Publicat per & arxivat en General.

Un cim estètic per una via ***** en un entorn privilegiat del Pirineu: Aigüestortes en estat pur.


Detalls tècnics

Sortim de la presa de Cavallers per rodejar tot l’estany, travessar el plà i enfilar cap amunt, direcció al refugi de Ventosa i Calvell. Cent metres abans d’arribar-hi, agafem el sender a l’esquerra, direcció al Montardo. Ràpidament, però, deixem el camí principal de la Carros de Foc (abans d’arribar als estanys de Travessani) per agafar-ne un de menys definit que va a l’esquerra, seguint fites i direcció al sempre visible Pà de Sucre.

Deixant enrere el refugi del Ventosa, la panoràmica dels Besiberris fins a la cresta de Tumeneia és fantàstica.

Darrera pujada des de l’estany Cloto fins al peu del Pà de Sucre.

Després d’uns quans puja-baixa per una zona d’un verd intens, arribem als estanys gelats de Tumeneia. Rodegem l’estant de dalt per l’esquerra, seguint la carena i guanyant alçada direcció al cim de Roques Negres (el camí teòric va per l’esquerra de la carena, però sembla haver desaparegut). Arribats al cim previ (2416m), descendim en diagonal per travessar la tartera que rodeja el Tuc de Roques Negres per l’esquerra, direcció a l’estany Croto. Sense acabar d’aribar a l’estany Cloto, seguim rodejant el Roques Negres i guanyem alçada per darrera, fins arribar al coll de la dreta, que conecta amb el Pà de Sucre. Des d’aquí enfilem directes a la via, amb una diagonal d’esquerres ascendent (seguir fites) que ens deixa a la canal del coll d’Harlé, a la cara S de la paret. Després de visualitzar la impressionant roca granítica, ràpidament destaca l’esperó on comença la via. Un primer llarg de pura adherencia, i molt psicològic, ja que la primera xapa està a ben bé vint metres, sent la part inicial de difícil protecció. És un bon test per agafar sensacions amb la roca, confiar amb l’adherència i mentalitzar-se pel què ve a continuació. Una segona xapa al sorti de l’esperó, per encara un tram final de prat i més aviat tombat fins arribar a la paret, on tenim una xapa per muntar la reunió i una baga bastant a l’esquerra. El segon llarg de placa ja és força més tècnic, amb un primer flanqueig per encarar dos trams verticals amb una roca excel·lent i petites pertuveràncies en forma de grumolls que resulten claus.

Superat l’esperó inicial, el segon llarg ja comença a tenir ambient.

Montem la tercera reunió en un còmode balcó, on no hi ha res, però que permet llarçar algun pont de roca i col·locar friends per tenir una reunió de garanties. A sobre s’alça el pas més físic de la via. Important no confondre’s amb la fisura/diedre de la dreta. El sostre de l’esquerra ens marca la línia, podent entrar arremblats i aprofitant un pont de roca o pel dret, enfilats a una pedra per saltar a una roca punxeguda que també podrem llaçar posteriorment. Sortint del diedre apareix la primera i única xapa, que ens permet una sortida més tranquila i realment espectacular. Un flanqueig d’esquerra caminant per encara el darrer tram de IV, ja amb bones vistes i per gaudir de valent fins la R3.

El tercer llarg és per emmarcar. El primer tram és tècnic i explosiu.

El següent llarg és provablement el més loveclimbing de la via. De fàcil protecció llaçant merlets i empotrant friends i tascons a caldo, quan superem la llastre inicial i l’ambient agafa protegonisme apareixen bolets gegants que dónen molta seguretat tot i la verticalitat de la placa. Arribem a un balcó a l’esquerra una xapa i un pitó ens permeten una R4 de luxe. Un pèl més exigent és la continuació, que requereix confiança amb l’adherència de la roca constantment, sent difícil de protegir en el tram més plaqueru, tot i que sempre hi ha nervis i algun merlet que faciliten les coses. La sortida al buit a través d’un flanqueig de dretes per posteriorment enfilar-se a l’esperó i girar a l’esquerra és bestial.

Ambient i passos fins en el cinqué llarg, sortint del balcó de la dreta (reunió).

Flanqueig i sortida amb un pati bestial fins a la R6.

Estany Negre, Comalespada i Punta Alta. Un mirador d’altura!

El darrer llarg sembla bufar i fer ampolles des de baix, però un cop t’hi trobes, es fa suar. Verticalitat i cantos poc generosos que obliguen a fer joc de peus i intuir la millor línia per sentir-se còmode i vibrar lu just i necessari. Un cop a dalt, la única reunió amb doble xapa de tot el recorregut, havia quedat despullada per algun inconscient. Només hi havia els parabolts i les femelles. Escanyem amb un parell de tascons i recollim per afrontar els darrers cincuanta metres que ens porten al cim.

Tram més tècnic del darrer llarg, ja amb les últimes llums del dia il·luminant la Punta d’Harlé.

El descens pot arribar a ser més complicat i sobretot exposat que la via. Inicialment desfem la cresta, seguint fites. Un cop les fites tendeixen a la dreta de la cresta, on es troba un ràpel que baixa cap a la vessant oposada, nosaltres seguim cap a l’esquerra, desgrimpant i perdent alçada fins a trobar unes bagues llaçades on montar el primer ràpel. Es pot desgrimpar i montar-lo una mica més avall, on també hi ha bagues i un mailló i la corda baixa més neta. Després d’uns 25m, trobem una nova instal·lació. Estracte d’un ràpel de 58m que ens deixa gairebé a baix. Només hem de baixar caminant amb tendència a la dreta per desembocar a la canal, sota el coll d’Harlé.

Descens del Pà de Sucre direcció a la cresta i posteriorment als ràpels de la cara SO.

Amb la idea de fer el Gran Diedre del Drac de Tumeneia l’endemà, passem la nit contant estrelles en un entorn màgic.

Nit de brúixes i joc de colors amb la cresta de Travessani al fons.

Estanys gelats de Travessani amb el Contraix al centre i la Punta Alta a la dreta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *