són a la vall veí, la Fonguera o Valleta Seca. Podríem seguir crestejant fins arribar al coll dels Encantats, però l’ambient salvatge i inhòspit de la vall ens reclamen, així que prenem un corredor estret entre parets de roca (just abans del coll de Fonguera) que ens condueix directament al final de la vall.
Accés a la Valleta Seca per un estètic pas entre parets de roca.
Un isard sobre la llengua de neu. Classes avançades de progressió en terreny mixt. Inhumà!
La zona és realment solitària i poc freqüentada, sense camí visible i amb alguna fita que es perd. Encara amb molts geleres, anem perdent altura amb l’objectiu fixat en un preciós estany que es distingeix a la llunyania. Molta pedra, grans blocs i rius que posen la banda sonora. Més abaix, trobem un sender no molt definit, però amb fites més constants fins l’estany.
Ja en el camí bo, amb la referència de l’estany al fons.
La bellesa de l’estany, totalment d’aigua cristal·lina, amb unes vistes a tot el circ són indescriptibles. Aquell lloc idíl·lic que sempre somies per sentir la llibertat i viure la grandesa de la naturalesa de forma aïllada a la resta del món. Un bany obligat ens rebitaliza i ens permet afrontar l’última part del recorregut amb una dosi extra d’exaltació. Quina xalada!
Un circ perfecta amb picina natural. Ni en el millor dels somnis … Tornarem a l’hivern, molta feina per fer!
Sobrepassem uns blocs i resseguim el Gran Encantat, ja amb vistes a la tartera fins al coll que i dóna accés, per endinsar-nos primer al bosc dels Fangassals i més tard al bosc de Samboiné. En pocs minuts arribem al refugi Ernest Mallafré, fins a creuarnos amb la pista d’anada. Només queda arribar a la cruïlla i descendir fins al pàrquing.
Track:
Deixa un comentari