Perseguint l’hivern austral a les antípodes: Alps del sud i territori de contrastos a ritme de haka
Detalls tècnics
- Vol: Barcelona – Istambul – Singapur – Christchurch.
- Durada: del 18 d’agost al 11 de setembre.
- Transport: autocarabana.
- Allotjaments: campgrounds habilitats (està prohibit pernoctar fora dels campgrounds).
- Llocs d’interès: Christchurch, Mount Olympus, Craigiburn, Arthurs Pass, Greymouth, West Coast, Punakaiki, Fuldwind, Lake Ohau, Lake Tekapo, Mount Cook village, Wanaka, Queenstown, Lake Te Anau, Milford Sound, Dunedin, …
- Zones d’activitat amb esquís: Mount Olympus (Mount Olympus i Mount Spynx), Craigiburn (Mount 1912), Arthurs Pass (Mount Bealey), Lake Tekapo (travessa des de Roundhill fins a Fox Peak), Lake Ohau (bowls), Treble Cone, Cardrona (backside bowls i Mount Cardrona), Haast Pass (Mount Armstrong i Brewser Hut), The Remarkables (Double Cone couloir).
- Material utilitzat: motxilla, esquís, pells de foca, grampons, 1 piolet tècnic, pala arva i sonda, casc, pal piolet, arnés, corda de 60m o 2x30m, reverso, mosquetons de seguretat, politja autoblocant, bagues i cordinos.
- Cartografia i llibreria: http://www.topomap.co.nz/ , www.skitouring.co.nz, Llibre Backcountry Skiing New Zealand.
Dies 1-3 (18/8/2019 al 20/8/19) –> Barcelona – Istambul – Singapur – Christchurch
Després d’un llarg vol amb dues escales, arribem pels pèls a Nova Zealanda, ja que el retard en el vol d’Istambul a Singapur ens va fer arribar a límit al darrer vol. L’anècdota va ser que ens esperaven a Singapur amb cartells per recollir-nos amb cotxe elèctric i portar-nos a la porta d’embarcament directes per arribar a temps al vol de Christchurch. Quin personal més eficient i competent … chapou per ells! Com era de preveure les maletes van arribar un dia més tard.
Aprofitem el primer dia a Christchurch per recollir l’autocarabana, carregar-la de queviures i visitar la localitat. La principal ciutat de l’illa del sud ens resulta extremadament “morta”. Si respira poca vida, amb una barreja entre espais nous i futuristes amb zones de barri més deixades. Les parets de grafitis i la esglesia esfondrada en l’ultim terratrèmol són algunes de les coses que més ens sorprenen.
Per davant, ens esperaven nits i més nits a l’hotel mòbil de mil estrelles. Milky Way a Lake Tekapo.
Dies 4-6 (21/8/2019 al 23/8/19) –> Christchurch – Mount Olympus (Mount Olympus i Sphynx)
Després d’estrenar el nostre hotel mòbil en un campground dels afores de Christchurch, recollim tot l’equipatge a l’aeroport i comencem l’aventura de veritat. Ràpidament som conscients de la principal font de vida del país. Prats i més prats en extensions infinites de monticles que adornen els laterals de les carreteres, amb les típiques ovelles merinas i vaques de tots colors com a protagonistes. Carreteres secundàries i paisatges de postal ens porten cap a l’interior, a l’extrem nord dels Alps del Sud.
La idea era arribar al Bottom Hut del Mount Olympus per calçar esquís i pujar fins al Top Hutt, on volíem passar un parell de nits. Però vam preferir tirar de prudència i aparcar al primer pàrking, a la zona del plateau i pujar caminant amb tots els trastos fins a trobar neu. Després d’un parell de quilòmetres, la hospitalitat d’una noia local que pujava amb la pickap ens va salvar d’una gran pallissa i d’arribar al refugi de nit. Un cop al pàrking de dalt, vam palpar de primera mà les autèntiques estacions de Nova Zealanda, els Ski Fields o clubs privats que funcionen amb els remuntadors més rudimentaris mai vistos, els Nup Crackers. Una corda amb un sistema de politges que va corrent i a la cual t’has d’enganxar per mitjà d’una pinça metàlica que portes fixada a l’arnés. La pinça l’has de portar constantment presionada perquè mossegui la corda i no s’obri, de manera que quan passes per les politges amb els dits a un pam, toca resar i empassar saliva! Quina salvatjada!
El refugi del Mount Olympus és un espectacle: als peus de les muntanyes nevades i amb un entorn 100% freeride. Funciona gràcies a les aportacions dels socis i la veritat és que el tracte és molt bo. Tenim tots els àpats coberts, dutxes, habitacions climatitzades, secador de botes i jacuzzi (hot tub) extern! Ah, i de propina els duty!
El primer dia el partim en dos: al matí fem una primera baixada a la zona del Bridge Peak i després anem a les canals de l’espectacular Little Alaska. Neu pols fresca i baixades curtes amb pendent ens dónen la benvinguda. Després de dinar i amb la motivació pels núvols, remuntem de nou fins al Bridge Peak per resseguir tota la carena que ens deixa al cim del Mount Olympus amb les darreres llums del dia. Posem la firma a una clàssica de la zona: l’estètic corredor SE d’aquest cim mític.
Terreny aeri i alpí per accedir a la zona de la Little Alaska, un paradís de canals i corredors.
Ascens al Mount Olympus amb les darreres llums del dia.
Sunset des del Mount Olympus: contrast de valls inòspites i infinites, arbres abraçant les muntanyes i cims lluïnt el blanc més pur.
Corredor central del Mount Olympus a la llum de la posta, apurant un primer dia de grans línies i condicions.
El segon dia remuntem la pala ample que queda a davant del refugi i que puja per la dreta del cim Sphynx, l’altre guardià d’aquest paradís del freeride, a la muntanya dels Dèus.
La pujada és força dreta i mantinguda, fet que ens deixa al coll en poca estona. Des d’aquí ja podem dibuixar força línies en forma de corredors a la cara E de l’Sphinx. Finalment optem per calçar grampons i pujar el corredor de l’esquerra fins a la l’aresta somital i baixar pel corredor de la dreta en forma d’essa. Allarguem la baixada fins gairebé el fons de la vall aprofitant les condicions de neu pols fresca.
Ascens a l’Sphynx per una de les canals de la cara E.
Iniciant el descens del corredor E de l’Sphynx. A la dreta, seguint l’aresta, el Mount Olympus.
Posem pells de foca i remuntem fins el coll de la cara N de l’Sphinx per baixar directes cap al refugi. Dinem i ens despesim de la que ha esdevingut casa nostra els darrers tres dies. Baixem fins gairebé el Bottom Hutt aprofitant la neu del torrent. Aquí, ens toca penjar esquís i botes a l’esquena i baixar els cuatre quilòmetres de pista a peu. A mig camí un home amb 4×4 s’ofereix a portar-nos i ens estalvia la pallissa. La gentilesa kiwi no té fronteres.
Després d’una baixada fins gairebé el fons de la vall digne del World Disney més blanc, tocava remontar per tornar al Top Hut.
Dia 7 (24/8/19) –> Craigiburn Ski Field (Mount 1912)
Seguint el full de ruta, la següent para obligada era a Craigiburn, un altre Ski Field privat amb un backcountry espectacular. Després de trobar la pista directe baixant de Mount Olympus tallada, decidim donar tota la volta i accedir-hi per l’altre costat. Un extra amb el que no hi comptavem però que encara vam salvar prou bé. La pista fins dalt l’ski club té habilitat un pàrking a mig camí per autocarabanes i furgonetes. Des d’aquí, ja t’aconsellen fer dit i pujar amb 4×4 si t’estimes el teu vehicle. I la veritat és que no ho diuen envà. Un bosc espès i selvàtic i una pista amb clapes de neu i gel, a més de forats que esdevè un espectacle fins arribar a port. La hospitalitat dels esquiadors kiwis ens va tornar a captivar.
On no arribava la motorhome arribava l’esperit kiwi i la gentilesa dels seus habitants.
A dalt, la millor opció és agafar l’ski pass d’una pujada que inclou els 2 nup crackers per poder arribar a la part alta. Des d’aquí, amb les pells de foca tenim un ventall de possibilitats molt llaminer. El cim de darrere l’estació ens roba el cor des d’un primer moment. Ho comentem amb un pister i ens parla molt bé del Mount 1912 i fins i tot mostra interès en acompanyar-nos si no treballés. No obstant, un company seu si que s’apunta a l’aventura i nosaltres encantats. Tenim un descens de 700m amb un pendent mantingut i una neu cremeta al punt per darrere l’estació fins arribar a una vall remota, adornada amb un refugi, un riu i conífers de grans dimensions ben curiosos (pitch forest).
Travessat el riu, posem pells de foca i busquem la pujada més evident de l’esquerra, superant diferents pales amples amb força pendent. La muntanya està realment carregada i les vistes conforme arribem a dalt són de postal. El tram final agafa més inclinació per acabar coronant un pic molt estètic, amb una panoràmica brutal.
En el descens ens dividim: tres baixen per la ruta d’ascens i els altres dos ens esperem que arribin a baix i ens puguin controlar com baixem pel corredor central. La neu pols és boníssima en tots els racons. Només entrar al corredor, al tercer gir es desencadena una allau que arrossega un de nosaltres des de dalt fins a baix. Uns 600m d’agonia baixant sota el torrent de neu. Sortosament, l’allau s’estira en el tram final i no queda cobert. Un esquí trencat i l’altre desaparegut aligual que els dos bastons (més ho vam poder recuperar tot). L’ensurt ens descol·loca, i el pitjor son les lesions: un genoll amb un tall fins la ròtula i un important hematòma al cul. La tornada que ens espera és exigent i vist el panorama, decidim no fer invents i avisar l’helicòpter aprofitant que en Tom (el company pister que ens acompanya) porta la ràdio (a les muntanyes de NZ és gairebé impossible trobar cobertura). Després de baixar fins el pla i preparar el terrenys, l’helicòpter arriba mitja hora més tard per evacuar el ferit fins a l’hospital de Greymouth. Al final tot acaba amb una cura a fons, una sutura ràpida i un bon sopar. L’endemà ens retrobem al hostel del costat de l’hospital.
Corredor central del Mount 1912.
De color vermell la línia de pujada i baixada. En verd, l’intent de descens on es va desencadenar l’allau.
Dia 8 i 9 (25 i 26/8/19) –> Arthurs Pass – Greymouth – West Coast – Punakaiki – Fouldwind – Arthurs Pass
Sembla que venen dies de mal temps, i aprofitant el contratemps que ens ha portat a Greymouth, la West Coast ens espera. Considerada una de les millors carreteres de NZ per l’espectacularitat de l’entorn i els contrastos entre el mar a un costat i el bosc selvàtic a l’altre ens deixem robar per les seves corrents marines.
Iniciem la ruta a Point Elizabeth, ja amb les primeres vistes a les immenses platges de la costa oest i al Mar de Tasmània. Seguim el trail que atravessa des de la platja pels penyasegats de la part alta, endinsant-se per la flora selvàtica de la zona interior i acabant a l’altre costat del cap. Aquí comença l’autèntica carretera que va resseguint tota la West Coast, passant per Rapahoe, Barrytown, Punakaiki (Paparoa National Park), i Charlestone fins a Cape Foulwind.
Fem nit al campground de Punakaiki, amb la remor de fons de les gabines i les onades. Ens llevem sota un dia trist que sembla no voler arrencar. El trail dels Pancake Stones ens deixa al·lucinats. Les formes de les roques, els seus laminats, les cabitats interiors escarbades per l’aigua que esdebenen un laberint per les onades fins acabar esclatant i brullint en forma de heiser. Un espectacle de la naturalesa realment únic.
Les espectaculars formes de les “Pancake Stones”, un dels principals atractius de la West Coast.
L’aigua del Mar de Tasmània esclatant entre les Pancake Stones, un espectacle de la natura únic a NZ.
La següent parada la fem a Cape Fulwind, esperant trobar una de les colònies més importants de foques marines de tot Nova Zealanda. I la trobem, amb les protagonistes fent acte de presència. Culminem el trail al far de Cape Fulwind, que com diu el nom, és un característic cap on el vent sempre té la paraula. Un clima realment desagradable, on la humitat, el fred, les ràfegues, els fronts espontanis i les inclemències meteorològiques en general prenen el protagonisme. Deixem enrere la West Coast i tornem cap a Arthurs Pass per la carretera interior, buscant enriquir el viatge a través dels contrastos i la ruta improvisada. Inangahua, Reefton, Ikamatua, Taylorville, Arnold Valley, Moana, Inchbonnie i Otira.
Descobrint a la West Coast una de les principals colònies de fur seal de tot NZ.
Dia 10 (27/8/19) –> Mount Bealey (1836m) – Mount Rollestone Trail – Darfield
Després d’una nit gèlida al campground d’Arthurs Pass, decidim buscar una ruta d’esquí de muntanya a la zona, cercant l’essència del rando kiwi i defugint de les estacions. L’elevat risc d’allaus, ens fa ser conservadors i buscar un terreny sense massa pendent, on la orientació hagi estat poc castigada pel vent en les darreres nevades. El Mount Bealey ens crida l’atenció. Iniciem pel Mount Bealey Nature Track els 700 metres de desnivell positiu i porteig enmig d’un bosc dens, un peatge previ a la tan preuada neu pols.
A la recerca de la catifa blanca. El primer dia lluny dels ski fields ens va quedar clar que l’ski touring kiwi és una aventura.
A dalt, unes fantàstiques vistes sota un dia blue bird amb la zona steep de Temple Basin just davant. Els cims, realment carregats, llueixen un blanc d’allò més pur. Treiem pells i iniciem una primera baixada amb powder kiwi molt gratificant. Aprofitant les condicions i que el dia ens juga a favor, tornem a posar pells per buscar una segona baixada fins al bosc on tocarà desfer el camí de pujada amb els esquís a l’esquena i un terreny d’aventura poc agraït. En total, 1400m+ per una ruta que ens ha ensenyat que a Nova Zealanda, l’esquí de muntanya és sinònim de llargs portejos.
Des del Mount Bealey, una entrada prometedora amb una gran panoràmica d’Arthurs Pass.
Neu pols tot obert. Girs de plaer amb la zona steep de Temple Basin al fons.
Baixada World Disney als bowls del Mount Bealey. Polseta kiwi a ritme de creuer!
Aprofitem el dia per fer una mica de trekking a la zona d’Arthurs Pass, un port de muntanya ple de racons naturals interessants. Primer, amb el trail del Mount Rollestone, entre un bosc dens i el cantar de les aus autòctones i posteriorment envoltats del circ que forma el Mount Rollestone, una de les muntanyes més espectaculars de la zona.
Posteriorment, seguim el Devil’s Punchbowl Walking Track i ens acostem a la cascada (Hinekakai o Te Tautea en maori) de 131m que dóna vida a la zna d’Arthur’s Pass. Un salt espectacular que en caure es difumina entre les roques, dibuixant unes formes molt estètiques.
Mount Rollestone, un dels cims més estètis de la zona d’Arthurs Pass.
Dia 11 (28/8/19) –> Lake Tekapo – Mount John
Arribats a Tekapo, una de les parades obligades del trip, ens n’adonem de la grandesa del lloc. És un poblet realment petit i enmig del no res, però que amb l’afany d’un home austríac establert al país, va nèixer i crèixer per acabar esdevenint un lloc privilegiat de la illa sud. El Lake Tekapo agafa la major part del protagonisme amb les seves aigües de color esmeralda, però també per les illes d’arbres realment curioses i pel fons nevat amb cims prominents de totes les formes.
Lake Tekapo amb el Mount Cook range al fons. Un reflex clar del que és NZ: contrastos de colors i formes i natura en estat pur.
Una estepa contrastada amb les prominents i blanques muntanyes de Roundhill i els voltants de Lake Tekapo.
Despertar eclipsat pel contrast de l’aigua cristalina amb l’inci del Mount Cook Range.
Dia 12 (29/8/19) –> Alpine Salmon – Mount Cook Village
La previsió era realment pessimista, amb forts vents a la muntanya i un dia gris conforme avançaven les hores. Aprofitem per satisfer una de les recomenacions que ens havien fet de la zona. Tastar el salmó que creix a l’entorn de Lake Tekapo. Direcció a Mount Cook Village, trobem la botiga Alpine Salmon, on fem parada per una degustació ràpida i per agafar el salmó del dinar, juntament amb la recepta TOP: una amanida de pasta amb crema de llet i el salmó. Exquisit!
Ovelles de merino, una de les imatges icòniques del país. La font de vida i un dels motors de Nova Zealanda.
Ja amb la digestió feta, ens acostem a Mount Cook Village, que queda relativament a prop. Un lloc força decebedor ateses les nostres espectatives. Ens imaginàvem un autèntic poble de muntanya, al cor de la cadena muntanyosa més important dels South Alps. I ens trobem un hotel amb tots els luxes (on hi ha el museu de Sir Edmund Hillary) i una zona de bungalows. Mancat de vida pròpia i sense essència alpina. No obstant, els trekkings que surten d’aquí valen molt la pena. Aprofitant una petita finestra i les darreres llums del dia ens endinsem cap al Uller Glacier per gaudir d’una posta de sol tenyida dels rosats més vius als cims del Mount Cook.
Decidim fer nit al considerat millor Campground de Nova Zealanda: Mackenzie Waitiki Campground. Despertar des del Lake amb l’albada darrere el Mount Cook, un altre moment delicatessen.
Després d’un dia tapat, les darreres llums il·luminant el Mount Cook Low Peak van ser un regal inesperat.
Dia 13 (30/8/19) –> Roundhill – Fox Peak – Lake Ohau
Finalment la mèteo dóna treba i aprofitem per buscar una ruta d’esquí de muntanya a la zona de Lake Tekapo. Renunciem a la idea inicial d’esquiar les canals del fons del lake per les dificultats d’accedir a la zona: cal demanar permís per accedir a la pista, fer-ho amb un 4×4 i està disposats a circular durant més de 4h per terrenys offroad (no trobem transport i fent números se’ns envà del pressupost). La neu, fora les estacions comença a quilòmetres enllà de les carreteres i els llocs on podem arribar. Optem per una travessa típica de la zona: enllaçar les estacions de Roundhill i Fox Peak a través de valls i colls.
Deixant el Mount Cook Range a darrera, la llarga travessa prenia forma entre la solitud.
Després de registra-nos a l’estació de Roundhill i deixar constància de l’activitat que volem dur a terme, posem pells de foca i remuntem tota l’estació fins a la part alta. Des d’aquí ens espera una llarga baixada cap a un fons de vall per tornar a calçar pells i enfilar el següent coll.
La neu gelada en les parts més exposades al vent obligava a improvisar recursos.
Un dia blue bird amb neu de tot tipus, força minsa conforme ens acostàvem a Fox Peak degut a les ventades dels dies anteriors. Una jornada llarga i molt gratificant amb gairebé 2000m+ a les cames. Si bé l’accés a Roundihill és per una pista ample fácilment transitable per a qualsevol vehicle (tot i que llarga i plena de grava), la pujada a Fox Peak és exposada i apte només pels que volen emocions, especialment al volant d’una autocarabana. Conforme guanyem alçada es va estrenyent, amb curves tancades i uns precipicis importants. Anant amb compte i aprofitant que les curves disposen d’espai per maniobrar es pot arribar fins dalt de tot (reseu per no trobar cap cotxe de cara).
Dia 14 (31/8/19) –> Ohau Ski Field – Albert Village Campground
Semblava un dels secret spots del viatge i no ens va decebre. Ohau és una petita estació ubicada a sobre el Lake Ohau, en un circ totalment encaixonat i protegit que regala múltiples possibilitats, com les diagonals per sobre les seves carenes i especialment els bowls paral·lels que semblen desembocar al bell mig del Lake Ohau. Després d’una pujada directa i aventurera amb l’autocarabana (forats, crossing rivers, plaques de gel, curves tancades, …) aconseguim arribar.
Motorhome en mode off road fins a dalt Ohau.
Ens registrem i remuntem tota l’estació amb les pells de foca fins arribar a la carena superior. La resseguim cap a la dreta, fins a culminar amb el cim. Ens sorprèn el gran ambient que genera una estació tant familiar i de petites dimensions, amb esquiadors de totes les edats afamats per trobar una gran baixada. A dalt, carregar esquís a l’esquena i el mode “bootpack” per guanyar uns metres i trobar la baixada perfecte és la tònica de joves, grans i veterans.
La primera baixada és pel bowl de darrera, que baixa paral·lel a la vall del costat. Bona neu i una baixada idílica amb vistes increïbles.
Bona neu en els bowls de darrera l’estació, buscant baixades úniques amb el Lake Ohau als peus.
Volades fotogèniques per una baixada memorable.
Remuntem el descens fet fins a la part alta per anar a buscar el següent bowl. De condicions simil·lars, ens regala una altre bona baixada. Tornem a remontar per anar a buscar el tercer i últim. Després de baixar i remontar, ens toca carenejar per dalt fins a trobar la baixada de l’estació. Arribem a la base amb les darreres llums.
Territori World Disney amb un carmel inacavable.
Dia 15 (1/9/19) –> Lake Wanaka
Wanaka és una petita població situada en un lloc privilegiat. D’aquells llocs que des del primer moment t’enamoren i t’hi quedaries a viure una bona temporada.
Lake Wanaka amb el Rois Peak a l’esquerra, un lloc realment acollidor.
Dia 16 (2/9/19) –> Cardrona Ski Field (Mount Cardrona, backside i back bowls)
Sens dubte una de les estacions més emblemàtiques de la illa del sud i del país en general és Cardrona, ja sigui per l’espectacular snowpark que esdevé un reclam a nivell mundial, com per la mobilització d’esquiadors de Wanaka, Queenstown i rodalies buscant neu i bones baixades que genera.
És una zona una mica aïllada de la gran cadena muntanyosa que formen els Alps del sud, amb menys alçada i pendent, però amb racons amagats força interessants. Després de passar la nit al pàrking de baix, pugem tota la pista fins a la part alta. Ens recomanen no pujar amb pells per l’estació i ens dónen l’alternativa d’una pista que queda a darrera, per on i passen les màquines retracs i que va paral·lela a la vall de l’esquerra. Seguint la pista amb poca estona arribem a la part alta fins a coronar el Mount Cardrona. Per la part de darrera augurem una bona baixada amb neu primavera a causa de la incidència del sol des de fa estona. Sembla que està al punt, així que no ens ho pensem més. I la veritat és que encertem. Un pendent mantingut i una neu crema fins que el blanc escasseja i el torrent ens barra el pas.
Cardona Airlines al backside del Mount Cardrona.
Estudiant el corredor de baixada per darrera el Mount Cardrona.
Remuntem els més de cinc-cents metres de la baixada per retrobar l’aresta del Mount Cardrona, i en aquest cas, esquiar el bowl paral·lel a l’estació, però no el que hem pujat inicialment, sinó el següent, més allunyat de la mateixa, amb millor neu i la possibilitat d’allargar la baixada fins força avall. Aquí encara tenim el plaer d’assaborir força girs de neu pols, combinada amb alguns trams de crosta i de neu ventada. Molt satisfets de la baixada, remuntem altre vegada els metres descendits fins a trobar l’aresta i el Mount Cardrona. Des del cim, tirem una diagonal cap a l’estació per tancar la jornada.
Les baixades als bowls de l’altre costat de l’estació dónen força joc i permeten línies llargues i divertides.
Dia 17 (3/9/19) –> Mount Aspiring National Park – Rob Roy Peak – Treble Cone
Una de les zones més espectaculars de la illa a nivell muntanyístic, és el Mount Aspiring National Park. Muntanyes de grans dimensions, glaciars a les bases, valls remotes i racons perduts plens d’encant. Inicialment valoràvem un intent al pic més emblemàtic del Park, el Mount Aspiring (aquí el comparen amb el Matterhorn per una estètica molt simil·lar). Però una aproximació de gairebé 16km fins al primer refugi (Liverpool Hut) amb els esquís a l’esquena ens obligaven a una logística de dos/tres dies força complicada. La gent local acostumen a volar amb helicòpter al glaciar, fan nit al refugi de més amunt i el dia següent ataquen el cim. No entrava en el pressupost ni en el nostre estil. Així que tocava el pla B, una aventura força interessant cap al Rob Roy Peak, surtint del mateix pàrking però agafant una altre vall. Ens esperava una llarga jornada, amb remontada pel bosc de gairebé mil metres, tram de glacera i un cim tècnic amb aresta. Ens llevem ben dora per arrencar equipats amb les primeres llums. Uns primers metres pel GR de Matukinuki Valley fins a trobar el desviament que creua pel pont tibetà i s’efila bosc amunt per la Rob Boy Valley. Arribats al pont, una de les grans frustracions del viatge: l’accés a la vall estava totalment prohibit per desprendiments importants i zones d’elevat perill. El pont, tancat i barrat amb candau. Impossible creuar un riu glacial de gran caudal per un altre lloc i menys en un país tan estricte i legal com NZ. Coses del destí … tocava confiar en el pla C!
Ultimant tot el material amb les primeres llums. A punt per l’aventura del Rob Roy Peak.
Tancat i barrat el pont d’accés a la Rob Roy valley. Un contratemps sense alternatives a la Matukituki valley.
Amb una part del dia consumit, teníem la carta guardada de la gran estació de Treble Cone. Gran per dimensions, pel lloc i per les possibilitats que permet el seu backcountry. No està permès pujar amb l’autocaravana, així que la deixem al pàrking de baix i pugem amb el bus gratuït. Ens registrem a les guixetes, ens passen revisió del material de seguretat (obligat portar pala, arva i sonda) i agafem el forfet de backcountry (60$) que ens permet fer ús de tres remuntadors. Sense massa idea de les condicions, primer anem a treure el cap a boot track que puja fins a la zona de les Treble Cone Summit (2088m). Amb el Black Peak davant nostre, descartem esquiar la vessant oposada ja que les condicions no ens convencen. Posem esquís i baixem per davant de la Summit Ridge, traçant una diagonal fins arribar als Hollywood Bowls. Optem per una baixada amb neu crema boníssima a la dreta.
Amb la vista posada al Black Peak en primer terme i al Mount Aspiring National Park al fons.
Arribant a la part alta de Treble Cone seguint els boot tracks. Un clàssic.
Volades marca de la casa des de les towers típiques de la zona.
Posem pells fins el remuntador i retrobem la part alta, ara amb l’objectiu d’arribar a una de les zones més prometedores, la Towers Ridge. Ràpidament ens plantem a la part alta i busquem una baixada amb bona neu entre dues de les torres. El terreny és realment bo, però és hora de tornar per arribar a temps al darrer bus de baixada.
La zona de les Towers Ridge, un decorat fotogènic digne de les millors pelis.
Trobant la bona pols al backside de Treble Cone.
Dia 18 (4/9/19) –> Haast Pass (Mount Armstrong i Brewser Hut)
- Punt de sortida i arribada: Fantail Falls carpark (450m), a l’oest del Haast Pass.
- Desnivell positiu: 1800m aprox.
- Distància: 10km.
- Durada activitat: 9 hores aprox.
Volíem marxar d’aquest gran racó de Nova Zealanda amb un bona ruta de rando a la butxaca. La meteo no era massa optimista i en la zona de Wanaka, com en la major part de la illa, és complicat trobar rutes d’esquí de muntanya lluny de les estacions, sense haver de portejar durant hores i hores. La motivació ens porta a descobrir un entorn aïllat i més apartat del gran nucli. Es tracte del Haast Pass, un port que conecta la zona interior amb la West Coast. Sembla que aquí el dia aguantarà millor i trobem cims interessants. L’aventura està assegurada. Després de fer nit al campgraound Cameron Flat, tenim 9km fins arribar al port i trobar el pàrking d’on surt la ruta. Només començar, ens cal creuar un riu que baixa carregat amb una amplitud considerable. No hi ha cap pont a la vista, així que ens toca posa en pràctica una de les tècniques típiques de l’skimo kiwi: el crossing river! Ens descalçem i arremanguem pantalons per superar l’aigua gelada i començar l’ascens dins un bosc selvàtic espectacular. Vegetació densa, terreny humit, pendent sense contemplacions i un “camí” indefinit que ens obliga a tibar d’arrels sovint. Metres i més metres per superar el bosc i començar a veure les muntanyes. De neu, ni rastre fins després de 800m+. Als gairebé 1000m+ trobem continuitat i podem calçar esquís en un flanqueig ascendent que ens porta al curiós Brewser Hut.
L’esquí de muntanya a NZ requereix paciència i un esforç extra. La olor a bosc humit i un entorn plè de bioindicadors son la recompensa.
Brewser Hut, un bon camp base i un luxe de refugi lliure.
Un refugi de xapa pujat amb helicòpter molt ben equipat i confortable. Fins i tot disposa d’un sistema d’aprofitament de l’aigua per no haver de desfer neu. Des d’un primer moment, ens va sorpendre la gran xarxa de refugis de què disposa el país. Des d’aquí podem visualitzar l’espectacular Brewser Peak amb la seva glacera a l’esquerra i el nostre objectiu, el Mount Armstrong just darrere. La pujada és progressiva i constant, pràcticament sense treva. El dia es va tapant i els núvols comencen a entrar perillosament. A la part alta, ens engoleixen per complet, juntament amb una tempesta de vent i neu força destacable. Desxifrem l’aresta somital a l’esquerra, passada una pala força vertical que ens obliga a posar grampons. Un cop a l’aresta, naveguem pel fil uns cent metres, amb una impressionant cara N a tocar fins a coronar el preuat Mount Armstrong (2174m).
Durant l’ascens, les vistes al Brewser Peak i al Brewser Glacier feien salivera.
Darrers metres amb força pendent abans d’accedir a l’aresta final del Mount Armstrong.
Desfem el tram d’aresta i sona la flauta: el dia es comença a obrir i una finestra cada cop més gran guanya terreny dalt el cel. Aprofitem el regal meteorològic i comencem una llarga baixada que ens sorprèn en positiu. La qualitat de la neu ha millorat notablement, trobant una barreja de neu pols amb neu humida que ens permet gaudir de valent. Des del cim fins el refugi, el descens és molt bo. Una pendent continuada perfecte amb múltiples opcions. Seguim el descens per l’esquerra del refugi i comencem a buscar clapes de neu per apurar tot el què podem abans de treuren’s els esquís. Finalment, en els treiem just on comença la part més densa del bosc, amb 800m- de selva per tancar la jornada.
Aresta del Mount Armstrong amb el cim al fons, sota un dia gris i una intensa nevada.
Des del cim del Mount Armstrong, gaudint de la finestra desitjada.
Descens al Brewser Hut aprofitant la petita finestra i unes condicions de neu realment bones.
Dia 19 (5/9/19) –> Wanaka wood park (enduro) – Queenstown (Rinhos Apreski Pub) – campground Twenty
Per trencar amb la rutina de l’esquí i fer el viatge més productiu, tocava aprofitar la riquesa que desperta l’entorn més proper de Wanaka. El turó del costat del poble, així com la badia que forma el llac amaguen uns senders impressionants per descobrir sobre dues rodes.
Voltar pels senders perifèrics al Lake Wanaka, et regala vistes, contrastos, olors, natura.
Ovelles de merino buscant “mimos”. Tan curioses com simpàtiques.
El woodpark natural de Wanaka és un autèntic parc d’atraccions.
Dia 20 (6/9/19) –> Queenstown (Ferburger, Tikytrail)
Segurament ens trobem davant del poble més turístic de la illa sud de Nova Zealanda. Aprofitem per explorar cada racó i veure com es viu la “Winter Pride Week”. Un autèntic festival en la setmana de l’orgull gay que mobilitza a tot el poble, fins i tot les estacions d’esquí, la canalla més jove i la totalitat de negocis del nucli urbà. Ens sorprèn la forma com es viu i la importància que se li dóna, essent tothom partícep d’una festa tan discriminada en altres zones delmón. Una lliçó d’integració, respecte i acceptació en una societat avançada digne d’admirar, on els valors són el pal de paller perquè tothom s’hi senti important i indentificat.
Darreres llums del dia des del Tiky Trail, un mirador perfece de Queenstown.
Una de les parades obligades si pels amants de les hamburgueses, és el Ferburger. Especialment per la qualitat del menjar, però també per veure com un simple negoci d’hamburgueseria ben estructurat i gestionat, pot generar una demanda tan gran. Obren les 24h i sempre hi ha cua! El Fercoffe i el Fericecream serveixen per completar el menú i acabar ben tips. Per fer baixar el tiberi i cremar els excessos, aprofitem per pujar al mirador de sobre el poble a través del Tiky Trail (725m+). Una muntanya plena de vida que ens permet gaudir d’unes vistes excepcionals del Lake Wakatipu, de Queewnstown al complet i dels Remarkable Shoots.
Festival de colors a última hora des dels afores de Queenstown.
Dia 21 (7/9/19) –> The Remarkables (Double Cone) – Te Anau
Guardàvem la darrera esquiada a la illa per explorar el backcountry de l’estació de The Remarkables. Juntament amb Treble Cone, és una zona que permet moltes opcions. En aquest cas, no fa falta fer ús dels remuntadors, ja que amb pells de foca accedeixes ràpidament a la part alta, on s’obre tot el ventall de possibilitats. Amb l’objectiu principal d’esquiar la gran joia, el corredor central del Double Cone, enfilem amb tendència a la dreta. Feia dies que no nevava i optem per una primera baixada a la zona dels shuttes, on encara rasquem una mica de neu pols. La baixada ens deixa davant del corredor NE del Double Cone (2319m). El remuntem amb grampons fins al coll, tot esperant que el sol estovi la neu i la deixi cremeta. I la jugada ens surt bona. Una baixada molt disfrutona de dalt a baix.
Estudiant la jugada. El corredor central del Double Cone no podia fallar!
Anem bé de timming i essent el darrer dia volem exprimir-lo al màxim, així que anem a treure el cap al backside de l’estació, a una de les zones on normalment sempre hi ha bones condicions de neu: el Doolans Loop. a la cara SE. Amb una ràpida foquejada ens presentem al coll que ens permet salta a l’altre costat i gaudir d’una bona baixada cap al Wye Creek. Remuntem amb pells per pujar al coll del costat, pujant al cim i buscant un descens des de la part més alta fins a baix a l’estació ja amb les últimes llums del dia.
Primera ruixada a The Remarkables. Pendent i bones línies a la dreta del Double Cone.
Arribant a una de les agulles somitals del Double Cone, amb una vista de 360º bestial.
Neu crema al punt en el descens del corredor central del Double Cone.
Dia 22 (8/9/19) –> Milford Sound – Gore – Dunedin
Considerada una de les carreteres més espectaculars i boníques del món, el tram de Te Anau fins a Milfor Sound és com navegar per dins les muntanyes amb sorpreses constants. Superat el llac Te Anau, la inmensitat de les muntanyes ens eclipsa. Els contrastos amb boscos frondosos, salts d’aigua cristalina que ressegueixen les parets rocoses de dalt a baix i agulles afilades tenyides del blanc més pur són el menú. De cop, es passa d’una carretera amb vistes als grans cims de la zona (com l’espectacular Mount Isabelle), a una carretera selvàtica on la vegetació autòctona i els grans boscos atepeïts engoleixen la llum exterioreix i es converteixen en la gran atracció.
Salt de 30m a l’entrada del Piopiotahi Fjord, on el fjord agafa la seva màxima profunditat.
Mildfor Sound /Totara, amb l’entrada del fjord i l’estètic Mitre Peak de taloner.
La fauna marina, un dels grans atractius de Milfor Sound. Fur seal, penguins, dolphins, whales, …
Dia 23 (9/9/19) –> Dunedin ( Otago Peninsula, Pukekura/Taiaroa Head, Viktoria Beach, Otago History Museum)
El darrer dia d’activitat el destinem a una de les zones més destacades de la costa est. Vorejar la Península d’Otago fins a Taiaroa Head per la carretera que va arrant de mar és especialment bonic. Amb una mica de sort, la fauna marina es deixarà veure. Nosaltres no en vam tenir, així que vam decidir acostar-nos a Viktoria Beach, una platja on ens van assegurar que veuríem pingüins i foques marines. Deixem l’autocarabana un parell de quilòmetres abans d’arribar-hi i iniciem un ràpid trail fins a l’espectacular platja. Salvatge i perduda, la recorrem de punta a punta per acabar veient oques marines. Els pingüins sen’s resisteixen i una família local ens ho justifica perquè és massa dora (tornen a la platja després de la llarga jornada de pesca al voltant de les 19:00).
Foques capbussant-se a la recerca d’aliment en forma de peix.
Amb la mirada perduda a la desèrtica Victoria Beach, tot cercant els preuats pingüins i foques marines.
A la tarda ens deixem caure per la ciutat de Dunedin, una altre de les poblacions imporants de la illa. La parada cultural al Otago Museum ens serveix per posar-nos al dia de la realitat històrica de la zona i del conjunt del país, amb anècdotes i fets rellevants realment cuirosos. Sopem i tornem a la carretera per escurçar el nostre tragecte de tornada fins a Christchurch.
Aus i màxima tranquil·litat en una platja de sorra fina i aigües gèlides.
Dia 24 (10/9/19) –> Christchurch
Després de vint dies de supervivència dins l’autocarabana transitant per tota la illa sud, toca deixar-la nova i canviar de casa. Preparem la logística pel vol de tornada i ens acomodem en un hostel del centre de Christchurch.
Dia 25 i 26 (11 i 12/9/19) –> Christchurch – Singapur – Istambul – Barcelona
Deixa un comentari