Expedició al Pic Lenin (7134m) amb esquís

Aquest és el petit gran projecte de dos joves manresans a la cara nord del Pic Lenin(7134m, als Pamirs, al Kyrgyzstan). Una aventura sobre esquís, que vol recórrer aquesta gran muntanya del centre del continent asiàtic amb la idea de culminar un somni que es fa notar en les nits de son més profund.
Per la seva banda, el Lenin Peak ( Mount Kaufmann ), es caracteritza per una cara nord molt desafiant i exposada, que amb un desnivell de més de 2000 metres, requereix un control total de la situació, així com una habilitat sobre els esquís per defensar-se en terrenys d’extrema dificultat.

Detalls tècnics

• Dies expedició: 25 (del 20 de juliol al 13 d’agost de 2014).
• Viatge: Barcelona-Istanbul-Osh.
• Transport Osh – Lenin Base Camp: mini bus.
• Material utilitzat: 30 m de corda de rando (x2), arnés, casc, 3 cargols de gel, assegurador tipus reverso, 3 bagues, 6 mosquetons de seguretat, 1 cordino per fer nusos, politja autoblocant, piolet, pal piolet, grampons, esquís, pells, ganivetes, bastons, tenda 4 estacions, fogonet, 20 liofilitzats, sac de plomes, màrfaga, ulleres de sol, màscara de ventísca, …
• Roba utilitzada: .
• Altura màxima i mínima: 7134m (Pic Lenin) i 3800m (Lenin Base Camp).
• Desnivell:
• Full de ruta:

DIA 1 (20/7): BCN-ISTANBUL-OSH

Volar amb els esquís penjats sempre és un luxe

El dia s’alça entre núvols amenaçadors i un clima força calorós.

Aeroport de BCN, tramitant uns quans quilos de més

Fent temps, buscant motivacions prèvies a l’acció

La Núria ens acosta al nostra punt de partida, l’aeroport per facturar material i preparar els dos vols que ens esperen fins arribar al Kyrgyztan. Aconseguim “colar” els més de 90kg d’equipatge, repartits en set maletes, sense pagar ni un € extra. Hem triumfat! Serà la nostra casa portàtil que ens acompanyarà fins al LBC (Lenin Base Camp) i qui sap si més enllà. A l’aeroport coneixem una dona jubilada molt trempada, avia i molt aventurera que sembla que l’espera un camí similar al nostra, però en aquest cas, per una causa solidària.

Amb poc més de tres hores, cobrim el primer vol fins Istanbul

El vol fins Istanbul porta una hora de retard, que ens serveix per assumir que som uns autèntics privilegiats, una raça de l’espècie humana que es camufla en un món fora del seu hàbit entre setmana, i que quan emigra, allibera tota la seva esplendor en el que definim com la nostra gran passió. És la manera de donar sentit a un dia a dia, que ens consumeix el temps com una espelma, mentre esperem tornar als Pirineus, casa nostra, els diumenges. Una necessitat que hem de complaure per sentir-nos vius, per sentir la llibertat que busquem dins el circ de la vida, i així conectar amb la natura i el nostre entorn, uns elements que sovint menyspreem.

Aeroport internacional d’Osh, 100% old school!

Aeroport d’Istanbul, darrera parada abans d’arribar a Osh, al Kyrgyztan

Osh, una ciutat subdesenvolupada, camuflada entre elements moderns

DIA 2 (21/7): OSH- LBC (Lenin Base Camp)

6h de furgo-bus 4×4 fins al CB del Lenin, una autèntica aventura!

Passant revisió a la màquina que ens ha de portar directes al LBC en 6 hores

Darrer descans a la Haima de davant l’hotel, abans d’entrar a la sauna

Després de 10h d’avió, aterrem a Osh a les 4:00am, en un curiós aeroport, que, lluny de les noves tecnologies i la versió moderna del món que coneixem a diari, ens ensenya que hem canviat de regió, som a una altre part del Planeta totalment diferent i observem les diferències amb el que coneixem totalment embadalits. Cinta transportadora manual, zona de duana amb menyspreu típic de l’època soviètica, privilegis als turistes davant dels propis natius en el pas pel control d’equipatge, dones amb el cap cobert que no tenen respecte per res,… realment som uns ignorants! Ens recull la Miss AK-Sai i en pocs minuts ens presentem al hotel Sunrise, per descansar unes hores abans d’enfilar, quan es faci de dia, cap al Camp Base del Lenin.

Parada tècnica abans de sortir d’Osh per comprar beure i conèixer canalla autòctona.

A les 9:00 uns cops a la porta ens desperten mig “zombbies”, és en Jose, que curiosament ahir va tornar del LBC per una urgència amb un client. En Jose és la persona amb la que hem preparat l’aventura i la que s’ha encarregat de coordinar-nos la logística. És el director d’Asia Outdoor, una empresa que gestiona expedicions, trekkings i aventures diverses als Pamirs, i aprofitem l’esmorzar perquè ens posi al dia, així com per conèixer-nos personalment i posar-nos les botes amb el menjar Kyrgyztanès. Acte seguit, ens recull a nosaltres i tots els trastos, una furgo-camioneta Mercedez de grans dimensions i preparada per terrenys tècnics per acostar-nos al LBC.

Comoditats i aire fresc després del tute acumulat!

Degustació Kyrgyz 5* … ni Ferran Adrià!

Kalpak i mans netes i a beneïr la taula que hi ha gana!

Trencall que dóna accés a la pista per anar al LBC.

El viatge és tremendament espectacular entre rius, paratges rocosos amb molt verd, colls de 3800m i pistes plenes de regateres que el conductor fa a “fondu”. A mig camí, parem en una casa rural típica de la zona, els habitants de la qual, ens acullen i ens habiliten una sala plena d’alfombres i coixins, amb una altell al centre ple de menjar. Sopa, fideus, mantega agre i coca. Ara si que podem afirmar que això és 100% Kyrgyz, el país ja ens ha absorbit! Hi ens encanta!.

Un cop plens, ens enfilem a la camioneta i cobrim l’altre part del  recorregut que ens queda fins al LBC. Després de veure civilitzacions inimaginables en indrets totalment surrealistes, cases perdudes en el no res, de viure“trompos”, volades, pols i molt gas amb els Pamirs de fons,… ens plantem al LBC (3700m)!

6h de trajecte que ens han portat al centre de la nostra aventura, el punt de partida d’uns dies que prometen emocions fortes i unes vivències úniques.

Welcome to Lenin Peak!

La impressionant infraestructura que té muntada l’empresa AK-SAI, és el que més ens sorprèn d’inici, deixant de banda la immensitat de les muntanyes que ens rodegen. Realment és impressionant, hi ha més de 5 camps bases repartits al llarg de l’esplanada. Un cop assentats a la nostra tenda i una mica ubicats, observem embadalits la brutalitat i al mateix temps elegància, que desprèn la cara nord del Pic Lenin i la zona d’esquerdes i seracs que forma la glacera.

Primeres vistes a la nord del Lenin. Era pastada al que havíem llegit!

La majestuositat del Lenin Peak ens dóna la benvinguda. Realment estem fascinats, bocabadats per les crestes, les irregularitats que es formen entre la neu, la roca i el gel, els corredors que es succeeixen a tots els cims i arestes, els contrastos entre la muntanya de dimensions Hymalaicas i les valls tenyides del verd de les herbes i els tons vermells, marrons i grisos de les roques argiloses. AWESOME!

El nostre CB, un bon punt de partida en un entorn tranquil i còmode!

Flora d’alta muntanya! Edelweiss (Flor de neu) per donar i per vendre!

DIA 3 (22/7): Aclimatació al Pic Petrovskogo (4800m)

Primera estància al CB i primers metres amunt
La que semblava havia de ser una gran nit, esdevé un caos des del primer moment dins la tenda. La desorientació inicial en el campament es converteix en insomni, calors i mals de cap a la nit. Dificultats constants per agafar el son tot i la necessitat, els dos focus del Camp Base que no s’apaguen i et miren atentament, algunes ràfegues de vent importants, sumats a la falta d’aclimatació i a les condicions ambientals noves, fan que la  nit esdevingui un suplici.

Primer dia de contacte amb la natura i les vistes des del CB

No obstant, superem les adversitats i l’esmorzar ens dóna forces per recuperar l’ànim i ajudar el cos a aclimatar-se en aquest nou hàbit. El dia neix excels, sense cap núvol i amb un vent suau que és mot benvingut. Els cims, glaceres i les valls, llueixen les tonalitats que els fan característics. El que donaríem perquè aquesta méteo ens acompanyés en la major part dels dies aquí dalt, especialment en els camps d’alçada i l’esperançadora pujada al cim. Ens cau la baba mirant l’estètica cara nord, l’entrada exposada des del cim que es defineix amb una diagonal curta i tècnica d’esquerres per anar a buscar la immensa pala que dóna accés a la zona d’esquerdes i seracs, o l’entrada esquerra menys exposada, que té el inici a la besant oest del cim, descendint per una petita llomada i entrant en diagonal (a priori menys exposada i inclinada) de dretes per deixar-se caure just sota el cim.

Ens ho prenem amb calma i decidim donar-nos un dia d’adaptació, que el cos, de ben segur ens agrairà. Dutxa, lectura, rentar la roba bruta, uns quans tocs amb el hakki i començar a estudiar el terreny.

Franktiradors al CB del Lenin Peak!

Aresta final nevada al cim Petrovskogo, 4800m

Les bones sensacions de la tarda, ens permeten acostar-nos al pic Petrovskogo, que s’alça davant del camp base, amb una carena molt llarga i un tram final més tècnic amb passos mixtes de roca i neu. És el cim típic d’aclimatació per a la majoria de la gent, ja que els seus 4800m, són una bona manera de pujar un graó des del camp base per ararribar més preparats al C1. Nosaltres ens plantem abans dels 4100m, ja que decidim que és suficient. Aprofitem la baixada per una tartera de pedres i terra descomposta per deixar-nos anar fins el CB, on recuperem forces i ens assentem per valorar l’opció de pujar material al C1 l’endemà. La nostra idea és fer l’aventura el més alpina possible, i dependre el mínim de l’ajuda externa, sobretot en els camps d’alçada. La gent utilitza burros i cavalls per fer pujar tot el material al C1, però no serà la nostra opció.

Freeride i molt de style. Sobrevolant el Camp Base!

Cabirols del Piri alliberats en plena muntanya als Pamirs

DIA 4 (23/7): Comença l’aventura de veritat: porteig del CB (3700m) al C1 (4400m)

No porters, no guides, no sherpas: we are & we fight for what we want!

Camí del C1, carregats i amb unes vistes privilegiades. Camí inacabable

Amb les motxis carregades a tope, amb el material dur i més pesat que necessitem (esquís, botes, fogonet, arnés, cargols, politges, màrfega, cordinos, carregador solar, piolet, pala, arva, sonda, ulleres de ventísca, l’espetec, casc, ), apurant fins els més de 23kg, ens disposem a afrontar els gairebé 12km i més de 1100m des desnivell positiu que separen el CB del C1. Deixem el menjar, roba gorda, sac i coses petites pel segon porteig. La idea que tenim al cap, és aprofitar que estem frescos per matxacar-nos amb el mes pesat i així tenir una gran part de la feina feta. Sortim molt motivats, a bon ritme, travessem la llarga esplanada del CB fins entrar als corriols i pedregàs que fan pujar l’altímetre. Allà es comença a fer notar l’alçada i el pes, travessem la cascada i enfilem fins el coll que dóna accés a la vall de la glacera del Lenin i la seva impressionant morrena. Em poca estona hem pujat fins a 4200m i ara ens espera un descens pronunciat per un pedregà de pedra descomposta que fa por. Un caminet de mig metre d’amplada, amb pedres molt inestables que formen una tartera inacabable de grans dimensions fins abaix a la morrena i que dóna la sensació d’haver de baixar tot avall en qualsevol moment. Ens preguntem com carai passen els cavall i els burros carregats per aquest lloc… millor no busquem respostes. Entre puja i baixes constants, arribem al pas del riu, famós perquè si arribes massa tard el caudal puja i és impossible travessar-lo a peu sense mullar-te.

Superant les adversitats. Aventura en estat pur!

Els Kyrgyztanesos aprofiten per fer la jornada i guanyar-se uns soms (moneda del país), quedant-se a peu del riu i oferint-te el servei de travessar el riu sobre el cavall per un mòdic preu (3€ o 3$). Nosaltres, fidels a la nostra filosofia i tot i les insistents propostes del cowboys de monte, renunciem al servei i ens descalcem per fer més autèntica l’aventura. Un pas en fals pot ser fatal, ja que el riu baixa molt carregat i et pot rebolcar uns metres i posar-te l’equip en remull. Creuem sense molts problemes, tot i la baixa temperatura de l’aigua i la nul·la visibilitat del corrent, que baixa marró com la xocolata amb llet. Davant nostre, un repetxó i un pla pujada que porta fins al C1. Uns últims metres que es fan eterns,entre el cansament, el mal de cap que et tortura a cada esforç i la força del sol, que, insistent des de primera hora, ens deixa molt tocats.

El petit de la família Kyrgyz intentant fer el primer Som

Finalment, ens plantem al C1 a les 16:00, 6h de pallissa que tenen una gran recompensa. Una sopa calenta, la paret nord del Lenin als morros i la sensació de tenir el material més pesat ja al punt de partida per afrontar els camps d’alçada. Sense massa temps per perdre, ens prenem uns tès, fem petar la xerrada amb els companys polacs que també han pujat avui i procedim al descens fins al camp base amb les motxilles buides. L’objectiu és arribar abans que es faci fosc, per sopar i descansar en millors condicions que al C1. El primer tram de baixada fins el riu, el fem a bon ritme, coincidint amb un company francès que ens explica 4 curiositats que ha viscut, ja que el seu grup ja estan aclimatats i provaran cim en els propers dies.

El caçamarmotes del Lenin

Travessem el riu sense descalçar-nos, aprofitant que anem sense i som capaços de volar-lo tot esquivant l’aigua amb un parell de salts. A partir d’aquí ve l’odissea. En Marcos i en Dani, van a un ritme frenètic, i a mi, el mal d’alçada em mata a les pujades. Les immenses punxades al cap en cada esforç, em mantenen a mig gas, amb la sensació que les cames cada cop reben menys oxigen. Intento no pensar-hi i marcar-me el meu ritme, però és totalment inútil, ja que el baixón és considerable, i només pensar que tot just estem a la meitat del camí em desanimo. Enfilo la part pedregosa com puc, desitjant arribar a la pujada fins el coll per fer un darrer esforç, pensant que després serà tot baixada fins l’esplanada final. Els compis m’esperen i em remolquen, sembla que en la pujada trec forces d’on no hi són, però en arribar al coll i veure el descens, em cau el mon a sobre. Respiro fons, uns glops d’aigua i començo a perdre altitud. Per moments, sembla que el mal de cap disminueix, però la impotència i la duresa que em representa cada esforç és fatal. Mai m’havia costat tant afrontar una baixada caminant. Un cop fet el descens més important, i ja en el caminet que connecta fins el pla, sembla que el mal de cap desapareix, m’han tornat les forces, puc mantenir un ritme elevat i fins i tot córrer sense problemes. Impressionant, passo de la nit al dia en qüestió de pocs minuts. Haurà estat el descens d’altitud el que ha jugat amb el meu cap. A gran ritme cobrim els més de 2km fins arribar al CB, a les 19:45, resant perquè ens hagin guardat algunes sobres del sopar per poder recuperar forces i assaborir una jornada molt dura.

Fent amics, immersió amb la flora i la fauna total

Dutxa, sauna, reflexió i cap al llit, després de decidir que l’endemà serà dia de repòs per carregar piles, assimil·lar l’alçada arribada el dia abans i preparar el segon porteig cap a C1 amb la resta de material que ens falta.

DIA 5 (24/7): Recuperar forces a CB i preparar el darrer porteig al C1

Relaxing day:

Immensa esplanada des del CB fins la cascada, on comença el trencacames fins el C1

• –          Lectura
• –          Música
• –          Rentar roba
• –          Dancing session
• –          Preparar motxilla
• –          Desconnexió
• –          Planificació
• –          Carregar piles
• –          Escriure

Barba’s team, engreanant coixinets i biel·les al CB

Un dia d’aquells que, els que ens considerem uns nervis i que no podem estar ni un segon sense fer res, creiem inútil, desaprofitat i amb el rellotge del temps consumint-se sense ser productiu. No obstant, són d’aquells dies imprescindibles, que et donen molt més del que pots imaginar. Realment, estem en un territori que no és el nostre, sobretot per les dimensions de la muntanya i l’exigència física que suposa un treball constant que no dóna recompensa l’endemà, sinó que requereix constància i no perdre el fil en cap moment, ja que els petits passos que semblen minúsculs, són claus en el desenllaç.

Rentant la roba amb bon humor. Sempre al ritme de la muntanya.

Acostumats als Pirineus, que un cim requereix l’esforç d’un dia, que pots despertar-te a casa, viatjar, fer l’activitat i acabar la jornada al teu propi llit, aquí la cosa canvia. Aquí funciona d’una altre manera, l’exigència física es multiplica, el poder mental és clau i tots els factors externs a tu mateix, demanen un desgast constant que et fa superar els teus propis límits. Quan les coses es torçen, més val no sortir de la tenda.

DIA 6 (26/7): Segon porteig del CB al C1, ja per quedar-nos-hi

Comença la vida a l’alçada, això ja va de debó!

Moments màgics, panoràmiques de somni!

Després d’un primer porteig al C1 fa dos dies, el retorn la mateixa tarda i un dia de descans al CB, ens disposem a fer el segon porteig amb la resta de material per ja establir-nos definitivament al C1, just als peus de la glacera del Lenin, a 4400m. Amb l’equip apunt, la tenda neta i l’estómac ple, arrenquem del LBC amb disset quilos a l’esquena, uns quans menys que el primer dia, però més dels que pensàvem. En Dani diu que està tocat de cames i arrenca quinze minuts abans. Amb en Marcos ens ho prenem amb més calma, sortim a les 9:15am, sota un sol imponent, però amb un clima agradable.

Moments així, són els que dónen sentit a la muntanya!

Superada l’esplanada, no podem evitar de fotografiar una imatge brutal, amb els cavalls salvatges mirant-nos atentament sobre des d’un prat verd i amb el Lenin Peak al fons. És una glopada de mtivació extra. Seguim apretant les dents per no abaixar el ritme, i de seguida arribem  la tartera de pedra descomposta que puja al coll de 4130m (punt més alt del recorregut abans del C1), on ens retrobem amb en Dani. Àgils i a ritme de cabirol, sense grans parades i frescos com unes roses, agafem una velocitat còmode. Fins i tot alguns turistes ens confonen amb portejadors o altres amb corredors de la cursa Lenin Race, que tindrà lloc el dia 29 del C1 al cim (una animalada). Fem una parada tècnica dalt del coll per hidratar-nos i ràpidament reprenem el rumb per la tartera de baixada i la travessia exposada i molt estreta que transcórrer per sobre la morrena i ens deixa a peus del riu (molt carregat degut al desglaç). Avui, amb menys pes i una mica menys de caudal perquè anem més dora que fa dos dies, sembla que l’espectacle de travessar-lo no serà tant animat. No ens cal ni treure’ns les bambes i amb tres salts l’hem superat. Ja som davant la darrera pujada abans del camí que careneja i ens deixa al C1. Superem el turonet i en Dani que semblava està fos, es recupera i ens atrapa com si res. Amb pocs minuts ens presentem al C1 trencant els nostres pronòstics i invertint només 4h en tot el trajecte, 2h menys que el primer porteig. El millor de tot, és arribar abans de les 13:00 per tenir el dinar assegurat, i més si pots fer-ho amb bones condicions i arribes essent persona. Agafem forces i ens instal·lem a les nostres tendes, les mateixes que en el CB però sense el petit matalàs. realment, això no sembla un C1. Tenim un menjador amb taules, tamborets, platedes de galetes i carmels permanents i unes tendes més que complertes. Uns privilegiats, fent vida en un C1 modern.

Welcome to Camp 1

Amb aquestes vistes, el despertar sempre és més agradable!

La tarda, ens serveix per fer un reconeixement i investigar tots els racons del C1, part de la gent que hi viu i la resta d’expedicionaris que, com nosaltres, volen assolir el  Lenin Peak. Aprofitem que molta de la gent ja ha estat en alçada per aclimatar o fins hi tot que algú ha fet cim, per demanar-los consell i assessorament de les possibles estratègies en l’aclimatació, així com els “timmings”, els punts més durs, les dificultats tècniques, els perills de la muntanya, … i en algun cas, per extreure informació sobre les possibilitats amb esquís (foquejar, deixar esquís en alçada, esquiar a la glacera, …), tant en l’ascens com en el descens. En poca estona, coneix-ho en Kona, un noi estonià jove i molt agradable, que m’explica un munt d’anècdotes relacionades amb el Lenin Peak i la seva experiència amb esquís en altres racons del planeta. Intento treure-li el màxim d’informació, però diu que ell l’esquí extrem ja no el pràctica després d’algunes males experiències fent freestyle o helieski al Tajiztan. Em comenta que fa uns dies, al C2 va coincidir amb dos nois alamans que portàven esquís. Sylvestre es deien tots dos. Pujaven el Pic Razneznaya (6100m) per aclimatar i que tenien la intenció de baixar la nord del Lenin amb esquís en els propers dos dies. Haurem d’estar ben atents, ja que serà interessant controlar com i per on baixen.

El festival de colors a la cara N durant les postes de sol, una delícia!

El dia va caient sota la nostra atenta mirada a la nord del Lenin, embadalits per aquesta majestuosa paret que sembla tant a prop, però al mateix temps no tenir fi. Davant la nostra sorpresa, en Kona i un sherpa ens donen la notícia que cinc persones estant baixant per la nord amb esquís i taules de snow. És curiós perquè, tot i semblar estar a tocar, és pràcticament imperceptible una persona baixant esquiant. Ens acostem al telescopi i en Vladimir (cap del C1) ens diu que hi ha cinc russos descendint, sota la batuta del gran Topol, un noi de trenta-set anys que és la setena vegada que la baixa i que els fa de guia. En Topol és portejador del C1 al C2 i C3, i és una persona molt peculiar i fàcilment reconeixible per la seva motxilla de 80 litres amb 40-50kg de pes i uns esquís creuats al darrera. A més, es passeja sempre amb xancletes i pantalons curts pels camps d’alçada. Aquí tothom el coneix.

Gràcies al telescopi, podem seguir la seva línia, molt segura en tot moment i buscant encadenar petits girs per esperar-se i no embarcar-se en accés. En Vladimir ens diu que han arrencat a les 4:00am del C3 i que en vuit hores llargues eren al cim. Observem que els darrers dos esquiadors, van encordats en algun tram final.

Decidim anar a sopar i veure’ls arribar al cap d’una hora que és l’estona que tardaran des de la glacera fins al C1, ja que curiosament estan al mateix que nosaltres.

Arròs amb pastanaga i cogombre, té amb llet , pa i galetes per omplir l’estomac abans d’anar al llit.

La vida et regala instants dignes d’admirar. Un silenci que diu molt!

Sortim a fora les tendes i arriba el primer, un snowboarder amb splitboard i una motxilla Osprey molt petita, que després de felicitar-lo i demanar-li les condicions de la neu no ens dóna massa informació. Sembla força exhaust. M’enfilo al monticle de davant el C1, per fer fotos de la nord amb la posta de sol fent acte de presència, i veig com arriben dos integrants més, un esquiador i un altre noi amb splitboard. Pregunto al primer com ha anat el descens i amb una cara de gat vell patidor, em diu que la neu molt dura degut al vent, que han entrat per la canal de l’esquerra, la més accessible, i que és força evident. El segon em dóna més detalls, de l’estona que han tardat i la duresa del descens. Pel que em comenta, han deixat els sacs, màrfegues i pes innecessari al C3 i els portadors els l’han baixat al C1.

Tot ells coincideixen en que les condicions no són massa bones, que el corredor de l’esquerra és força intuïtiu des del cim i que s’hi arriba esquiant la llomada prèvia d’uns 35˚ mantinguts amb algun més a l’entrada.La canal no guanya massa pendent, segurament els primers girs freguen els 40˚, però en general es mou sobre els 35˚. El problema esdevé la neu, que amb unes transformacions extranyes, dificulta els girs i no permet cap error.

Bones notícies i molt fresques de cara a la nostra planificació i el nostre gran objectiu, que ara mateix, no sembla tant descabellat.

Arsenal de llonganissa, espetec i ametlles per sobreviure a tan liofilitzat!

DIA 7 (27/7): Primera aclimatació des del C1 i amb els esquís de protagonistes

Immersos en el nostre hàbitat: big mountains, snow and skis!

Cara N del Lenin des de davant el C1

Són les 7:00am i la llum del sol ja no em deixa dormir més. Avui, ens toca aclimatar a prop del C1, i descobrim dos cims de 4800m i 5000m aproximadament, a tocar del campament. Tots dos tenen possibles descensos amb esquís, ja que les cares nords i oests encara blanquegen. El dia s’alça amb un impressionant sol i algun minúscul núvol trencat que vol fer la guitza. Sembla que avui també serà un gran dia, sobretot pels que intentin cim.

Aprofito el despertar matiner per acostar-me a la base de la muntanya més alta corrent, el Home Peak i veure quines condicions té per l’altre cara, la que aparentment té neu. Hi ha un bon descens des de pràcticament el cim fins a baix a una espectacular glacera. Orientació NE i uns 600m de desnivell màxim. Sembla una baixada interessant, amb una qualitat de neu primavera molt semblant a la del Pirineu, ja que el sol està estovant el regel de la nit i garanteix una capa de cinc dits força deliciosa.

Crec que l’elecció està clara, falta el vistiplau dels companys, esmorzar, preparar l’equip i gaudir del nostre primer contacte amb esquís a les muntanyes del Kyrgyztan. Tindrem cremeta de la bona! Aprofito el descens fins el C1 per visitar un petit monticle just al costat, gaudir de les vistes i dibuixar una perspectiva impressionant.

Vistes privilegiades a 5000m. Cara a cara amb la immensitat del Lenin

A les 9:00am em presento al C1 per esmorzar, i, sota l’atenta mirada de tots els treballadors i els comentaris de l’Any: where have you been? D’en Kanat: what were you doing? I de la Nàstia: the breakfast is at 8:00am! Oh shit, vaig una hora tard, em quedaré sense menjar després del desgast i abans d’afrontar el primer dia amb esquís.  Per sort, els he caigut bé, i la Nàstia em porta un plat d’embotit amb formatge i salami i té calent amb llet.

A les 10:00am passades, decidim amb en Dani provar sort al Home Peak. És un pèl tard, però les ganes i el mono d’esquiar a ple mes de juliol ens poden. Després de portejar esquís i material amb bambes fins la base, calcem botes, grampons i obrim traça cap amunt. La neu sembla estar en condicions òptimes, esperem que no empitjori conforme passi l’estona. Esquivem alguna esquerda i alguns trams que la neu ens enfonsa fins als genolls. Seguim per l’aresta aprofitant algun tram dur, fins que, a més de 4800m, decidim aturar-nos i girar cua, ja que a les 13:00 hem de ser al C1 si volem dinar. Canviem grampons per esquís i comencem el descens. Neu boníssima que es deixa fer i que grava unes esses perfectes sobre la muntanya. Xalem com folls, i gaudim cada gir fins al darrer alè. Primer dia amb els esquís als peus i hem triomfat de veritat, així senta millor haver carregat els esquís des del CB. Hem esquiat en alçada, amb bona neu i amb unes vistes espectaculars. Nice day!

Telemark i cremeta: la combinació perfecte

Pleguem veles i arribem a les 13:00am puntuals per dinar i refer-nos. Només acabar de dinar, i com ens havia comentat en Kona el dia anterior, apareixen dos esquiadors descendint la cara N! “Segur que són els alamans, els Sylvestre’s”. Ens hem perdut la part inicial, però observem amb els binocles i el telescopi que baixen a tota castanya, a diferència dels russos, sense gairebé parar, però seguint la línia dels soviètics. Van molt forts, només cal mirar el rellotge per veure que baixen quatre hores més dora que els russos. 7 persones en dos dies, sembla impossible, sobretot tenint en compte que fins ara no l’havia baixat ningú (dos snowboarders que ho havien intentat van fracassar: un va acabar rescatat i portat a l’hospital i l’altre està desaparegut després de caure quan feia una línia abans del cim, a la zona de seracs i plaques de gel).
Després de l’espectacle que ens ha regalat el descens des alamans, aprofitem per preparar la motxilla que ens endurem al C2, ja que tenim la intenció de fer el primer porteig l’endemà. Ens falta tancar el lloguer de la tenda i demanem amb en Vladimir si ens en poden deixar una. Diu que cap problema, són 60€ per tota l’expedició. Del rebost ens treu un monstre de 5,7kg, venent-los la moto que és una gran tenda de dos places, en la qual també hi poden dormir tres persones apretades. Il·lusos de nosaltres l’agafem, ja que diu que no tenen cap altre opció. No ho veiem clar i en girar-la i mirar les característiques, ens adonem que no quadren amb les seves paraules. Una tenda de quatre places més pròpia de tres estacions que de quatre. Ens veiem incapaços de carretejar aquell mort a tanta alçada, sobretot sumat a tot el que ja hem de portar i decidim tornar-la. En poca estona es presenten al C1, també estan al nostre i aprofitem per demanar-los condicions i la logística que han fet servir! Unes bèsties! Han tardat nou hores sortint del C2. Duien tres litres d’aigua, pells de foca, menjar, grampons i roba d’abric. La resta de l’equip, l’han deixat al C2 i diuen que ja ho aniran a buscar passada la Lenin Race, a la qual participen en dos dies… al·lucinem! Després de cascar-se la cara nord amb esquís, faran una cursa d’aquí dos dies corrent del C1 al Lenin Peak amb menys de deu hores.

Deixant petjada. En Marcos marcant líniade d’esses de dalt a baix.

En Marcos, ens comenta que l’altre vegada que va venir d’expedició estava en un altre camp, amb una empresa diferent, i potser ens poden deixar una tenda més adequada. Decidim provar sort i visitar-los. En arribar al C1 d’Àsia Mountain coneixem uns bascos molt simpàtics i intercanviem punts de vista. El “boss” del camp diu que no té cap tenda per deixar-nos, i en Dani, amb molt enginy, després que els bascos ens comentessin que volen pujar dues tendes per tenir-ne una a C2 i una a C3, els proposa l’opció de pujar-los nosaltres una de les tendes a canvi de dormir-hi. Dit i fet, accepten i ens emportem la tenda cap al nostre campament. Segueix sent un mort, però potser pesa 1kg menys, i això s’acaba notant.

Motxilla a punt, fregant els 30kg, una animalada, mai he carregat tants quilos en alta muntanya, i menys per afrontar més de mil metres de desnivell positiu a 5000m d’alçada.

Xalant com el primer dia de la tempo! Vols exprés, apujant la dòsis d’adrenalina!

Sopem i acabem de tancar els últims fronts oberts: ens llevarem a les 3:00am per esmorzar i una hora més tard sortir amb frontals, així evitarem la duresa del sol que en el tram del C1 al C2 apreta de valent. El C2 rep el sobrenom d’olla o sartén per la calor que s’hi genera durant el dia. Abans de les 22:00, ja som al llit intentant descansar el màxim d’hores possibles, tot i saber que serà molt complicat.

Amb condicions 10, la baixada sempre es fa curta! Telemark power!

DIA 8 (28/7): L’intent de pujar al C2 (5300m) haurà d’esperar!

Un dels handicaps de l’alçada ens fa la guitza

Motxis a punt, sona el despertador a la tenda. Entre badalls i una mandra de campionat, ens posem en marxa com podem. Malles, funda, tèrmica, primaloft, arnés, buff, cinta windstopper, mitjons i bambes. Anem al menjador per omplir l’estomac, ja que al C1, si els hi comentes el dia anterior que vols pujar al C2, et fan un esmorzar avançat perquè puguis sortir a les 4:00 del matí. Inicialment, el pla era pujar al C2, deixar material i baixar al C1 per descansar. En Dani, però, diu que no ha dormit gens ni mica en tota la nit, i que no se sent preparat per pujar.

Després de consensuar-ho una estona, decidim posposar l’ascens al C2 pel dia següent i ja quedar-nos a passar-hi la nit, ja que hi tindrem la tenda instal·lada. Així que després d’una bona farra, ens en tornem a la tenda per intentar descansar fins les 7:30 i aprofitar el segon esmorzar per tornar a carregar forces. Per rendibilitzar el dia i arribar al C2 més preparats, decidim pujar, de nou, el Home Peak, però aquesta vegada fins a la part més alta esquiable. Les bones sensacions del dia anterior i la bona neu, són arguments de sobres.

El C1 semblava fer-se petit conforme guanyàvem alçada

Pugem com llampecs, en Marcos marca un ritme molt intens des del primer moment, i amb menys de dues hores ens cruspim els gairebé 600m fins al replà final, només separats del cim per l’aresta final que amb esquís i sense material especial (corda, piolet, cargol i alguna àncora) és impossible. L’ascens ha estat realment positiu tot i el mal de cap final i el cansament acumulat, així que les sensacions són bones. Aprofitem per hidratar-nos, canviar els grampons pels esquís i trucar a la família, ja que és dels pocs llocs al voltant del C1 que hi ha cobertura. El descens és brutal, com el dia anterior la neu tova es deixa fer i permet qualsevol gir amb fermesa, marcant els viratges d’inici a fi i deixant empremta.

En Marco apretant fort, camí del cim a 5000m

La perspectiva de la cara Nord del Lenin era espectacular

Descalcem els esquís a la part baixa i a les 13:00 ens presentem al C1 per dinar. Finalment, hem pogut aprofitar el matí i l’endemà, segur que tindrem un ascens al C2 més agraït, ja que hem superat la barrera dels 5000m. Un dinar que entra com l’aigua fresca a l’estiu, amb gresca, pollastre i sopa de patata i pastanaga. La tarda passa volant, posem a ventilar els botins, mitjons i la roba molla per tenir-los a punt l’endemà, i aprofitem per veure el briefing que fa en Vladimir a tots els participants de la Lenin Race 2014. Gent de totes les nacionalitats (especialment russos), en total vint-i-dos salvatges que volen desafiar l’alta muntanya corrent a unes altures desorbitades. Entre ells, descobrim un paisà d’Alcoi, en Pau, que ben reconeixible per un plomes amb la bandera i l’anagrama de la Comunitat Valenciana, ens comenta com és que és a la cursa. Amb només vint-i-dos anys, és formador de guies al Kyrgyztan, i està ubicat durant els mesos de juliol i agost al C1 d’Asia Tour.

Ready? C1-Leanin Peak in less than 10 hours! Crazy

Amb aquestes pintes, en Vitaly Shkel (rècordman de la prova), ja tremolava!

Sense temps per més, agafem el walki i el botiquí d’emergència i anem al llit coincidint amb la caiguda del sol, esperant descansar molt i no tenir els imprevistos del dia viscut.

L’ambient abans de la cursa presagiava que es faria difícil dormir.

DIA 9 (29/7): La malastrugança ens persegueix. Pujar al C2 sembla impossible, però ho aconseguim!

Després de suar la cansalada i donar tot el que teníem, conquerim el nostre C2!

Sona el despertador a les 3:00, jo ni me’n assabento amb els taps, i la veritat és que porto tota la nit intentant trobar el son i no hi ha manera. En Dani, diu que com el dia anterior, no ha pogut dormir res, que no ho entén perquè es troba bé però no hi ha manera. Jo, després d’una gran nit el dia anterior, aquesta tampoc he estat capaç de entrar en son profund. Decidim posposar la sortida pel segon esmorzar, a les 8:00. Encara que ens exposem al sol, la calor i al perill que això suposa en una glacera amb seracs i esquerdes. A les 9:00 ens despedim dels polacs, l’anglès, el francès i tota la gent del C1 i enfilem la nostra aventura particular fins al C2 amb 25-30kg a l’esquena. Tardem una hora a superar la tartera primer, i la morrena després, que separen en nostre C1 del inici de la glacera. Realment són uns primers quilòmetres molt durs, no per l’exigència del terreny ni el desnivell, que pràcticament són nuls, sinó pel fet de carregar tan pes a una alçada que no i estem habituats i perquè tot i que es veu a prop, l’inici de la paret nord queda lluny. El terreny no és tècnic, però caminar amb botes de plàstic per pedres descompostes i malformacions de gel és molt engorrós. Una autèntica llauna!

Comença la glacera. Gel incòmde i molt brut.

Arribats al peu de la glacera, observem els quatre llargs pendents que caracteritzen l’ascens al C2. Des d’aquí, tot semblen flors i violes, però un cop estàs al rovell de l’ou, la duresa és bestial. En Dani i en Marcos m’esperen, ja que he decidit posar-me els esquís amb les pells per fer el tram final de morrena i així anar amb menys pes a la motxilla. Ells calcen el grampons per afrontar el primer repetxó d’uns dos-cents cinquanta metres. Jo crec que amb les pells, astúcia i una mica de paciència me’n en sortiré. No vull ni pensar amb la idea de carregar els esquís a l’esquena de nou.

Conforme anàvem pujant, el dia s’espatllava i els núvols feien camí

Comencem a bon ritme, ens sorprenem a nosaltres mateixos, però ben aviat, la forta pendent ens obliga a disminuir l’embranzida inicial. Jo foquejo fins que les esquerdes són massa grans per travessar-les amb esquís, just abans d’arribar al primer replà, el qual comunica amb un fort pendent on hi ha muntada una corda fixa. Arribo al replà amb els grampons posats i els esquís a l’esquena, en Marcos m’està esperant, en Dani va fort i segueix a bon ritme, ja a meitat de la corda fixa. El pendent és brutal, deuen haver-hi uns 35˚-40˚, i la gent avança a pas de tortuga. Jo vaig realment tou, per l’elevat pes que carrego a l’esquena, però encara em veig amb forces de continuar. Encarem el segona pendent amb calma i mica en mica observem com passen els metres i som més a prop del segon fals replà. Allà m’esperen en Marcos i en Dani i ens expliquem les penes que estem passant. Ens hidratem bé, una mica de menjar i jo decideixo canviar de nou els grampons pels esquís i les pells. El cel comença a embogir, arriben núvols, fred, vent i pinten bastos de veritat, tot i que sembla que que tindrem uns minuts de marge.

Impressionant panoràmica dels C1 (al fons) des de la cara N, a 4800m

Arrenquem els tres junts a un pas més lent, però acceptable, fins que les esquerdes obertes del tercer pendent m’obliguen a fer un nou canvi d’esquís per grampons. No me la vull jugar sortint de la traça per buscar un pas alternatiu, podria enganxar una esquerda tapada i seria pell. A més, els companys han tirat i no em sentirien. Prefereixo assegurar el tiro i no dubto en fer el canvi, una putada, però una decisió encertada.

Oups … Crevasses? Yes, thank you!

Aquest cop m’he de posar les manoples i treure la funda de Gore, el vent ja és considerable, el sol ha marxat i estem sols davant el perill d’una tempesta imminent. Cada cop em sento més feixuc, i en Marcos s’ofereix per portar-me la màrfega. Un sacrifici que agraeixo de valent, ja que reduir 400g, més psicològicament que físicament, seran un plaer.

Afronto la tercera pujada amb aires renovats, però al límit de les forces. Aconsegueixo arribar a dalt patint molt, i allà trobem en Dani tombat i força minvat de forces. Aprofitem per fer una bona parada, ja només ens queda un petit fals replà que comunica amb la corba de dretes en pujada i el plató final fins al C2. Pràcticament ja veiem les tendes del C2, però serà un suplici arribar-hi. En Marcos diu que se sent fort i que ja no pararà fins a dalt. En Dani i jo acordem un ritme suau fins a dalt el darrer pendent, i jo aprofito per tornar a ficar-me els esquís i les pells. Superem el replà i enfilem la rampa descansant a cada passa, sembla etern i només són uns setanta metres fins al plató. Acabem arribant-hi amb penes i treballs i ens aturem a fer un “break” obligat. Curiosament és l’únic lloc que tenim cobertura i l’excusa de trucar a la família ens va de cine. Des d’aquí, ja veiem, entre núvols, neu i boira, el C2. No obstant, sembla que estigui a anys llum, degut al cansament acumulat i a les condicions cada cop més extremes. Truquem i sortim disparats buscant una última inspiració que ens apropi al C2. Semblem militars arribats de la guerra, coixegem, gemeguem i ens arrosseguem a una velocitat per sota la legalitat.

Tant a prop i tan lluny, són aquells moments que la ment juga un paper determinant, i sinó ets prou fort, t’acaba vencent sense disculpar-se, tractant-te de miserable i jugant amb el teu ego. Toca treure forces d’on no hi són, ser més savis que el propi cervell i jugar a enganyar-lo per poder superar una situació límit.

La poca visibilitat, ens esborra l’objectiu per moments, i el fet que sigui una zona plena de grans esquerdes, algunes d’amagades (segons ens han comentat diverses persones durant el camí) fa que anem amb peus de plom. Vencem la barrera psicològica que suposava el plató, però, sota la nostra innocència observem un pujador d’uns seixanta metres fins a la zona de les tendes. Ja són ganes de putejar … però no ens ho pensem i tirem amunt. Ja veiem tot el muntatge de tendes que representa el C2, diferenciat per les de baix, muntades sobre la neu i les de dalt en una zona mixta de pedres i neu.

Amb l’ajut de l’Asier, muntar la tenda semblava bufar i fer ampolles

Després de més de sis hores (6:15h), tres canvis d’esquís i pells per grampons, més de 1000m+ i arribats als 5500m d’alçada, palpem amb les nostres mans i peus el C2. Amb tant d’esforç ens hem oblidat que ara ve una de les tortures més grans. Hem de buscar un lloc per muntar la tenda que els amics bascos ens han prestat, aplanar-lo i assegurar-nos que no hi ha esquerdes camuflades al voltant.  A més, l’haurem de protegir dels laterals, ja que amb les ventades que està fent, el més fàcil és que surti volant. Amb les forces a zero i un mal temps que convida a l’optimisme (ironia total), és la pitjor rebuda que podríem tenir.

Com vingut del cel, apareix l’Asier, (un dels companys bascos) que ràpidament s’apropa a nosaltres i ens dóna la benvinguda. Ells, com mana la tradició, han arrencat a les 4:00, i ja fa hores que són aquí. Ens comenta que l’Aitor està molt tocat per l’alçada i la noia pel cansament. L’enganyem de bon rotllo perquè ens ajudi a muntar la tenda, ja que ell sap millor que ningú com va.

Muntar la tenda amb aquelles condicions, una aventura total!

De sobte, una expedició plega veles i decidim aprofitar el seu buit per col·lar el nostre iglú. Està en una zona centrada del total de les tendes, de manera que no hem de patir per les esquerdes i a més, el terreny ja està aplanat. Collonut! El problema bé quan alcem la tenda i ens adonem que les dimensions de la nostra, són 40cm superiors a l’espai que tenim. Tocarà palejar i ampliar el camp de joc perquè la tenda quedi ben falcada i puguem cobrir els faldons de neu. Es pronostica una tarda-vespre-nit molt entretinguda, amb ventísca i ràfegues de vent de més de 70km/h. Amb mitja hora hem fet la feina i donem les gràcies a l’Asier per l’enorme favor. Fa conya dient que “la próxima vez que salga a mear me lo pensaré dos veces”. Molt bona gent el trio de bascos.

Evitant les ràfegues de ventísca … una tortura constant!

Organitzem l’interior amb les màrfegues i els sacs, col·loquem una motxilla a cada avancé i ens tirem exhausts a l’interior de la tenda, fugint de la tempesta i buscant un aixopluc que ens curi les penes. Aquí dins, el món es veu d’una altre manera, només el mal d’alçada pot apoderar-se de nosaltres, ja que estem força aïllats de l’exterior (gràcies al sac, la roba gruixuda i l’aïllament de la tenda). Tot i així, les fortes ràfegues de vent es fan notar de valent quan arriben. Ens traiem la roba d’esquí i ens posem còmodes amb les malles gruixudes, el plomes i uns mitjons secs. Desenfundem el fogonet Eta Solo (un gran invent) i ens posem a fondre gel i neu per rehidratar-nos i poder fer uns liofilitzats que ens ajudin a recuperar l’energia consumida. En Dani s’ocupa de controlar que l’aigua bulli i amb pastilles potabilitzadores i electrolites High5 de cítric, convertim la solidesa de la neu i el gel en líquid força agradable i hidratant pel nostre organisme.

Jo estic molt minvat, el cap està donant voltes constantment i no sembla estabilitzar-se. Cada esforç és un sacrifici dins la tenda i procuro no moure’m massa. Ens obliguem a veure força aigua, fem uns liofilitzats de pasta milanesa i puré amb carn que entren de meravella i em prenc una aspirina infantil per millorar el flux sanguini, que diuen que va bé a l’alçada.

La nit sembla que serà llarga, dura i molt sorollosa, ja que el front s’ha instal·lat de ple sobre el C2 i vol fer-se notar. El vent no dóna treva en cap moment i acompanyat de la neu que cau i arrossega del terra, pica amb violència contra la tenda. Per moments, sembla que la tenda, amb nosaltres dins, sortirà volant sense que ens n’adonem, recorrent glacera avall.

És dora, però les forces estan apagades i decidim intentar entrar en son profund per emulí la mala fava del temporal. Serà la meva primera nit a tanta alçada, i pel què es denota fora la tenda, serà força complicada, ni la ressaca més bèstia s’hi pot assemblar (el millor és que això ho recordes tota la vida).

Dos autèntics morts vivents. Després de 6h de pallissa amb 20-30kg …

Desfer aigua i devorar liofilitzats, les nostres aficions al C2.

DIA 10 (30/7): Descens gairebé obligat del C2-C1, fugint d’una tempesta històrica

El mal temps ens dóna una bofetada … però reaccionem a temps!

Poca gent arribant al C2 en un dia tan extrem. La cara N semblava enfadada!

Com cada matí, amb la llum de les primeres hores i la visita d’en Marcos i l’Asier, trenquem el son mentider. Són les 7:30. Tot i les múltiples desvetllades, sobretot a partir de les 5:00 quan queien algunes gotes dins de la tenda, no em puc queixar, he dormit hi he descansat molt més del que podia imaginar ahir quan vaig arribar. El mal de cap sembla que ha desaparegut, l’aclimatació està fent efecte. Però no ens enganyem, hem viscut una de les nits més salvatges de les nostres vides, i no pas pel que puguem haver fet, sinó pel que hem hagut de suportar.

Poca gent fora les tendes. El fred i el vent eren inhumans!

Traiem el cap per la tenda i veiem l’espectacle que ha deixat la tempesta de vent i neu. Motxilles a mitja glacera, bosses sense propietari, vuit tendes visiblement destrossades o que literalment han volat, material divers més enllà del campament, … Impressionant, una salvatjada, la força amb què ha ventat ha fet molt mal. Des de la tenda n’hem estat conscients, però en cap moment podíem imaginar aquestes devastadores seqüeles.

Estat del C2 en llevar-nos … més de 10 tendes destrossades!

En Marcos i l’Asier ho tenen clar, tiren avall cagant llets aprofitant una mica de parón. Han passat una nit duríssima i no volen repetir-la. En Marcos ha rebut la desagradable visita de la neu impulsada per la ventísca i amb la poca oposició d’unes tendes no aptes per aquestes condicions. L’Asier, a consciència amb els dos companys bascos (un dels quals va arribar tocat, no ha dormit i s’ha passat el matí vomitant), no té elecció. Es volen recuperar al C1. Amb en Dani tenim un gran dilema: després del que ens ha costat arribar, d’haver sobreviscut a la nit amb més o menys eficiència i de sentir-nos forts per afrontar-ne un altre nit al C2, ja que estem força recuperats de la pallissa del dia anterior, sembla que ens motiva la idea d’aguantar una nit més i esperar un possible anticicló, el qual ens permetria fer un intent per arribar al C3. Per contra, si el dia no millora, sembla que ens el passarem dins la tenda, només sortint per anar a la recerca de gel i neu en bones condicions per fondre i tenir líquid, així com traient la neu que ensorra els avancers i provoca goteres a dins. Avui, el dia pinta igual que ahir, així que només ens val l’esperança que l’endemà sigui millor o haurem perdut un dia desgastant-nos i lluitant contra el temps i les exigències meteorològiques, que aquí dalt són d’una altre dimensió. Ens la juguem, optem per l’opció arriscada de quedar-nos i veure-les venir, ja que les previsions no s’aclaren i és impossible treure aigua clara. Des que som aquí dalt (tenint en compte que a partir del C1 la cosa ja va de debò) les previsions del mountain forecast han estat molt poc encertades i més pròpies de la loteria i les apostes, que no pas basades amb estacions meteorològiques fiables. Aquí, basen els pronòstics amb antecedents similars d’altres anys, el que dóna una fiabilitat molt baixa, pràcticament nul·la, de la qual no et pots refiar. La majoria de dies es poden veure, en les previsions, sols, dies oberts sense núvols i estrellats, amb un vent suportable que, llavors a la realitat no tenen la mateixa representació

Hivernació obligada …

Passem el matí i les primeres hores de la tarda coberts pels núvols, amb neu a estones (normalment és neu granulada a causa del vent fred en alçada) i ràfegues de vent intermitents. De moment, tenim un clima dur però suportable, tot i que és de fàcil intuïció preveure que la cosa empitjorarà. Dinem pasta liofilitzada, puré, muesli i grans dosis d’aigua. Aquí dalt, normalment passes més gana del compte, però t’hi acabes acostumant. A les 16:00, tenim la connexió amb el C1 mitjançant el walki. Comuniquem amb en Vladimir quines són les nostres intencions, quedar-nos a C2 i fer-hi nit i ens respon un “pitrare-pitrare” (rebut-rebut). Abans d’abandonar la connexió, li demanem quina és la previsió per als dos propers dies, i per sorpresa nostra, ens respon en Marcos, que ja ens havia dit que estaria al cas quan connectéssim amb el C1. Ell ens diu que les previsions no són bones, i que per demà es pronostica un dia molt dur de l’estil del que hem passat avui. De manera que la nit serà una altre vegada, més digne d’estar sota un tornado que no pas arrasarats a l’alta muntanya. Fins al cap de dos dies, no sembla que hagi de venir un petit canvi molt poc perceptible. Amb en Dani ens mirem, altre vegada davant del dilema, és tard, però amb els esquís podem plantar-nos a baix a la morrena, fora del perill, en menys de mitja hora. Les adversitats són vàries: és tard i la neu ha estovat, la possibilitat d’una allau, de caure en una esquerda o de perdre la traça per la poca visibilitat augmenten. A més, un problema greu amb tant poca estona de llum per davant podria ser molt perillós. Seguim amb la indecisió fins que ens mirem i diem de girar cua, estar aquí dalt amb mal temps no té cap sentit. Ara ja hi estem aclimatats a aquesta altitud i si no podem progressar, només aconseguirem un desgast psicològic que no ens beneficia.

El temps va empitjorar i esperar al C2 no era gaire esperançador

Pleguem sacs, aïllants, ens posem la roba, botins i botes, desenterrem els esquís i els pals que han quedat colgats al costat de la tenda després del temporal, agafem l’imprescindible i deixem la pala, les ulleres de ventísca, els plomes, les malles gruixudes, les manoples, gas, liofilitzats, el fogonet, barretes, gels, la cullera i la sonda dins la tenda. El més delicat, dins d’una bossa estanca per assegurar que no es pugui mullar. Creuem els dits perquè el vent no s’emporti la tenda aquesta nit, tanquem cremalleres, reforcem faldons i vents amb neu i pedres i marxem escopetejats buscant la traça de baixada.

La veritat és que jo no les tinc totes, són les 17:00 passades i és una bogeria travessar una glacera a aquestes hores. Òbviament no trobarem ningú pujant ni baixant, i la visibilitat és una incògnita. A més, els trams d’esquerdes del mig, ens poden obligar a ficar grampons i perdre molta estona.

Bona neu en el descens, però amb visibilitat molt precària!

Però ara ja no hi ha marxa enrere, ja no si valen les lamentacions, hem escollit la millor opció i només en podem centrar en passar la glacera quan abans millor, però amb lla màxima seguretat. Els primers metres del plató són fàcils i els fem d’una tirada, remant una mica per treure el cap a la primera baixada. Seguim la traça i sembla que la neu està transformada però força estable, els girs són molt agraïts i gaudim sent exigents. Això, ens obliga a fer diverses parades tècniques per agafar aire i fer arribar oxigen a totes les parts del cos. A la meitat, sembla que la cosa canvia, i donem per superada la zona de núvols, boira i neu de dalt. La part baixa mostra un relleu molt més clar i ens permet jugar amb les diferents opcions de la neu i el gel per superar les esquerdes. En Dani, veu escapatòria per la dreta i encerta, però no abans que jo m’emporti un ensurt davant d’una enorme esquerda, després que els esquís se’m encarrilin i derrapi a pocs centímetres per evitar el descontrol.

En Dani volant l’esquerda grossa a la meitat del descens.

A la zona de la dreta, tot sembla més clar, les esquerdes estan ben tapades i podem progressar amb fermesa, sense parades ni complicacions. Quan gairebé som a baix, tracem una diagonal d’esquerres per retrobar la traça i endinsar-nos a la morrena, intentant arribar el més lluny possible sense treure’ns els esquís. Hem tardat només 20’, però el cansament acumulat fa que la pallissa que ens espera per acabar la morrena i travessar la zona de pedrera amb puja i baixa constant, es multipliqui. Jo apuro al màxim, regalant unes rallades a les soles dels esquís que em suposen un “uix” força repetitiu. En Dani és més intel·ligent i es descalça els esquís abans, els carrega a la motxilla i acaba el tram de gel brut i pedres caminant. Jo segueixo els seus passos quan ja he patit prou les ferides als esquís.

Travessar esquerdes a les 17:00 no mola gaire, però no teníem altre opció!

Arribats a la glacera. Neu dura i una immensa esplanada!

Estem salvats de la immensitat de la glacera, i ara nomé depenem del nostre físic per arribar serens al C1. Superem a gran velocitat la morrena, el tram de gel amb un pont de fusta i la zona de pedres. La boira ens torna a fer la guitza i és difícil intuir el camí, ja que no està marcat i cal buscar les fites. El problema de les tarteres, és que no mostren un camí definit, sinó que són un terreny pedregós que es presenta igual en tots els seus trams. No obstant, sabem orientar-nos bé i amb 1:20h arribem al replà del nostre C1. Davant la nostra sorpresa, no acabem de reconèixer el campament, sembla que sigui un altre. Hi falten tendes, està com destruït, molt malmès, com si un tifó hagués fet de les seves. Suports de fusta sense tenda, estructures metàl·liques sense lona, tendes plegades, … Arribem fins al final per veure que realment estem en el nostra C1 i efectivament, és aquest. Saludem als treballadors i preguntem per les destrosses. El vent que ahir va fer trontollar tot el C2, també va arribar al C1, i al voltant de les 5:00 van volar fins a trenta-tres tendes de campanya i tres dels quatre “lavabos” mòbils. Una autèntica animalada! Per sort, teníem les coses que no ens vam emportar a la tenda del material, una de les que ha sobreviscut.

Estat deplorable en què va quedar el C1 … tendes xafades o desaparegudes per tot arreu

Destrossats i amb ganes d’estirar-nos, ens assignen una de les poques tendes que queden i deixem el material. En mitja hora, tocarà sopar i ho volem tenir tot a punt abans de menjar. En Dani es queda a la tenda amb en Marcos, i a mi em col·loquen amb l’amic siberià, que es troba al C3 aclimatant, així que dormiré sol.

Prenem una sopa calenta d’espaguetis, pastanaga, carn, ceba, tomàquet i cogombre que baixa d’allò més bé. Ens refem tot i el fred que es retén en tots i cada un del ossos i les extremitats. El vent aquí al C1, en contra del que pronosticàvem, és igual que en el C2, i la nit té tota la pinta que serà un calvari com la passada, però a menys altitud i sense la neu que acabava calant a la tenda en forma de goteres.

El C1 ha perdut el seu encant, la vida que el caracteritzava. Ara, sembla una ciutat del far oest completament morta, sense cap ànima que hi aporti un mínim d’interès.

DIA 11 (31/7): Viure al C1 sense poder fer res, una impotència dura mentalment

Viure al C1 sense poder-te moure, la pitjor condemna per un hiperactiu malalt de la muntanya

La tònica durant l’onzè dia

Un dia més, tancats a la presó del C1. Des que vam baixar del C2 (ahir) per mal temps, i una previsió poc optimista pels següents dies, viure aquí, a 4400m, és com viure en un món de tenebres. Fa gairebé tres dies que no veiem el sol, ni tan sols percebem si hi ha vida més enllà de les tendes. La vida ara, sembla haver perdut alegria, fa fred a totes hores, la humitat és tremenda i tot s’ha ensopit arrel del front que ens amenaça a totes hores. Amb aquest panorama, les ganes d’aixecar-se ben dora al matí, l’ambició per planificar els dies i l’empenta per pujar amunt, s’esvaeixen com el fum d’una espelma.

Ens despertem il·luminats pel color llampant de les tendes, quan el dia s’il·lumina tot i no haver-hi sol. Des de dins la tenda, sembla que el sol, sigui amo i senyor del cel i que apreti amb força. És curiós, perquè tot hi haver viscut dies de tots colors, des de dins les tendes grogues, apostaria qualsevol cosa per un dia obert i assolellat. No obstant, és un miratge, fins que no treus el cap per la porta i mires les condicions, no pots saber quina és la realitat.

Sortir de la tenda i veure una empolsinada, un bon auguri!

Avui, com en en el dia anterior, ens llevem sense cap esperança que la méteo hagi canviat, però, som conscients que un dia o altre ho farà, es posarà del nostre costat, i ens caldrà està preparats per enfilar i reenganxar-nos a la nostra aclimatació. Obro la porta i una agradable sorpresa em desperta el primer somriure. El C1 ha canviat de color. Una important enfarinada ha cobert tot el campament i ha deixat dos dits de neu que ens permeten viure una situació digne de postal. Les tendes tenen un aspecte més hivernal i tot l’entorn presenta una imatge renovada que a nosaltres ens encanta: el blanc de la neu ha pres el protagonisme al marró de les roques i les pedres. L’ambient és fred, molt fred pel que ens havíem acostumat a tenir durant els dies de sol. Arriba a calar fins el més endins dels ossos. Et planteges constantment tornar al sac per aïllar-te de mal temps i sentir que la teva pròpia escalfor és només teva i no s’esvaeix amb la boira espessa.

Temperatura gèlida, els vorals del riu glaçats i un panorama trist. Dies que desitges que passin quan abans, ja que per ganes els suprimiries. Avui, la nostra màxima aspiració serà moure’ns de la tenda, al menjador i del menjador al lavabo.

L’esmorzar i el dinar sembla que s’ajuntin. Menges per rutina, no per ganes, ja que la inactivitat et fa perdre la fam. Aprofito per preparar la motxilla, deixar a punt tots els detalls i per creuar els dits perquè demà la situació hagi millorat i puguem pujar al C2. En el fons, estic neguitós perquè vaig deixar el plomes, les malles gruixudes, el fogonet i les ulleres de ventísca del meu pare a la tenda del C2 i no sabem si encara és al mateix lloc o ha sortit volant com tantes d’altres. Tres dies de mal temps sense ningú dins, son un mal presagi.

La boira espessa i amb un clima gèlid no donaven treva.

Higiene personal …oh my god!

Aprofito la tarda per dibuixar, escriure i matar el temps com bonament puc. Tot i que són dies que et produeixen una sensació d’improductivitat total, crec que ens aniran bé per recuperar forces i està al 100% quan el temps faci un gir de 360°.

Conforme passen les hores, es deixen veure les primeres clarianes, la boira es difumina i les muntanyes es destapen. Sembla un bon auguri, ja que els núvols es van trencant i donen pas a les darreres llums del dia. La cara ens canvia i durant el sopar, la conversa torna a ser el possible intent al C2 de l’endemà. Ens llevarem a les 3:00, mirarem el cel i si està obert provarem sort. Sinó, tornarem al sac i esperarem veure com avança el dia.

Malgrat les condicions adverses, els portajadors i els animals de càrrega no tenen l’opció d’esperar

DIA 12 (1/8): Del C1 al C2 aclimatats, pujant com llebres

Viure l’aclimatació del teu cos en carn i osssos: una de les sensacions més bèsties i inexplicables 

Agafant aire per encarar el segon ascens, direcció la corda fixa

A les 3:00 sona el despertador. Jo ni me’n entero amb els taps. En algun moment intueixo l’hora que deu ser, però no he dormit gairebé res, segurament pel neguit i l’ansietat. Prefereixo no mirar el rellotge. M’acabo despertant amb la llum natural que es reflexa en la tenda. Merda! Havíem de llevar-nos a les 3:00 i són les 7:00 del matí. El dia sembla força bo, ja que la boira ha desaparegut per complet, i tot i que queda algun núvol perdut en el cel, intueixo que conforma avanci el dia, tot seran flors i violes. No entenc perquè, ni en Marcos, ni en Dani, s’han despertat, és molt estrany.  Finalment surto de la tenda per dirigir-me al menjador i me’ls trobo fora. Em comenten que a les 3:00 quan s’han despertat, el dia encara presentava un aspecte tapat i poc esperançador. Ara però, tot ha canviat. Agafem forces i decidim tirar cap amunt. Avui és el dia i cal aprofitar-ho. En Marcos no les té totes, però jo ho veig clar. Les oportunitats cal agafar-les fort i fer-les teves, per contra, tot acaben sent remordiments i lamentacions.

Dia esplèndid, cel serè i unes vistes excepcionals des de la nord

Dit i fet, passades les 9:00, motxilles a l’esquena i ens despedim del C1 per uns dies.

Avui pugem molt més descarregats que la primera ocasió, i això es nota molt. Faltarà veure si l’aclimatació ha fet efecte i podem pujar a millor ritme, així com oblidar els mals de cap i les males sensacions del primer cop.

Com es nota que fa dies que som autòctons de l’alçada, el cos ens mima i sortim a gran ritme. Ara tenim cos i ment adaptats i coneixem el camí a la perfecció sembla que tot ens va de cara. Iniciem la part dreta del recorregut, ja en plena glacera. Aquest cop, tinc clar com esquivar totes i cadascuna de les esquerdes fins la corda fixa, per no haver-me de treure els esquís. Pujo amb una fluïdesa, seguretat i continuïtat impròpies de l’alçada, però és que em sento com al Piri! Travessem el tram de corda fixa sense parar, fet impensable l’altre dia, i mirem enrere per gaudir de les vistes dels Cs1.

El tram més dret de l’ascens, avui semblava tenir menys graus.

Conèixer el terreny et dóna confiança per fer coses impensables

Sembla que el dia definitivament s’obre i hem fet el que calia. L’elecció no podia ser més encertada. Arribant al darrer tram d’ascens, abans del plató, en Dani ha abaixat molt el ritme i comença a patir com mai. Es queixa que nota un tap als bronquis que li impedeix respirar amb facilitat i s’ofega a cada inspiració. Ha de parar constantment i sembla que va al límit. No ho veu clar. Estem a tocar del C2, però són aquells darrers metres que, si no vas bé de forces, esdevenen eterns, durs mentalment i que t’exprimeixen fins a la darrera vitamina. Per moments es planteja girar cua, ja que en aquestes condicions no es veu fent nit al C2. Finalment, però, li donem un cop de mà portant-li els esquís per reduir pes. Fa un darrer esforç i aconsegueix superar la darrera pujada per arribar al Plató. Allà, fem unes trucades per donar senyals de vida i enfilem els darrers metres fins al C2.

Arribar al C2  amb bones sensacions, de passeig, un luxe!

Miro ansiosament les tendes per assegurar que hi ha la nostra i que, per tant, el meu material segueix intacte a dins. Respiro fons quan la veig i em trec un somriure d’orella a orella. Arribo sobrat, fresc com una rosa a peu de tenda. Sembla impossible. Fa quatre dies plorava d’impotència i feia un sacrifici màxim per arribar-hi i avui em passejo com si estigués pujant el Pedró del 4 Batlles. Quedo bocabadat dels efectes de l’aclimatació.

Anem a buscar força neu, inflem les màrfegues i preparem els sacs. En Dani queda mort a l’instant. Ho ha donat tot i més. Pujant semblava posseït per un zombie. Cap cot, sense esma ni ganes, s’arrossegava i suava el que no està escrit per completar cada passa.

La bèstia, recuperant forces a ritme de palejada! The tent is ready!

Ara però, objectiu complert. Podem descansar, hidratar-nos, menjar i refer les forces que hem consumit per pujar.

Les vistes de la cara N des de la tenda … orgasme sense precedents!

Després d’una posta de sol espectacular, de veure com la llum del sol va perdent terreny a la cara Nord del Lenin, un moment que quedarà a la memòria per sempre més, tanquem la paradeta i ens capbuçem en un somni profund, dins dels sacs a 5300m d’alçada. Envoltats per la inmensitat, fascinats per la bellesa d’un entorn enormament seductor.
És tard i la corda s’acaba … bona nit!

El Yeti perdent la paciència amb el fogonet … come on!!!

DIA 13 (2/8): L’aventura del C2 al C3 en solitari

Una de les vivències més emotives, un dia per guardar en el més endins

A les 7:00am ens llevem, però fent el ronso apurem fins les 8:00am passades! Anem tardíssim, tot i que per afrontar el trajecte del C2 al C3 en principi no hi ha tanta pressa com l’anterior, ja que el fred i el vent a dalt apreten de valent. Ens encantem canviant-nos i preparant les coses, fem un parell de liofilitzats, llenties amb pernil i puré de patates amb carn, desfem força neu per sortir amb les cantimplores plenes i ultimem el que ens emportarem i el que no. Entre pitos i flautes, se’ns fan les 10:00am passades i decidim provar sort fins al C3, descansar-hi unes hores i baixar per haver assimilat l’alçada. En Marcos no ho veu clar i decideix quedar-se al C2 un dia mes.

Tant a prop i tan lluny … molt dur, però molt gratificant!

Amb en Dani tirem amunt, la primera rampa de cinquanta metres és infernal, una inclinació de 35˚ a tanta alçada i amb els esquís a l’esquena és realment exigent. A mitja pujada m’entra la vena prudent, deixo la motxilla i retrocedeixo a la tenda d’en Marcos perquè em deixi la corda. Hem vist una possible línia de baixada entre els seracs, fins el C2 que pot ser molt punky i sembla que les condicions són bones. Faltarà que hi hagi bona visibilitat quan arribem al C3 per poder apropar-nos al coll que hi dóna accés. De moment, ens esperen més de 800m+ fins al C3 i semblen molt durs, només cal veure el ritme, més que lent, que adopta tota la gent. Passat el primer pendent, en Dani es despenja per anar de ventre i ja em diu que ell per avui ja ha fet prou, que deixarà els esquís  amagats i baixarà al C2. Jo em sento bé i segueixo tirant el pla pujada. A mig camí aprofito per fer el canvi de grampons per esquís amb pells i és un encert. Poder foquejar a més de 5500m i avançar amb aquesta rapidesa és un luxe.

Preparat per afrontar l’ascens final, el temps comença a canviar …

La panoràmica de la nord del Lenin

Em sento fort, valent i amb ganes de més. A la llunyania, observo la famosa rampa de 300m que porta al C3, just en coronar el monticle. El pla pujada passa relativament ràpid i aprofito la base de l’últim pujador per canviar els esquís pels grampons, recuperar forces, hidratar-me, menjar ametlles i conversar amb un noi holandès. M’explica que ell ja és el segon cop que puja i que la intenció és de fer cim l’endemà, Va amb una motxilla que hi podria quebre jo a dins, i a sobre, porteja la tenda, ja que l’altre vegada va dormir a la d’un company però ara no hi és. Ens desitgem sort mútuament i ell arrenca abans que jo. Els primers metres no semblen massa exigents, tot i que la velocitat és ridícula. La pujada es va posant interessant, i no saps si és millor mirar amunt i veure la gent que semblen tortugues que volen i no poden avançar, o mirar avall i veure que les dues tendes que hi ha muntades, i que serveixen de punt de referència, segueixen estant a la mateixa distància.

Replà que separa el primer ascens del segon. Perfecte per foquejar

L’ascens comença a esdevenir una tortura, les forces fallen i l’aire escasseja a cada passa. Intentes mantenir un ritme que sembla correcte, però a les deu passes es trenca per un repòs obligat. Respires profundament, et recolzes sobre els bastons perquè el cos no hagi de carregar amb tot el pes de la motxilla. Són petits trucs, o millor dit recursos que fan menys dolorós el patiment. De cop, entren núvols i no veus res, et sents perdut en la immensitat de la muntanya, com una formiga en un paller. No decaic i intento prosseguir, és la millor manera d’aminvar el patiment i fer-lo més curt, ja que a dalt, s’haurà acabat, l’objectiu estarà assolit. Sembla que després de més d’una hora ja he superat l’equador, però em resigno a mirar el rellotge per no emportar-me una decepció. El fet que el C3 no es vegi fins que arribes a dalt de la muntanya, encara fa més dura la pujada.

Analitzant els Pamirs a la zona del Tajiztan, bestial! Mig cos al Kyryztan i mig al Tajiztan … territori comanxe!

Davant, la inacavables aresta del Lenin, amb el cim de fons!

Mira’s enrere i no sembla que hagis avançat gaires metres, les tendes segueixen ben a prop i la progressió en forma de zetes és infernal i poc productiva per guanyar altitud. Per ganes tiraries de recta, però seria una bestiesa, la gripada està assegurada. Millor anar piano piano, step by step i pas a pas per guardar una mica d’energia a la reserva. Finalment, sembla que els dos alpinistes de davant desapareixen per la declinació de la muntanya. L’esperança que el pendent disminueixi, i que per tant, arribem a culminar el cim, augmenta. No obstant, les forces estan al límit i el mal d’alçada es comença a fer notar. No decaic i després de vint metres més ja observo les tendes del C3. Són a tocar, però encara em faltarà un esforç més i dues parades d’emergència per culminar la gesta. Arribo destrossat, però l’esma de superar els 6100m, de tenir unes vistes privilegiades de l’aresta oest del Lenin Peak i de contemplar la immensitat dels cims escarpats que separen el Kyrgyztan i el Tajyztan em dóna ales per aguantar-me dret, immortalitzar aquestes imatges en el jo més profund i inspeccionar el petit C3. Les tendes estan emmurallades per evitar el vent. La gent, aparentment sembla molt serena preparant el material per afrontar l’ascens el dia següent o desfent la motxilla després d’un bon dia de cim.

No porto massa roba i em tiro en una tenda buida que em cedeix en Minart, el qual també m’ofereix una màrfega. Intento mal descansar més d’una hora per baixar al voltant de les 17:00, abans que m’atrapi el mal temps i la foscor de la nit. El temps s’ha complicat sota el C3: aquí dalt regne el sol i un clima estable, però mirar avall és sinònim de perdre’s en l’espessor dels núvols. Baixar la línia que havíem vist no tindria cap sentit. És impossible tancar els ulls, després de quatre hores i mitja de pallissa, d’assimilar una altitud que el meu cos a superat per primer cop i de viure el fred i el vent que bufa aquí dalt, sentir-s’hi a gust és com que un peix visqui fora l’aigua. Faig un esforç, amb els peus fora la tenda per no entrar les botes d’esquí i mullar la tenda, busco una posició còmode, però ràpidament se’m congelen tots els dits dels peus.

Aguanto tant com puc, però al final desisteixo i trec el cap. Res ha canviat, aquí el dia és obert, però per sota pinten bastos. En el mateix moment que plego la màrfega per retornar-la al company rus em diu que l’hi he de cedir la tenda, que han arribat clients. Em tocarà fer un esforç, per posar-me en peu, superar tots els mals, calçar-me els esquí i superar el descens a més altitud que he viscut mai.

Freeride en solitari des del C3 … una autèntica aventura!

Esquivant tendes i despedint-me. De fons un “be careful”!

Em despedeixo, dono les gràcies i esquivant les tendes surto disparat amb un sonor “yeah”! El que sigui per dissimular les males sensacions que s’han apoderat de mi. La veritat és que recupero forces i els primers girs són espectaculars, neu pols i les cames reaccionen, però a mitja pendent els pulmons denoten la falta d’aire després d’una exigent arrencada i em fan aturar la màquina. Recupero el ritme i continuo, uns girs més fins arribar a baix, però la qualitat de la neu va decaient i les transformacions pel vent han transformat el descens en una pista de gel plena d’irregularitats. Neu molt dolenta, que fa tremolar tots els ossos i que porta més penes que glòries. El replà em servei per deixar-me portar i buscar les millors condicions a banda i banda, tot i que intento no sortir-me massa de les traces de pujada per la falta de visibilitat i la possibilitat d’esquerdes als laterals. Ara la neu comença a ser crosta i els esquís, quan em despistos s’encarrilen i surten disparats a gran velocitat.

Polseta enganyosa en els primers girs sortint del C3.

Començo a veure el punt en el qual m’he despedit d’en Dani, també les tendes d’un C2 avançat i això em diu que m’apropo a la meva tenda, al nostre C2. Només em falta el primer pendent de cent metres hi hauré arribat. Aquí, la neu ja ha transformat i és un autèntica pasta que retén els esquís i quan menys t’ho esperes baixa tot cap avall en forma de purga carregada d’aigua. He de vigilar les quatre grans esquerdes obertes que hi ha abans de les tendes i ja hauré arribat. Sota la boira i amb la sorpresa de la gent, arribo per fi al C2. Crido en Marcos per retornar-li la corda, que finalment no he necessitat per les mala visibilitat en el descens que volia fer inicialment, però sembla que no hi és. Arribo a la meva tenda i en Dani, en Marcos i l’amic basc Asier, em reben amb un somriure, sense amagar el patiment de que m’hagués pogut passar alguna cosa. Els explico l’odissea del C3, exagerada per la nul·la aclimatació que portava i amb pèls i senyals, incidint en tot el que he vist i viscut.

Neva, fa fred, venta i la visibilitat fora el C2 és inexistent. Jo exhaust, però gratament satisfet, gaudeixo d’aquestes condicions extremes com un nen petit en un parc.

Vaig a buscar neu per fer pasta. Per fi podré devorar aquella pasta milanesa que la Cora em va regalar pels meus 26 anys. El fred em comença a calar als ossos, i les extremitats deixen de tenir sensibilitat. Em colo dins la tenda i en Marcos i l’Asier desfilen cap als seus bunquers per fer el sopar. Més avall, els tres amics russos que també volen baixar la nord (dos amb esquís i un amb taula) treballen com esclaus per emmurallar la tenda i prevenir-la del fred i vent, i van desfent neu i gel per hidratar-se. Fa dos dies que van arribar al C1 i semblen unes bèsties.

Sa i estalvi, acabat d’arribar al C2 amb l’Asier i en Marcos.

Entro a la tenda, canvio el Gore i el polar per la jaqueta de plomes, i la funda per unes malles gruixudes. Em trec el casc, Buff al cap i a desfer neu. Per moments, la part alta del Lenin Peak s’obre i tenim unes vistes privilegiades des de la tenda, amb el sol despedint-se amb un rajos de color ataronjat. Continua nevant, però amb la feina feta, la resta m’és igual. Ja he completat l’aclimatació que el cos demana per fer una activitat d’aquestes característiques. Ara, veus l’aventura des d’un altre perspectiva, has viscut la part més dura, la més exigent i la que no té cap valor però esdevé imprescindible per aconseguir l’objectiu final. Ara, per fi podré centrar-me en pujar i baixar el Pic Lenin amb esquís per la cara nord i de cap a peus. La feina “bruta” s’ha acabat i a partir d’ara, tocarà planificar una bona estratègia per atacar el cim i esperar que el temps ens acompanyi.
Pleguem veles i ens posem a dormir després d’un menú exquisit.

DIA 14 (3/8): C2-C1-BC skiing with Poland family

Amb la feina feta, és hora de recuperar forces a menys alçada

Iniciant el descens, en grup i sota un dia perfecte

Ultra motivat, després de l’ascens al C3 el dia anterior, ens llevem amb en Dani sobre les 7:00 passades a la tenda dels bascos, al C2. Jo, amb la feina feta, prefereixo tirar avall per recuperar forces entre el C1 i el CB, i preparar l’atac final En Dani i en Marcos, opten per tirar amunt a les 8:00, per intentar arribar al C3 i fer-hi nit. Dit i fet, ells arrenquen sota un dia gèlid, obert i amb bona visibilitat a les parts altes, però tapat i amb núvols amenaçadors del C2 en avall. La meva idea, és esperar que passin entre una i dues hores desitjant que la boira i els núvols s’esfumin, la temperatura pugi i trobi més gent tant de pujada com de baixada en la ruta del C2-C1, ja que hauré de passar sol per la zona de seracs i esquerdes. Aprofito per netejar la tenda, empaquetar tot el que no ens fa falta ara, però que necessitarem el dia d’un hipotètic atac al C3 i al cim (fogonet, espetec, ametlles, jaqueta de plomes, ulleres de màscara, màrfega i manoples), i deixar-ho a la tenda de material que té AK-SAI (la nostra empresa) i per plegar el sac i carregar la motxi amb el que m’emporto al C1. Casualitats de la vida, amb el cap dins la tenda i el cul a fora, sento derrapar uns esquís a l’exterior … – qui deu ser?- De cop apareixen 4 esquiadors (dos homes i dos dones) i es planten just al meu costat, que fins fa un dia hi havia una tenda i ara hi ha un forat buit. Amb unes motxilles carregades fins a rebentar, esquís de competi i molt ben equipats, s’asseuen i es disposen a desfer neu i menjar una mica. Jo, bocabadat, intento descobrir més coses amb la mirada, fins que no puc més i els pregunto si baixen cap al C1. Em responen que sí, un cop hagin acabat d’hidratar-se i alimentar-se rependran el seu camí cap avall. Jo encantat, els dic si els fa res que m’ajunti amb ells, ja que els meus companys han tirat cap amunt, al C3, i prefereixo travessar la zona perillosa d’esquerdes amb companyia. Molt simpàtics, però un pèl tancats em responen, -Yes, you can follow us.- De conya, ja no hauré de baixar sol, un fet que realment em tenia força atemorit, sobretot atenent la nevada de la tarda-nit anterior que podria haver tapat algunes esquerdes i les traces de baixada per la dreta, que és on es pot baixar amb continuïtat anant amb esquís.

Neu excel·lent, deixant rastre amb molt de style!

Tenda impecable i jo que em preparo per un descens de més de 1000m (que ja vam fer l’altre dia amb en Dani a córrer cuita) però que avui pinta millor: neu fresca i el dia que es va obrint. Un cop han carregat l’arsenal que porten, les dues noies joves, el noi una mica més gran i un home veterà que sembla el pare d’una d’elles, arrenquem. Travessem la primera zona sense problemes, remem i comencem el descens. La neu és realment bona, i tots 4 esquien de meravella.

Air Kyrgyz, les millors volades en els llocs més extrems!

Aprofito les parades quan ens falta l’aire, o passem situacions complicades i ens esperem un als altres, per fer-los preguntes. Em comenten que són polonesos, que ahir van fer cim, però que els esquís els van deixar al C3, ja que no veien en condicions la baixada per la nord .Van trigar només 8h (una bestiesa), és el seu dotzè dia a les valls del Lenin, … Una d’elles porta un polar amb la serigrafia de la cursa al Font Blanca 2014, i al sentir-me tant identificat no puc estar-me de preguntar-li si van participar-hi, ja que és com la meva segona casa aquella zona. Hi van participar totes dues, fent parella i com a representants de l’equip polonès. Només veient el material, la forma d’esquiar i el que han fet, ja entenc que són una referència al seu país. Curiosament però, l’Anna em diu que la competició li agrada però és massa dura i cansada, que ella prefereix baixar corredors i canals amb forces graus … el que vindria a ser esquí extrem! Ja al final de la glacera, a punt d’arribar al seu C1, que és el primer dels 7 o 8 que hi deu haver passada la glacera, fa broma dient que jo amb aquests esquís ho tinc millor en aquesta zona, ja que és tot gel i ple de transformacions ondulades … jo li responc que la meva passió són els esquís amples, el freeride i disfrutar de baixades tècniques, la competició no està dins les meves aficions. No l’hi trobo sentit.

Darrers girs abans d’arribar a l’esplanada, entre glacera i morrena

Acabem de recòrrer la glacera amb els esquís a l’esquena, l’altre noia i el noi jove ja són a tocar del seu C1 (Fortune) i l’Anna, l’home més veterà (que sembla ser el seu pare) i jo i arribem en pocs minuts. Ens donem els contactes per poder-nos enviar els vídeos i ens despedim després d’una gran baixada, amb unes condicions excel·lents. Ells, estan exaltants, ja que han fet cim i ja són a baix. Només els queda la tornada al CB i esperar que els portin el material. A mi, encara em queda un llarg camí, ja que tot just he completat la meva aclimatació, tinc trenta minuts fins al meu C1 i m’agradaria baixar al CB per descansar-hi dues nits (segons els russos, és la millor aclimatació possible, ja que a 3700m el descans i la recuperació són molt més eficients). Aprofito per deixar els esquís en el C1 d’Asia Tours, ja que així no els hauré de carretejar del meu C1 fins la glacera el dia que intentem pujar al cim i després de 25’ arribo al meu C1. Disposat a baixar a CB havent dinat (una pallissa d’11km amb la motxi mig carregada, el cel amenaçador, la obligació de travessar el riu i segurament mullar-me, el camí de pedra descomposta inacabable i unes rampes importants), faig el canvi de material, em trec la roba d’esquí per agafar els pantalons curts i els mitjons lleugers Boreal, canvio les botes d’esquí per les bambes, poso els botins a ventilar, em rento el cap i els peus, que després de quatre dies és un plaer i organitzo el que m’enduré i el que deixaré al C1. Tot a punt, a les 13:00pm ens fiquem a dinar, boníssim, caldo de patates, pestanaga i bolets i arròs, amb albergínia i una mica de carn.
De postres síndria i préssec amb almívar! Un luxe a 4400m! Aprfofito per fer-me una llet ben calenta. Després de tanta teca, arriba el baixón i les ganes de tumbar-me una estona (fet que no hi comptava). No obstant, pronostico unes tres hores fins al CB, de manera que podria sortir a les 15:00pm de la tarda per assegurar arribar abans de les 19:00pm i tenir sopar. Dit i fet, estenc el sac i faig veure que dormo uns minuts. Quan crec que em toca plegar veles, la cremallera de la tenda s’obre … atordit, pensant que és el supervisor del C1 que l’hi he dit que marxaria a CB i no faria ús de la tenda, apareix en Marcos. Tota una sorpresa, ja que en teoria, ell i en Dani pujaven a C3 per fer-hi nit. “N’estic fins els collons” diu sense saludar. Destrossat i força abatut, diu que ja se’n ha cansat de tan pujar i baixar, que és un conyàs i que se li han acabat les ganes. Pel que sembla, ha deixat el walki, menjar i el fogonet amb en Dani que volia seguir. L’intento consolar, però ho té molt clar i en el fons, tampoc és un fracàs per ell. Li comento que estic  ultimant l’equipatge per fugir al CB, per passar-hi dues nits. Em rento les dents i em despedeix-ho. Quedem que en principi en Dani baixarà l’endemà a C1 i que jo en dos dies hi arribaré per dinar. El dilema serà saber si en Dani haurà arribat a C3 i si, quan baixi, també voldrà arribar-se a CB per recuperar (si és així, perdrem un dia i el temps ara mateix és or, ja que la meteo pot girar-se i fer-nos perdre dies sense cap altre remei). Surto molt motivat, amb pocs minuts arribo al riu, creient que anant lleuger podré travessar-lo sense cap problema, però lluny d’això, baixa crescudíssim i em recorro metres i metres amunt i avall buscant el millor lloc per saltar. No el trobo i començo a desesperar. Finalment, després de quinze minuts temptejant, decideixo jugarme-la en un punt que si recolzo bé el peu crec que superaré. Però l’embranzida no és suficient i poso el peu esquerra dins al riu. Merda! Tant temps perdut per acabar sucant la pota. No hi ha temps per rondinar i retrobo el camí per superar les primeres rampes i la zona de la tartera. Volo pels camins amb la morrena al costat i després de molta estona atrapo les primeres persones. Curiosament, són els amics francesos, que després que l’Olivier fés cim ahir, han decidit tornar al CB. Pujo al coll de 4157m pel dret i sense parar (el que fa l’aclimatació és brutal, ja que fa una setmana em queia la llàgrima per arribar a dalt i el cap em torturava de valent). Passat el coll, ve una baixada de terra amb molta pendent fins a la zona de prats i marmotes, un terreny que m’encanta per deixar-me anar i sentir la llibertat sota control. Però no val a badar, una caiguda aquí, seria fatal, ja que els dos-cents metres de desnivell fins al riu són un fet.

Fent amistat amb les marmotes (n’apareixien per tot arreu)

Arribo als prats i ja encaro els darrers girs pedregosos abans de la gran esplanada de tres quilòmetres fins arribar al CB (una tortura psicològicament). Aprofito per fer amistat amb algunes marmotes i captar les seves reaccions, així com per gaudir d’un paisatge que agafa el to verdós que fa dies que no veig. Arribo al gran pla i amb l’ajuda dels bastons i la música, faig passar més ràpid els metres que em queden. Tot i això, sembla no acabar-se mai! Quan ja porto la meitat del camí superat, i amb el meu camp en el punt de mira al CB, atrapo una noia i un home més veterà. No pot ser! Són l’Anna i el senyor gran, amb quí he esquiat del C2 al C1 aquest matí! Els saludo i els dic què tal, però ells no em reconeixen vestit de curt i amb bambes. M’expliquen l’aventura del matí, fins que els tallo i els hi dic que hem esquiat junts aquest matí. Al·lucinen i queden bocabadats, ja que la casualitat és brutal. No entenen que baixi al CB si vull fer cim, i menys el mateix dia que he baixat de C2. Jo els explico que la meva idea és descansar a fons a menys alçada i tornar amunt en dos dies. L’Anna fa de traductora (ja que l’home no domina l’anglès), i fem conya, dient que el meu campament “is always the last one” i el seu “the first one” i amb quatre paraules en català, que sap d’algun amic de casa nostra, ens despedim entre paraules de Good luck!

Content com un gínjol després d’haver pogut esquiar amb quatre grans esquiadors i esquiadores i haver omplert la llista d’amistats, enfilo el darrer tram fins al meu campament, ja només mig quilòmetre i em retrobaré amb el nostre punt de partida, amb les comoditats que té i amb la possibilitat de fer una dutxa d’aigua calenta després de gairebé deu dies. Dues hores clavades, obro la porta d’accés i em disposo a fer un reconeixement ràpid de cada detall, buscant possibles canvis. El cap de campament, en Guia, em dóna la benvinguda i curiosament, en llençar els bastons per prendre’m un sospir, veig en Dima, un guia d’Uzbekiztan, que m’he trobat a primera hora al C2 quan m’explicava que havia de baixar un client perquè estava tocat, també hem coincidit al C1 a fora les tendes i ara al CB. Curiositats com la de l’Anna, que fan més agradable i interessant l’estància. Molt amablement, m’ofereix la seva tenda per compartir nit, i jo, encantat, accepto l’oferta. Deixo les coses i ràpidament me’n vaig a la dutxa per expulsar totes aquelles olors acumulades a l’alçada que genera la suor i la impossibilitat de canviar-te la roba. Aquesta és una de les grandeses de l’alta muntanya, el fet de conviure amb les teves olors i d’acceptar-nos tal com som, sense manies ni diferències.

L’aigua calenta em recórrer de dalt a baix, resseguint totes les direccions possibles, calant a tots i cadascun dels meus orificis com els afluents d’un riu. La duresa de la muntanya, sempre fa més plaents els moments gratificants … és la recompensa instantània a un procés llarg i exigent, que tot i només ser íntima, acabes vivint molt intensament.

Com nou, però sense la màrfega, la jaqueta de plomes i les malles gruixudes que estan al C2, sense el sac de dormir ni la crema hidratant ni el sabó al C1, però amb la sensació de viure un dels moments més descansats de l’expedició, en el qual les preocupacions desapareixen per moments i només existeix la paraula desconnexió. Sobretot perquè fins al moment tot a sortit sobre rodes, s’ha patit, s’ha lluitat pel que ens havíem proposat, s’ha suat cada gota fins al final i s’ha disfrutat en un terreny que desconeixíem per dimensions, però que vivíem des que vam iniciar la logística des de Manresa.

Nét i polit, remeno el petate buscant roba que em serveixi per fer capes. Mitjons gruixuts malla prima i pantalons, tèrmica, polar i armilla i gorro de llana … i segueixo tenint fred! He baixat al CB per tenir millors comoditats i sembla que el fred i el vent apreten més que en el C1.

Després d’un gran sopar en el qual els francesos em conviden a formatge del Massís Central i a una espècie de salsitxón, em poso a escoltar música i escriure una mica. Les hores passen i el dia cau. La desconnexió sembla tenir fi, en veure que cada cop fa més fred i que la idea de dormir dins la funda de bivac carregat de roba, no serà tan productiva. Pregunto amb en Simon si tenen blanckets, però no m’entenen i m’acaben oferint un sac de dormir. Pagant, és clar, un lloguer de 5€ la nit. Em surt la vena catalana i renuncio a ell, ja que jo només volia una manta que complementés el material que ja tenia. Ells però, deixen els diners de banda i m’ofereixen el sac de totes … quina gran gent, m’acaben de donar tota una lliçó d’humilitat, companyerisme, humanitat i generositat! (I que miserable que sóc jo… però vam arribar amb la idea de gastar el mínim i pagar per una cosa que tens, però no a mà, em fa quedar en evidència). A les 22:00pm en punt, tanquen els llums de la carpa menjador i tothom desfila cap a les tendes. Sembla que serà una de les nits més tranquil-les fins al moment. En Dani possiblement al C3, morint-se de fred i en condicions extremes, en Marcos al C1 després d’avortar missió i jo al CB amb totes les necessitats cobertes. Sóc un autèntic privilegiat!

DIA 15 (4/8): Dia de relax al CB

Després de tanta pallissa, un dia sense esforços es fa avorrit

Després de gairebé deu dies seguits per sobre els 4400m, culminant els 6130m del C3 com a punt més alt, tornar al CB és senyal de tranquil·litat i de calma. Els dies es veuen d’una altre manera, a vegades, fins i tot, tens la sensació de perdre el temps, de no aprofitar aquells valuosos instants que es consumeixen dia rere dia. És com si estan aquí, cos i ment restessin en pau i harmonia, però el teu interior es sentís traïdor per no està donant el millor de tu mateix i exprimin-te a dalt la muntanya.

Òbviament, aquesta sensació és fruit de l’elevada activitat que portem a terme en el dia a dia. El cos necessita dies de transició, d’adaptació i sobretot de repòs per refer-se i està a punt per a la pròxima aventura. Sovint, aquests dies no els valorem suficient, i és llavors quan aquest ens posa a to, en forma de sobrecarrega, pajara, sobreentrenament, …

Dia gris gris a dalt el monte. Avui, enlloc com al CB …

Avui, m’he llevat a les set passades, fins que la llum del dia m’ha fet la guitza i no he pogut clocar els ulls més estona. La nit ha estat llarga i força remoguda, amb unes quantes desvetllades per insomni, vent, pluja, … però no em puc queixar. És dels dies que he dormit més. A quarts de nou, em presento al menjador per agafar energia, tot i que avui, crec que no la necessitaré. Aprofito el matí per netejar la roba més important, pantalons i samarreta tèrmica, mitjons interiors i exteriors de llana i els pantalons que fa dies que em serveixen de pijama. Sota un dia realment fred (les temperatures han baixat ben bé 5 graus des que vam arribar) i en el que, el sol sembla no voler treure el cap, posar les mans sota l’aigua freda és tot un suplici. La mare francesa em veu i em comenta que en el camp base hi ha rentadora, però jo em nego a fer-ne ús. Si ja disposem de proutes facilitats, crec que arriba un punt en què t’has de plantejar on ets i per què, seguir l’essència que caracteritza una expedició amb els costums i estils de muntanya típics i obidar-te de les coses innecessàries. A més, és la forma de passar el matí, distreure’m, i sentir-me útil.

Esbós del CB des del turonet que hi ha a l’entrada. Feu volar la imaginació …

Finalment, a mig matí surt el sol i aprofito per entrar en calor, estendre la roba per l’endemà tenir-la a punt i dibuixar des del turó del costat de CB. La música és un punt d’inspiració que m’ajuda a centrar-me en el meu món. L’estona passa volant aquí dalt (tot i que és un fet subjectiu, ja que els segons, minuts i hores, corren com  a cada racó del món), i en un tres i no res ja és hora de dinar. Serà l’últim àpat amb els francesos i amb els dos amics de Singapur que vaig fer la nit abans (un dels dos va tenir problemes estomacals al C3 i després de passar-hi la nit van decidir baixar i donar per finalitzada l’expedició). Havent dinat, aprofito per tombar-me una estona, deixar la motxilla a punt i descansar per complet.

No fa net, els núvols juguen a fet i amagar amb el fons blau. Despedint el dia amb la nord coberta de núvols.

Unes hores més tard, vaig al menjador per escriure una mica més i prendre un té amb llet que entra de meravella. Em despedeixo de la família francesa, la qual, molt amablement m’ofereixen l’oportunitat de fer ús del seu apartament a Les Deux Alps si algun dia volem pujar als Alps francesos al hivern. Tot un detall, i més, atenent que les ganes de trepitjar els grans descensos i la neu de Le Grave, fa anys que em persegueixen. De sobte, mentre estava concentrat recordant experiències i plasmant-les, apareix en Marcos per la porta de la carpa, i rera seu en Dani. Quina alegria, ja han tornat del C1 i el C3 respectivament. Ens expliquem anècdotes i em comenten que estan valorant un possible ascens directe per la nord del Lenin, aviam quina és la meva opinió. Veient l’exigència de pujar de C2 a C3 carregats de pes i la dificultat que té l’aresta de 8 quilòmetres del C3 al cim, recuperem una opció que ja havíem valorat els primers dies. Ara, però, després d’haver tastat el terreny in situ i de conèixer les distàncies i les complicacions tècniques de cada indret, tenim més informació de cada zona concreta, i tenim un punt de vista més objectiu. En el fons, és el nostres estil, pujar el que després volem baixar, per saber-ne les condicions, comprovar de primera ma tots els racons i tenir clara la línia de baixada, així com tenir una escapatòria en tot moment en cas de mal temps o complicacions físiques (el fet de portar els esquís a l’esquena ens permet fer el canvi pels crampons i tirar-nos avall en qualsevol moment). El problema, en aquest cas desavantatge, es divideix en dos: una paret vertical de 35-45˚ que pot arribar a 2000 metres, i que només disposem de quinze hores per assolir-la i el fet d’estar en un punt crític constantment, exposat per les allaus, seracs i possibles esquerdes amagades. Aquí dalt som més morts que vius, ja que estem a les mans de la muntanya i difícilment salvaríem un problema greu.

A priori, la idea seria descansar un o dos dies a C2, i quan trobéssim una nit oberta aventurar-nos a la mitja nit per enfilar cara nord amunt. La línia directe fins al cim, controlant bé la zona de seracs i decidint a últim moment si optem per pujar per la línia de l’esquerra (la que acostuma a baixar la poca gent que esquia la nord) o la diagonal de la dreta (amb més inclinació però més directe) que aquest any encara no ha baixat ningú, i molt menys han pujat. Faríem un dipòsit amb els sacs, màrfegues, fogonet i material no necessari a mig camí, el qual enterraríem i recolliríem al baixar.

La idea queda en “stand by”, ja que ara toca recuperar-se i agafar aire. En Dani ha passat una nit molt dura a C3 i ha baixat directament a CB, i en Marcos sembla que es vol reenganxar a la possibilitat d’afrontar la nord de pujada i baixada.

DIA 16 (5/8): Dia de relax al CB per recuperar forces i acotar logística i planificació

Hora de preparar l’estratègia final: ara ja no valen els dubtes ni les incerteses

A les 7:00am passades, la llum del dia ja no em deixa descansar més. Ha estat una nit molt agraïda, sense vent ni pluja. I sembla que tindrem sol, un dia despejat i que el bon temps tornarà a fer-se notar. El cim i tota la cara nord del Lenin tenen un aspecte màgic, sense cap impuresa i lluint tots els seus aspectes més destacats amb un encant realment fascinant. La Limpkin Rocks, la nord central amb la zona de seracs i l’aresta que forma la ruta normal des del C3.

Esmorzem fort, ou dur, “Porridge”, llet amb pols, galetes i uns M&M que ens va deixar l’amic Cris (company anglès que ens va deixar fa uns dies degut als problemes d’aclimatació i als problemes de salut de la seva mare), una gran persona que malauradament va trobar totes les impossibilitats per gaudir de l’expedició.

A mig matí, el sol apreta de valent i consumim les hores dialogant amb en Hamat, un company iraní que ens explica que té una empresa que organitza expedicions de muntanya al seu país (com per exemple al Damavand, el cim més alt amb 5671m) i altres països com Nepal o Kyrgyztan, on precisament ha vingut amb quatre clients per intentar pujar al Lenin Peak. També ens retrobem amb els amics de Colorado, una expedició de sis nois amb els quals vam coincidir en el C2, ja que tenien una de les tendes al nostre costat. El dia clau que nosaltres vam decidir baixar a les cinc de la tarda amb en Dani, perquè es pronosticava mal temps els propers dos dies, ells van aguantar i l’endemà van tirar cap al C3, per el dia següent, fer cim. Només dos d’ells van aconseguir-ho, degut al fort vent i les temperatures gèlides que voltaven els trenta graus negatius. Ells ja han acabat la seva aventura i avui mateix retornen cap a Osh amb el bus 4×4. Aprofito per tenir una conversa amb en Ryan sobre l’exigència del Lenin Peak i el contrast amb el Denaly (tot i que ell diu que ha passat més fred aquí al Lenin), a tocar de casa seva i que consideren la muntanya més maca. M’ensenya diferents imatges de quan hi van estar … enveja sana! El vol amb avioneta fins la glacera, l’aresta final, les parets típiques d’Alaska, la poca infraestructura que hi ha que fa que t’hagis d’espavilar… “maybe next year” li deixo anar.  I és clar, em parla de casa seva, Colorado un territori màgic per les muntanyes de més quatre mil metres, les impressionants nevades que els acostuma a caure a l’hivern i la bona roca que hi ha per escalar a l’estiu. Sens dubte, un lloc per deixar-s’hi veure en alguna aventura que esperem, deixi de ser un somni.

El dinar entra d’allò més bé, repetim de pasta i fem ús de la llonganissa de casa que encara ens queda per acompanyar-lo.

Després d’anar observant com el cel s’obre coincidint amb la caiguda del sol, deixo constància dels fets viscuts i amb xancles, pantalons curts i samarreta de màniga curta m’endinso en la vall a buscar iogurt. Els amics francesos em van comentar el darrer dia que eren aquí, que hi havia una “yurta” d’una família Kyrgyz que es feien el seu propi iogurt amb la llet de les vaques. Una de les meves delícies, i a més, tant natural com autèntic de la terra. Aprofito que el dia és bo per anar a conèixer-los. Tot i que hi ha forces “yurtes” al llarg de la vall, intueixo quina és perquè n’hi ha tres de juntes i no hi ha tendes pròpies d’una empresa al voltant. Em dono a conèixer i els pregunto si tenen iogurt. Ràpidament, l’home d’uns quaranta anys (d’aparença cinquanta o seixanta), envoltat de les tres filles em dirigeix a una de les “yurtes” i m’ensenya una cassola plena de iogurt. La meva intenció era assabentar-me’n per anar-ne a buscar l’endemà, però l’home ja me’n vol omplir una ampolla de litre. Aconsegueixo explicar-li que li aniré a buscar l’endemà i quedem entesos. Quedo bocabadat amb les “yurtes”, que ells n’hi diuen “Bozira” o “Gotzia” i quan em giro per despedir-me em treuen una tassa de iogurt fresc i em conviden! Tot un detall. L’Assaboreixo fins a l’última xupada de cullera, és boníssim. Aprofito per demanar-los permís per veure les “bozires” i molt extrovertits, me les ensenyen de dalt a baix. L’Aika, la filla gran em demana informació i m’apunta el seu contacte per si un altre any vull compartir amb ells una experiència al Lenin. També coneix-ho la filla petita, l’Atzaras.

Esplèndides vistes des del CB, sota un cel serè i un clima tranquil!

Lluny de totes les empreses que he vist, aquesta és molt més autèntica, viscuda i concorreguda amb gent autòctona, que, si bé no t’aporten tants serveis (la tenda l’has de posar tu on vulguis, no hi ha dutxes d’aigua calenta, no hi ha llum, …), et permet conviure i endinsar-te en la cultura del país al màxim.

La nit queia i el cel semblava inmune a qualsevol núvol. Somnis avançats … la nord del Lenin sembla no tenir son!

Una anècdota més al gran recull d’experiències que m’emporto d’aquest país. I aquesta és de les que et toca endins, ja que quan voltes arreu del món, una de les coses més maques, és poder compartir moments amb la gent típica de la zona, la que generació rere generació fa possible que tu siguis allà, coneixent part del seu patrimoni i les seves costums.

La nit arriba i jo, content com un gínjol, em prenc una dutxa abans de dirigir-me al menjador per sopar. Overbooking extrem, hi ha més de vuitanta persones al campament, les tendes són plenes i ara comparteixo sostre amb en Huges, un amic francès que vaig conèixer al C1 i que ja ha tornat després de desistir el dia de cim a 6500m per vent i fred.

El sopar és de només un plat i encara gràcies, ja que amb tanta gent, feines han tingut les cuineres a preparar menjar a per a tothom. Arròs amb carn i una mica d’ensalada, pa casolà fet al matí que recorda a un brioix (realment bo) i un té calent per despedir el dia.

Aprofitant el cel obert, pujo dalt el turó del costat del campament per veure les últimes llums i les tonalitats que agafa el cel i la muntanya, un joc de color màgic que només hem pogut gaudir dos dies des que som aquí. Sembla que serà una nit estrellada, mostrant el seu costat més màgic i brillant.

Abans d’adormir-me, en Huges, m’explica un munt d’anècdotes relacionades amb la seva estància durant tres anys al Tíbet, del qual sen sent resident (tot i ser originari de Niça), com la forta repressió que els xinesos tenen amb els tibetans que reclamen la seva independència. També m’explica que treballava per una empresa sueca que s’encarregava del control de la sang i l’orina d’esportistes professionals de ciclisme (UCI), de tennis (ATP) i de natació entre d’altres. També parlem de les seves altres experiències amb l’alpinisme de grans dimensions, com les expedicions a l’Aconcagua i al Cho Oyu, on van fracassar i molts dels seus companys (eren vint-i-quatre en total) van patir congelacions irreversibles a mans i peus.
És tard i el son ens reclama. Demà serà un nou dia.

DIA 17 (6/8): Ultimar detalls, preparar motxilles i engranar les màquines

Darrer dia al CB per recuperar-nos al màxim i arrencar a tope

Sota un cel estrellat, una lluna creixent i la brisa del vent que es fa notar, trenco els meus somnis més intensos per fugir uns instants de la tenda mentre tot el camp base resta en la més immensa traqnquilitat. Són les 4:00am i m’he proposat captar la sortida del sol amb l’objectiu enfocant a la cara nord del Lenin. És el segon dia, des que estem a la vall de Lenin, que l’Alba ha estat totalment lliure de núvols traïdors, la nit, un joc de llums de color groc que dibuixaven un cel perfecte, i el despertar, aquell blau pur, sense cap impuresa, només destenyit per la intensitat del sol. Òbviament, seria una bogeria esperar fins les cinc passades, quan les primeres llums omplissin de color les crestes, els pics i el cel, de manera que poso la càmera en mode time-lapse i d’aquí tres hores podrem descobrir-ne els resultats. La veritat, és que és un luxe poder gaudir de moments així només fent l’esforç de desvetllar el son uns minuts per deixar que la màquina faci la feina.

Fent país, aprofitant per mostrar casa nostra als companys del CB

A les 7:00am, sant tornem-hi, mandres fora i darrer dia de recuperació al CB.  Aquí estem com reis, lluny del soroll, de la multitud, de la contaminació, amb unes vistes excepcionals i muntanyes arreu que ens observen atentament. Disposem de cobertura per a totes les necessitats bàsiques i més, però arriba un moment que el cos et demana activitat. Hem vingut al Kyrgyztan, a la vall del Lenin perseguint un somni, cercant una il·lusió que feia més vius, impulsats per un desig, amb la motivació de conèixer una disciplina de l’alpinisme que desconeixem, unes dimensions que realment se’ns queden grans però que volem afrontar sense pors. Som aquí perquè la muntanya ens mou, ens crida, ens motiva, és part nostra i nosaltres som part seva. La neu és el complement indispensable per fer que les nostres delícies tinguin aquell gust exquisit. Volem veure el Lenin Peak d’aprop, acariciar la seva cara nord i intentar deixar-hi la nostra empremta sense fer massa soroll. Fa dos anys que les nostres ments, els nostres batecs i les nostres ànsies tenen la necessitat de ser aquí i no volem desaprofitar l’oportunitat. Hem disfrutat com folls de descensos impensables fa uns anys, des de 6130m (Camp 3) fins a 4400m (Camp 1), però som egoistes i no en tenim prou. Volem intentar complaure els desitjos més agosarats i saludar la nord del Lenin des del més amunt. Una aventura realment complicada, arriscada i que en el fons, no podem decidir. Aquí dalt, els dies ballen al ritme del temps i les condicions meteorològiques, nosaltres només podem adaptar el nostre dia a dia al què la muntanya ens deixi viure.

Perspectiva del CB, amb un dia tranquil i ple de bonança!

No perdem l’esperança, ja som uns afortunats passant uns dies en un entorn tant immens com aquest, però volem arribar al fons de tot. Si no, no tindria sentit, perquè la vida, en el moment que et conformes amb el que tens, deixa de tenir aquella morbositat que et permet gaudir-la amb tota la seva esplendor. Sempre he pensat que, el dia que ens basem en el nostre passat i utilitzem la frase “que me quiten lo bailao”, voldrà dir que renunciem a un present basat en el descobriment i l’empenta i a un futur emprenador que ens faci més savis. El passat ha de servir-nos per saber qui som, per estar orgullosos de nosaltres mateixos, per impulsar nous projectes, nous camins a la vida, per obrir fronteres i tenir més punts de vista, per entendre que la vida és un joc sense fi, que l’hem de saber jugar a cada moment, indiferentment de les circumstàncies i dels fets que ens rodegin. Ser tu mateix i lluitar per cada segon, per aquella espurna que et mou i et crida incansable, que et fa la guitza i et diu que ho tornis a intentar o que busquis noves motivacions. Per més que pugem un esgraó, al final, el més important no és ser el que més n’has pujat, sinó tenir la sensació que estàs en continu ascens, i que el dia que en baixes un, ets capaç de recuperar-lo per pujar-ne un més.

En fi, al que anàvem, demà retrobem el camí de l’alçada, de carregar les motxilles, d’afrontar quilòmetres entre valls i rodejats de cims nevats, de travessar rius que simbolitzen la fi del gel i la neu. Demà tornem al nostre terreny, el de l’aventura, la vida a flor de pell dalt de les muntanyes i amb la neu com a gran convidada. El joc de la vida és irrevocable, amb un objectiu per definir i molts cops sense cap sentit, però és el que ens ha tocat i l’hem de portar al nostre costat, per demostrar-nos a nosaltres mateixos, que tenim la millor estratègia per acabar aconseguint el que realment és important en aquesta vida: la felicitat.

Fent volar la imaginació al CB … Traçant el camí, imaginant aquella línia somiada des de fa dies

De bon matí, i després d’haver esmorzat un “porridge” (barreja d’arròs, cereals, aigua i llet amb pols), un ou dur, unes llesques de pa de motlles amb formatge i salami i un té amb llet i galetes, he decidit que després de dos dies tancat al CB, tocava sortir a estirar les cames. Bé, de fet ahir vaig sortir a passejar a última hora per descobrir una Bozira (Kyrgyz)/Yurta (rusky) que és una espècie de casa petita i circular feta amb pell i que l’interior només disposa d’un habitatge amb alfombres, coixins i tots els decorats típics del país. Aquest tipus d’habitacles, són típics d’aquest país i és molt curiós veure-les per fora sobretot, així com fer el tafaner i endinsar-t’hi, perquè semblen de mentida, com si el vent se les hagués d’emportar metres i metres o com si l’aigua de la pluja les hagués de desfer. Però lluny d’això, tenen una estructura molt sòlida que es fa visible per dins, amb més d’un revestiment, plàstic per tenir un bon aïllament i un trenat de fusta que els hi dóna la forma.

Concretament buscava unes Bozires d’una família Kyrgyz que m’havien comentat que es feien el seu propi iogurt i que ahir els vaig prometre que avui els n’aniria a buscar un litre.

Després de la matança, toca fer net… nyam!

Netejant les tripes i preparant la carn que ha d’anar al C1

Entrega de diploma i samarreta als que han fet cim

De moment, però, ens conformem en viure una tarda relaxant al CB, sense massa moviment i amb un cel que dóna la benvinguda als primers núvols després de gairebé un dia excels. Un dinar súper complert, amb caldo de patata, pastanaga, carn i herbes, gresca amb tomàquet i cogombre i síndria de postres. Tot això acompanyat per un té verd amb llet.

Dues fantàstiques Edelweis, la flor de neu.

Aprofitant l’escapada del matí, no me’n he pogut estar de calçar-me les bambes després de dos dies aparcades, els pantalons curts, la samarreta de màniga curta, la cinta Buff, l’ipod i les ulleres i anar a córrer fins el final de l’esplanada que dóna accés al primer tram de roca tècnic direcció al C1. He resseguit el replà pel costat esquerra, buscant una bona perspectiva de la cara nord, tot aprofitant que el dia era completament obert. He fet algunes fotografies i he tornat per la ruta normal, saludant a tots els aventurers que es dirigien cap al C1 carregats amb motxilles d’expedició. La tornada, i abans d’arribar a la Bozira dels amics Kyrgyz, m’ha servit per recopilar les diferents varietats de flora que es troben en aquesta zona, en la qual destaca l’Edelweis, una flor de muntanya que costa molt de veure, ja que es forma a grans alçades. Finalment he arribat a la Bozira, i la família m’ha rebut molt amablement, m’han donat el litre de iogurt que ja em tenien a punt (quina confiança que tenen amb la gent) i després d’intercanviar unes paraules (condicionades pel seu poc coneixement de l’anglès) ens hem fet una foto i he desfilat cap al meu campamanet.

Un iogurt 100% natural, amb un gust exquisit, que baixa d’allò més bé. Espès i amb alguns grumolls com m’agrada, he rentat la tovallola, samarreta, mitjons hi m’he presentat a la carpa del menjador per omplir l’estomac.

La família Kyrgyz que feia el iogurt (falta la mare que tenia vergonya)

DIA 18 (7/8): CB – C1, back to the begginings: tornem al nostre hàbitat

Step by step …fent camí amb l’objectiu entre cella i cella

Després d’un llarg descans, prorrogat per l’arribada tardana dels companys (jo ja hagués pujat al C1 ahir), és hora de tornar a pujar a C1. S’han acabat els dies de relax, meditar, escoltar el temps des de l’esplenada, mirar el Lenin amb indiferència, la tranquilitat i les comoditats que ens aporta aquest CB.

Arriba el tercer i definitiu ascens al C1. Estem plens, carregats i amb una estratègia en ment. Els dies ja no són inacavables i veiem el final a prop. El compte enrere és un fet i no tenim gaire marge de maniobre si sorgeixen fets inesperats. Quedarà confiar en nosaltres mateixos, aliarnos amb el cel, ser més inteligents que mai, esperar que el somni es faci realitat i sobretot connectar amb l’atzar. El destí decidirà.

Després d’un bon esmorzar, agafem les quatre coses que necessitem i enfilem cap al C1, preveient que amb 3-4h serem allà per dinar.

Fent camí sota un sol de justícia! Arribant a la tartera de la mort

Per fi podrem assaborir un trajecte autèntic amb un pes assequible a les esquenes i sense patir per arribar en bones condicions. Sortim a tota pastilla sobre les 9:00am i sota un sol exhoberant. Cobrim la meitat del camí amb un parell d’hores. Travessem el riu amb alguna dificultat que ens regala una remullada i la petinada tonta d’en Marcos. En Dani sembla que no acaba de carburar. Les pujades se li fan eternes, ha d’optar per ritmes molt suaus i se’l nota tens, respirant amb dificultat. És extrany, ja que hauríem de mouren’s per aquest entorn com si fós casa nostra després de tants dies, sobretot si atenem que hem aclimatat fins a 6134m i ara estem movent-nos sobre els 4100m. Nota que alguna cosa falla, que el seu cos no respon com hauria perquè se li tapa la zona dels bronquis i s’ofega. Afluixem el ritme i en poc més d’una hora ens plantem al C1. No obstant, les sensacions no són bones, ja que hem cobert un tram on l’exigència era mínima i amb en Dani se l’hi ha fet etern. No vol ni pensar com li reaccionarà el cos a més alçada. No ho veu clar.

En Dani en acció superant les adversitats del riu sense despentinar-se … quines potes el paiu!

Només arribar, ens reben els companys amb grans somreiures, i en Kanat, em sorprèn amb un regal que em fa molta il·lusió. Es tracte d’una Kalpac, el barret típic Kyrgyz.

Amb en Kanat (cuiner), després que em regalés un Kalpac!

Dinem (un deliciós arròs amb pastanga i carn), omplim bé l’estòmac i ens centrem en preparar el material, tot debatent si el dia següent ja pujarem cap al C2, aprofitant l’embranzida i l’aclimatació, o esperarem un dia més. Després d’acordar que faríem un atac per la cara nord amb un sol dia, dormint el dia abans al C2, apareixen els dubtes. En Dani veu inviable afrontar una pallissa de 2000m verticals a tanta alçada i amb aquestes condicions. L’alternativa és fer l’intent per la ruta normal com fa tothom i com teníem pensat fa uns dies. No obstant, ara estem mentalitzats per fer la nord de pujada i baixada i tornar a canviar el planing no ens acaba de motivar amb en Marcos i a mi. Som conscients però, que som un equip, i que si en Dani es veu capacitat per fer la ruta normal, serà l’opció més realista.
Havent dinat, aprofitem la bonança per tumbar-nos una estona a les tendes i descansar. 2 hores intenatant trobar un son que no arriba. En sortir, coneixo a dos nois mallorquins molt trempats. Acabats d’arribar del CB, també volen fer el cim del Lenin si es donen condicions, però no tenen cap pressa.

Al migdia, han començat a entrar alguns núvols importants, i portem hores creuant els dits perquè no vagin a més i es compleixi el pronòstic d’anticicló fins a finals de setmana que hi ha previst.

Calma i tranquilitat al C1 …

A la tarda, ens acostem al C1 dels bascos per veure si hi són i comentar la jugada, o sí per contra, ja han començat l’atac al cim i es troben lluitant contra la muntanya i les seves adversitats. No hi són, però si que hi trobem el grup de tres joves russos (2 amb esquís i 1 amb snow) que també volen esquiar la cara nord. Ràpidament començem donar-nos pistes de la jugada que adoptarem i busquem bons arguments per defensar la nostra intenció. Ells tenen unes fotos que ens van de cine per posar el plà sobre paper, ja que la immensitat de la muntanya la fa indescriptible. No ho aperenten però són unes bèsties. Tenen dues tendes, una la deixen sempre al C1 i l’altre la portegen del C2 al C3 per dormir-hi. Intercanviem punts de vista i els comentem l’opció de pujar per la cara nord. No la descarten, però prefereixen la seguretat i la menor exigència de la ruta normal. De sobte, ens comenten que a la tenda del seu costat i dorm un rús que ha baixat esquiant set vagades la cara nord i que ens pot aportar uns bons consells. No pot ser… segur que es tracte d’en Topol! I afectivament ens diuen que sí, que és ell i que ara està a la cuina. L’anem a buscar. Mitjançant els russos com a traductors i les fotos, aprofitem per fer-li moltes preguntes sobre les condicions de la neu, la duresa de pujar per la nord d’una tirada, les esquerdes que hi ha, els timmings,… Després de conversar-hi 30′ i de l’amabilitat que ens ha transmès, ens despedim molt agraïts d’ell i dels russos i desfem camí cap al nostre C1.

Les últimes llums acariciant la nord del Lenin amb la lluna de testimoni

Més tard, i aprofitant que hi ha el doctor al C1 (primera notícia que en tinc), en Dani si dóna cita. Després d’una ràpida visita, es confirmen les males sensacions i li desaconsella totalment seguir guanyant alçada. Es tracte d’un símptoma força comú durant l’aclimatació. Succeeix quan guanyes alçada i a la zona dels bronquis s’hi fa un tap que dificulta la inspiració i conseqüentment l’expiració. Li recepta unes pastilles, un tè i tres dies de repòs. Fem números i no surten, no ens podem permetre tres dies d’inactivitat, ja que aquí no tenim res a fer, ara sembla que hi ha finestra i seria llençar les poques oportunitats que ens queden.

Hem de prendre una decisió, la més important des que estem aquí, ja que ara no tenim volta enrere. Ens ho juguem pràcticament tot a una carta. Decidim deixar-ho en mans d’en Dani: si ell se sent capacitat per pujar per la ruta normal, optarem per aquesta opció, però si per contra, prefereix fer repòs i no es veu amb condicions de pujar, seguirem la filosofia que vam decidir al CB, pujarem per la nord en Marcos i jo. No obstant, estarem en constant contacte amb en Dani, i si millora l’esperarem al C2 i retraçarem un dia l’intent de cim.

Vistes del C1 … in the midle of nowhere!

Són moments complicats, que et treuen la part més egoista i egocèntrica, que et porten indecisions, inseguretat i la sensació que, facis el que facis, serà la pitjor elecció. En Dani diu que fem, que fem intent per la nord, que ell no se sent capacitat ni per la nord ni per la normal i que farà cas al doctor. Quina “putada”, després de tant d’esforç, de completar una gran aclimatació i finalitzar la planificació prèvia desitjada de la millor manera, la impotència ens cobreix de dalt a baix, sobretot amb en Dani. Són moments dels quals aprens molt, que et curteixen i que t’ensenyen que aquesta activitat sempre té imprevistos contra els quals no pots lluitar, simplement has d’acceptar i adoptar-los de la manera més simple possible.

Cara i ulls posats en l’objectiu: Lenin Peak North Face

Aprofito les darreres hores diürnes per reflexionar, ultimar els detalls i conèixer l’amic Kanat (un dels cuiners del C1) i la seva vida.
Tot a punt, la motxilla plena i els esquís i les pells que els passaré a recollir demà al matí pel C1 d’Asia tour. Les dues cantimplores plenes, liofilitzats per dos dies, la roba neta després de rentar-la al CB i les botes apunt pel repte.
Sopem i ens dirigim a les tendes per descansar quantes més hores millor. Demà ens espera un dia exigent, tot i que força descarregats de pes i en un terreny que coneixem bé.Si aconseguim sortir a les 4:00am, arribarem relativament dora al C2 i tindrem temps de recuperar-nos bé, pensant en un hipotètic atac al cim el dia després.

Motivació màxima: tot a punt i les millors sensacions per afrontar el repte!

DIA 19 (8/8): C1 – C2, esperar una finestra i gaudir de la nostra oportunitat

Embalats, amb la moral pels núvols i unes ganes boges de sumar metres amunt!

Vistes de la cara Nord des de C1, amb lluna plena i cel obert

Després d’intentar aprofitar les poques hores que teníem per dormir i no aconseguir-ho, dono voltes a la tenda durant hores i hores sense poder fer entrar el son. A les 3:00 am, en Marcos em crida des de la tenda del costat, sembla que és hora de despertar les mandres i desfilar cap al menjador. Amb la motxilla mig a punt, toca plegar el sac, sense fer massa enrenou (l’amic siberià amb quí comparteixo tenda està en son profund) i a les 3:30 omplir l’estòmac, ja que ens espera una pallissa important fins el C2. En Dani finalment no ens acompanyarà, ja que el doctor li ha desaconsellat pujar a més a alçada per no agreujar el problema als bronquis.

Una bona albada sempre és sinònim de trempera matinera!Els primers rajos de sol ens regalaven moments màgics!

De ganes no me’n falten, però només de pensar amb la fresca de fora la tenda, l’aire que esdevé una constant i les hores que ens esperen sota la foscor, el subconscient em diu que al llit hi estaré millor. Però no, he de ser fort i superar aquests moments d’indecisió, de compromís, de voluntat i sobretot de sentit comú, ja que sortir més tard seria un error: la calor ens absorviria i tindríem poques hores al C2 per descansar i preparar un possible atac al cim l’endemà. Esmorzem fort fins les 4:00, amb un israelià, un grup de búlgars i un altre grup. Porridge, llet, té, galetes, embotit, pa i aigua. Acabem d’ultimar les motxilles, repartim el material comú, agafem el walki que ens servirà per donar senyals al C1 de la nostra posició i els nostres plans a les hores assignades, i ens posem en marxa. És curiós, però l’amic siberià, ha sortit de la tenda i ens ha fet costat mentre acabàvem de carregar les motxilles, ens abrigàvem i ultimàvem els darrers preparatius. Un comportament poc habitual, però molt d’agrair per part seva, ja que sempre és un suport mental important, quan un company, despreocupadament i podent estar descansant dins la tenda amagat al sac, es vulgui despedir i desitjar-te sort.

Arribats al C1 d’Àsia tours, recullo esquís i cap a la glacera

La paret nord amb les primeres llums … molt respecte, molta admiració!

En marxa, l’aventura comença! Directes al C2 per tercera vegada en els darrers deu dies. La foscor és total i depenem 100% dels frontals per intuir el camí. Els altres grups fa uns minuts que han arrencat i, a causa dels monticles fins a la glacera no els veiem. Sortim a bon ritme i ben aviat els atrapem abans d’arribar al darrer C1 (Gori-Asi), ja que uns passos de gel entre una esquerda els alenteixen el caminar. Arribats aquí, em toca recuperar els esquís que aquests companys em van guarda el darrer dia. Busco la tenda d’en Nicolay, tothom dorm en aquest campament i no em queda més remei que cridar perquè surti.
Sense els esquís no sóc ningú. Em sent, em reconeix i em retorna els esquís a canvi d’un meu “spassiva” (gràcies amb rús). Aprofito per fer ús del seu bany comú a uns metres del C1 i en sortir, el dia es comença a aixecar. Les imatges són brutals, un joc de tonalitats càlides que passant del groc al roig, s’enlaira per damunt de les muntanyes. Sobre nosaltres però, encara manen els colors tenebrosos amb el contrast de les estrelles. Travessem l’incòmode replà de la glacera fins al inici del pendent. En Marcos calça els grampons, jo fa una estona que he optat per tirar de les pells de foca i tinc la intenció de pujar tant amunt com pugui amb elles, tot i que avui serà més complicat: hem sortit cinc hores abans i la neu és consistent, més tirant a gel que no pas a granissat de peixateria. Començo amb bon ritme i després d’unes proves, veig que la irregularitat del terreny, em garanteix una tracció molt fiable. Tiro amunt i supero els primers metres, les primeres zetes i les esquerdes més matineres. N’hi ha una que no em permet altre opció que treure’m els esquís i saltar-la, jugant-me part de la meva integritat en menys d’un segon. Després però, ja sé que obrint-me a l’esquerra i fent una gran paràbola per retrobar la traça normal, puc esquivar la resta d’esquerdes grans i així no haver-me de treure els esquís. Acabada la primera pendent, em retrobo amb en Marcos.

Superant la llarga glacera fins al inici de l’ascens.

Inici del tram de corda fixe, en què canvio esquís per grampons

Anem a bon ritme, però sense presses, ja que no volem malgastar forces. Esquís a l’esquena i crampons a les botes per passar la zona de cordes fixes del tram més dret i les esquerdes més espantoses. L’aclimatació es nota i podem progressar sense parar. El tercer tram també el fem d’una tirada, només parant per jugar amb les capes de roba que ens avisen que el dia ja està en marxa, mentre el sol llueix a l’horitzó, però amb la intenció d’atrapar-nos aviat.

Progressant per la corda fixe. Progresant a gran velocitat!

Arribats a la darrera pujada que coincideix amb un gir de dretes fins al plató, decidim amb en Marcos obrir-nos a l’esquerra, deixant la traça normal per fer un forat que ens servirà de dipòsit el dia que fem l’intent a la nord. Aquí i deixarem tot el material que no necessitem per pujar, de manera que en el descens, ens serà molt més fàcil recollir-lo aquí que si haguéssim de remuntar fins al C2. A uns 100m de la traça i amb la cara nord davant nostra, agafem punts de referència i comencem a cavar per obtenir una cavitat de dimensions importants. Tenim una funda de vivac que ens servirà per recol·lectar totes les coses i aïllar-les de la humitat de la neu. Forat a punt, deixem la funda ja a dins mig coberta de neu per evitar que es congeli i enfilem el darrer tram fins al C2. El sol ja ens ha guanyat i ara som com gotes d’aigua que es van sentint absorvides a cada passa. El contrast entre la nit i el dia, quan fa bon temps, és abismal, i pots passar de congelar-te de fred a cotes baixes a tenir una insolació, una deshidratació o una pàjara a cotes altes. Amb un esforç extra, arribem al C2, coincidint amb una trobada molt especial: els amics bascos ja han tornat de C3 i de fer el seu intent! L’Asier i l’Amaya, van poder provar sort ahir des del C3 cap al cim, però la duresa mental de la inacabable aresta, la força del vent i els núvols que treien el cap a mig matí els van fer agafar el camí de tornada quan ja eren molt a prop d’aconseguir-ho. No obstant, és un gran èxit, ja que van anar improvisant constantment la planificació per diversos contratemps i no van disposar d’una aclimatació amb els dies desitjats. Ens desitgen sort i un “agur” amb regust a “ara us toca a vosaltres apretar les dents i ser forts”.

M’estableixo a la tenda d’en Marcos, ja que la meva era la que feien servir els bascos, i l’han desmuntat perquè han de marxar. Ens passem la tarda desfent neu i menjant liofilitzats per estar ben hidratats i tenir una bona alimentació que aquí dalt, tot i ser vital, és complicat. Un taboulé, una pasta amb salsa de vegetals i formatge i un iogurt de fruits vermells. Tot entra de meravella i després que en Marcos faci una becaina, i jo desfaci litres i litres de neu, ara sóc jo el que necessita un break. Intento dormir, però aquí dalt, a 5400m és complicat, per la zona on està col·locada la tenda (entre rocs i gel), pel vent i perquè l’alçada sempre fa la guitza. Estic enormement cansat, les cames em fan figa i el cap, després de tanta estona esbarallant-me amb el fogonet em dóna un toc d’atenció. Només pensar que d’aquí menys de deu hores és possible que, si el dia està obert, ens haguem de despertar per afrontar gairebé 2000m+ pujant directes per la cara nord, entre seracs i esquerdes i a unes alçades de més de 6000m. És d’aquells moments que et planteges moltes coses, que no saps si les barbaritats que normalment et semblen part de la teva diversió, són realment una necessitat per la felicitat del teu jo. Ara, però, no és moment per pensar això, vam venir amb la idea de donar-ho tot i viure a fons l’experiència de la nostra expedició. Només ens queda un dia d’exigència física i mental a l’alçada, un dia per tocar la nostra glòria, el somni pel que fa tants dies que vivim i ens exprimim intentant fer-lo realitat.

La neu enganxada a les tendes degut a la ventísca que no cesava

Després d’una bona desconnexió, el sol va marxant, són les 19:00pm passades i ens toca preparar el darrer àpat i omplir les cantimplores per sí, a les 2:00am, quan soni el despertador i ens esmunyim per la porta de la tenda, el cel estigui estrellat i lliure de núvols. Una mica de llonganissa, un altre liofilitzat potent de pasta i a fer bullir dues tasses més de neu per reomplir les cantimplores.

A les 22:00pm passades, apaguem frontals, ens colem dins els sacs i fem veure que dormim, amb el neguit posat a què passarà a les 2:00am. Fins ara, la tarda i el vespre han estat molt moguts. Contra les previsions inicials, el dia ha embogit, ha nevat força, ha ventat amb violència i els núvols s’han apoderat del cel, sobretot de les parts altes, fins a ser amos i senyors de tot el nostre voltant. Sembla que serà difícil que quan soni el despertador, el panorama hagi canviat. Tenim un dia de marge que ens dóna més provabilitats, però passar un altre dia sencer aquí al C2, sense poder sortir de la tenda seria molt dur. Volem provar sort quan abans.

Desfent neu sense parar, una constant al C2. Una odissea en els moments de més fred.

DIA 20 (9/8): Arriba el gran dia, cel obert i juguem la nostra carta del C2 al Lenin Peak per la nord

Que el despertador soni a les 2:00am, que faci un fred que pela i que les cames flaquegin … time to climb up!

Aproximació del C2 fins al dipòsit que havíem fet el dia abans

L’estona que resta per saber si és cara o creu, passa volant. Ni tan sol hem pogut fer valer el son que viu el nostra interior que ja són les 2:00am. Quina mandra, quin pal, això de matinar per regalar-se una pallissa és molt dur. En Marcos treu el cap a fora la tenda, jo creu-ho els dit perquè digui que el dia és lleig i que millor no gastar forces, tot i que en teoria és pitjor perquè ens torturarem una jornada més a l’alçada del C2, desgastant-nos i portant al límit el marge de dies que tenim per afrontar l’ascens final. Em mira i em diu que el dia és net, ni un núvol a la vista, un cel seré que brilla amb milers d’estrelles. Ho comprovo amb els meus propis ulls, sembla mentida, el vent ha anat per feina hi s’ha cruspit totes les impureses. Sembla que no tenim excusa, és el nostra dia i l’hem d’aprofitar tot i la duresa mental i física que això suposa. Ens mirem de nou i decidim tirar endavant l’aventura. Bullim aigua, que ens costa gairebé mitja hora, ens mengem uns mueslis liofilitzats, unes galetes de xocolata i bevem força aigua. Pleguem tot el material, que ja ens costa una bona estona, ens abriguem força ja que a la tenda fa un fred que pela i el que ens espera a fora és una onada siberiana amb ganes de guerra. Dos mitjons de llana, dues malles tèrmiques, els pantalons, una samarreta tèrmica, el primaloft i el plomes, el buff i la cinta windstopper, el passamuntanyes, el casc i la caputxa a sobre. Plegar sacs, màrfegues, recollir tota la bassura, posar-nos els arnesos, i deixar la tenda neta ens costa gairebé una hora. Anem una mica tard, però no hi volem pensar.

Acabats d’encordar i amb el material innecessari dins del “dipòsit”. El contorn de les muntanyes amb les primeres llums del dia, un espectacle.

Sortim de la tenda, un fred espectacular, els peus i les mans glaçades al moment. Travessem el primer tram d’esquerdes que posen la pell de gallina sent de nit i ens dirigim a la part baixa del C2, on tenim els esquís i la taula de snow. Anem carregats amb la motxilla a rebentar, ja que portem el material que vam portejar fa una setmana i les coses que en Dani ens ha demanat que li baixem. Retrocedim C2 avall, esquivem desenes d’esquerdes sota la llum del frontal i les estrelles, perdem en més d’una ocasió l’estela que marca el camí, però la retrobem. Jo remant amb els esquís i en Marcos amb els grampons, travessem unes zones que si de dia ja fan por, de nit, sense una visió clara, són més perilloses que la mala fava d’en Gargamel. Després d’una bona estona, i un desgast considerable per no haver fet res, trobem les petjades del dia anterior que ens porten al dipòsit. Descarreguem motxilles i omplim la funda de bivac amb els sacs, les màrfegues, el fogonet, les pells de foca que deixo contra la meva voluntat mental (fins al darrer moment no tinc clar si agafar-les per poder evitar en alguns moments no portar els esquís a l’esquena i no enfonsar-me, o deixar-les per reduir pes i anar més lleuger que quan estigui cansat agrairé), …
Arrenquem des del dipòsit encordats, ja que és un terreny molt propens a les esquerdes, a les plaques de gel i amb companyia de seracs per tots costats. La cara nord no és gaire habitual de pujada, i molt ocasionalment de baixada pels agosarats que s’hi tiren des del cim després de fer la ruta clàssica. Millor dit, la cara nord no la puja ningú, ja que és molt exposada, no permet un campament entremig per descansar degut a la seva inclinació constant de més de 35˚ i a més requereix anar fort per afrontar els gairebé 2000m+ que hi ha des del creuament amb el C2. El fet que no la intenti ningú, et dóna la “llibertat” de pujar-la al teu gust, però també t’obliga a obrir traça fins dalt i a tenir molt clara quina serà la línia de pujada per evitar tants i tants llocs exposats. En el fons, és una paret gairebé vertical que sembla no tenir fi, que un cop hi estàs immers, el perill és constant i fins que no en surts no estàs salvat. A tots els entesos dels diferents camps, que els hi parles d’un ascens per aquesta cara, et diuen que és una bestiesa, “it’s very dangerous”! però nosaltres ja fa uns dies que ho tenim clar, el perill que comporta consumir-hi segons, minuts i hores, queda contrarestat pels avantatges que suposa tocar el terreny per on volem baixar, estar més arrecerats del vent que en l’aresta, evitar una nit a l’alçada del C3 i les facilitats per calçar esquís i tirar avall si veiem que la cosa es complica. A més, ens estalviem de deixar material en el C3, que llavors haurem de pagar a preu d’or perquè els portejadors ens baixin fins al C1 (de CB-C1 són 2€ el quilo, de C1-C2 són 4€ el quilo i de C2-C3 8€ el quilo).A la motxilla hi porto dues cantimplores de 1 i 0,75litres, tres gels i dos barretes, sucre en forma de maduixes de gominola, ametlles, mig espetec, Aspirines, Ibuprofens i Diamox, les ulleres de ventísca, la corda de 30m, la funda de les manòples, uns mitjons extra, la funda de Gore Tex, un buff de windstopper, dues càmeres Go Pro, la brújula, els esquís, un sac aluminitzat d’emergència, l’Ipod pels moments més durs, el frontal, la navalla pel fuet … i algun objecte personal amb carisma.

Agafant aire i gaudint d’unes vistes privilegiades. El fred seguia

Sortim a gran ritme, impulsats per l’enorme fred que fa, per l’adrenalina d’una experiència que promet ser èpica i per les llums dels frontals que veiem que s’aproximen del C1. Traçem una diagonal perfecte, agafant altitud constantment, per arribar a la zona central de la cara nord, la qual està més aïllada dels seracs. No ens enganyem, aquí hi ha seracs per tot arreu, i de dimensions grandioses que et farien miques si es desprenguessin i caiguessin en la teva trajectòria. Escollim la línia central, una mica a l’esquerra perquè permet pujar amb força verticalitat, només condicionada per unes irregularitats al final.

Observant les gairebé cent persones que ascendien al C2

En poca estona hem guanyat dos-cents, tres-cents i quatre-cents metres. Amb aquesta velocitat farem cim segur si no ens ho impedeix el temps. El dia ja s’ha aixecat, amb unes vistes impressionants. Després de la gran diagonal, enfilem una traça més vertical, buscant guanyar metres. Mirar avall és un error, ja que sembla que no avancis. Trobem zones amb neu força dura i una mica de crosta. Superem vàries esquerdes que des d’abaix eren imperceptibles. Jo em sento valent i amb molta força, que la veritat no sé d’on he tret. En Marcos, va a un ritme una mica més baix i sovint, sent-ho la corda tensa, fet que em desgasta i em fa aturar-me constantment. Comentem l’opció de desencordar-nos per donar més llibertat al ritme de cadascú i atenent que ja no es veuen esquerdes superats els 5700m. Les vistes són magnífiques, el ramat de persones que pujava del C1 al C2 ara ja són una fila que segueix una traça perfecte al inici de la glacera. Centenars de persones. És el dia que més n’hem vist amb diferència. Com es nota que la mèteo pinta molt bé els propers dies. Continuem avançant i comencem a trobar trams amb neu tova, combinats amb alguns que tenen una cap de crosta a sobre i pols a sota. Això ens perjudica enormement, ja que no només ens fa anar més lents, sinó que també ens exigeix un desgast que aquí dalt és letal. Esquivem com podem les zones de neu pols i busquem els trams més durs, clavant el bastó abans per veure la solidesa de la primera capa. Amb lu simple que seria trobar neu compacte, però segur que llavors ens queixaríem perquè al baixar estaria massa dura. Per mi, l’estat de la neu òptim per una jornada vertical tant exigent, és més aviat tirant a dura i uniforme, però amb un parell o tres dits de neu pols a sobre. Quan la neu és tan tova, sense pells de foca ni relleus constants d’altres companys, en aquestes alçades estàs venut, és inútil lluitar, ja que amb una motxilla carregada i el desgast de les hores t’acaven consumint.

Després d’una cagada imberosímil, tot es veu més clar!

No tirem la tovallola, ara hem agafat una trajectòria més directe, que puja en la vertical. Tan a prop i tan lluny al mateix temps, sembla que tinguem l’aresta rocosa final a tocar, que arribar a la part alta sigui qüestió de segons, però no, quan estàs en dimensions tan altes, les magnituds no tenen res a veure amb el que els teus ulls perceben. És aquí on el cap juga un paper molt important, ja que sovint, sembla que no avancis, que cada esforç sigui envà, que la muntanya t’allunyi o defugi dels teus intents, però no és així, la barrera mental que es forma només la perceps tu. Avançem metres i metres, creuant grans seracs que dibuixen unes esquerdes profundes i dissimulades en la seva arrel, tot un perill en l’ascens, ja que en més d’una ocasió ens emportem un bon ensurt quan es forma un forat infinit sota nostra i ens cal rodejar el serac per trobar un recolzament estable i segur. Ara ja hem sobrepassat la barrera dels 6000m, seguim bé de forces i només la neu massa tova ens fa la punyeta. En Marcos es para, sembla que s’hagi bloquejat i li començo a treure força metres. Jo estic en un moment àlgic i no vull parar, fins que sento que em crida: “ jo baixo, espera’t que et porto el walki”, em diu. Em detinc i quan arriba a la meva alçada em diu que ja en té prou, que enfonsant-se així no arribarem al cim, que és massa dur i que prefereix finalitzar l’intent. Jo me’l miro, faig que no amb el cap. Tinc molt clara la meva postura, els meus ideals, el per què estic aquí, la meva mentalitat i el que em mou. Per suposat tinc entre sella i sella un objectiu, sé que és l’últim dia aquí dalt, que probablement no tornaré i vull donar-ho tot, per sentir que he complert amb el meu somni, no amb el de conquerir un cim que en el fons no té cap sentit, sinó amb el de gaudir aquesta fantàstica muntanya des del més amunt possible, des del punt on els meus sentimnts siguin més forts, les emocions més intenses i la felicitat en un punt més àlgic. “Mentre hi hagi llum hi ha esperança”, li dic. S’ha de tenir fe, perquè rendir-se és massa fàcil.

Fent amistats amb els seracs .. dangerous zone!

Sembla que inicialment el convenço i sense retornar-me contestació, apreta les dents, agafa el piolet i segueix amunt. Però la seva fe decau aviat.  Als cinquanta metres torna a plantar-se i diu que s’ha acabat, que per ell no té cap al·licient.

Em quedo sol, però amb una gran dosis de motivació de responsabilitat amb mi mateix i amb una muntanya que em causa un respecte immens, però amb la qual ja hi ha una relació més amistosa. Sembla que ens comencem a conèixer, ens escoltem mútuament i creem una amistat, que, si bé pot sembla distant, esdevé clau per sentir-te capaç i sobretot segur del què estàs fent.

Decideixo amagar la corda uns metres més amunt, en un lloc visible i segur per si es girés el vent. Anant sol, no crec que em faci cap servei, ja que només en podria fer ús en un hipotètic ràpel, i tal com està la neu no farà falta. Agafo punts de referència per trobar-la al baixar. Uns grams menys a l’esquena després de gairebé 1000m+ en aquestes alçades, (segurament més mental que físicament) es noten. Cada cop que els meus ulls perceben un tram de neu dura, augmento la velocitat, pico fort amb les puntes dels grampons i gairebé sense recolzar-me amb la resta del peu, progreso a gran ritme. El problema, és que no hi ha continuïtat, són petits metres els que em carreguen les piles i a continuació altre vegada m’enfonso fins gairebé els genolls. És dur, molt dur i sé que cada cop que aixeco els peus en aquestes condicions, la llum s’apaga, es consumeix una part de mi i el camí es fa més llarg. Com agrairia tenir les pells de foca en aquests moments, ja que amb elles, tot i que el pendent deu rondar els 35˚, em defenso com peix a l’aigua, no m’enfonsaria i podria mantenir un ritme constant. Però he decidit no agafar-les per seguir el ritme i la mateixa línia que en Marcos i ara em toca jugar amb el que tinc.

Sobrepassats els 6200m, a les 12:00h tinc una connexió amb el C1. Dono constància de la meva posició a la cara nord del Lenin i de les meves intencions. Ho tinc clar, em queden forces i moltes ganes per tirar endavant, però les 14:00pm serà la meva hora límit per mirar amunt. Crec, que és prudent, assenyat, raonable i molt coherent. En el fons, no se’m hi ha perdut res al cim, ni molt menys quan a partir d’ara les condicions al cel comencin a empitjorar. La meva il·lusió era baixar la cara nord del Lenin des del més amunt possible i això ho tinc assegurat. A més, he pogut viure i sentir la seva duresa, la seva bellesa i les seves irregularitats sent un dels pocs privilegiats que ha gosat pujar-la en estil alpí. Què més puc demanar? De retruc, des del C1 estaran més tranquils, ja que no els fa cap gràcia que un expedicionari seu estigui esbarallant-se amb la cara nord. En Vladimir ja ens va fer mala cara quan li vam dir que volíem pujar per la cara nord per després baixar-la esquiant.

Així que no puc perdre més temps, em toca consumir els últims cartutxos perquè en el moment de girar cua, pugui sentir que ho he donat tot, que aquesta era la meva meta avui.
De cop, abans de desconectar el walki i després del “prenata-prenata” d’en Vladimir, sento una veu que diu: -Uri, Uri!-.
No ho entenc, estic somiant? Contesto ràpidament: -Sí, sí.-
I de cop sorpresa majúscula. -Sóc en Dani. Com veus la cara nord per baixar-la esquiant. He pujat a C3i si tot va bé, demà faré intent per la ruta normal.-
No ho entenc, el doctor va recomenar-li 3 dies de repós i ahir encara era al C1. Com pot ser.
Li contesto que les condicions són força bones en relació al que esperàvem trobar. Neu tova i tot que algunes esquerdes, el terreny és força segur. Faltarà veure la baixada. No em permet més preguntes i es despedeix desitjant-me sort… Està ben sonat!

Gaudint d’alguns trams amb pow-pow … que acabaven sent curts.

Menjo i m’hidrato força. Cada cop més a prop de poder gaurdir una baixada única, però de moment, només vull mirar amunt. Segueixo superant seracs i marcant-me petites metes que cada cop semblen més difícils d’assolir. En alguns moments, sento els seracs acariciant-me de ben a aprop, el seu alè i l’espectacularitat de l’entorn m’impressiona, m’acollona i al mateix temps em dóna forces per seguir endavant. Supero un gran serac i en arribar a la part alta, de darrera seu, necessito una altre parada tècnica. A punt de superar els 6300m, sembla que ara sí que cada passa tindrà un valor i un sacrifici incalculables. Decideixo gravar un vídeo, expressant les meves emocions, el que estic vivint, el que em fa gran aquí dalt i el perquè de la meva felicitat en estat pur, per fer-ho extensible a tots aquells que no ho poden viure amb mi. És un moment emotiu, molt emocionant que per moments em desfà entre llàgrimes d’alegria i tristesa per records tràgics viscuts fa anys, que aquí dalt es fan sentir més. Son instants extranys, però molt tendres al mateix temps, ja que et permeten veure la teva sensibilitat, la devilitat davant de les emocions més intenses i la necessitat per exterioritzar el que el teu cos ja no pot retenir més. En el fons, és una part de tu, és la grandesa que té la connexió entre el cor i la ment, entre el que vivim i el que sentim, entre el que observem i el que interioritzem, entre el jo i les emocions que ens delaten. Són moments màgics, únics, que només tu pots controlar per fer-los teus, sentir-los a flor de pell i identificar-t’hi. Tremolors, llàgrimes, cremors de dalt  a a baix i una espurna de vida que t’omple al mateix temps que t’obliga a extreure a fora tot el que et caracteritza. Per uns moments estic paralitzat, el cos tremola de cap a peus, és impossible de descriure perquè no m’havia passat mai, però sé que en aquells moments no podia fer res més que esperar que aquella reacció es calmès. No tenia capacitat per dominar el meu propi cos, per parar aquelles emocions, si bé sabia que aquella explosió innata tard o dora tindria la seva fi. És difícil d’explicar, perquè ni tan sols ara sóc capaç d’entendre la raó de tot allò. Sé que ho vaig viure, que per uns moments el meu cos semblava posseït, però que tot tenia un sentit i que res passava perquè sí. La connexió amb els sentiments era total.

Neu dura i gelada, una constant que no permetia errors.

Carrego motxilla i em proposo superar la següent barrera, tot i que sé de la seva dificultat. Amb molt d’esma ho aconsegueixo, però ara les parades són cada sis o set passes. Només em queda un gran serac per afrontar la canal esquerra d’entrada a la cara nord. Seria molt agosarat vence’l i plantar-me en un punt tant espectacular. Ho he d’intentar i vaig avançant a un pas molt lent amb un final que sembla estar a punt d’arribar. Em queda encara força estona fins al meu límit, però ara, avançar ja no depèn de mi, sinó de la muntanya. Em dono per satisfet, sense aconseguir superar la barrera dels 6400m, però amb una jornada èpica i que quedarà per la història. És el més sensat. La meva vida és la muntanya i a la muntanya, ho donaria pràcticament tot per ella, però no vull que sigui la meva darrera aventura en ella. Vull poder-ho explicar i afrontar molts més projectes que em catapultin a la felicitat que persegueixo aquí dalt. Així que crec que ha arribat el moment de guardar aquesta imatge en el més endins, valorar on sóc i qui sóc i retrobar el camí del sentit comú per gaudir aquest moment i extendre la felicitat viscuda en aquest somni fins que un altre em robi el cor i ment.

Feelings can be awesome: the most epic turns I’ve ever done!

Darrera glopada d’aigua, la calor apreta aquí dalt amb un poderós sol que no et fa pensar en l’alçada a la que estic. Sense guants ni jaqueta de plomes, menjo les darreres ametlles, despenjo els esquís i plego els grampons. És hora de notar cada viratge, de viure un descens brutal que fa temps que estic esperant i de controlar totes les variables per arribar a baix sà i estalvi. Un error aquí dalt podria ser fatal, a més estic sol i si no em valc per mi mateix, moriré en aquestes muntanyes abans que em puguin ajudar.

Les forces m’han tornat després de descansar una mica, em col·loco els esquís, bloquejo les botes i dibuixo amb la ment la traça que vull baixar. La neu és segura i eficaç, una bona notícia atenent que aquí dalt costa molt encadenar diversos girs.

Em sento fort i arrenco sota un marc de colors envoltat del paisatge desitjat. Jo sóc l’artista que ara dibuixarà la línia d’aquest quadre tan perfecte. Un privilegiat, un èsser anecdòtic que disposa del seu moment de glòria en un món per descobrir, on, tot i només ser insignificants arguments que donen sentit a la vida, avui sento que jo sóc el més recompensat, el que, per mèrits propis o no, té una cita amb la seva història.

Transformacions causades pel vent. Neu dura i complicada

La neu és canviant al inici. Tot i ser tova, és més compacte del que creia i els girs són força exigents, ja que si no fas la força requerida surts disparat sense control. Les cames no tenen la mateixa potència que de costum i cal anar jugant amb les parades, els girs curts i les velocitats moderades. De cop passes d’una neu pols força mansa, a neu gelada o neu crosta. Sovint pots anticipar-te a les transicions pel color que reflecteix el sol i la uniformitat o no del terreny, però a vegades et trobes dins el fregat i feines a sortir-ne. No obstant, la duresa de la baixada és important. En ment, tinc la missió de recuperar la corda i d’evitar que els núvols que s’han format a la perifèria de les muntanyes m’atrapin. Aquí dalt, sense visibilitat seria pell morta. Amb tants perills i un descens tant gran no sé si podria sobreviure a les condicions. Després de superar diversos seracs, ara de baixada, busco detingudament entre els punts que m’havia marcat per veure la corda. No la trobo, decideixo baixar més i intentar fer memòria del moment en què m’he despedit d’en Marcos. Amb dificultats, però fent servir fets viscuts intueixo on pot ser i finalment la trobo. Uf! Ara ja puc baixar més tranquil fins al dipòsit on hem deixat el material. Conforme vaig perdent altitud, el cos funciona més bé, no es cansa tant i et permet una continuïtat en el descens molt agradable. A baix però, la neu és força dolenta, molt ventada, amb irregularitats constants i zones de crosta que t’encarrilen els esquís. A prop dels 5500m, em centro en buscar les traces d’en Marcos o la diagonal que em porti fins al dipòsit. M’aturo un segon per llegir el terreny i aquesta parada esdevé fatal. Perdo l’equilibri i faig una croqueta, amb la mala sort que en voler detenir la caiguda, la càmera del cap cau i surt despedida glacera avall, direcció a les esquerdes. Jo estic bé, una simple revolcada, però la càmera, amb material sagrat a l’interior (per la meva història), baixa a gran velocitat i sense cap control. La segueixo amb la mirada, ja que si baixo a buscar-la, perdria l’estel·la del dipòsit i desprès hauria de remuntar a buscar les coses. Amb l’esperança que pari, després de recórrer gairebé 1km, la deixo de veure i reso perquè hagi parat la seva embranzida i s’hagi aturat. Segueixo buscant les traces i la referència d’un bloc de neu per trobar el material i deixo la càmera pel final. Després de molt buscar, veig les esses d’en Marcos fins al dipòsit. Són molt més apartades del que pensava i més avall, així que tindré feines després per buscar la Go Pro. Carrego la motxilla, moltes coses no m’hi caben i les he de penjar a fora. Intento anar depressa, la tarda arriba, estic molt cansat i recuperar la càmera pot ser una odissea.

Traço diagonal buscant la cara nord, per fer diferents batudes i anar descartant llocs. La motxilla pesa com un mort i les meves forces comencen a estar al límit. Després de més de sis diagonals perdent alçada i mirant punt per punt començo a desesperar. No pot ser, no la trobaré, és com buscar una agulla en un paller. No he agafat punts de referència i ara el camp on buscar és immens. Ni tan sols sé si ha parat o ha seguit avall, si ha xocat amb un bloc de neu, si s’ha enfonsat o si ha caigut en una esquerda. Les forces ja no poden més, he descendit fins a l’esquerda més baixa i ni rastre. Entenc que és una cosa del destí, que jo havia de perdre la càmera i que el contingut que havia enregistrat s’havia de quedar a la glacera del Lenin per sempre més.

Intento oblidar-ho, tot i que és impossible, retrobo la traça del C1 al C2 i segueixo avall amb una neu força endurida. Esquivant esquerdes i inventant una línia per no trure’m els esquís. Estic tant al límit que seria capaç de quedar-me adormit enmig de la glacera. Amb penes i treballs i patint el que no està escrit, arribo al final, just a les 16:00pm, hora de fer la connexió amb el C1. Dono senyals de vida, dic que estic bé i que en un parell d’hores màxim seré allà amb ells. M’espera la zona plana que connecta la glacera amb la morrena. Tocarà remar i superar un terreny molt incòmode per treure’m els esquís el més tard possible. Tinc la motxilla a tope i no sé pas on els col·locaré. El meu cap però, segueix pensant en el contingut de la càmera i en el perquè no l’he anat a buscar abans de perdre-la de vista.

Són moments molt durs, m’espera una bona pallissa fins al C1 carregat com un burro i no tinc forces per assumir-ho. Em tocarà tenir fe i intentar pensar-hi el menys possible, enganyar la meva ment i creure que encara tinc una reserva.

A mig replà ja no sóc capaç de remar més i la terra que està barrejada amb el gel em fa malbé les soles dels esquís. Decideixo treuremel’s penjar-los a l’esquena com pugui i començar a caminar fins a superar el que em queda de glacera. És un infern, molt llarg i ple d’irregularitats que em destrossen l’esquena. A més, aquí baix el clima canvia i tinc una calor de por amb tres capes a baix i dues a dalt. No obstant, no puc parar, seria consumir energies inútilment.

Després de metres i metres, arriba la pujada que porta al pimer C1, el de Gora Asi. He de parar constantment per no perdre l’equilibri i la motxilla amb els gairebé 20kg m’està matant. Saludo a la gent per no pensar-hi i prendre’m un respir, així com paro a la Yurta perquè em serveixin un got d’aigua. La gent, quan et veu amb els esquís penjats, tonant de la glacera al·lucinen. Per ells, és una autèntica animalada posar-se en aquell festival de formacions tant perillós amb unes fustes als peus. T’admiren i et saluden amb un “congratulations” encara que no hagis fet cim. Unes felicitacions que et pugen la moral pels núvols.

El vas d’aigua em revitalitza i em permet afrontar la segona part de morrena amb una mica més d’empenta. És un miratge, ja que després de creuar dues esquerdes, a la primera pujada decaic i he de parar cada deu passes. Si segueixo amb aquest pas serà etern el dolor. Però no hi ha cap altre opció, toca ser valent i sobreviure, demà tindré tot el dia per descansar. Segueixo avançant. Em queda una baixada força pronunciada, pujar el segon turonet i ja veuré el C1 dels companys bascos. Poder-me parar a saludar-los seria de conya. Ja el veig, em dirigeixo envelat al campament i faig una revisada. Sembla que ja no i són. De sobte, veig baixar en Sasha, un component del grup rús que també volen baixar la nord. Té un problema de desequilibri visual en l’alçada i el doctor l’hi ha dit que el millor que pot fer és tornar cap a casa. Ell, però, ha preferit esperar els companys que ja estan a C3 i demà intentaran cim. Possiblement en Dani és amb ells i demà faran l’intent junts. Em comenta que en Topol, el portejador rús que ha baixat set cops per la nord, ara es troba al C1, però que demà els acompanyarà. Han quedat al cim. Estic al·lucinant, pretén amb un matí passar del C1 al cim per baixar per la nord i a més fer-ho carregat. També em diu que m’ha estat mirant pels binocles i m’ha fet un seguiment exhaustiu. Em felicita per la gesta. Després d’una bona xerrada, d’oblidar el pes i agafar aire, em despedeixo i intento afrontar el darrer monticle que separa el seu camp del meu. Amb feines i treballs, ho aconsegueixo i em deixo caure en la baixada fins a la zona de les tendes, directe al banc de fora la carpa del menjador. Allà hi són tots, l’Annie, en Kanat, en Daniel, la Nastia, …

És una sort tenir una rebuda així! Em conviden a té calent amb llet i galetes. M’entren de luxe, juntament amb una mica d’aigua fresca baixada directament de la glacera. Pocs minuts més tard, apareix en Marcos i comentem la jugada. Li explico fins on he arribat, les dificultats de la neu tova i la tràgica rebolcada que m’ha fet perdre la càmera.

Em trec les botes, m’ubiquen a una tenda i espero a les 19:00pm per sopar. Menjar calent cuinat, seure en un tamboret i tenir plats, coberts i taula. Serà la glòria després de dos dies tant durs vivint al límit.

Crec que serà dels pocs dies que, trobar el son, no serà un problema. Estic molt destrossat, em noto tots els músculs del cos, alguns dels quals estant molt carregats, al límit de la contractura. L’esquena s’aguanta per un fil, tinc les espatlles que em punxen constantment.

Caldo de sopa de patates, amb pastanaga, cogombre i ceba. Un clàssic que avui entra més bé que mai. De segon, espaguetis amb pastanaga i tomàquet. Recupero una part del meu cos i ara ja veig el futur amb uns altres ulls. Puc assaborir l’èpica aconseguida, tot i que el record amarg d’haver perdut la càmera (amb una gran part de mi a dins), em delata i em cou en el interior.

A les 21:00 ja no puc més i caic derrotat a la tenda. Abatut i esgotat com mai, tindré la tranquil·litat d’estar sol, amb la companyia sonora del riu que posarà l’harmonia a una nit llarga i plàcida.

DIA 21 (10/8): Dia de relax al C1, després d’un intent per la nord molt exigent. En Dani té la paraula en el seu intent del C3 al cim per la ruta normal

El meu ascens ja és història, ara toca recuperar-se i enviar forces amb en Dani!

Avui, des del C1, veiem el dia amb una altre cara. Després d’haver fet la feina dura, ara ja només ens queda gaudir de les vistes i esperar en Dani. Em llevo apurant les 8:00, l’hora d’esmorzar, ja que el cos em demana descans. Em noto molt recuperat, però, les agulletes als bessons i l’esquena es fan notar. Segueixo donant voltes al moment en què vaig perdre l càmera … si pogués recuperar només la targeta ja seria feliç, però ara mateix és impossible.

Em plantejo l’opció de refer el camí del C1 al C2 havent esmorzat, amb poc pes i procurant un desgast mínim. Fins a últim moment, veig viable aquesta opció, sobretot perquè no vull marxar pensant que no he fet tot el que he pogut per recuperar-la. Però després del dia maratonià i les seqüeles, després de valorar-ho molt, crec que no tindria cap sentit arriscar-me a pujar per arribar a dalt sense forces per tornar. Només de pensar en l’aproximació a la glacera amb les botes d’esquí pel terreny de pedra descomposta i les transformacions de gel al tram final, que són com trepitjar ous durs, el meu cap es desfà. Però, per altre banda, és la meva última oportunitat. Si no ho intento avui, ja em puc oblidar per complet de recuperar-la. Només jo sé on és, fora de la traça per on passa la gent i per tant, difícilment visible per algun guia o portejador. Si pugés i la trobés, baixar seria un camí de roses, que només de l’alegria i la fortuna, podria fer a peu coix. Però si per contra pugés envà, la decepció i la tristesa multiplicarien l’esgotament fins a la darrera llàgrima, i m’ho farien pagar car. Després de reflexionar-hi molta estona i de buscar peròs i contres, ho tinc decidit. Les meves imatges i els moments enregistrats, per bo o per dolent, formaran part de la glacera del Lenin. Només el record dels moments viscuts i les emocions generades seran dins meu, això sí, per sempre més. Vull oblidar quan abans aquesta decepció i entendre que donar-hi voltes no té cap sentit. El més important és que estic sa i estalvi,que he complert el meu somni i que la connexió amb la muntanya ha estat total. Un objecte no farà que res de tot això canviï i per tant, que l’experiència viscuda tingui una altre cara.

Esmorzem de valent i passem el dia al C1, despoblat i buit com mai per refer-nos i seguir des del telescopi les evolucions a la nord del Lenin. Si tot va bé, hauríem de ser espectadors de quatre descensos: els dos nois russos (un amb esquís i un amb snow), en Topol i en Dani.

Tenim tota la zona controlada, però sense notícies d’en Dani que no fa cas del walki. Les hores passen i fins ben entrada la tarda no podrem saber com els està anant, ja que gran part de l’aresta, així com el cim, no són visibles des del C1 amb el telescopi. Això sí, hem vist a més d’una persona amb material tipus esquí a l’esquena pujant per l’aresta a principi de matí. Sortint a les 4:00, haurien d’arribar al cim amb unes deu hores, i per tant, esperem la baixada cap a la tarda, entre les 14:00 i les 16:00. Sense massa coses a fer al C1, aprofito per rentar-me al riu, rentar mitjons i tenir una mica controlat el material per si demà baixem al CB. Tot el que vaig carregar en dos dies, ara ho hauré de baixar en un i amb només una motxilla de 45 litres.

Es formen els primers núvols a dalt al cim, però semblen poc importants. Conforme avança el dia, els perills d’una possible pertorbació augmenten i és bo esperar a darrera hora, ja que en un clima tant canviant, no saps mai com evolucionarà. Al voltant de les 16:00 de la tarda, els meus ulls perceben una cordada descendint del C2 al C1. L’agafo de referència i veig a dues persones més, una mica més amunt. De sobte, distingeixo un punt negre baixant a prop de la traça a gran velocitat. És un esquiador! Em dirigeixo ràpidament al telescopi per descobrir-ne la identitat. Després d’una mica de paciència veig que va acompanyat d’un snowboarder i per tant, dedueixo que es tracte dels companys russos. Miro i remiro per tot el voltant, però no sóc capaç de veure-hi ningú més. Superen la cordada que baixa i estan embarcats en la zona d’esquerdes. Observo perfectament com es treuen els esquí i la taula per superar la més gran i després continuen el seu descens. Ni rastre d’en Topol ni d’en Dani. Finalment, quan ja son força avall, vaig a buscar en Marcos per comentar-li. Els alamans del C1 em comenten que han vist els meus amics baixant, però jo els hi dic que no, que són els russos. Només hi ha un amic i no sé on deu ser. Amb el temps de contestar i mirar endavant, apareix, curiosament en Dani, de darrera les tendes i amb un posat força desfet. És estrany, ja que si en teoria baixava amb els russos, no entenc com és que ell ja està aquí i els altre encara esquien la cara nord.

Em dirigeixo cap a ell, que al límit de les seves forces, es deixa caure en un dels bancs de fusta de davant les tendes. Després de veure que està sencer li dic que com és que ha arribat tant aviat si els russos encara estan apurant els últims metres del seu descens. “Hem arribat plegats al cim, però en el descens he anat més ràpid que ells”, em respon. Es fa estrany pensar que hagi pogut deixar-los i decidir tirar sol, no m’acaba de quadrar, fins que, amb un somriure, comenta que s’ha fet enrere quan portava un tram d’aresta per les males sensacions de salut que tenia.

El fet d’haver passat la nit sense sac a 6100m (una bogeria per reduir pes, que no crec que hagi fet cap altre persona), i de reproduir-se-li les els ofecs a la zona dels bronquis, l’ha fet prendre aquesta decisió. Està decebut per haver-ho tingut tan a prop, només renunciant-t’hi per la impotència de veure com el cos no respon després que el dia abans hagués rendit al 200% (va recórrer els 2000m+ del C1 al C3 amb vuit hores). Però al mateix temps content per com es va trobar el dia anterior i la gran jornada viscuda. Té clar que ho ha intentat i que ho ha donat tot, i això és el més important. Ha pogut baixar del C3 al C1 dues vegades amb esquís, i això és tota una proesa.

De sobte apareix en Kanat per rebre’l, i també en Marcos. Els companys del campament, guies i treballadors s’interessen pel nostre material i el que havia de ser una rebuda triomfal acaba esdevenint un mercat envolant per veure qui s’emporta la millor ganga. A nosaltres ens interessa reduir pes i renovar part del material, i per ells, és tot un luxe obtenir un material al qual normalment no tenen accés, per impossibilitat o per l’elevat cost que té en les seves poblacions. Realment sap greu demanar diners a tant bona gent per un material usat, sobretot perquè sabem que nosaltres en comprarem de nou sense cap inconvenient. Venen ganes de donar-los el que els pugui interessar i fer-los feliços a l’instant. La seva devoció per les coses que portem és total. Però per altre banda, també és dur desfer-te de l’equipament amb el qual has conviscut durant tants dies, i més sense rebre res a canvi, quan saps que les hores de treball i el procés per guanyar diners i mantenir les nostres aficions intactes, no canviarà quan tornem a casa. Serem igual de pobres, però amb la mateixa il·lusió per dedicar el temps de lleure a viure la muntanya i la neu en la seva màxima esplendor. Em desfaig de l’arnés, el frontal, els grampons, la funda, el tibloc, els 4 mosquetons simètrics, la cantimplora i la funda, el fogonet ETA SOLO, …

La majoria del material nou i amb moltes d’emocions per recórrer, però que sé que jo podré tornar a adquirir i que ells, només pel fet de proporcionar-los-el a un bon preu, ja m’estaran infinitament agraïts.

Amb la family del C1! Gran gent … fins sempre!

DIA 22 (11/8): Retorn del C1 al CB després d’haver-ho donat tot

S’acaba l’expedició, s’acaba l’aventura i s’acaba el Lenin, però neix un nou capítol en les nostres vides!

La nord des de dins la tenda … orgàsmic, pura temptació!

Després d’una altre nit de descans total, i que en Kanat ens hagi despertat a les 4:00 pensant-se que havíem de fer el primer esmorzar per pujar altre cop al C2, esmorzem a les 8:00, fem les motxilles i desfilem el camí de tornada al CB. La nostra estància aquí dalt ja ha acabat, i amb ell la il·lusió per viure d’aprop unes muntanyes que ens han meravellat. És dur, però toca despedir-se de la família del C1 i dir adéu a un entorn que ens ha portat moltes alegries, exigències físiques i mentals, i que probablement, ja no es tornarà a creuar en els nostres camins.

Amb aquestes vistes, qualsevol surt del sac…

Els adéus sempre són de les parts més complicades, ja que acostumen a donar-se després d’un cúmul de vivències molt intenses que fan més dura la despedida. Però en el fons, són la porta a nous camins que ens catapulten a la nostra felicitat, a la descoberta de noves emocions i entorns diferents que ens fan més grans, més sensibles i més lliures. Generar un gran cúmul d’emocions és bo, és mostrar una reacció, per bo o per dolent, vers alguna cosa que t’atrau. La indiferència no hauria d’existir, ja que és la pitjor versió de les persones, sobretot quan en el fons, es troben davant de fets que modificaran el camí de les seves vides. Hem de ser oberts, estar disponibles a viure el que ens vingui i tenir fam per descobrir noves fronteres, noves emocions.

Carreguem tan com podem les motxilles per mantenir fins al darrer sospir, la nostra essència alpina que ens fa dependre de nosaltres mateixos per assolir les metes proposades. Més de vint quilos, esquís, botes i casc penjant i el sac i la corda que es queden fora i que ens caldrà demanar al “horse men” que em baixi fins al CB. Gairebé 5kg, a 2€/kg, em suposen 10€.

Imatge per al record, tot esperant el prper projecte

Connectar, trobar el feeling i entendre’s amb l’entorn

Amb les darreres fotografies fetes buscant la nord del Lenin, girem cua i iniciem el camí de retorn, que serà llarg i feixuc, però que serà el darrer en aquestes valls. No ens podem encantar, doncs el riu augmenta el seu caudal conforme passen les hores a causa del desgel. Ens convé no haver-nos de descalçar ni fer grans salts per travessar-lo, per evitar malgastar energies i quedar-nos xops. Després d’inventar una línia, amb en Dani trobem una possible travessia i amb un tres i no res ens plantem a l’altre costat. En Marcos prefereix treure’s les botes i no jugar-se-la, atenent que la darrera vegada va acabar moll fins la cintura i amb els genolls pelats. Seguim el nostre curs i ja en plena tartera, estreta sense error possible, som testimonis d’un dels fets més espectaculars que passen en aquestes valls. Els cavalls i burros de porteig, amb els seus amos, transcorren dia rere dia, d’anada i de tornada, el trajecte del CB al C1. No tindria cap importància si no fos per la dificultat tècnica i el perill que en alguns dels punts del recorregut això comporta. Si a nosaltres ja ens resulten moments de certa tensió, per no precipitar-nos a la morrena, com han de viure aquests moments el bestiar carregat amb desenes de quilos i un genet a sobre? I aquest cop, no passen dos, ni tres, ni quatre, ni cinc animals. En contem més de vint, carregats amb menjar, tamborets, estructures metàl·liques, i les coses més inverosímils. Després d’apartar-nos en algun racó elevat de la tartera, observem l’espectacle fascinats, saludant a tots els Kyrgyz amb un “salam malecum” o responent un “malecum salam”. Continuem el nostre curs, cada cop queda menys per trobar el gran coll de més de 4100m, la baixada al torrent ple de prats i marmotes i l’esplanada final. Em menys de dues hores cobrim el recorregut i podem contemplar les darreres grandeses d’aquesta naturalesa. Cavalls salvatges en zones idíl·liques i fons de postals, multitud de marmotes observant-te de ben a prop, un torrent desfermat que exemplifica la rapidesa amb què la glacera perd gel, la flora que cada cop guanya terreny conforme perdem alçada, entre edelweiss, flors de colors variats, herbes i altres espècies.

L’adéu a unes muntanyes que durant dies ens ho han donat tot

Els horse man en acció … pell de gallina!

Passades les 13:00, i després d’una parada obligada a la bozira de la família Kyrgyz per adquirir la darrera ampolla de iogurt, arribem al nostre campament, exhausts, però contents i amb bones sensacions. Un viatge llarg però entretingut i curiós.

Travessant el riu … un xou a cara o creu!

Recordant l’èpica, rememorant moments que han marcat la nostra història

En ell, hem deixat enrere moltes vivències, molts esforços, moltes persones, situacions i elements que ens han marcat i que formaran part de la nostra evolució constant. Som més savis, però també més prudents, més exigents i més meticulosos.

Regal impressionant només arribar a l’esplanada del CB … wild na

La família del CB ens rep amb els braços oberts i ens preparen una sopa de patata i pastanaga i una gresca amb espaguetis. Posem la guinda a un gran dia de despedida a un pa amb tomàquet i pernil ibèric que en Marcos tenia guardat per aquesta ocasió.

DIA 23 (12/8): Esmorzar i de tornada a Osh amb la furgo bus 4×4

Hora de despedir un entorn màgic, on hem viscut una experiència alpina única

Ens llevem tard, apurant els darrers minuts abans de les 9:00 per anar a esmorzar. No obstant, primer deixem les maletes i motxilles a punt perquè el bus pot arrencar en qualsevol moment. Aquí no hi ha un horari preestablert en el transport, sinó que quan hi ha gent suficient i a ells els i sembla es prepara un trànsfer, però l’hora de sortida no la saps mai. Ah, i si bades, et quedes fora del micro bus 4×4 o et fan tornar amb un tamboret assentat al “passadís” (gens recomanable en un trajecte tant incòmode i ple de sotracs, pots sortir-ne boig i sense coxis) Tendes netes, cremalleres tancades i un munt d’experiències i aventures èpiques que generen un pes extra a les motxilles que no és problema.

Després d’una gran convivència, només ens queda guardar-la en sarró dels bons moments.

Tot i haver deixat força material al C1, haver consumit pràcticament tot el menjar i els complements energètics que portàvem i anar amb les mateixes maletes, sembla que tornem més carregats. Feines per encabir tot el material al petate i la bossa dels esquís.

El “buga” que ens ha de tornar a Osh …encara que no ho aparenti, és de fiar!

Fa uns dies la veiem a prop des del llunyà, ara la veiem llunyana des d’aprop

Esmorzem com autèntics buitres, ja que ens esperen sis hores d’aventura dins d’un mini bus que seran com anar amb una tartana. Sembla que avui sortirem puntuals, ja que a les 10:00 passades, el conductor ja està a punt amb la màquina engegada. Ens donen una bossa que ens servirà de pícnic amb un mini entrepà, un suc, una aigua, un twix, una bossa de fruits secs i quatre caramels. Ens despedim de tot el CB, dels amics que hem fet i que encara es quedaran allà uns dies més, en Joan Manuel, el siberià, les cuineres, en Guia, la  …, les dos noies i el noi que servien al menjador, … Carreguem trastos i ens posem en marxa. Tocarà lluitar contra les incomoditats del trajecte i la calor asfixiant que fa a aquesta hora al Kyrgyztan (i més en un vehicle sense aire condicionat), però després d’aquesta gran experiència i de les ganes d’enfilar el camí de tornada, segur que passarà ràpid.

Despedint casa nostra els darrers 23 dies … hi deixem més que una part de nosaltres!

Com el mateix dia d’arribada al CB, parem en el pont d’entrada a la pista, però aquest com en sentit contrari, per agafar aire després de tants sotracs i girs forçats. Un respir, les necessitats d’última hora i quatre panoràmiques dels Pamirs.
Per fi agafem la carretera i ens dirigim cap al port de 3700m que ens permetrà saltar de vall.

Pobles inverosímils, colls obligats per passar d’un país a un altre (estem en punt de pas entra Tajiztan, Xina i Kyrgyztan) i rius color xocolata amb llet. El paisatge et sorpèn constantment: Ych Tobo, Kichi Karakol, el riu Gulcha River que és el nostre company de viatge, Chi-Taya, Sogot River, Kanal, Koldyk, Sopu- Korgon, Karatalaa, Tagalak, Askaly, Biloly River, Sogondu, Kyrkol, Karabulak, Jirisuy river, Bashbulak, ….

Imatges que se’t queden gravades perquè saps que són fruit d’una cultura diferent a la nostra, i moments únics, com veure nens jugant al mig del carrer amb total tranquil·litat, banyant-se despullats en basses plenes d’aigua bruta i estancada, treballant a les cases familiars, conductors (com el nostre mateix) que es prenen els descensos com un ral·li (avançaments en corbes o sense visibilitat, …) i et provoquen ensurts constants, conduir pel mig quan et ve un vehicle en sentit contrari i esquivar-lo a últim moment amb tota la tranquil·litat del món, … Animals per totes bandes sense cap control, carreteres plenes de forats i talls que cal esquivar sortint a les voreres de terra, … una autèntica bogeria!

Finalment, i després d’arribar a tenir el cor a mil en més d’una ocasió, arribem a un nucli urbà més massificat, amb edificacions més modernes i ordenades, carreteres més segures (tot i que segueixen sense tenir línies pintades) i un entorn menys rural (tot i que de tant en tant et pots trobar un ramat d’animals sortint del no res). Ja som a Osh. Amb un tres i no res ens plantem al nostre hotel el darrer dia i mig, el Paradise. Haguéssim preferit un alberg o una casa menys de senyors, però és la que ens entrava en el pack. 25€ dormir i esmorzar, un preu car per un país més aviat pobre i poc desenvolupat. La veritat, però, és que amb els luxes que tenim a l’habitació, a casa nostra no seria un preu desorbitat. Aquí és car pel nivell de vida que hi ha al país. En llocs així no hi trobaràs mai gent autòctona, sinó que estan 100% destinats als turistes.

Habitació grossa, amb llit de matrimoni, lavabo i dutxa, llençols i tovalloles netes cada dia, … masses luxes pel nostre gust. Però el primer plaer, és un que mai hagués imaginat. El de seure a una tassa de vàter després de 24 dies fent les necessitats dret. És curiós, però va anar així.

Com al far oest, aquí no hi ha normes de circulació ni nervis

Descarreguem maletes a l’habitació, dutxa ràpida i un canvi de roba obligat després del viatge. Faig una repassada del correu, facebook i whats app, una refrescada de l’actualitat de casa nostra i com una fletxa, surto disparat cap al centre de la ciutat. Odio visitar monuments, perdre el temps amb temples religiosos i fer el turista per llocs artificials que només serveixen per cridar l’atenció, però m’encanta veure la vida de la gent lluny del meu hàbitat, l’aire que es respira, les costums i les seves maneres de fer en el dia a dia. És una forma d’aprendre coses noves, però també de valorar molt el que tenim. Demano un mapa i quatre indicacions amb el noi de recepció i després d’un –“be careful, it’s very warm outside”-, decideixo que amb una ampolla d’aigua, la gorra i les ulleres de sol, sobreviuré. I no m’ho deia perquè sí, a fora, el sol pica amb ganes, la xafogor és asfixiant i la sensació és pitjor que un estiu calorós a Manresa. Devem estar a més de 30°, però el pitjor és l’ambient tant carregat que t’absorbeix líquid a cada passa. Decidit de veure el “bazar”, agafo el carrer principal cap al centre. Faig una parada obligada en un súper molt petit de família, tipus “badulake”. Dos plàtans i galetes de xocolata típiques d’aquí. El més fort, és que em despatxen dues nenes que no deuen tenir més de dotze anys. I a la botiga no hi ha ningú més que pugui aparentar ser el responsable. Content com un gínjol, em cruspeixo el primer plàtan amb una devoció especial. A casa, acostumo a menjar entre 2 i 3 plàtans al dia. Després de tants dies sense veure’n cap, entenc que és el segon gran plaer que em permeto.

Seguint el mapa (força precari), però sense veure cap nom de carrer, intento intuir on sóc i on vull arribar. Només veig clar el carrer principal, l’avinguda Macarena. Arribo a una zona amb força moviment i intueixo una entrada amb un carrer que baixa. Per fi, he arribat! Entro molt emocionat, però la decepció és imminent. Esperava trobar un mercat amb coses típiques del país, gent intentant-te vendre productes seus i un entorn de paradetes. Res d’això, només hi havia roba de mudar exportada, calçat falsificat i algun complement com joies, mòbils, … Era una zona molt estranya, amb sostre, molt estreta i que estava formada per containers apilotats que eren les parades. La gent, no mostra cap interès per vendre i veus parades en les quals venen el mateix que la del cstat constantment. Em va impactar molt aquella forma de treballar. Eren les 18:00pm i moltes ja tancaven portes perquè és una de les hores del dia que es resa. Entre la poca seducció que tenia aquell entorn i la fatiga acumulada, vaig decidir tornar cap a l’hotel. Havíem quedat entre les 19:00-20:00 per anar a sopar amb en Dani i en Marcos.

En arribar, ells també havien sortit. Amb el taxi van fer una mica de ruta per la zona principal, vam coincidir que l’entorn no era gaire acollidor i que quantes menys hores voltessim per aquella zona millor. Això sí, per sopar, tocava buscar menjar Kyrgyz en algun lloc local. Això seria de les poques coses típiques de la zona que veuríem. Amb tan bestiar voltant pel país, no podia ser que la gastronomia no valgués la pena.

Després de voltar força estona, pel carrer paral·lel al del nostre hotel, vam decantar-nos per una terrassa d’un lloc tranquil. La situació que ens envoltava mentre cercàvem el local, era molt curiosa i al mateix temps surrealista: el carrer era més propi d’un polígon industrial que d’una zona turística, les edificacions eren totes comercials i no semblava haver-hi massa moviment de gent. No obstant, estava ple, però ple amb ganes, de bars i restaurants. L’ambientació era més típica de platja que de muntanya, amb llums de colors a les entrades, il·luminades com si fos Nadal, i música en viu o gravada en la majoria de locals.

Després d’una bona estona, menjant pa i bevent per dissimular la gana, ens van portar els plats de carn de xai i amanida, que vam devorar en pocs minuts, i que vam acabar complementant amb uns pinxos (sticks) de carn de pollastre.

Destrossats, i amb ganes de tocar un llit per fi, vam tornar cap a l’hotel, ja que l’endemà volíem matinar per aprofitar el dia a la ciutat.

DIA 24 (13/8): Fent el “guiri” pel mercat, el bazar, la muntanya sagrada (Sulaiman Too) i els restaurants d’OSH

Darrer dia pel Kyrgyztan, intentant descobrir racons interessants a Osh

Ens despertem tard aprofitant les comoditats que ens han donat a l’hotel i que fa dies que no tenim el plaer de gaudir. Abans de les 9:00 ens trobem al menjador. Quin tiberi, hi ha “self service” i tota una paret plena de menjar. Ens posem les botes ràpidament! Truita de formatge amb trossos de carn, creps, raïm, pa amb mantega i sucre, croissants, dolços típics, … Tinc clar que cal agafar forces, ens passarem el dia voltant per la ciutat sota un clima més propi del desert que d’aquí.

Em faig un entrepà de formatge per mig matí i sortim de passeig per Osh, això sí, sense masses esperances de trobar llocs d’interès. La primera parada és obligada a una casa de canvi per aconseguir alguns “soms” (moneda Kyrgyz). A un banc, és on ens paguen millor els euros, i no ens ho pensem. Seguim el tour direcció al Market, el travessem de punta a punta i en Marcos ens diu que aquest no és el bo. Que ell va estar amb un de molt més gran. Després de caminar una bona estona, ens situem i trobem el gran Bazar, a la part baixa del poble, just al costat del riu. La calor, comença a ser considerable i el cansament de voltar per aquella ciutat tant monòtona i poc atractiva, és esgotador. Acabem recorrent el Bazar d’anada i tornada, total per veure el mateix i acabar comprant teles amb serigrafies Kyrgyz per fer mantes, nòrdics o coixineres. Ens parem en un restaurant molt acollidor a tocar del riu, que és dels pocs llocs que s’hi està bé. L’encert en la carn d’ahir, ens fa repetir proposta. Aquí, els sticks de carn, són més grossos. Realment el gust de la carn és molt bo.

Més trinxat en un dia de passeig que en 23 d’expedició!

En ple bazar: un caos estressant que semblava no tenir fi

La canalla d’Osh en un parc aquàtic molt natural … la riera!

Apalancats i amb l’hora tonta, som incapaços de moure’ns per anar a pair el dinar.  El sol de l’altre banda del riu i la sensació que ja no ens queda res més per veure també hi ajuden. Finalment, sota una sol aplastant i una calor tremenda, decidim arrencar sense un rumb clar. Les ganes ens volen dur a la muntanya sagrada de darrere, la Sulaim Too, però amb el “tanu” que cau, la millor opció serà descansar una estona a l’hotel tot esperant que el dia caigui i la temperatura sigui més agradable. De camí un gelat és la millor cura per aquesta calor, i de passada unes galetes per al viatge de demà.

Vistes de la muntanya sagrada Sulaim Too des de l’últim carrer d’Osh

Dit i fet, retornem a l’hotel i no podem evitar fer una baicaina que esdevé un plaer total. Ens desvetllem tard i sembla que la posta de sol ja és un fet, de manera que no serem a temps d’arribar a la muntanya sagrada. Intentem arribar-hi el més a prop possible per almenys fer alguna foto, i aprofitant que el restaurant al qual volem sopar (per recomenació d’en Marcos) queda als peus d’aquesta. Missió complerta, podem veure les darreres llums del dia reflexades a la Sulaim Too des de ben a prop. Seguidament ens desplaçem a uns metres més avall en busca del restaurant escollit. És un lloc curiòs amb un pati exterior ple de taules amb bancs de gronxador i una cabanya que s’hi accedeix amb una escala. Amb una ambientació tipu selva, música i carregat de gent, ràpidament intuïm que és un dels llocs típics per als turistes.
Pizza de formatge, sticks de carn, patates fregides i unes copes de gelat de postres … segurament sobre accés de menjar!

Regalant-nos un bon sopar de despedida. La pinya colada va sobrar …

Després d’un més que complet sopar, aprofito el camí de tornada a l’hotel per fer baixar el menjar i estirar les cames. En Marcos i en Dani decideixen tirar de taxi … molt senyors! És molt tard, sobretot tenint en compte que a les 2:45am ens passarà a buscar el taxi per deixar-nos a l’aeroport. Són les 00:00 passades quan ens posem al llit intentant descansar una estona. Les maletes ja estan a punt. És fàcil entrar en son, tt i que un malestar a dins em té preocupat. La pinya colada del sopar pot ser-ne la culpable. L’alcohol i jo no som especialment amics, de fet, som pols oposats i mai ens hem portat bé.

DIA 25 (14/8): OSH-ISTANBUL-BCN

Amb ganes de retrobar la nostra gent i de donar valor a tot el què hem viscut!

Després d’anar a dormir a les tantes, apurant la darrera nit, i d’una pallissa a peu de retorn a l’hotel, ens tombem un parell d’hores tot esperant que a les 2:45am soni el despertador per bones conseqüències i passen factura al cos. Vint minuts abans de què soni el despertador, em desvetllo amb un malestar estrany. De pet al lavabo i nàusees que em posen al límit dels vòmits. Me’n torno a descansar i sembla que el tràngol està superat. Sona el despertador i faig mandres una bona estona, ja que ho tinc tot a punt i només m’he de vestir. Anem sobrats de temps i per fer esperar uns minuts els trànsfer no hi haurà problema. Em truquen de recepció per recordar-me que són les 03:05, però que no ha vingut cap taxi, i immediatament baixo cap a la recepció, en Marcos ja hi és i ens estranyem veient que no ha arribat el taxi. El company de recepció, fa unes trucades i ens troba un cotxe. En 15-20’ serà aquí. Tenim una estona per anar al menjador i gaudir del que molt amablement, ens han preparat. M’hi apropo, però només de sentir l’olor, m’he de retirar. Sembla que no estic recuperat i prefereixo quedar-me als sofàs tombat. El taxi arriba, sortim a carregar l’equipatge i arriba el pitjor moment. El meu cos explota i trec tot el que havia sopat el dia anterior. Sembla que he fet net, però les seqüeles després de vomitar mai són bones, i menys quan t’esperen 20’ en un mono volum sense seients fins l’aeroport i un vol de sis hores. Pronostico una tornada a casa molt dura que em torturarà constantment.

Bones vistes dels Caucas

No obstant, sembla que el cos assimila la buidada i tot i no estar del tot curat, no molesta ni es fa notar en excés. L’hora d’espera per embarcar es fa llarga i sort dels amics iranís (que hem retrobat després de  tants dies plegats durant l’expedició) que em presten el seu seient. Intento desconnectar i tancar els ulls i sóc el primer en pujar l’avió i agafar seient. Sembla que el cos aguanta i el patiment no és tan dolorós com augurava. Amb l’avió en marxa, faig els possibles per trobar una posició còmode i dormir el màxim possible. Després de sis hores, ens plantem a Istanbul, ja de dia i havent menjat una mica, fet que pot ser important per una recuperació molt desitjada. Amb en Dani valorem l’opció de fer una visita ràpida per Istanbul amb el metro, ja que amb mitja hora ens podem plantar a la part més turística. El malestar que porto arrossegant des que hem sortit de l’hotes, la poca afició per fer el turista i la vena catalana quan ens assebentem que hem de pagar 25€ de visat, són motius suficients per sortir a passejar fora l’aeroport.

L’estètica de l’Elbrus, un muntanyot enmig del no res.

L’espera serà llarga, doncs tenim per davant, deu hores fins agafar el darrer vol que ens portarà a terres catalanes. Esperem que en Marcos embarqui, ja que ell vola a Madrid més dora i finalment decidim no pagar el visat per sortir de l’aeroport i fer un petit tast dels principals racons de Turquia. Molt tema religiós repetitiu i la por de repetir les multituds trobades ahir a Osh ens fan enrere, atenent que encara estic força moix.

Ens despedim d’en Marcos, un gran company d’aventura i dinem tot veient com passen les hores en un aeroport, el d’Istanbul, que mou tantes masses. Els segons sembla que no vulguin passar, però si tot va bé, només és qüestió de paciència que abans no acabi el dia estiguem a casa, amb la nostra gent i dormint al nostre llit, recuperant el son de fa gairebé un mes.

La millor rebuda possible a l’aeroport de BCN, amb els nostres a casa nostra!

Track activitat
Camp 2 – Pic Lenin per la cara nord (incomplet)