Publicat per & arxivat en General.

Recorrent els Parcs Nacionals de Yosemite, Kings Canyon i Sequoia fins a coronar el Mount Whitney (4400m): 338.6km i 14000m+ a la Sierra Nevada americana.


Dades d’interès

  • Punt de sortida i arribada: Yosemite Valley (Happy Isles) i Whitney Portal.
  • Distància total: 211 miles / 338.6 km (aproximadament).
  • Desnivell positiu: 47000 ft / 14000m.
  • Altura màxima i mínima: 4421m (Mount Whitney) i 1200m (Happy Isles, Yosemite Valley).
  • Durada: 11 dies i mig.
  • Dificultat: mitja – alta. Tècnicament no és complicada la ruta, però el fet de desenvolupar-se en plena autosuficiència i la major part dels dies per sobre els 3000m, arribant a 4400m requereix una bona forma física, mental i coneixements  en alta muntanya.
  • Llocs d’interès: Half Dome, Mount Whitney, Cathedral Lake, Garnet Lake, Virgine Lake, Thousand Islands Lake, Twin Lake, Toulumne Meadows, Red Debils, …
  • Material: botes de muntanyamotxilla 58 litrescantimploragps, fogonet Primus, tenda de campanya, sac de dormir, màrfaga, bastons, 2 pantalons curts, malla tèrmica pirata, 2 samarretes de màniga curta, panataló llarg, jaqueta de plomes, samarreta tèrmica, polar prim, jaqueta impermeable, 3 parells de mitjons.
  • Menjar utilitzat: 17 sobres liofilitzats, 10 pastilles de sals minerals, 30 barretes energètiques, 2 sobres de gominoles energètiques, mig formatge, una rajola de xocolata, un espetec, llet en pols, 10 bosses de te, 6 concentrats líquids de xocolata amb llet i cereals, 4 bosses de fruits secs, 2 plàtans.
  • Cartografia: Sierra Nevada, Yosemite National Park, Kings Canyon National Park, Sequoia National Park i Mount Whitney.

Dia 1: Happy Isles (Yosemite Valley) – Cathedral Lake → 36km, 2200m+/631m-, 9h 45m

Som a la Vall de Yosemite, concretament a les Happy Isles, on iniciem la gran aventura del John Muir Trail. Un inici força transitat que penetra per la Little Yosemite Valley i que ens porta a guanyar alçada en pocs quilòmetres i a deixar enrerea l’espessa vegetació per obtenir les primeres grans vistes de les parets que ens rodegen.

Happy Isles, el punt d’entrada a una aventura inolvidable.

Superem l’espectacular Nevada Fall, que descriu un salt d’aigua perfecte i poderós i seguim el trail del Half Dome que ens acosta cada cop més a l’espectacular paret. L’acabem deixant enrere per iniciar un ascens per la Sunrise Creek, ja lluny de la multitud i en total contacte amb la solitud i la salvatgesa d’aquest entorn. Després d’un gran esforç, aconseguim arribar a Cathedral Lake ja de fosc, per passar-hi la primera nit, tal i com havíem previst inicialment.

L’espectacular salt de la Nevada Fall i el Half Dome al fons.

Superant el Cathedral Pass i a pocs quilòmetres de Cathedral Lake. S’olorava la tempesta, però no la magnitud. Després de la Sunrise Creek, l’entorn més salvatge i solitari era una evidència.

Dia 2: Cathedral Lake – Tuolumne Meadows Trail – Lyell Fork Bridge → 27km, 550m+/462m-, 7h30m.

Després d’una primera nit molt esperada, pel cansament acumulat i per ser a un dels punts més estètics de tot el trail, la sensació de xafogor i veure la tenda humida a l’interior feien presagiar que alguna cosa estava passant a l’exterior. Obrir la porta, veure el panorama i posar-se les mans al cap. Amb la tenda totalment soterrada, només un dia assolellat que contrastava amb el blanc més pur, ens va permetre aixecar-nos amb un somriure. Un fred gèlid i sense escapatòria possible, calia prendre-s’ho amb humor i gaudir d’un paisatge únic, tot i les dificultats de navegació, de logística i de humitat al calçat que això comportava.

Van dir que seria una nit freda i un matí assolellat però … Oh My God! Els 40cm de neu no entraven als pronòstics!

Companyia salvatge (Mule Deer), fent més agraït un despertar molt dur pel què ens esperava.

L’espectacularitat del Cathedral Peak, amb una agulla perfecte culminant el cim i el gran Cathedral Lake, ens van donar les forces per afrontar una jornada molt incerta, ja que sense el track i només amb mapes, és impossible seguir el John Muir Trail quan el camí està cobert de neu. Les marques escassegen i la immensitat dels arbres dificulta els punts de referència. Trobar en James, un americà de Seattle, va ser la salvació per poder seguir endavant i no perdre ni l’esperança ni un dia molt valuós.

Superat el Cathedral Lake, el trail seguia als peus del Cathedral Peak (3335m), un dels cims més estètics i imponents de tot el trail. Una agulla perfecta molt llaminera.

Descens fins a Toulumne Meadows per recórrer l’espectacular vall que forma la Lyell Creek, amb un riu preciós seguint tot el recorregut i les imponents parets de roca a l’altre costat. El dia empitjora per moments i la tarda es converteix en una tortura. La boira anul·la les vistes, una nevada intensa va agafant forma i el vent es fa notar. El fred cada cop apreta més, però en moviment sembla suportable.

Decidim seguir, ja que anem bé de forces i el fet de no guanyar massa alçada fa que les condicions no empitjorin. Finalment, i ja amb les darreres llums del dia, optem per fer nit a Lyell Fork Bridge, força amunt però protegits pels arbres, amb el riu al costat i en una zona perfecta per acampar. La nevada afluixa i toca preparar el campament sense perdre ni un segon.

Dia 3: Lyell Fork Bridge – Donohue Pass – Thousand Island Lake – Garnet Lake → 25.70km, 967m+/967m-, 9h.

Després d’una nit dura pel fred, la neu i el vent, i un altre despertar gèlid, sembla que el sol ha fet net. El panorama és complicat, ja que la quantitat de neu és considerable. La tenda convertida en un iglú, el calçat com una pedra (hem de recórrer al fogonet per posar les bambes al bany maria) totalment deformat i impossible de calçar i l’ambient més propi de Sibèria que de primers de tardor.

Un cop tot a lloc, arrenquem direcció al Donohue Pass (3370m), el primer gran coll del trail. Tot i les dificultats per obrir traça, el dia calmat ens aporta l’embranzida necessària per superar-lo en poc més d’una hora.

Direcció a a Donohue Pass, amb gairebé mig metre de neu nova.

Despertar a -10ºC després d’una nevada pot arribar a ser gratificant i tot!

L’exigència extra de la nevada es converteix en un incentiu a l’hora de contemplar les vistes des dels punts alts. El blanc més pur sempre posa glamour i accentua l’elegancia de les valls i les muntanyes. Un cop travessat el Donohue Pass, entrem a Kings Canyon National Park. Perdem alçada ràpidament fins endinsar-nos a la vegetació, per travessar un parell de ponts i enfilar-nos al Island Pass. El què veuen els nostres ulls és difícil de descriure. La màxima expressió de bellesa paisatgística és el que ens regala el Thousand Island Lake i tot el seu entorn. Segurament la imatge i el sentit de tot el trail es pot resumir en aquesta bestial panoràmica.

Thousand Island Lake, un espectacle de la naturalesa en majúscules.

Des de l’Island Pass, el Banner Peak (3946m) i el Mount Ritter (4010m) al darrera dibuixant un reflex perfecte sobre l’aigua cristal·lina.

Dia 4: Garnet Lake – Ediza Lake – Rosalie Lake – Devils Postpile – Red Meadows – Deer Creek → 35.10km, 1125m+/1311m-, 8h49m.

Un dels millors despertar del trail el trobem el quart dia, a Garnet Lake. Una nit molt moguda amb una feble nevada, un ambient gèlid per variar i el vent que no va parar. Però el dia s’alça esvelt i radiant, amb una albada espectacular que ens serveix per agafar temperatura i assecar la tenda. Sense temps per perdre, sortim disparats i amb un somriure fins dalt de l’Ediza Lake, per baixar cap al Rosalie Lake i de nou remuontar fins el Gladys Lake.

Despertar a Garnet Lake amb un dia així, va ser un dels moments més colossal i excitant de tot el trail.

Rosalie Lake envoltat d’un hivern prematur i una tardor que volia despertar entre el fred i la neu.

Ens espera una baixada trencacames llarguíssima fins al gran monument Devils Postpile i la Reds Meadows. El clima canvia per complet, amb una calor sufocant que feia dies que no sentíem. Amb les cames realment carregades, però amb temps per davant, decidim pujar al següent coll i parar quan es faci de nit, independentment d’on siguem. Sortosament, arribem a Deer Creek, un excel·lent lloc per acampar, amb aigua a prop i protegits de les inclemències per una zona boscosa.

Devils Postpile National Monument, una obra d’art molt preuada en forma de columnes de basalt formades fa menys de 100.000 anys a causa del refredament d’un flux de lava.

El bosc cremat de Red Meadows amb la renascuda vegetació i els arbres despullats agafa un caire místic i al mateix temps tenebrós, esperant renéixer en un futur proper.

Nit freda però a cobert, en una zona tranquil·la i sota la Milky Chance (Via Làctea) de Deer Creek.

Dia 5: Deer Creek – Purple Lake- Lake Virginia – Cascade Valley Trail – Silver Pass – Mono Creek Bridge → 40km, 1330m+/1721m-, 11h24m.

Després d’una gran nit a Deer Creek (no menys freda que les altres), arrenquem amb energies renovades, amb ganes d’assolir els dos grans passos del dia i aprofitar un clima realment bo. En poca estona i després d’una pujada llarga però suau, creuem Purple Lake, d’una bellesa excepcional. Comença un tram força dret que ens porta directes a Lake Virginia, una zona que ens deixa eclipsats per complet. Vistes de postal en un entorn idíl·lic, una llàstima no poder-hi passar una nit, però el break obligat ens permet una sintonia total amb la zona. Rodegem l’estany i afrontem un descens molt vertical cap a Cascada Valley Trail. Una vall remota i amagada que recorrem de baixada fins a trobar el pont que esdevé el punt de partida cap a un exigent ascens fins a Silver Pass.

Virgine Lake, una altre meravella en forma d’estany. Navegar pels volts d’un entorn tant pur aporta una vitalitat bestial i una gran dosis d’energia.

Abans del Pass, els llacs Squau i Warrior son els taloners d’una de les millors imatges de tot el trail. Es tracte del tot el circ que forma el Graveyard Peak, amb el Wilber May Lake als seus peus. Passen els minuts i no podem parar de contemplar aquella obra d’art, una barreja entre el Pedraforca i els Encantats, dues muntanyes mítiques a casa nostra. Amb una quantitat de neu molt gran, arribar a Silver Pass (3320m) requereix un esforç extra, que sumat a l’alçada i els peus molls fan la pujada realment èpica. Des de dalt, moment per contemplar els 360º que ens envolten. Baixem ràpid, deixant el preciós Silver Lake a la dreta i tendint a l’esquerra.

Squau Lake i Warrior Lake, sumant racons de plena naturalesa com a preludi d’unes grans parets de granit.

Graveyard Peak, el descobriment de la majestuositat, els “Encantats” americans a escena, amb el Wilber May Lake contrastant una imatge de postal.

Ens espera una baixada bestial fins a Mono Creek Bridge, però poder dormir en el punt més baix i en una zona confortable, pensant en què l’endemà sortirem frescos cap amunt s’ho val. I la veritat és que la jugada surt rodona, ja que tot i la duresa de la baixada per l’acumulació de quilòmetres i desnivell al llarg del dia, trobem un fantàstic lloc per acampar passat el pont. Companyia americana inesperada que ens acullen des del primer moment a passar una nit inoblidable a la vora del foc i sota un cel descomunal.

Festa grossa amb la crew americana al Mono Creek Bridge, comentant la jugada, descobrint nous horitzons i posant fil a l’agulla pel què havia de venir.

Nit oberta cuinada a foc lent, entre siluetes i reflexes, una combinació impressionant que marcava el camí d’un futur prometedor.

Dia 6: Mono Creek Bridge – Beer Ridge – Seldon Pass – Blayney Meadows Trail – Muir Trail Ranch → 34.60km, 1309m+/1326m-, 8h37m.

Pleguem veles havent sortit el sol, despedint-nos de la família americana i donant-los les gràcies per l’amabilitat i acolliment rebuts. Una gent molt encantadora i sociable. Ens espera una pujada duríssima cap a Beer Ridge. Pocs quilòmetres però amb un desnivell bestial. Però les sensacions són bones i sortim a un gran ritme. L’esperança i el desig d’arribar a l’equador del Trail són un incentiu molt llaminer. Fem un ascens realment ràpid i un inici de descens prometedor, però la baixada a Beer Creek Trail i la continuació cap al Italy Pass i el East Forks Lakes Trail son eterns. Les forces semblen minvar, el cap desconnecta. Ni una ànima i un terreny boscós molt monòton sumat a l’ambient càlid i asfixiant no ajuden. Aguantem el tipus i la guerra mental amb el propi jo. El paisatge es va obrint i la trobada amb un “manyu” que ens convida a un tros de salami i carn crua resulta la salvació. Tornen les forces, la motivació i l’esperit aventurer que ens ve caracteritzant i que en vol més i més. L’estany Marie Lake també esdevé un gran estímul.

Camí del Seldon Pass, visible a la part més baixa de les muntanyes a la part centre-dreta i resseguint els Marie Lake entre prats verds i un entorn paradisíac.

Un cop passats els estanys, la pujada a Seldon Pass és realment ràpida i còmoda. Ja amb la certesa i el convenciment d’arribar a la meitat del recorregut, iniciem una llarga baixada fins al Muir Trail Rach. Un espectacle representat per estanys de tots tipus és el premi en el descens. Three Island Lakes, Heart Lake, Sallie Keys Lake , … son alguns d’ells. Aigua cristal·lina, vegetació i contrast típic de tardor son els reclams.

Three Island Lakes, una obra d’art dibuixada a la realitat.

Heart Lake a la desembocadura, mirant el Seldon Pass. Un llac en forma de cor escenificant de la millor manera el que transmet un entorn tant màgic com aquest.

Sallie Keyes Lakes submergit en plena tardor.

L’altre banda del Sallie Keyes Lakes, un luxe viure’ls de tant a prop.

Sallie Keyes Lake des de l’alçada.

Passats tots els estanys, ens endinsem al bosc per anar perdent alçada en direcció a la vall, cada cop de forma més directa, fins a trobar un tram tècnic de “switch backs” trencacames que ens porta de dret a Blayney Meadows Trail, per trobar la nostra zona d’acampada i un dels reclams de tot el trail: el hot spring de Blayney i un bany amb aigua calenta ens revitalitzen ment i cos.

Dia 7: Muir Trail Ranch – Evolution Valley – Evolution Lake – Muir Pass Cabin → 35.78km, 1537m+/276m-, 9h39m.

Arranquem una gran jornada en la que tot mira amunt, direcció al Piute Trail Pass, per anar guanyant metres i trobar el pont que ens porta a la preciosa i majestuosa Evolution Valley. Imponent i inacabable, recórrer al llarg del riu Evolution entre unes espectaculars parets de roca. Arribats al pont de fusta, el creuem per agafar una pujada molt dreta i endinsar-nos a la verda Evolution Valley 2.0. Creuem rius i ponts, boscos inacabables i un entorn salvatge submergit en la màxima expressió de solitari.

Evolution Valley, una vall a gran escala que segueix un canyó en un entorn màgic.

Evolution Valley 2.0, entre flora i la salvatgesa de Kings Canyon National Park.

Les cames pesen cada cop més i superar la zona boscosa sembla una proesa. No obstant, regulant forces i amb l’al·licient de poder dormir en un refugi, aconseguim fer un esforç i guanyar terreny fins arribar al Evolution Lake. Quina meravella de la naturalesa. Aquí ens recuperem per complet i gaudim d’un entorn màgic. Sembla que l’objectiu del Muir Pass és factible. Però el mapa ens recorda que ens queda un llarg camí i les hores de llum van a la baixa. Deixem enrere el’estany i ens ho juguem tot a una carta, convençuts que hi arribarem. Un terreny rocós i ple de puja baixa, creuant estanys i envoltats per murs de roca imponents. Però arriba la nostra hora més fluida, aquella en la què ens creixem i tenim el control absolut del cos. Voler és poder i amb les darreres llums el cos, totalment excitat i carregat d’endorfines, és capaç de superar tots els neguits, les barreres i els límits que poques hores dibuixava la ment.

Evolution Lake, una meravella en tota regla. Al fons el Muir Pass comença a treure el cap.

Assaborint un espectacle dels que no es poden explicar, s’han de viure.

Coincidint amb un cel brillant i un horitzó rogenc, arribem a la gran Muir Cabine. Un luxe poder dormir a 3600m sota cobert i totalment aïllats. La nit és digne d’un conte de fades, segurament ni la fantasia més rebuscada hauria descrit millor aquest cel estrellat. La temperatura cau en picat i el fred cala ben endins, però l’emoció que suposa aquest gran moment ens manté el cor calent i això és el més important. Una nit sense companyia ni luxes de la classe alta, però en una suite més valuosa que qualsevol hotel de món.

Arribant al Muir Pass amb les darreres llums, per descobrir la suite de luxe (Muir Cabine) a 3600m … pell de gallina.

Nit freda i cel obert, els ingredients perfectes per gaudir-la a fons.

Dia 8: Muir Pass Cabin – Bishop Pass Trail – Palissade Lake – Mather Pass – Upper Bassin → 42km, 1328m+/1554m-, 11h.

Matinem de valent per veure una de les millors albades de tot el trail. A 3600m tot t’omple de vitalitat. El dia s’alça exultant i això ens suposa un plus d’energia per afrontar el llarg descens que ens espera. Esmorzem bé i agafem temperatura després de l’enèssima nit gèlida. Iniciem el descens travessant algunes congestes de neu, trams d’immensos blocs de roca i camins tarterosos fins a trobar els primers símptomes de vegetació. El desnivell ens comença a passar factura i a la part més baixa una remullada al riu ens dóna ales. Uns metres més avall, ja al Bischop Pass Trail, trobem el desviament a l’esquerra que ens conduirà al gran coll del dia, el Mother Pass. Pugem a un gran ritme, però el sol insistent i un terreny àrid ens fan reduir el pas i començar una guerra psicològica per no decaure. El sender es converteix en un tram vertical que cada cop té més inclinació fins a trobar una paret de roca bestial. Sembla impossible, però per allà el mig hi ha el camí. Grimpant i sortejant pedres per trobar la línia evident. Duríssim i de màxima exigència, esdevé el tram més compromès fins al moment. Tirant de fe aconseguim superar la vertical i entrar a una vall amagada que ens descobreix uns impressionants estanys.

Palisade Lake acomiadant el dia i posant color i bellesa a una jornada duríssima sense massa encant.

Els superem després d’una llarga travessa. El dia comença a perdre llum i el pas sembla estar a una eternitat. Prohibit decaure i ens queden forces per un intent d’última hora. El mapa i el nostre ritme ens fan veure la pujada amb optimisme, i aconseguim coronar el pas amb la posta de sol. Per l’altre costat, una baixada plena de zig-zags entre un pedregà molt exigent. Cap estany ni zona apte per l’acampada a la vista. Així que tocarà seguir avall amb el frontal fins a trobar un lloc idoni.

Mather Pass a la vista, apurant les darreres llums del dia!

Finalment trobem un riu i una zona que ens farà el fet a 3400m, sense rastre de vegetació i amb un ambient fred de cuidado. Però les forces estan completament agotades i preferim descansar i afrontar una nit que es presenta molt freda, que no pas seguir avall. Així que ens quedem a l’Upper Bassin.

Nit gèlida sota un cel excels, a 3400m.

Dia 9: Upper Bassin – Taboose Pass Trail – Lake Marjorie – Pinchot Pass – Twin Lakes – Rae Lakes – Glen Pass – Charlotte Lake → 46km, 1822m+/2080m-, 12h.

Ens llevem amb la tenda carregada de gel i el cos realment tocat, però veure sortir el sol entre les muntanyes sembla que ens dóna ales. Mig litre de llet amb un té de fruits del bosc calent, quatre fruits secs i una mica de xocolata per iniciar la llarga baixada fins a trobar el punt de partida cap a Pinchot Pass. Abans del Pass, quedem eclipsats per l’elegància del Lake Majorie, un estany d’aigua turquesa que ens regala un reflexa perfecte de totes les muntanyes.

Lake Marjorie, talment sortit de l’excel·lència, els seus clors blau i turquesa amb l’efecte “mirror”, una meravella per copsarlo durant hores.

Lake Marjorie, talment sortit de l’excel·lència, els seus clors blau i turquesa amb l’efecte “mirror”, una meravella per copsarlo durant hores.

Tot i que portem un bon ritme, l’exigencia de la pujada comença a passar factura i els darrers metres costen déu i ajuda. Un cop a dalt però, les vistes i el fet d’haver assolit l’objectiu ens refan i ens tornen les forces. La panoràmica de Lake Majorie amb els contrastos de colors de les muntanyes és un espectacle. Canviem de vessant però l’espectacle segueix amb els Twin Lakes. Un descens més llarg que el de primera hora, però que ens prenem amb calma fins a trobar la flora que fa estona ens ha abandonat.

Des del Pinchot Pass, la panoràmica amb un joc de colors magistral, va ser de les que es recorden tota la vida. Màgia paisatgística!

Twin Lakes i un joc de picines blaves perfectes. L’altre costat del Pinchot Pass.

Destapant els darrers Twin Lakes entre la flora. Sens dubte, dels estanys més purs de tot el trail.

Metres i més metres perdent alçada i desenes de quilòmetres per arribar a l’espectacular pont balancí que ens permet creuar el riu i entrar a una estètica vall que, seguint el riu, cada cop sembla lluir un vestit més elegant. Navegant per un verd intens i creuant estanys preciosos, les ganes de fer nit a la vora d’un d’aquests ens apreten. Però hem d’arribar al coll com sigui. Al fons de la vall, creuem el Rae Lake vorejant-lo per la dreta i passant els Sixty Lakes Trail per enfilar-nos de dret al Glen Pass. Sembla a tocar, però la pujada entre blocs de roca amb un festival de “switchbacks” (ziga-zagues) inacavables es fa eterna. A més, el dia ha caigut i sembla que no tindrem la sort d’arribar dalt amb l’horitzó il·luminat com en els darrers dies. Apurem tan com podem i accelerem per coronar el coll sense llum artificial, però gairebé finalment ho fem de nit. Ho hem aconseguit, l’alegria s’apodera de nosaltres, però el pitjor és que toca baixar i segons el mapa, el lloc més proper on poder acampar i trobar aigua queda realment lluny.

Rae Lake, el darrer escull abans d’enfilar cap al Glen Pass.

Sixty Lakes Trail, una passejada per un dels trams amb més encant de tota la travessa.

Baixem el primer tram molt vertical amb energies renovades. El Glen Lake era la primera opció de parada, però queda lluny i el terreny rocós ens impossibilita montar la tenda, així que seguim avall. Anem perdent alçada i ni rastre d’aigua. Quilòmetres i més quilòmetres que ens començen a desesperar fins que una verge se’ns apareix al camí en forma de cartell indicant el Charlotte Lake a 3km. Des de dalt el coll que no ens quedava aigua i feia estona que les forces estaven en reserva, així que un dia més, l’esperança i la fè han tingut recompensa.

Una altre nit gèlida, aquest cop des de Charlotte Lake.

Dia 10: Charlotte Lake – Bubbs Creek Trail – Center Bassin Trail – Forester Pass – Wallace Creek → 33km, 1360m+/1270m- , 9h30m.

Ens llevem amb el cos força tocat després dels més de 46km i gairebé 4000m de desnivell acumulat del dia anterior. Però amb la sensació de tenir l’objectiu a tocar i amb l’etapa més dura ja a la butxaca. Avui també ens espera un dia llarg i exigent, però ens ho podrem pendre amb més calma i tenim marge si no assolim el punt d’acampada, ja que l’etapa de demà és tranquil·la per arribar descansats al Mount Whitney. Un altre cop hem d’esperar el calor del sol per desfer el gel de la tenda. Iniciem el descens cap a Bunns Creek Trail, tot i que ràpidament es converteix en petits puja baixa constants entre els arbres. Conectem am Center Bassin Trail per anar guanyant alçada i apropar-nos al punt àlgic del dia, el Forester Pass. Aviat deixem enrera la vegetació per endinsar-nos en una vall rocosa enmurallada per grans parets de granit amb petites glaceres als seus peus. El terreny canvia per complet i la inmensitat de les muntanyes ens fa petits de cop. Després d’arribar al fons, comencen els ja clàsics “switch backs” fins al coll. Una pujada molt dura, que ens fa travessar un tram de neu i ens posa a prova fins a coronar els 13200ft (4009m).

Superat el Forester Pass, el terreny àrid manté la tònica.

Després d’uns minuts d’èxtasi, soletat i tranquil·litat a Forester Pass motivats per sobrepassar els 4000m per primer cop en el trail, baixem per un pedrgà directes a South America Lake Trail. Un descens molt dur, que ens requereix el màxim fins al plà. Continuem en un plà baixada durant força quilòmetres que ens porta al trencall d’esquerres ja encarant el trail del Mount Whitney. Abans però, una pujada inesperada per poder arribar a Wallace Creek, on passarem la nit. Ens endinsem en un bosc que ens permet obtenir les primeres vistes del Mount Whitney i tota la cadena muntanyosa.

Les darreres llums a Wright Creek Trail ens regalen les primeres vistes del Mount Whitney.

Una zona fantàstica per acampar amb una tranquil·litat i una sol·litud dignes d’admirar. Aprofitem que les branques seques són una constant al terra, per regalar-nos una nit a la vora del foc. Amb un cel estrellat i entre guardians de grans dimensions, ens sentim com a casa.

Posant llum i temperatura per invocar el Karma abans de l’etapa final. Solitud i màxima expressió d’aventura a Wallace Creek, a l’expectstiva del dia clau del trail.

Dia 11: Wallace Creek – Creek to Guitart Lake – Mount Whitney Trail – Mount Whitney – Trail Camp → 30km, 1547m+/ 1158m-, 12h.

Amb un plà inicial poc ambiciós (Wallace Creek-Creek to Guitart Lake) pensant amb un ascens de matinada l’endemà al Mount Whitney, ens prenem la jornada amb calma, però sense pausa per evitar la duresa del sol que a mig matí es fa notar. Així que sortim amb ganes de disfrutar la jornada a un bon ritme però sense forçar la màquina. Per sorpresa nostra, la zona boscosa és la tònica en tot moment. Un tram monòton però sense massa duresa ens porta cap a l’estació dels Rangers. L’evitem per iniciar la pujada cap els estanys. Primer el Timberline Lake i després el Guitart Lake ens dónen la benvinguda a la cara sud del Mount Whitney.

Timberline Lake, donant la benvinguda a l’epectacular cresta que culmina amb el Mont Whitney.

Guitart Lake, un lloc fantàstic per una parada tècnica, un “mousse”, un bany, una nit a la fresca, ….

Des d’aquí baix es fa difícil apreciar la magnitud de les muntanyes, i més, atenent que la neu només està assentada en zones molt petites. Arribem realment dora al destí inicial i aprofitem per fer una remullada i menjar bé. El dia és realment bo, i el sol apreta de valent. I si provem un ascens ràpid de tardes? No deixis per demà el que pots fer avui deien … i cada cop ho tenim més clar. Coincidim amb un grup de dos americans i cinc alemans que també van cap al Whitney Pass, així que ja tenim companyia. Els alemans s’ho prenen amb calma i no tenen en ment fer cim, però la Hadley i en … (els dos americans) s’animen a fer un intent ràpid des del coll.

Arribant al Whitney Pass, mirar enrera i veure d’on venim fa respecte! Ara ja no hi ha marxa enrera.

Pugem realment ràpid fins el Pass, deixem les motxilles grosses i amb l’equipament just emprenem l’ascens final cap al cim. Més dur, llarg i exigent del què aparenta, ens demana més d’una hora de navegar per un pedregà incòmode i poc agraït fins a culminar els 4421m del Mount Whitney. Alegria inmensa i un sentiment de felicitat brutal després de tants dies superant adversitats.

Moments de reflexió dalt del cim, un cúmul de sensacions, pell de gallina i llàgrimes d’emoció.

Apurem fins les darreres llums per gaudir de la brutal panràmica. El descens fins el coll el completem realment ràpid, amb uns quinze minuts. Aquí ens apareix un fet inesperat. Una noia indioamericana (en estat de xoc pel mal d’alçada aguditzat) necessita baixar ràpidament per recuperar-se. Gairebé inconscient i sense forces, amb un mal de cap persistent, principis d’hipotermia i un nivell d’oxigen a la sang per sota del 60%, la família l’ha deixat aquí mentre anaven a fer el cim. El grup d’alemans organitzen un plà d’evacuació per ajudar-la a baixar de la forma més segura i fiable fins al camp avançat (després de contactar amb la família per walkie). Una autèntica aventura realment exposada vist l’estat de la noia, que no sobreviurà gaire més estona aquí. La nit ens atrapa i el fred és intens. Es col·loca entre dos guiada per una corda i iniciem el descens per una zona vertical plena de roques que perd alçada mentre s’encadenen un seguit de zetes. Després d’hores i molta paciència, aconseguim arribar al camp avançat. Destrossats, però amb la satisfacció d’haver fet el correcte i veure que la noia recupera les bones formes, mengem una mica i ens arrasarem a la tenda a l’espera que la família arribi. Tot just apareixen al coll i van a un ritme molt lent, pel què caldrà paciència. Una jornada llarga que havia de ser la darrera per acabar el dia a Whitney Portal però que haurem d’escurçar i deixar els darrers quilòmetres pel dia següent.

Sens dubte, la millor posta de sol que he pogut presenciar mai … a 4421m veient caure una estrella encesa que marcava el camí.

Nit freda i molt ventosa al Trail Camp, sota el Mount Whitney, amb la Milky Chance (via làctea) difuminant el cel.

Dia 12: Trail Camp – Lone Pine Lake – Whitney Portal → 10.75km, 32m+/1078m-, 2h25m

Després d’una nit molt incòmode, accentuada pel vent, el fred i l’alçada, ens llevem amb un somriure d’orella a orella sentint la fi del trail a tocar. Pleguem tenda per última vegada i carreguem la motxilla pensant en l’últim descens del recorregut, resumit en 11 quilòmetres de baixada directa fins a Whitney Portal. Un descens marcat per un terreny rocós i força vertical que es fa molt dur i exigent. És realment monòton i els qulòmetres transcorren lents, molt lents. Ens endisem al bosc i ja des de lluny podem veure la carretera que puja des de la inmensitat del desert. Abans però, ens creuem amb el Lone Pine Lake per afrontar les darreres “switch backs” fins a creuar el Whitney Portal. Una alegria inmensa ens engoleix només de recordar tots els moments viscuts, les situacions compromeses i la capacitat de superació vers els moments crítics. Som uns autèntics afortunats per haver tingut l’oportunitat de descobrir un entorn tant espectacular, de conèixer gent tant encantadora i de mantenir l’esperit aventurer en el més alt, tal i com ens agrada. Una gran experiència realment productiva i gratificant, tant a nivell cultural, com social i personal.

Tracks activitat:

  1. Happy Isles – Cathedral Lake
  2. Cathedral Lake – Lyell Fork Bridge
  3. Lyell Fork Bridge – Garnet Lake
  4. Garnet Lake – Deer Creek
  5. Deer Creek – Mono Creek Bridge
  6. Mono Creek Bridge – Muir Trail Ranch
  7. Muir Trail Ranch – Muir Pass (Muir Cabine)
  8. Muir Pass (Muir Cabine) – Upper Basin
  9. Upper Basin – Charlotte Lake
  10. Charlotte Lake – Wallace Creek
  11. Wallace Creek – Trail Camp
  12. Trail Camp – Whitney Portal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *