La Powder Highway a British Columbia. Un viatge a la carta per emmarcar, imprescindible pels amants de l’autèntic backcountry.
Dades d’interès
- Vol: Barcelona-Amsterdam-Calgary (anada) i Calgary-Edmonton-Amsterdam-Barcelona (tornada).
- Durada dels vols: 15hores d’anada i 22 hores de tornada.
- Durada total de viatge: 11 dies (del 5 al 15 de febrer).
- Pressupost: 1100-1400€.
- Àrees d’esquí: Lake Louise, Kicking Horse, Rogers Pass, Revelstoke, The Fingers al Mount MacPherson (Revelstoke), Whitewater i Red Mountain* (finalment vam canviar el dia a Red Mountain per doble jornada a Whitewater aprofitant les excel·lents condicions).
- Vehícle: motorhome/autocarabana Ford de 3 places.
- Distància recorreguda amb autocarabana: 1600km.
- Forfets: Kicking Horse, Revelstoke i Whitewater.
- Permisos: permís de Parc Natural a Rogers Pass i permis per esquiar a zones restringides també a Rogers Pass.
- Estància: 1 nit a l’hotel Comfort Inn de Calgary, 1 nit al refugi Wheeler Hut a la Vall d’Asulkan (Rogers Pass) i la resta a l’autocarabana.
- Zones d’interès: zona Paradise i Skoki a Lake Louise, Terminator, Blue Heaven i backside a l’estació de Kicking Horse, els bowls, el Mount Mackenzi i tots els boscos de l’estació de Revelstoke, tot Rogers Pass en general (Glacier National Park), The Fingers (canals al Mt MacPherson), el backcountry a l’estació de Whitewater i les pendents de l’estació de Red Mountain.
- Zones de relax: Radium Hot Spring (no hi vam poder anar), aquatic center de Revelstoke, aquatic center de Nelson, Ainsworth Hot Springs,…
Dia 1 => Comença l’aventura
A les 6:00 am del 5/2/2017, arranquem de l’aeroport del Prat direcció Calgary, fent escala de quatre hores a Amsterdam. Amb poc més de quinze hores ja ens plantem al rovell de l’ou de les Rokies. Arribem sota un intens temporal de neu i fred que ha deixat més d’un pam de neu a la ciutat i temperatures gèlides que arriben als -30° en les zones de muntanya. Sembla que arribem en el millor moment i les condicions òptimes. Aprofitem la tarda per establir-nos a l’hotel i comprar tot el menjar que l’endemà carregarem a l’autocaravana de bon matí per no perdre temps.
Dia 2 => En marxa el road trip amb la nostra inseparable motorhome
Ens llevem amb gairebé un pam de neu a Calgary i una “rasca” considerable. Després de fer totes les gestions omplim la casa mòbil i arranquem cap al Parc Nacional de Banff, per aprofitar la tarda a la zona de Lake Louise. La zona ideal i més autèntica per empendre una aventura amb pells és al Skoki Trail, que s’hi accedeix per un trencall abans de l’estació d’esquí de Lake Louise. No obstant la ruta i l’aproximació inicials són llargues i optem per recol·lectar uns forfets de gent que ja plega i plantar-nos al backside de l’estació, coneguda com a “backbowl”, on hi ha el remuntador Paradise. Tota la paret on ens deixa el remuntador és una zona recreativa plena de canals i baixades amb força pendent.
La nostra companya d’aventures: màxima fidelitat, total fiabilitat! (algun dia va tocar palajar…jajaja)
Estreno gèlid a Lake Loiuse. Canadà és un altre món …
Finalment optem per calçar les pells i pujar per darrera el remuntador, la muntanya frontal a la zona Paradise. Una muntanya espectacular plena de possibilitats que seguint a la dreta conecta amb la Skoki Trail. Pugem fins on ens permeten les darreres llums, i gaudim d’una gran baixada de neu pols amb tot per estrenar. El retorn a la base de l’estació és per una pista llarga i força planera que discórrer pels arbres rodejant tota l’estació.
Tastant la primera neu fresca a Canadà!
Gran el·lecció d’última hora per començar el viatge amb bon peu!
Després d’un primer contacte amb la neu canadenca, fem un sopar ràpid i marxem direcció Golden fins a l’estació de Kicking Horse, per fer-hi nit al pàrquing i l’endemà sortir amb els esquí posats tan bon punt engeguin els remuntadors. Una gran combinació és desviar-nos als Radium Hot Springs per repostar forces i gaudir d’una bona estona de relax a les aigües termals. No obstant, és tard i no ve de camí, de manera que ho descartem.
Dia 3 => Kicking Horse, descobrint a fons una estació plena de racons.
Sembla que finalment el cel ha fet nèt i ens llevem amb un dia radiant. Optem per agafar el forfet per aprofitar al màxim la jornada i destinar la tarda a petites aproximacions amb pells. De l’estació destaquen especialment dues zones, el Bowl Over entre al Terminator Peak i el Eagle’s Eye, que s’hi accedeix sortint de la gòndola de l’esquerra i fent una llarga travesia per darrera la muntanya per una pista que ens obliga a treure esquís un parell de cops i la el Peuz Bowl i la Redemption Ridge al Blue Heaven.
Entrada al Bowl Over des de Eagle’s Eye, amb el Terminator al fons.
Després de descobrir els bowls, optme pel que realment ens agrada, calçar pells i sortir a voltar cap als afores de l’estació. La intuició ens porta a un descens somiat des de dalt el Blue Heaven cap al bosc de darrera l’estació fins a la vall del fons. Sens dubte la baixda del dia. Tot per estrena, bosc obert plè de pillows i mig metre de neu pols per estrenar. Remuntem pel mateix bosc que hem baixat i flanquegem per sota el Blue Heaven per anar a buscar la muntanya més a la dreta de l’estació. Una zona molt exposada a les allaus i que està totalment prohibida. La rodegem per darrera i busquem unes canals que baixen a l’altre costat que semblen més estables i aquí ja no hi ha cap prohibició al no sé part de l’estació. Amb una darrera posta de sol espectacular, iniciem un descens fantàstic per unes grans parets de roca, amb força pendent i neu de qualitat. Per baix traçem diagonal i baixem cap al bosc fins a trobar el camí que porta a baix de l’estació. Arribem a l’autocarabana de nit i deixem el trajecte fins a Rogers Pass per l’endemà al matí.
Grans vistes i un ambient 100% salvatge.
Baixada de somni amb una neu delicatessen.
Sens dubte, una de les baixades del viatge per condicions, entorn i qualitat.
Dia 4 => Rogers Pass i la inmensitat del Glacier National Park.
Sortim de Golden força dora, per cubrir la poc més d’una hora que ens espera fins a Rogers Pass. El canvi horari (una hora menys) ens regalarà una jornada més llarga. Parem a l’oficina de turisme per demanar condicions abans de fer camí cap al refugi Wheeler Hut, on passarem la nit. Optem per demanar el permís d’hivern per poder esquiar a una zona restringida com és la Avalanche Ridge. Queda al costat del refugi i ens permetrà una pujada ràpida i directe i un gran desnivell de baixada. Deixem el cotxe al pàrquing de l’Asulkan Valley (demanant el permís per estacionar de nit prèviament) i amb 20′ ens plantem al refugi per deixar tot el menjar i la roba que no ens cal. La pujada surt a mà dreta, just abans del refugi i va agafant alçada entre els arbres, amb un desnivell molt constant i directe fins a la zona oberta.
Sens dubte, el millor hotel de British Columbia.
Fent servir la intuïció i navegant entre arbres de neu: imatges de fantasia.
Sensació de màxima llibertat sota un dia excels! Enamorats dels racons més salvatges de Rogers Pass.
Trobem una traça mig coberta que ens permet un ascens més àgil i fiable, progressant sempre amunt en petites zetes. El paisatge és un espectacle entre els Pícea d’Engelmann (arbes característics de l’oest del Canadà, especialment a la British Columbia i que arriben als 40 metres). Conforme agafem alçada i el bosc s’obre s’aprecien les muntanyes del davant, amb l’Asulkan Valley ben definida, el Youngs Peak i tota l’extensió muntanyosa que conforme la glacera. Un cop a dalt, s’aixe el majestuós Mt Sir Donald (una còpia del gran Matterhorn), l’Uto Peak, l’Avalanche Peak. Nosaltres els rocorrem per la base, seguint la línia d’arbres i amb tendència a l’esquerra fins a remontar els darrers metres que ens deixen en plena Avalance Ridge. Des d’aquí ja podem contemplar el pàrquing i la inmensitat d’aquest sector, una petita porció de Rogers Pass. La cadena muntanyosa que s’extèn darrera és espectacular, realment alpina i d’un altre nivell. El Mt Sir Donald ens deixa envadalits … quina muntanya tan perfecte.
Darrers metres, just abans d’enfilar-los a l’Avalanche Rirdge que comença en els darrers arbres.
Des de l’Avalanche Ridge, la panoràmica era de somni, amb un resol posant la guinda.
Drop in! Iniciant el descens amb Mt Sir Donald al fons (el Cerví canadenc).
Descens del primer dia, des de la cresta, Avalanche Ridge fins a la base. 1200m de baixada non stop.
Línea de pillows entre els arbres, un escalfament abans del gran descens.
Primeres traces del descens a l’Avalanche Ridge amb les darreres llums del dia.
El retorn al refugi és per la pista d’estiu, la cual trancórrer directa i molt planera un cop s’acava la baixada, just abans del pàrquing. En 15′ mal contats ens plantem al Wheeler Hut amb una sensació de felicitat absoluta i les endorfines a tope.
La parada de bus en el camí d’estiu, digne de postal.
Sota una lluna plena, reposant forces al Wheeler.
Dia 5 => Del Wheeler Hut cap a l’Asulkan Valley.
Es compleixen les previsions del temps i ens despertem sota una intensa nevada que poca estona deixa més de 20 cm. El termòmetre del refu marca -15°. Un dia tapat i unes condicions molt complexes a nivell d’allaus. Mentrestant, a la llar de foc del Wheeler qualsevol surt a pendre l’aire.
La intensitat de la nevada durant tot el dia va convertir el paisatge en art.
Finalment decidim provar sort, ja que el gran avantatge d’aquestes muntanyes, és que per molt mal temps que faci, al bosc sempre hi ha visibilitat, bona neu i força seguretat. Sortim amb dues proposte en ment que ens duen a la vall d’Asulkan. La quantitat de neu caiguda en poques hores és bestial. Una era enfilar pels boscos de la dreta direcció a l’Asulkan Cabine per buscar línies a la zona oberta d’arbres. Finalment però, decidim enfilar-nos a la Crest Ridge, una cresta a l’altre costat de la vall que presenta força bosc, una pujada molt directe i un descens interessant. Al principi intuïm una traça que a mesura que avancem va desapareixent. Sobrepassem l’espessa vegetació en uns trams força verticals per acabar treient el cap en una zona oberta on els arbres s’han convertit en Powder Trees. L’acumulació de neu comença a ser seria i obrir traça suposo enfonsar-se més amunt dels genolls.
Conforme avançavem, cada cop era un sacrifici més gran obrir traça.
Quan el terreny comença a planejar i la separació entre els arbres va en augment, un miratge s’apodera de nosaltres. El dia s’obre, apareixen els primers rajos de sol i podem veure las muntanyes del voltant. No obstant segueix nevant a dojo i aquesta fascinant panoràmica s’esvaeix en pocs minuts. Tocarà seguir navegant sota un dia trist i complicat. Fred, lleus ràfegues de vent tota la roba molla i congelada i perduts en la inmensitat, sense saber ni on som del recorregut que volem assolir. La intuïció, l’altitud i la pallissa acumulada ens diuen que el cim ha d’estar a tocar, però el mapa i el gps ens corregeixen i tot just som a l’inici de la cresta que porta al cim, queda una bona tirada. Sense arbres ni punts de referència, imaginar el camí és una autèntica aventura i la pendent comença agafar inclinació, la suficient per provocar una allau de placa i que sen’s endugui avall. El terreny està realment perillós (es trenquen petites plaques constantment) i sense visibilitat es multiplica. Metres i metres de neu que en qualsevol moment poden cedir i possiblement ningú ens trobaria. La idea inicial era traçar una diagonal i baixar pel bosc més obert, a la dreta de la pujada que hem fet. Però no tenim clar que la trobem i els pocs punts de referència ens fan erera. Decidim baixar per on hem pujat i assegurar una bona baixada, sobretot controlada i fiable.
Retorn cap al Wheeler Hut sota una intensa nevada.
Cotó fluix en excés, el menú principal en el descens de la Crest Ridge.
Dia 6 => Revelstoke, Mt MacKenzie (2456m) i la grandesa d’esquiar entre arbres.
Era un dels somnis del viatge, i una de les parades obligades. Revelstoke és l’estació referència a la zona interior de British Columbia. Destaquen les zones d’arbres oberts, els bowls, els acantilats (CLIFF), les baixades infinites, la majestuositat del Mount Mckenzie com a guardià d’un autèntic paradís. The Most Vertical Ski Resort In British Columbia. S’hi respira muntanya, neu i backcountry des del començament fins al final. Una zona plena d’opcions que dóna molt joc. Sens dubte, un parc d’atraccions que ho té tot.
Convertint Revelstoke en el parc d’atraccions més salvatge!
Després de fer una primera incursió fins a la part més alta de l’estació, mitjançant les dues gòndoles i el cadira, vam tastar la grandesa del bosc que vesteix l’estació. Bosc amb pendent i baixades inacabables, plenes de diversió, a vegades tanta, que de cop apereixia un cartell amb la paraula “CLIFF” i la cosa es posava al rojo vivo. I és que els boscos están farcits de trampes en forma de tallats que sorgeixen del no res i que poden arrivar fàcilment als 20 metres verticals. Sens dubte, les tres grans zones a destacar són la cresta Vértigo, el North Bowl, al cual s’hi accedeix des del cadira de més amunt, caminant uns metres amb tendencia a l’esquerra i tota l’àrea d’arbres sortint del mateix cadira i anant a la dreta fins al límit de la zona controlada (boundary ski área).
Ràpidament vam comprobar que els cartells de CLIFF no permetien marxa enrera. Tocava volar!
Dia 7 => The Fingers al Mt MacPherson.
Ascens en groc i descens en vermell. Al fons el Mont MacPherson.
Teníem ganes de buscar un entorn més tranquil i salvatge als volts de Reveltoke per foquejar i trobar racons sense traces. Des de l’estació de Revelstoke, havíem vist The Fingers just a la muntanya del davant i ens va fascinar. És un des grans atractius a la zona per les seves estètiques canals que conflueixen en un punt, convertint-se en el dibuix d’una mà vist des de la distància. Després de fer nit a l’estació d’esquí nòrdic MacPherson Nòrdic Ski Resort, on pagant 5 dòlars (pel manteniment del pàrquing lliure de neu) tens accés al pàrquing, remuntem pel bosc de darrera el xalet de l’estació, seguint la ruta marcada per raquetes de neu (també es pot pujar de forma directa per les pistes de fons fins arribar al trencall a mà esquerra direcció als Fingers, amb un cartell i mapa indicatius). Acabem sortint a les pistes, per recórre-les uns metres cap a la dreta fins a trobar el camí a l’esquerra que ens portarà al peu dels Fingers.
Darrers metres fins dalt el Finger, a punt de veure la llum.
La pujada va agafant graus progressivament i les voltes maries cada cop són més exigents. La canal s’estreny i les condicions de la neu són espectaculars. Seguim canal amunt i tot i l’exigència dels darrers metres per la gran quantitat de neu pols, aconseguim arribar dalt i treure el cap a la carena, ja amb vistes al Mt MacPherson. Una zona molt salvatge i plena d’opcions.
Una de les línies més estètiques, aprofitant la qualitat de la neu i les possibilitats dels pillows.
Línes de somni al Finger, un indret plè de possibilitats.
Dia 8 => Whitewater, descobrint el nostra paradís de ràpid accés.
Era una de les incògnites del viatge, un d’aquells indrets que quan veus fotos dius aquí hi he d’anar. Un dels llocs amb més innivació de British Columbia, un backcountry molt llaminer i les ganes de voltar per descobrir racons poc transitats ens van impulsar. La idea inicial era fer esquí de muntanya pels voltants de l’estació, amb multitud de possibilitats com White Queen, Black Queen, Ymir Mountain, The Prospector, … Però amb només un dia i veient que estava totalment prohibit pujar amb pells per l’estació, decidim agafar el forfet i posar pells a dalt per recòrrer el backside i els cim que envolten l’estació. La veritat és que vam encertar, ja que les darreres nevades havien deixat una qualitat i quantitat de neu brutals que calia aprofitar.
Arbres carregats del blanc més pur eren la tònica en el backside de Whitewater.
Neu de qualitat extrema en el descens pel backside.
Apurant la jornada per acabar amb un regal al cel.
Dia 9 => Renunciem a Red Mountain per repetir un entorn que ens ha enamorat, Whitewater i Nelson.
El plà de ruta marcava el darrer dia d’esquí a Red Mountain, una estació característica per la seva zona de canals amb gran pendent. Finalment però, optem per quedar-nos a Whitewater ja que ens estalviarem més de dues hores de viatge i podrem explorar millor un backside carregat de bones condicions.
Dia de caliu primaveral i unes condicions de neu excepcionals.
La idea inicial era sortir des d’un bon principi amb les pells de foca, però a l’estació i els seus voltants està totalment prohibit. Així que agafem el forfet d’una pujada i pugem amb el cadira de la dreta. Ens dirigim a la zona del Mount Ymir. Ahir vam veure una baixada des de l’abantcim amb unes condicions realment bones. Foquegem per l’aresta nordoest fins dalt el cim. A les parts altes la neu és ventada, i la formació “d’ales d’àngel” prèn protagonisme. Desfem el darrer tram de la pujada fins a treure el cap a la pala que baixa pel costat del camí de pujada, on la neu queda més arresarada i presenta un aspecte immaculat. Una entrada amb cornisa és el preludi d’un descens descarat que supera les millors expectatives. Pendent, neu pols i una baixada de somni fins ben entrat el bosc, apurant tan com podem fins que el bosc s’espesseix i el descans perd al·licients.
Alitas de Ángel, Angel Wings o ales d’àngel. Una formació clàssica en zones altes exposades al vent.
Posem pells i remuntem sota un dia radiant i una calor inusual fins el coll, per valorar un darrer descens des del Ymir o tornar cap a la base de l’estació per prepara el viatge de tornada fins a Calgary.
Entrada triomfal a la cara oest del Ymir Peak.
Descens del Ymir Peak entre girs de fantasia.
Vistes del Ymir Peak des del pàrquing. Amb groc la pujada, amb vermell la baixada i amb discontinu la darrera línea que volíem fer però per falta de temps vam haver de renunciar.
Resumint el que ha estat el nostra apassionant pas per British Columbia.
Dies 10 i 11 => Comença la tornada amb un somriure d’orella a orella.
Després d’una llarga ruta des de Nelson, arribem ben entrada la matinada a Calgary. Fem nit als voltants de l’aeroport per l’endemà al dematí tornar l’autocarabana i empendre el vol de tornada. Calgary-Edmonton-Amsterdam-Barcelona.
Tracks d’interès:
- Ymir Mountain i el backside de Whitewater:
Deixa un comentari